L'últim escrit

No sóc amant de les últimes coses, però ara que s'ha posat de moda fer l'últim sopar, l'últim dinar, la última excursió de l'any, l'últim vespre de l'any... i tantes d'altres més, faig també jo l'últim escrit... d'aquest any.

No penso, però, fer com fan els de la televisió o els diaris un resum de l'any que s'acaba, mes a mes o dia a dia; sempre ho he trobat una mica pesat. Tampoc penso fer un escrit com si d'unes memòries es tractés. Tampoc he trobat sentit a les memòries d'un mateix. Penseu que les memòries es fan quan ja ets gran i penses fer un legat de la teva experiència a la humanitat. De vegades, una successió de fets amb una mirada força subjectiva, amb una interpretació pròpia de com han anat les coses, tot re interpretable per qui ho llegeix. Unes memòries que jo no podria fer, desmemoriada com he sigut sempre!

A hores d'ara no sé si serà l'últim escrit. Potser d'aquí un parell d'hores, sense saber què fer aquesta última nit de l'any, em tornaré a posar a l'ordinador per a fer un altre treball escrit per a si hi ha gent que, no sabent què fer, vol entretenir-se fent la última lectura de l'any.

Tinc la sensació, que res no acaba i en canvi, la paraula "últim" o "última" implica un final que no sé veure. Crec que el món, d'una manera o una altra, té corda per una temporada més.

Les hores, aquesta nit, no es pararan, ans el contrari, les agulles dels rellotges, en principi, seguiran corrent, marcant el pas de tots nosaltres, acostumats com estem a la tècnica. La volta del cel continuarà sobre nostre, i sota!, envoltant-nos (mai millor dit) per tot arreu. Els estels passaran i marxaran als nostres ulls, pobres criatures que no els veiem durant el dia, i el sol tornarà a sortir, tot i que no és veritat que s'amagui.

Ens hem fet un món a mida, que les coses passen perquè nosaltres ho diem: surt el sol, plou quan surt l'home del temps, la nit la fem dia amb tota la il·luminació dels carrers... Però el temporal encara desfà la sorra de les costes, les rieres que baixen plenes ennueguen les cases de les urbanitzacions, el sol crema quan ha de cremar i la nit és fosca i estelada a muntanya.

I, quan d'aquí unes hores, acabem amb allò de "l'ultim...", començarem amb el primer: el primer sol de l'any, que val la pena esperar des del far de Cap de Creus, o el primer dinar de l'any, prop del mar, o el primer mes d'un any que per a uns promet i per a d'altres seguirà igual (i per a molts potser serà pitjor), el primer plor dels primers nadons que neixen; els primers dies que en portaran encara molts al darrere i, de tant en tant, exclamarem tambe allò de "no s'havia vist mai", "és la primera vegada que plou tan fort, o neva, o hi ha sequera, o fa fred, o fa calor..."

Potser demà m'animo i faig el primer escrit de l'any, d'un any que no sé pas, a hores d'ara, si acabaré.

I malgrat tot, us desitjo un bon 2020, que el número és força rodó. I si puc o podem tots, ens reveiem l'últim dia de l'any!

Gràcies a tothom que té la paciència de llegir-me. I si veieu que no escric, no us preocupeu: hauré arribat a l'últim dia de la meva, no se sap segur, primera vida.                       

Nadal a Montserrat

 Campanes al vol

_no sabeu pas com acompanyen les campanes_

repiquen a tothora. 

Maletes que marxen,

que han passat la Nit de Nadal

dalt la serralada. 

Cremalleres que arriben plenes

de gent de tot arreu.

A la vesprada hi haurà calma

i els llums s'estendran per sota la muntanya. 

Avui, es veu el mar platejat

i la boira que s'alça de la plana: lluminós dia de Nadal

que ens retorna a la infància. 

Montseny i Cadí nevats, 

a Port del Comte una punta blanca, 

els Rasos enfarinats, 

el Puigmal radiant amb túnica nivia

i a ponent les muntanyes d'Andorra. 

Resplendent la Mola, 

Sant Salvador amb els pobles amagats per la boira i enllà de la calitja, Terrassa i Barcelona.

Camí dels Degotalls humit

que canta a la Verge a tothora. Al final del camí
ploren les roques





Des de la Creu de Sant Miquel fins a la Creu dels Escolans, 

olorant bruc i garric, 

boix, marfull i romaní.

Per la ruta de les ermites penjades, 

solitàries des de fa segles, 

trepitjant camins pedregosos que pugen

i escales que devallen,

per arribar al rés dels monjos

que les campanes acompanyen. 

Que tinguem un bon Nadal

i res ens faci mal, 

que encara queda, 

tot mirant el pessebre,

les restes de Sant Esteve.

 

Nadal

Què té aquest dia de Nadal si podria ser un dia qualsevol? Què ens fa esperar-lo cada any des del primer moment que acaba?

És una rutina, un hàbit, una superstició, un ritual?

Què té que cada any ens deixa, per recomemçar una nova esperança, una il·lusió que dura encara no vint-i-quatre hores, que ens retorna a la infància?

Què té aquesta paraula màgica?

És uns sentiments, unes vivències, unes emocions. 

Nadal, naixement, quan la natura es prepara per un renéixer, languidament, sense pressa. Solstici d'hivern, canvi i cami endavant. Si no fos perquè l'església en va canviar les dates, com si creient-se que dominant el temps, dominava la terra; la naturalesa humana per sobre del cicle natural. Tanmateix, la renovació segueix el seu curs, el sol encara volta sense la nostra prepotència. 

"Per Nadal cada ovella a seu corral" diu la tradició de les frases fetes. "Vuelve por Navidad" deia, així en castellà, un anunci televisiu molt celebrat.

Jo, també torno al meu corral, a la meva  casa d'aquesta festa des de fa molts anys. I, aquest dia, després d'esmorzar, surto a comprar el diari i fer una volta amb la màquina penjada al coll, cap a Sant Miquel o cap als Degotalls. Prendre una mica el sol llegint les notícies i veient passar la gent; fer el vermut al bar o a la cel·la, vestir-se bé i estrenar alguna coseta i dinar de Nadal a l'hotel amb cava i torrons.

No he estat mai en una gran taula. De vegades, he pensat com hauria estat tot si hagués tingut més anys a l'avi Jaume i l'àvia Dolors; a la iaia Ascensió, que no va venir mai a casa o al desconegut Pere; al tiet Jordi i al tiet Joan i a la tieta Teresa que van desaparèixer. Al papa, malaguanyat, eh! que ja t'he doblat l'edat i a la mama al seu costat; al germà Jaume, en un dia com aquest que hagués durat uns quants anys més o a d'altres possibles germans i germanes que el temps no va permetre. Una taula parada amb les rialles de tots com les que he vist a l'hotel cada Nadal. De petita m'els mirava, feliços tots ells, criatures i vells, totes les edats representades. I els tenia molta enveja.

No ho he fet mai jo, això d'anar d'una casa a l'altra: aquest anys els tinc tots a casa, em diu algú; quina llauna, aguantar la família aquestes dates, diuen uns altres. I jo que penso: això vol dir que en teniu, de familia o de gent. Però m'ho callo i no dic res.

Quina sort que tens, tu, que vas sola i t'agrada estar sola a tot arreu; i també callo i dono qualsevol excusa, i m'ho empasso i dic alguna facecia. Quan es va morir la mama algú de la família em va convidar i sempre he dit que no: vaig a Montserrat jo. I em miren de dalt a baix, família i amigues, ah! és clar, com que a tu t'agrada... I torno a callar. Però, on haig d'anar i amb qui si en vida d'ella tothom ens va deixar sols. I em desperto després d'haver cantat a la Vetlla i la Missa del gall, ara ja sola, i una mica de ressopó amb torrons i xampany a la cel·la i una autofoto de record, recordant... I compro el diari i passejo pels Degotalls. 

Després de dinar a besar la Mare de Déu i una estona al Cambril on vaig fer la comunió i recordo...

I quan es fa fosc, vaig a veure els llums, les llumetes que en dic jo, dels pobles de sota la muntanya. I els cotxes com cuques de llum, de tant en tant, el tren com una oruga entre túnel i túnel. Cada vegada s'estenen més els llums, amb el resplandor de Terrassa, de Manresa, de Viladecavalls o de Monistrol. 

I la fosca va envaint la muntanya, tot queda quiet i en calma, esperant una nova albada. 

I ja ha passat Nadal. I espero el següent com si alguna cosa màgica hagués de succeir.

I tanmateix, m'estimo el meu Nadal i la muntanya que m'acull. Els cants dels monjos, que cada vegada n'hi ha menys; el concert dels escolans que agafen vacances el migdia de Nadal; la cel·la, ara estudi per una persona, al segon pis, que ja l'he fet casa meva; les caminades tranquil·les i la lectura lenta deixant passar el dia. I quan arriba la nit, tot calla; s'encenen els llums i algú passeja a poc a poc, de vegades amb un gos, i et reconcilies amb el brogit i escoltes la natura, amb boira o pluja o vent o una pau latent. 

Quan baixo de la muntanya ja penso en tornar-hi, encara que sigui jo amb mi mateixa, perquè aquest ritual em fa sentir viva i em fa adonar que jo, malgrat tot, també tinc un Nadal. 

Messies participatiu: 20 anys!

Sí, 20 anys que faig el Messies Participatiu.

Tot va començar el 1997, quan vaig veure un prospecte anunciant la convocatòria que feia la Fundació la Caixa, a l'oficina de la Caixa que hi havia a la Plaça del Sol de Badalona. Un noi va veure que m'ho mirava i em va animar. Mai vaig saber qui era, però, li dono les gràcies.

Aquests 20 anys he gaudit de la música, de Haendel, del Messies, dels directors anglesos i catalans, d'un cicle nadalenc que comença amb aquesta obra i de formar part d'una massa coral en la que m'he sentit part d'un tot.

Recordo el primer any, el 1997, amb el Trevor Pinock, un dels millors que he tingut; els assajos al Palau Macaya, els nervis, l'emoció del primer concert al Palau de la Música, l'oportunitat de cantar una obra d'aquestes característiques més enllà d'una coral, l'alegria de la meva mare.

I després, uns quants anys més. Els caps de setmana dels assajos al Palau Macaya, a l'Auditori de Sant Cugat, a l'Edifici Vèrtex, als Jesuïtes de Sarrià..., dissabtes per la tarda i diumenges al matí del mes de novembre i desembre. I uns quants directors: l'Edmond Colomer per dues vegades, que ens ho ha fet cantar tot sencer, el Josep Pons, el Nikolas Mc Gregor, el Cristopher Spering... Tots han deixat la seva signatura a la meva partitura, any rere any.

La decepció de l'any 2013 quan vaig quedar en llista d'espera. Sabeu, em vaig comprar una entrada al Palau de la Música, allà on acabaven les contralts, vaig portar la partitura i el vaig cantar un any més.

El 2014 i el 2015 vaig tornar a quedar en llista d'espera; el 2016 no em vaig apuntar i el 2017, després de quedar en llista d'espera em van avisar que podia cantar-lo els dos dies de concert! Va ser l'últim any de La Caixa. Aquell any, el 2017, tothom va forrar la partitura amb un llaç groc. A La Caixa no els va agradar; havia desplaçat la seva seu principal a València arrel del Referèndum d'autodeterminació i sense dir-nos res, ni quan demanàvem explicacions, senzillament, no ho van convocar. I el 2018 va deixar de patrocinar, organitzar i subvencionar el concert a Barcelona, és a dir, a Catalunya tot i que encara l'organitza a d'altres llocs de l'Estat Espanyol com Madrid, Granada, Tenerife, Bilbao, Sevilla...

El 2018 va significar la creació de l'Associació Messies Participatiu i des de llavors, els i les cantaires en formem part. El teixit associatiu català va donar una resposta ferma i decidida als avatars polítics i la música es va elevar per sobre de les disquisicions de partit de l'Estat Espanyol.

Aquest és el segon any de l'organització del concert per part de l'Associació i dels esforços de la Junta per tirar-ho endavant. Hem canviat el marc, ara cantem a l'Auditori, hem fet sortides relacionades amb la música al Vendrell, tot recordant Pau Casals; s'ha organitzat un interessantíssim cicle de conferències sobre el Messies i Haendel i hem continuat amb la tradició dels concerts participatius en un ambient  fantàstic. S'ha apostat pels directors, corals i solistes catalans i ha estat un gran encert. L'any passat ens va dirigir l'Edmond Colomer i vam tenir la presència de la Coral Cantiga; aquest any hem après un munt de música amb el Josep Vila, excel·lent director i pedagog de la música amb el que hem fruit cada nota que hem cantat.

Ens acompanya el Cor de Cambra de Granollers i el Cor Jove Amics de la Unió, conjuntament amb l'orquestra Vespres d'Arnadí que ha participat varies vegades en el Festival de Música Antiga dels Pirineus.

A la Junta i a tots els cantaires que ho fan possible, moltes gràcies!

També aquest any vam portar el Messies a l'esplanada de la presó de Lledoners, en un dia gèlid de gener, però amb una energia a prova de sentències!

Per celebrar els 20 anys he anat a cantar el Messies a Londres, en un viatge amb l'associació cultural Te de Tertúlia i el guiatge musical d'en Joan Vives; no hi podia haver una millor manera de celebrar-ho!

I avui, d'aquí una estona, el concert meu particular dels vint anys! I espero seguir uns quants més. M'agradaria arribar als vint-i-cinc, per allò dels números rodons.

Recordant tanta gent que m'ha donat ànims, sobretot i en primer lloc la meva mare, i altres cantaires que m'han acompanyat i amics i amigues i la gent de la feina que un any van venir en bloc. A tots i totes moltes gràcies!

Avui cantaré per totes vosaltres, amb els mateixos ànims i la mateixa il·lusió que la primera vegada (ei!, i ara, sense mirar quasi gens la partitura!, que ja em sé de memòria passatges dels solistes!).

Si veniu, que en gaudiu molt!

Si no heu pogut, no deixeu d'escoltar el Messies un d'aquests dies de Nadal!

I, de totes maneres, que tingueu unes bones festes acompanyats de la música que us agradi!

Me'n vaig a Barcelona! Fins d'aquí una estona!

Ruta: dels Monjos a l'Arboç

La darrera sortida de l'any la fem per terres del Penedès. Una comarca eminentment agrícola en d'altres temps, ocupada per la vinya quasi en la seva totalitat i, avui en dia, industrialitzada, prop de Barcelona.Fou el 1012 que Bernat Borrell la incorporà al Comtat de Barcelona i el 1936 quedà dividida entre el Baix Penedès, l'Alt Penedès i el Garraf (o Penedès Marítim segons alguns autors).

El Penedès ens transporta a terres de vi. I durant tot l'itinerari hem tingut presents les vinyes; en aquesta època, els ceps despullats de fulles, reposant a la terra aspre i recordant-nos la verema ja acabada i el vi novell per encetar.
A la sortida dels Monjos fem una breu parada al Memorial Històric que ens recorda l'aeròdrom dels Monjos, on s'ha recuperat el refugi republicà i s'ens explica la importància de l'aviació durant la guerra civil. Els ceps encara s'alcen altius i els camins, ara transitables, són un homenatge als republicans que defensaren aquestes terres.
El castell de Penyafort, situat al sud del municipi de Santa Margarida i els Monjos , recorda més una masia fortificada que un castell en estat pur. Un castell ple d'història i avui en dia, un lloc on s'hi celebren fires i aplecs. El passem sense entretenir-nos-hi gaire, que el cel és rúfol i encara ens queda un bon tros de camí.
Altra cop els ceps ens acompanyen, ja sigui secs o amb algunes fulles daurades pel sol, les masies escampades amb les vinyes al voltant, paisatge típic de la comarca, ens fan de guia; la pista que seguim està rivetejada d'unes petites flors blanques sota els ceps i d'uns masos senyorívols  a l'horitzó dels camps conreats.
Columbaris, flors grogues, romaní, llentiscle i garric ens fan més plaent el camí ara que s'acosta Nadal. Esparregueres esperant els fruit preuat i bruc florit que omple de rosa l'espai. De tant en tant, algun bolet de pi o algun molleric.
Al cap d'una estona de bosc mediterrani, arribem a albirar el pantà de Foix i el conjunt arquitectònic del Castellet. L'interès del pantà de Foix es deu en la gran varietat d'ambients ecològics que s'han generat al seu entorn i és una de les poques zones humides del Penedès, amb un ric patrimoni arquitectònic i històric vertebrat al voltant dels castells de Penyafort i de Castellet de gran importància estratègica durant l'edat mitjana.
Mig reflectint-se al pantà, el castell de Castellet s'alça majestuós i sobirà i ens serveix d'aixopluc per un dinar de Nadal, amb torrons, neules, xocolata, dàtils i cointreau!
Improvisadament, (o no,!) formen una coral amb directora i tot! Homes i dones cantem a l'uníson: El Rabadà —en Ramon—, el Fum, Fum,Fum i Allà sota una Penya, amb una mica de vent i moltes ganes de compartir aquests dies que ens esperen amb goig, alegria i companyonia. Caldrà anar pensant en una coral de debò del CEC com la darrera que va existir, la Coral Mont Tàber, en el record de l'Entitat. El cant, la música, ens fa més companys, més alegres; ens duu l'esperit nadalenc, ens fa sentir més com una pinya... I ens acabem el cointreau entre les Núria que avui formem part d'aquest grup excels!
Deixem el pantà, les cançons i el racó del Castellet que ens enamora. Seguim el Foix, ens emmirallem en les canyissars i, al fons, el Castellet ens diu fins a reveure. El dia ha estat un jorn de finals de tardor i inicis d'hivern, amb el companys de tot un any reflectits en la foto de conjunts, encara que en faltin uns quants.
Al deixar el poble, podem dir que diem adéu, també, a una forma de vida ancestral. Forjats en ferro en acompanyen el carter amb la seva bicicleta, els "mulos", la dona del forn i el mossèn amb els escolans vestit amb birret, casquet i punyetes de puntes. Més enllà, les dones del poble amb els infants a les cabasses i els ases amb alguna excursionista moderna, i a la pedrera, els picapedrers retallant els rocs i carregant-los als carros amb els matxos preparats per davallar cap a Vilafranca o cap a Barcelona. Tota una vida de pagès extingida i recordada per un artista local que ha deixat la seva empremta al poble i a la pedrera.
Seguim un tros el Foix i arribem a l'Arboç que ens rep amb la seva Giralda i el seu Colom marcant el camí de la independència amb una estelada de fons.
Ha estat una sortida, la darrera de l'any del grup dels dijous, molt agradable i ben aconduïda i retornem a les nostres llars enduent-nos amb nosaltres un record i unes ganes de continuar el proper 2020.
Encara aprofitem el retorn amb tren per a refermar l'amistat, informar-nos de les properes sortides que ens esperen el gener i desitjar.nos entre tots i totes un Bon Nadal i un millor 2020!
Per a tots vosaltres i que puguem continuar escrivint!

Fins aviat! A reveure!

BON NADAL 2019

Als amics i amigues,

A la gent de muntanya del CEC

A la gent occitana i catalana del CAOC

i a tots i totes vosaltres:

UN BON NADAL i millor 2020!