Naturalment, hem començat la nostra descoberta a principis del segle XX a la Font del Lleó, allà on passava tota l'actualitat del poble en aquells temps: les dones que omplien càntirs i galledes amb les mans balbes del fred a la font, els infants que, mentrestant, jugaven saltant pels esglaons que duen al raig d'aigua bullent, la xerrameca mentre la mocadera escaldava els estris de la matança i en netejava el greix, i la jove cantussejant tot plomant un pollastre; les enraonies dels cistellers que estovaven els feixos de vímet, i els carros que traginaven a prop
tot ressonant per sobre les
llambordes. Tot un mostrari de l'ambient de poble. Avui, hi havia calma a la font. La plaça on conflueixen tres balnearis del poble estava en silenci. De fet, ja fa temps que no hi passen carros per les llambordes, ni hem vist ningú que ompli galledes d'aigua; els infants ja han marxat cap a escola, i els pollastres s'han deixat de plomar sota el raig d'aigua. Només algunes persones assegudes a les cadires del bar de la plaça prenent un esmorzar de cafè amb llet.
Hem deixat el poble per seguir un tram de la carretera que porta cap a Sant Sebastià de Montmajor, pel sender de vianants. En un revolt, hi trobem l'ermita del Remei, amb un restaurant al costat. En aquells temps, i encara ara, a les ermites fora dels pobles s'hi fan aplecs, s'hi ballen sardanes, i abans, no tant ara, la gent es portava la carn per la graella per passar un dia festiu a l'aire lliure. La Lola, no n'havia ballat mai de sardanes, però el senyor Ignasi, el propietari del balneari Ventura li va ensenyar a puntejar, encara que ella no s'hi va atreví. La Lola va arribar al balneari Ventura per a complir un encàrrec, un desig: portar al Senyor Ignasi una caixeta de música que li havia regalat a la Violeta, la mare de la Lola. I ella es va quedar a servir a l'establiment.
Un cop passat el càmping Cal Pasqualet hem seguit pel costat de la riera de Caldes, tot caminant per les llambordes del camí del Foment (Fomento de Obras y Construcciones). Per aquí passaven les carretes que transportaven les llambordes des de les pedreres fins a l'estació del tren, a Caldes. A mig camí, podem seure davant mateix de la Bàscula i llegir algun fragment de la novel·la: els passejos que feien el Sr. Ignasi i la Lola i la malagradosa rebuda d'en Màrius, el fill, o les "recomanacions" de la Zefarina, un personatge força simpàtic. A partir d'aquí, el camí de llambordes esdevé un corriol agradable entre rocs humits i una mica de fangueig.
Anem pujant per la riera creuant-la varies vegades sense gaire esforç i passant per les antigues pedreres, avui ja abandonades, que foren una de les riqueses econòmiques de Caldes. En Miquel, obrer i sindicalista, treballava a la pedrera i n'estava orgullós. En Miquel admirava al Noi del Sucre i li volia seguir els passos tot reclamant millores laborals. De millores n'hi ha hagut des d'aquells temps; de 
vegades no totes les que hauria calgut, però, ara, les dones poden votar i fer sentir la seva veu, ocupar càrrecs importants a les empreses, estudiar i fer-se un lloc propi al món. Aquells anys, foren temps convulsos, uns anys que no hi faltà el despotisme d'una dictadura, les reivindicacions obreres de les que ens n'hem aprofitat, unes ganes de canviar el món, unes esperances de llibertat, un desig d'un futur més prometedor... De vegades, però, podem pensar si hem estat a l'alçada d'aquelles lluites tal com han anat les coses i tal com som el que som.
Hem arribat fins a la Resclosa de les Elies; un paratge tranquil amb una casa habitada i fumejant al fons de la vall tancada. El canyissar es reflecteix a l'aigua i un petit doll s'escorre avall de la resclosa.
Ara agafem una pista en una pujada moderada fins a l'entrada de la Torre Nova, una casa gran, pintada de blanc que ja es veia des de la riera. Hem assolit el punt més alt de la nostra ruta amb una bona vista de Caldes als nostres peus. La vegetació exuberant tot el camí, amb unes quantes esparregueres: no ens parat a buscar-ne, d'espàrrecs, però algun calderí que hem trobat pel camí n'ha collit un bon pom. A partir d'aquí la baixada per la pista va fent revolts fins a arribar altra vegada al costat del càmping de Cal Pasqualet.
Retornem pel pas dels vianants cap al restaurant de l'ermita del Remei, on ens deixen dinar tot prenent unes begudes,ja que el dia és força humit per estar fora i, alguns de la colla aprofiten per fer el menú o per menjar-se un bon tall de pastís de xocolata, en un ambient agradable i satisfactori per a tots plegats!
I de tornada cap al poble on ens espera la Teresa Sagrera per fer una visita guiada que ha resultat molt interessant. Hem penetrat a dins de la novel·la i hem seguit el procés creatiu d'una escriptora que ja es la segona vegada que ens permet compartir amb ella la seva dedicació i el seu temps. "Cabells de gebre" ens va portar fins al castell de Montsoriu i "El cor del balneari" ens ha permès conèixer una mica més Caldes i el seu entorn.
Hem començat l'itinerari a la Font del Lleó, on comença tot a Caldes. Hem resseguit tot l'edifici del
balneari Ventura de la novel·la, en realitat el balneari Rius, ara ja tancat, De vuit balnearis que tenia Caldes en els millors temps d'aquesta teràpia a traves del banys i els hidromassatges, en queden dos. Nosaltres ens hem delit per passar uns dies aquí, de bany en bany, i si poguéssim, al mateix balneari Rius, amb aquells salons de làmpades de llàgrimes penjant, una taula llarga, llarga amb canelobres al mig i copes de cristall; uns jardins extensos als que s'hi accedia per un pont privat i un servei que vivia "a baix", talment les sèries angleses de la televisió i amb unes persones dedicades només a nosaltres. Quin goig de descans, quin glamour, com dirien els francesos!
Però tot canvia: en Pepito el trobem mort al jardí al costat del càvec per arrencar herbes, la senyora Lisa deixa de reservar l'estança al balneari i d'explicar històries a la Lola, a en Miquel l'han...; la Pepa i les seves companyes han deixat de fer actuacions al Centre Democràtic i l'estat de salut del senyor Ignasi es va agreujant.Sota els paraigües de colors hem conegut la casa del doctor Amat, el metge del balneari al que li agrada assetjar les noies joves com la Lola; ens hem imaginat 
l'estació del Calderí, ara ocupada els autobusos de la companyia Segalés; hem vist els safaretjos on rentaven les dones ja des de les cinc del matí (quin esglai!) i hem presenciat la visita del Primo de Rivera per davant de l'església de Caldes. Hem comparat el Casino i el Círcol, dos entitats presents a molts pobles.
Però no hem sabut pas com acabava la història, que ni la Núria al matí, ni la Teresa a la tarda, n'han donat pistes. Vaja, caldrà llegir.la!
Ja fosquejant, obrint i tancant paraigües en una tarda grisa i plujosa, hem dit adéu a la Lola i al poble de Caldes que hem trobat ben animat i amb un tot de tendes ben arranjades.
En nom de tot el grup que hem fet l'excursió i la visita seguint els tremps de la Lola, donem el més
profund agraïment a la Teresa Sagrera, per escriure, per fer-nos viure històries, per ensenyar-nos la nostra història passada i per acollir-nos amb tota disponibilitat.
Moltes gràcies, Teresa, seguirem llegint els teus llibres i continuarem caminant amb les lletres.
