26 de febrer 2025

Caminant amb lletres amb Teresa Sagrera per Caldes de Montbui


El grup del CEC del cicle "Caminant amb Lletres amb...", avui hem fet un bon tram de la novel·la "El cor del balneari", de la Teresa Sagrera, guanyadora del premi de novel·la històrica Néstor Luján del 2024. I hem fet el recorregut dividit en dues parts: al matí ens hem arribat fins a les pedreres de Caldes pel camí del Foment i fins la resclosa de les Elies i per la tarda, hem tingut el plaer de compartir amb la mateixa autora de la novel·la un recorregut pels escenaris que va viure la Lola, la protagonista de la història, per Caldes de Montbui. 

El temps se'ns ha aguantat força. Un matí núvol, però de bon caminar. Una tarda que ha començat a ploure ja ben avançada la visita pel poble.
 

Naturalment, hem començat la nostra descoberta a principis del segle XX a la Font del Lleó, allà on passava tota l'actualitat del poble en aquells temps: les dones que omplien càntirs i galledes amb les mans balbes del fred a la font, els infants que, mentrestant, jugaven saltant pels esglaons que duen al raig d'aigua bullent, la xerrameca mentre la mocadera escaldava els estris de la matança i en netejava el greix, i la jove cantussejant tot plomant un pollastre; les enraonies dels cistellers que estovaven els feixos de vímet, i els carros que traginaven a prop
tot ressonant per sobre les llambordes. Tot un mostrari de l'ambient de poble. Avui, hi havia calma a la font. La plaça on conflueixen tres balnearis del poble estava en silenci. De fet, ja fa temps que no hi passen carros per les llambordes, ni hem vist ningú que ompli galledes d'aigua; els infants ja han marxat cap a escola, i els pollastres s'han deixat de plomar sota el raig d'aigua. Només algunes persones assegudes a les cadires del bar de la plaça prenent un esmorzar de cafè amb llet.

Hem deixat el poble per seguir un tram de la carretera que porta cap a Sant Sebastià de Montmajor, pel sender de vianants. En un revolt, hi trobem l'ermita del Remei, amb un restaurant al costat. En aquells temps, i encara ara, a les ermites fora dels pobles s'hi fan aplecs, s'hi ballen sardanes, i abans, no tant ara, la gent es portava la carn per la graella per passar un dia festiu a l'aire lliure. La Lola, no n'havia ballat mai de sardanes, però el senyor Ignasi, el propietari del balneari Ventura li va ensenyar a puntejar, encara que ella no s'hi va atreví. La Lola va arribar al balneari Ventura per a complir un encàrrec, un desig: portar al Senyor Ignasi una caixeta de música que li havia regalat a la Violeta, la mare de la Lola. I ella es va quedar a servir a l'establiment.

Un cop passat el càmping Cal Pasqualet hem seguit pel costat de la riera de Caldes, tot caminant per les llambordes del camí del Foment (Fomento de Obras y Construcciones). Per aquí passaven les carretes que transportaven les llambordes des de les pedreres fins a l'estació del tren, a Caldes. A mig camí, podem seure davant mateix de la Bàscula i llegir algun fragment de la novel·la: els passejos que feien el Sr. Ignasi i la Lola i la malagradosa rebuda d'en Màrius, el fill, o les "recomanacions" de la Zefarina, un personatge força simpàtic. A partir d'aquí, el camí de llambordes esdevé un corriol agradable entre rocs humits i una mica de fangueig.

Anem pujant per la riera creuant-la varies vegades sense gaire esforç i passant per les antigues pedreres, avui ja abandonades, que foren una de les riqueses econòmiques de Caldes. En Miquel, obrer i sindicalista, treballava a la pedrera i n'estava orgullós. En Miquel admirava al Noi del Sucre i li volia seguir els passos tot reclamant millores laborals. De millores n'hi ha hagut des d'aquells temps; de vegades no totes les que hauria calgut, però, ara, les dones poden votar i fer sentir la seva veu, ocupar càrrecs importants a les empreses, estudiar i fer-se un lloc propi al món. Aquells anys, foren temps convulsos, uns anys que no hi faltà el despotisme d'una dictadura, les reivindicacions obreres de les que ens n'hem aprofitat, unes ganes de canviar el món, unes esperances de llibertat, un desig d'un futur més prometedor... De vegades, però, podem pensar si hem estat a l'alçada d'aquelles lluites tal com han anat les coses i tal com som el que som.

Hem arribat fins a la Resclosa de les Elies; un paratge tranquil amb una casa habitada i fumejant al fons de la vall tancada. El canyissar es reflecteix a l'aigua i un petit doll s'escorre avall de la resclosa.

Ara agafem una pista en una pujada moderada fins a l'entrada de la Torre Nova, una casa gran, pintada de blanc que ja es veia des de la riera. Hem assolit el punt més alt de la nostra ruta amb una bona vista de Caldes als nostres peus. La vegetació exuberant tot el camí, amb unes quantes esparregueres: no ens parat a buscar-ne, d'espàrrecs, però algun calderí que hem trobat pel camí n'ha collit un bon pom. A partir d'aquí la baixada per la pista va fent revolts fins a arribar altra vegada al costat del càmping de Cal Pasqualet.

Retornem pel pas dels vianants cap al restaurant de l'ermita del Remei, on ens deixen dinar tot prenent unes begudes,ja que el dia és força humit per estar fora i, alguns de la colla aprofiten per fer el menú o per menjar-se un bon tall de pastís de xocolata, en un ambient agradable i satisfactori per a tots plegats!

I de tornada cap al poble on ens espera la Teresa Sagrera per fer una visita guiada que ha resultat molt interessant. Hem penetrat a dins de la novel·la i hem seguit el procés creatiu d'una escriptora que ja es la segona vegada que ens permet  compartir amb ella la seva dedicació i el seu temps. "Cabells de gebre" ens va portar fins al castell de Montsoriu i "El cor del balneari" ens ha permès conèixer una mica més Caldes i el seu entorn.

Hem començat l'itinerari a la Font del Lleó, on comença tot a Caldes. Hem resseguit tot l'edifici del balneari Ventura de la novel·la, en realitat el balneari Rius, ara ja tancat, De vuit balnearis que tenia Caldes en els millors temps d'aquesta teràpia a traves del banys i els hidromassatges, en queden dos. Nosaltres ens hem delit per passar uns dies aquí, de bany en bany, i si poguéssim, al mateix balneari Rius, amb aquells salons de làmpades de llàgrimes penjant, una taula llarga, llarga amb canelobres al mig i copes de cristall; uns jardins extensos als que s'hi accedia per un pont privat i un servei que vivia "a baix", talment les sèries angleses de la televisió i amb unes persones dedicades només a nosaltres. Quin goig de descans, quin glamour, com dirien els francesos!

Però tot canvia: en Pepito el trobem mort al jardí al costat del càvec per arrencar herbes, la senyora Lisa deixa de reservar l'estança al balneari i d'explicar històries a la Lola,  a en Miquel l'han...; la Pepa i les seves companyes han deixat de fer actuacions al Centre Democràtic i l'estat de salut del senyor Ignasi es va agreujant.

Sota els paraigües de colors hem conegut la casa del doctor Amat, el metge del balneari al que li agrada assetjar les noies joves com la Lola; ens hem imaginat l'estació del Calderí, ara ocupada els autobusos de la companyia Segalés; hem vist els safaretjos on rentaven les dones ja des de les cinc del matí (quin esglai!) i hem presenciat la visita del Primo de Rivera per davant de l'església de Caldes. Hem comparat el Casino i el Círcol, dos entitats presents a molts pobles.

Però no hem sabut pas com acabava la història, que ni la Núria al matí, ni la Teresa a la tarda, n'han donat pistes. Vaja, caldrà llegir.la!

 Ja fosquejant, obrint i tancant paraigües en una tarda grisa i plujosa, hem dit adéu a la Lola i al poble de Caldes que hem trobat ben animat i amb un tot de tendes ben arranjades.

En nom de tot el grup que hem fet l'excursió i la visita seguint els tremps de la Lola, donem el més profund agraïment a la Teresa Sagrera, per escriure, per fer-nos viure històries, per ensenyar-nos la nostra història passada i per acollir-nos amb tota disponibilitat.

Moltes gràcies, Teresa, seguirem llegint els teus llibres i continuarem caminant amb les lletres. 

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/caminant-amb-teresa-sagrera-i-el-cor-del-balneari-per-caldes-de-montbui-202933066

24 de febrer 2025

Renovació de la Flama de la Llengua Catalana

I heu-nos aquí per 56ena vegada a la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Allò que van començar les entitats excursionistes el 1968 per commemorar el centenari del naixement de Pompeu Fabra com a renovador del català, portant una flama encesa i a peu des de la seva tomba, fins a arribar a Montserrat per encendre la llàntia situada a l'atri, ja fa 56 anys que es va celebrant.

I aquest any s'hi ha afegit la celebració del Mil·lenari de Montserrat. Dues efemèrides cabdals per al país i per a la preservació de la cultura i la llengua catalana.

Els actes han començat uns dies enrere a la tomba de Pompeu Fabra a Prada del Conflent, que en Pompeu encara és allà per recordar-nos a tots l'exili i els atacs de fa segles cap a la catalanitat. Com si només poguessin ser "país" altres pobles del món, però no pas el nostre.

La flama arriba travessant la geografia catalana, muntanyes, pobles i ciutats i és rebuda a Montserrat per integrants de centres excursionistes i per la comunitat dels monjos representats per l'abat. Jo he trobat a faltar gent, aquest any. He trobat a faltar excursionistes i representants de centres excursionistes. N'hi havia, sí, molts a títol individual. També hi havia l'associació "Indrets del Record" amb la Teresa Clota al davant, incombustible, el Jordi Mir, també incombustible i el president de la Federació d'Entitats Excursionistes, com cada any. Tot plegat una mina representació, tal com estan les coses.

Enguany l'Abadia de Montserrat és qui ha organitzat aquest esdeveniment i hi han col·laborat el Club Muntanyenc l'Hospitalet, l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró i el Centre de Lectura de Reus, que recull la torxa de cara a l'any vinent. 

La flama ha estat rebuda a l'atri per pare abat, Manel Gasch, després d'una ballada de danses a càrrec del Club muntanyenc de l'Hospitalet i una ballada de sardanes. L'entrada a l'església s'ha fet portant la flama el mateix pare abat i seguidament s'ha celebrat la conventual, cantada aquesta vegada per la Schola Cantorum de Montserrat, formada per nois i noies joves., que han ofert un magnífic concert en acabar.

Seguidament, a l'atri, s'ha encès la flama a la llàntia, s'han fet els parlaments de rigor i s'ha cantat els Segadors. I he tornat a tenir la sensació que no era pas ple, l'atri; no enarboraven banderes, tan sols el testimoniatge d'una sola estelada. Cap crit fora de lloc, cap reivindicació en un any que, tant al País valencià, com al Principat com a les Illes, és viu encara el malestar per la llengua, els atacs sovintejats, la poca decisió dels governants sobre el tema; bé, la decisió dels elements contraris al català sí que és present a tot arreu. Quina pena, quina llàstima que renunciem tant aviat! Així i tot, la flama cremarà tot un any.

Acte acadèmic a la sala de la façana: “Montserrat i la catalanitat” ha estat a càrrec del Pare Bernabé Dalmau. Entrada lliure sempre és lliure fins cobrir l’aforament de 140 persones que hi ha. No hi érem pas. Altres anys pujaven l'escalinata a poc a poc, una massa de gent que entrava corrent i de pressa per trobar lloc: el 2025 no ha calgut. També baixàvem esglaó a esglaó, sense pressa. Aquesta vegada quasi que podíem saltar els graons de dos en dos si haguéssim sigut més joves!

El P. Bernabé Dalmau ha fet una síntesi de la història de Montserrat en relació a la seva catalanitat i ens ha recordat les dificultats en que es van trobar els abats i la comunitat al llarg dels segles, esmentant l'abat Cisneros, l'abat Marcet,  l'abat Escarré, l'abat Cassià Maria Just, l'abat Bardolet, el Josep Maria Soler, fins a arribar a l'abat actual. O accions en defensa de la llengua i de la pau i de les reivindicacions contra la dictadura amb el tancament dels 300 intel·lectuals a Montserrat, mig retinguts per la guàrdia civil, l'any 1970.

Fora, arribaven a deshora els Pallagos del Conflent i els Castellers del Riberal per fer una actuació enmig de la plaça.

Sí que és veritat que hi ha hagut anys amb més gent, amb una gentada, inclús, o amb menys, però, sempre t'esperes trobar una generació reclamant allò al que es té dret: parlar, pensar i actuar com a català/catalana. No només de festes, manifestacions i reivindicacions es pot viure, però encara fa falta que tots i totes estiguem presents a tot arreu. Això, és clar, demana més esforç que passar quatre missatges per WhatsApp a les persones que saps que són de la "teva corda".

Cal no oblidar el lema que està gravat a la llàntia: "L'encengué la fe, la portà l'esforç i la manté la voluntat d'un poble". Sembla que la fe, l'esforç i la voluntat són termes difícils d'entendre avui en dia.

La fe de creure en allò que fas, perquè saps que ho has de fer, hi has de creure, el convenciment que una cosa o fet és veritat, sense necessitat de comprovar-ho o experimentar-ho. Està associada a la voluntat de creure i a la confiança.

L'esforç de portar-ho endavant, d'actuar, de defensar quelcom malgrat les dificultats, un esforç que també implica paciència, una activitat mental per conquerir un objectiu determinat.

I voluntat, il·lusió, ganes, perseverança, allò que interiorment motiva una acció. En aquest sentit, és quelcom dotat de certa independència.

Esperem, doncs, que la fe, l'esforç i la voluntat no ens deixin mai i puguem esdevenir en un dia no gaire llunyà un poble amb els seus drets conservats: la història, la cultura, en definitiva, el pensament i la llengua pròpia.

21 de febrer 2025

La vall de Marfà

Mentre ens anem acostant a Castellterçol, ens adonem que la boira, avui, ens espessa i confereix al paisatge un aspecte entre misteriós i fantasmagòric. El que no vol dir pas que es prevegi un dia "dolent", ans podria ser ben bé el contrari.

Castellterçol té l'avantatge de tenir, en un tram curt de carretera de pas, uns bars en els que pots esmorzar i retrobar els companys de sortida. I tots plegats ens hem dirigit cap al Pont de la Fàbrega; bé, si veiem bé el lloc, són dos pots, un de nou i un de vell, que ens agrada fer les coses per duplicat; ara bé, penso que el vell és més interessant, a part de ser més fotogènic. Està situat al nord del terme de Castellterçol i al sud del de Moià; a través d'aquest pont la carretera C-59 passa per damunt del torrent de la Fàbrega. És al costat de ponent del Molí de la Fàbrega.El pont antic és del 1867, substituït el 2007 pel pont nou, situat al costat de llevant del vell, que queda ensotanat respecte de l'altre. Hi aparquem a sota tot esperant que avui no faci cap tempesta que es converteixi en rierada perquè quan tornem ens agradaria trobar els cotxes al mateix lloc que els deixem.

Des d'aquí surt la pista que ens porta a recórrer la vall de Marfà i les seves rieres. Una vall interessant paisatgísticament, amb rieres, rocam i camins que la creuen. Un bosc per tot arreu on miris, uns colors entre grisosos i marronosos en un dia com avui, però un paisatge relaxant per anar fent camí; la boira que juga amb les branques despullades dels arbres, la humitat de la riera i una mica de pendent per anar fent cames. Alguns moments de dubte entre tantes pistes que s'encreuen i el wikiloc que ens vol fer fer el camí a la inversa, però que anem retrobant en la direcció correcte.

La vall de Marfà és drenada per la riera de Marfà, la qual s'origina per la unió del torrent de la Fàbrega i la riera de Castellnou. La vall antigament era ocupada per grans extensions de conreus d'olivera i vinya però actualment el terreny agrícola ha estat ocupat pel bosc. Actualment els boscos de pinassa, pi roig i pi blanc ocupen la major part de la superfície, encara que en alguns llocs indrets es conserven boscos d'alzinar i roure martinenc.Això fa que sigui, en la seva majoria,  una vall verda, un recorregut sense gaires desnivells amb unes pistes i racons de bon caminar.

Anem seguint el torrent de la Fàbrega i aviat passem per un dels seus masos deshabitats i en runes: el Saiolic, ja dalt de la costa. Hi ha altres masies en tot el terme,  la Closella, La Datzira, Pujalt, els Sorts, les Vinyes i el Xei, però nosaltres avancem i baixem fins a Marfà, un mas digne de veure's amb les seves arcades, tancat, però en un paratge acollidor. Darrera s'hi troba l'església de Sant Pere de Marfà que es veu millor un cop t'allunyes de la casa i baixes el camí: cal alçar la mirada per observar-la dalt del turó que hem deixat. Aquesta església apareix ja a la relació feta amb motiu de l'acta de consagració de l'església parroquial de Moià l'any 939. Es tracta d'una petita església d'una sola nau sense absis amb entrada lateral a la banda de ponent i un campanar de planta quadrada.

 Passades les Feixes Roges, arribem al capdavall de la vall on hem de travessar la riera de Marfà per davant de la font de Marfà ja seca. Amb prevenció de les aigües ocupessin tot el tram de riera, hem portat xancletes i tovallola per si ens havíem de descalçar, però no ha sigut necessari: amb petits saltets i camades llargues n'hem tingut prou per a passar a l'altra llera de la ribera. Ens hem acostat fins al Molí de Marfà, en runes. En el fort aiguat del 1863, els membres de la família del moliner salvaren la vida refugiant-se a la teulada del molí. A continuació, fou abandonat. Tanmateix, es recuperà temporalment a la segona dècada del segle XX, moment en què consta habitat en els padrons municipals de Castellcir. 

Una mica més enllà, s'alcà enlairada l'ermita o santuari de la Mare de Déu de la Tosca, tancada i barrada amb una porta nova. Només es pot veure un xic el dedins per una finestra enreixada de la paret. pertany al municipi de Castellcir, al paratge de la Tosca i sembla, segons la documentació, que podria l'església de Santa Maria de les Illes, documentada el 1602. Per darrera l'edifici, cal seguir un camí que ens porta al Salt de la Tosca, que tenim la sort de veure amb aigua; no molta, però suficient per fer del lloc un espai de gran bellesa. Al costat, el Molí de Brotons on es pot accedir tornant a travessar la riera per sota d'una presa natural que avui està força seca.

Malgrat el dia ennuvolat, els colors de l'aigua, el reflex del molí i el cercle tancat de rocs, el verd de l'herba i el marró.vermellós de la pedra del molí, són sorprenents als nostres ulls; una descoberta d'un dels llocs més agraïts de la vall. 

El molí de Brotons  és un molí semi-troglodític, situat aprofitant unes balmes a ran de la llera de la riera, a ran del Salt de la Tosca. Estigué habitat i en funcionament des del 1608 i fins al segon terç del segle XIX: l'any 1863 hi hagué una avinguda d'aigua extraordinària que s'endugué un nadó amb el seu llitet de fusta de l'interior del molí, i hi moriren les vuit persones de la família del moliner. A partir d'aleshores ha romàs abandonat. El seu interior és reduït com a habitacle, ben bé erigit aprofitant la balma. 

Aquest racó ben bé val la pena de la caminada!

Tornem a travessar la riera i ens enfilem fins a anar a trobar el Gorg Estret. que forma part de la riera de Castellnou. Un lloc no exempt de bellesa. Un engorgat estret que forma un gorg als seus peus. Una davallada d'aigua que transcorre entre les pedres talment un tobogan. No sabem si a l'estiu, la canalla s'hi tira i es deixa lliscar fins al gorg; deu ser ben llaminer!

Continuem el sender guiats per un filat tot al voltant del camí fins a arribar al mas de les Vinyes, on descansem per dinar.

I tornem a descendir cap a la riera passant pel mirador de la Fàbrega, una vista sobre el torrent força sec, per acabar de baixar per les escales de gat excavades a la roca fins al pou de les Vinyes i des d'aquí, tot caminant pel costat de la riera, hem d'estar alertes per no deixar enrere el corriol que ens adreça cap a la pista de tornada que ens apropa altra vegada al pont de la Fàbrega. 

El dia ens ha acompanyat, ni massa fred ni massa calor, amb els núvols i les boires que no ens han deixat, a excepció d'unes petites estonetes de resol, però que hem agraït i que hem valorat, també, com una part que ha influït en confegir més bellesa al paisatge.

Ens queda un bon record d'aquesta sortida. Els llocs propers són també part de la nostra geografia, allò que ens cal conèixer i saber observar per a estimar més el nostre paisatge.

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/riera-de-marfa-202297859

19 de febrer 2025

Paisatges de Joan Bodon

Per celebrar el cinquantenari de la mort de l'escriptor occità Joan

Bodon, el CAOC ha organitzat un viatge al país de Roergue d'on ell n'era originari. Una regió històrica d'Occitània que limita al nord amb l'Alvèrnia i al sud amb el Llenguadoc, amb capital a Rodès.

El viatge, de tres dies de durada, ha estat un bon mitjà per a conèixer la vida, l'obra i els entorns  des d'on va escriure Joan Bodon. Acompanyats per en Jaume Figueras, occitanista i especialista en literatura occitana, a part de conèixer-ne també la història, la cultura i els paisatges. Tres jorns d'una agradable convivència entre tots els participants; uns jorns per aprendre i per gaudir de la cultura occitana.

Hem conegut el Bodon novel·lista, contaire i poeta a través de fragments dels seus textos i dels poemes musicats per cantautors com: Mans de Breish, Èric Fraj, Josiana, Claudi Martí i Rosalina que ens han amenitzat el viatge fins a Albi, la nostra primera parada.

Albi situada als peus del Tarn, a la regió de Migdia-Pirineus, destaca per la seva imponent catedral.  A començaments del segle vi, va ser seu d'un comtat sota el domini dels francs. Al segle ix, pertanyia al comtes de Tolosa, però sota el domini feudal dels bisbes. Des del 1067, el comte de Barcelona va reclamar l'alta sobirania feudal i es va enfrontar repetidament amb els vescomtes de Trencavell. Albi ha quedat estretament associada a la doctrina càtara i a la creuada contra els albigesos. Durant els segles XII i XIII va rebre les doctrines càtares i la ciutat es va convertir en un centre d'aquesta doctrina. El 1165 el bisbe catòlic d'Albi convocà una conferència a Lombèrs on s'acabà dictaminant que els càtars eren heretges. És per això que sovint són anomenats albigesos. El catarisme, jutjat herètic per l'Església catòlica, va ser violentament reprimit en el moment de la croada contra els albigesos. 

Lloc de naixement del pintor Henri Toulouse-Lautrec, és agradable passejar pels seus carrers medievals i per la plaça que envolta la catedral, on trobem una placa dedicada a A. J. Boussac, majoral del felibritge  i escriptor, mort el 1964. La catedral gòtica de Santa Cecília és un dels monuments més visitats i està declarada patrimoni de la humanitat.

Prosseguim el viatge fins al nostre allotjament al càmping du Lac de Bonnefon. En un paratge a tocar del llac, amb els arbres despullats de l'hivern, un cel estrellat i uns xalets que ens ajuden a descansar sense brogits ni sorolls. El sopar el fem a la petita localitat de Naucèla, al restaurant Les Vouyageurs on celebrem la trobada amb la filla d'un altre escriptor occità Robèrt Martí.

L'endemà comencem la ruta literària pel Segalar tot descobrint els escenaris de les obres de Bodon: Contes del Viaur, Contes del Drac, Contes del Balssàs i d'altres com La grava sul camin, Lo libre dels grans Jorns, Lo libre de Catòia o La Quimera. No analitzarem aquí aquestes obres, us recomano que les llegiu i rellegiu i en seguiu l'itinerari si podeu. La lectura i les explicacions del Jaume són úniques, però. I llegir-les allà on passa l'acció no té preu.

Naucèla és un poble petit, però amb encant, a prop d'on va néixer Bodon:  

"Dempuèi la miá malautiá èri pas brica robust, un traci de raumàs me voliá pas quitar, lo nas me sagnava sovent...

Mos parents creguèron que poiriái pas jamai trabalhar la tèrra. Tanben quand aguèri passat lo certificat s'imaginèron de me far butar los estudis. Me sortiguèron de Malarega per me claure al cors complementari de Nòvacèla". (La grava sul camin)


Hem escalat el Ròc de l'Espinassòla i, arremolinats entorn del roc i les mates seques de l'hivern, hem sentit els llops: "Los lops, sul ròc de l'Espinassòla, ornhavan. Acarnassits, partissián de prompte. Cadun voliá sagnar qualque feda perduda. Lo grand lop gris, el, demorèt per gardar Balssanon, que lo crentava pas mai". (Contes dels Balssàs).

Passejant pel poble de Sauvatèrre, on hem estat acollits per una excelsa persona que ens ha guiat pel poble i ens n'ha explicat la història, hem assaborit l'encant dels seus carrers medievals i la plaça porxada. Donem les gràcies a la Regina Privat per la seva dedicació i acolliment.

Hem baixat fins al riu Viaur i el Pont de Ciron: "Davalèrem la còsta de la Batalha. Lo pes del blat ajudava. Las vacas se daissavan butar. Al greand pas caminàvem totes. Al cairefoc de las tres plancardas virèrem vèrs lo Pont de Ciron. Aquí, sul planòl, lo parlh devià tirar. Passèrem qualques gòssas bòrias perdudas: Las Molencas, lo Bòsc Redond. Travers+erem l'Espinassòla". (Lo libre de Catòia)

La casa on va néixer Bodon és a Crespinh, un poble tranquil de cases de pagès que en diriem aquí. Ara la casa acull un museu on us trobareu els diferents contes per les estances de la casa en un recorregut màgic i emocionant. 

L'abadia de Bonacomba, escenari de la primera part de La Quimera i de les discussions entre els monjos de la Bonacomba que es fan ressò dels enfrontaments ideològics que sacsegen l'occitanisme contemporani, està encaixonada a la vall, entre boscos d'arbres ara despullats i la frescor del petit riu. Ja no hi ha monjos a Bonacomba; en un temps hi visqueren la comunitat de Lanza del Vasto. Ara s'ha vengut a mans privades i, el dia que hi hem arribat nosaltres, es feia el traspàs. Hem tingut sort de poder entrar! Una gran abadia, en un lloc ple de lliris de neu. El mateix Bodon deia de La Quimèra: "Aqueste libre vól pas ésser un libre d'istòria. Es puslèu lo miralhejadís de nostra quimèra interiora. La quimèra que volèm caçar".

En tot moment ens ha acompanyat el Joan Fulhet que ens ha fet d'amfitrió i al que li donem el nostre més sincer agraïment. També hi ha hagut temps per compartir una vetllada amb els occitanistes i occitans de la zona, entre ells en Sèrgi Carles, professor d'occità, escriptor i traductor. La vetllada serví per parlar de l'actualitat de l'occità dins l'estat francès. I l'acabàrem amb uns carquinyolis i un bon moscatell, abans de sopar tots junts i conversant en una agradable sobretaula.

I, abans de marxar d'aquest petit país de la gran Occitània, ens féu plaer d'acostar-nos a la capital del Roergue: Rodès, amb la seva catedral encimbellada dalt d'un turó. Una passejada pels seus carrers fins a l'antic sanatori on hem acabat les lectures tant amenes de les obres de Bodon.

"La paura femna brandiguèt lo martèl que tustèt sus la pòrta ferrada. Dos còps, tres còps aital. Mas dedins degun respondiá pas. Se n'anava tornar, la paura femna. Alara la pòrta d'entredubriguèt. Una serviciala jovenòta, plan vestida, avancèt lo cap e demandèt sens sortir: "Què vòls, la vièlha?

—Voldrái parlar al sésnher Joan de Balzac, lo Luòctenent Criminal. Es ben aicí lo seu ostal?

—Òc, es aicí. Mas qual siàs, tu?

—Joana de Caste, veusa Balssà, de La Pradèla de Canesac, en Albigès."

(Del frgament "La catedrala", Contes dels Balssàs, 1954) 

I ja de retorn cap a casa, sabem segur que recordarem aquests dies, recordarem en Joan Bodon, que hem fet una mica més nostre, i estem segurs que no deixarem passar pas cinquanta anys per tornar-hi!

Aquel jorn, sabi que vendrà

e benlèu dins qualques annadas.

Escotatz-me plan, camaradas:

aquel jorn,  sabi que vendrà.

Aquel jorn, totes los amics

anarem beure de vin roge

e menarem tan de rebrotge

que se serem estabordits. 

 Los drollons nos agacharàn

 Galoparàn per las carrièiras

Aquò serà tota una fièira

Las dròllas nos caressaràn

Cantarem las nòstras cançons,

las cançons que cantam pas ara.

Retronirà dins la nuèch clara

la jòia dels trabalhadors.

Aquel jorn sabi que vendrà

e benlèu dins qualques annadas.

Escotatz-me plan, camaradas:

aquel jorn, sabi que vendrà.

                        (Text Joan Bodon. Canta Mans de Breish)