22 de desembre 2010

BON NADAL.




LLUM DE NADAL





















Capvespre fred i encalmat,
foc que remou les cendres,
encara somiem la llibertat

Encadenem les passes d'un futur
per camins que ens porten enllà
amb les nostres flames enceses

Tots junts aprenem a forjar
esperances certes d'un demà.

21 de desembre 2010

BAETULO


S'ha tornat a obrir les Termes Romanes i el subsòl de Dalt la Vila. La veritat és que cal felicitar al Museu de Badalona per la tasca feta. En un recorregut per la ciutat romana pots admirar les Termes, els carrers i les dependències que els formaven, els costums i la vida quotidiana dels romans de Baetulo. Un audiovisual virtual et dóna idea exacte de com era la ciutat i l'exposició que hi ha de totes les troballes és molt interessant. Creieu-me, val la pena la visita!! Fan jornada de portes obertes fins el 5 de gener i després hi haurà visites guiades.
He passat un matí de diumenge ben aprofitat. Molt recomenable!!

15 de desembre 2010

Més Messies

Núria Comas.

Ahir i avui hem cantat el Messies de Haendel. Una experiència emocionant cada any.

Entrevista a El Periodico Dimarts, 14 de desembre del 2010

Secció:  Gent corrent per MAURICIO BERNAL

Cantant de coral. És psicopedagoga, canta en el seu temps lliure i cada desembre la seva veu ressona al Palau. Va passar ahir; i passarà avui.

Núria Comas: "A mi cantar amb 400 persones em transporta"

"A la Núria, de petita, la solien deixar a casa de la seva tia, a Badalona, d'on és tota la família, i la tia, que ensenyava música, per distreure-la, feia el que sabia fer millor: fer-li classes.   Núria Comas. Foto : ÁLVARO MONGE
    
-Un personatge clau.
-El personatge clau, diria jo. Tot i que la meva mare era molt aficionada a la música, crec que les tardes amb la meva tia van ser definitives. Fixi's: als 8 anys vaig començar la carrera de piano i a ningú li va passar pel cap que no hagués de ser així. Era natural. La carrera de piano la Núria la va fer al conservatori del Liceu. Va començar als 8 i ho va deixar als 17. Sí: ho va deixar. Però abans, als 15, havia provat una altra cosa: el cant coral.
-Apassionada. De la música.
-Sí, però vaig entrar a la universitat i vaig haver de deixar les dues coses. No només pels estudis, sinó també perquè vaig començar a treballar. No em quedava temps. I vaig estar molt temps apartada de la música.
La Núria va estudiar Pedagogia Terapèutica i es va convertir en psicopedagoga. Sí: ben lluny de la música. Va acabar la carrera, va tenir diverses feines (cap de definitiva) i uns anys després va entrar als Equips d'Assessorament Pedagògic de la Generalitat. I això sí que va ser definitiu.
-¿A què es dedica exactament?
-El que faig, el que fem, vull dir, els meus col·legues i jo... Per no estendre'm: assessorar les escoles sobre els nens amb problemes.
-I cantar cada any al Palau.
-Bé, doncs... Doncs sí.
Al Palau de la Música, cada any des de fa 14 anys, o el que és igual, des que en tenia 42, la Núria hi té un lloc entre 400 o 500 cantants aficionats que la Fundació La Caixa reuneix per als concerts participatius, anomenats així perquè ajunten professionals i amateurs
-¿Un cor de 400? ¿O de 500? Deu ser emocionant, ¿no?
-Aquesta és una de les raons per les quals m'agrada fer-ho: perquè no és fàcil tenir ocasió de cantar amb 400 persones al teu costat. I, és clar, quan pots fer-ho tens una sensació especial... Jo gairebé em transporto una mica. I, a més, El Messies, una obra d'aquest calibre. En una coral som 30 o 40, i no cantem mai El Messies complet, si de cas l'Al·leluia.
-¿Com hi va arribar?
-Doncs miri, he estat en 14 de les 15 edicions, i això perquè de la primera no me'n vaig assabentar. El 97... Sí: aquell any vaig sentir per la ràdio que ho feien i m'hi vaig presentar. Omples un formulari, passes una prova i ja està. És clar... jo és que havia tornat a cantar.
-Expliqui-m'ho.
-Vaig estar allunyada de la música dels 17 als 35 anys. Però llavors, en una de les escoles amb les quals treballàvem, vaig conèixer un professor que a més d'ensenyar dirigia un cor, el cor del centre cultural de Montgat. I allà vaig tornar a cantar.
-¿Ho trobava a faltar?
-Sí, suposo que sí. I volia fer alguna cosa que no fos treballar.
-Expliqui'm com és la vida d'una cantant aficionada de cor. ¿Es queda sempre a la mateixa coral, canvia, s'apunta a diverses...?
-No, no, he estat en diverses. També he cantat al cor de la Unió Excursionista de Catalunya... Perquè, per cert, aquesta és una altra afició meva, caminar... I després a la Coral Mont Tàber, que és la del Centre Excursonista de Catalunya. Després vaig ser a la Coral SOM, de Barcelona, i finalment a l'Orfeó La Lira, de Sant Andreu, que és on canto ara.
-Sempre contralt.
-Sempre, i molt orgullosa de ser-ho. Ho dic perquè hi ha moltes contralts amb ganes de ser sopranos, però jo estic molt a gust amb el meu timbre de veu. A més que és el meu timbre de veu, punt, no hi dono més voltes.
-Deuen cantar en casaments...
-Sí, en casaments, enterraments... Bé, en enterraments molt poc, la veritat, gairebé sempre les funeràries tenen els seus propis cors. Nadal, de fet, és la millor època per als cors, ens criden d'esglésies, de centres cívics, de llars de la tercera edat...
-Bé, doncs molta sort al Palau. ¿Està emocionada?
-Sí... Com li he dit, és un concert especial. Però hi ha una cosa que no li he dit, una raó per la qual m'agrada molt participar-hi, i és que cada any cantem amb una orquestra diferent. Una orquestra professional, vull dir. Aquest any... a veure, deixi'm que ho recordi. ¡Sí! The English Concert. Bé, doncs per a algú que canta en una coral de barri està molt bé. És una experiència. És molt bonic."


Cal dir però, que la persona clau ha estat la meva mare: les anades a concerts, l'abonament al Palau de la Música i després a l'Auditori, el cant coral, la curiositat per les coses i la paciència de portar als seus fills per tot arreu, el tirar endavant amb dificultats i ella sola,... crec que això ha influit enormement en mi, en el meu tarannà i la meva manera de fer.
Tinc altres aficions: l'excursionisme i la muntanya; la fotografia; l'escriptura; els viatges;la genealogía... en un altra moment us en parlaré. Alguna companya em diu "artista". No ho crec, més aviat sóc "curiosa" i m'agrada conèixer diferents manifestacions culturals, lúdiques, artístiques,...

07 de desembre 2010

CAL JULIÀ






Cal Julià és una petita casa al terme dels Garrics, a la Vall de Lavansa. Una vall un xic perduda, oblidada i tancada pel pas del temps, però on encara s'hi pot respirar aire i veure passar les estacions: l'hivern amb els arbres despullats i les glaçades, el sol que escalfa i algun any, la neu; els colors dels arbres a la tardor i el cistell ple de rovellons, pinetells i llanegues; la brotada de la primavera i la calma de l'estiu amb els ocells que fan el niu a la finestra i la feina de regar els arbres. Tinc el Montsec de Tost al darrera i la muntanya de l'Arp al davant. El terme dels Garrics el formen una gran quantitat de cases de pagès i cortals, la inmensa majoria abandonats: cal Pujals, cal Carló, quatre runes, cal Vinyals, Cal Quelo, cal Secalló.... però encara queda gent a cal Quintona i a cal Cussarell. I naturalment l'Enric, el pastor que s'està a Perabaixa, sense ramat ja per les trifulgues de l'edat però que es resisteix a anar a ciutat. Hi ha poblets de pessebre: Tuixent, Padrinàs, Ossera -formatges, melmelades i herbes- Sisquer i Sorribes que comencen a aixecar el cap. La carretera ja arriba fins Sorribes i aviat la continuaran fins a Montant.
L'ermita de Sant Julià dels Garrics, perduda a la vall, exponent clar del romànic català i que fa pocs anys ha recuperat els retaules a l'altar. I d'altres ermites com Sant Jaume de Montargull, Sant Pere, l'Espluga.
Les festes majors i els aplecs on es retroba la gent per comentar com va l'anyada, les novetats de cada casa i els temps que vivim recordant un passat enyorat i volgudament oblidat.
I gent colrada pel sol i pel treball: Mossèn Ramón, l'Enric, el Mariano, el Cisco i la Conxita infatigables treballadors del Molí de Fòrnols, la Núria d'Ossera, la Suzette vinguda de Suïssa i el Niko l'escultor d'Holanda, l'Eulàlia dedicada als formatges que han agafat renom, també els del Cussarell que es van afincar aquí vinguts de Terrassa, el Ribó amb la màquina amunt i avall.... i els més passavolants com jo mateixa o els de cal Baró, i d'altres que van haver de marxar i tornen cada estiu a la seva terra com els de cal Pomer i els de Perabaixa.
Les caminades per la vall de Lavansa i pels voltants de Tuixent, amb el Cadí sempre present i les banyades al riu Lavansa i al riu Bona, la pujada fins el poble abandonat de Banyeres o fins a Colldarnat,... Tot un món per anar descobrint!

29 de novembre 2010

Educat 1x1

Crec que s'hauria hagut de preveure més. Els ordinadors per si sols no canvien les metodologies, ni les actituds; és veritat que faciliten l'intercanvi, són motivadors pels alumnes i donen al professorat un altre rol diferent al de transmisor de coneixements, li donen un paper més dinàmic i més de conductor; en definitiva, més d'educant. Però cal tenir algunes bases assegurades: l'aprenentatge cooperatiu, el tractament a la diversitat de tots els alumnes, la prioritat en la participació i la comunicació individualitzada, l'ensenyament multinivell,...
Cal encara molt camí per recórrer. Però llàstima que en aquest camí ens trobem moltes vegades amb problemes tècnics que no faciliten les coses, amb improvitzacions i amb passes endavant i endarrera que fan que els docents estiguin un pèl cansats.
Llegiu l'entrevista feta a Jaume Graells, director general d'Educació Bàsica i Batxillerat, al diari ARA

20 de novembre 2010

Escola Montigalà

Noticía al Punt referent a la nova escola en funcionament Montigalà:

" El centre entrarà en funcionament d'aquí a dos anys i per al curs que ve s'instal·larà un altre mòdul prefabricat
La Generalitat diu que d'aquí a pocs mesos començaran les obres d'una escola a Bufalà per estrenar-la el curs vinent
Una de freda i una de calenta. Una cara i una creu, pel que fa a la construcció de noves escoles a Badalona. El Departament d'Educació ha confirmat a l'Ajuntament que el curs que ve la ciutat només podrà estrenar una de les dues escoles d'educació infantil i primària que s'havien de construir al llarg d'aquest any i del que ve per tal que entressin en funcionament llavors. Així, el centre que haurà d'esperar un any més per estrenar les instal·lacions serà l'escola Montigalà, que des del curs passat funciona en mòduls prefabricats a la plaça Manuel Moreno Mauricio. En canvi, l'escola Bufalà II, situada al costat de l'escola Bufalà i que va entrar en funcionament de la mateixa manera i al mateix temps, sí que podrà començar el curs vinent en un edifici definitiu, que es construirà al carrer de la Ciència.

El motiu de la Generalitat per ajornar la construcció d'un dels centres és econòmic, ja que el Departament d'Educació ha preferit esglaonar la inversió necessària per executar tots dos edificis, el cost dels quals és d'uns vuit milions d'euros en total. Així, i tot i que el pressupost per a tots dos projectes està aprovat des del març passat, ara només es farà una despesa, de manera que les obres del centre de Bufalà, que ja estan adjudicades, començaran en breu i s'acabaran abans del setembre de l'any que ve.

D'altra banda, el motiu que ha servit per determinar quina escola tindrà edifici nou l'any que ve i quina no ha estat l'espai. Així, al solar de Bufalà no hi té cabuda cap mòdul prefabricat més, a diferència del que passa a la plaça Moreno Mauricio. Allà, i mentre no es construeixi el nou institut Ventura Gassol i la mateixa escola Montigalà, hi ha espai de sobra. Per això, i per tal que el centre pugui continuar ampliant l'oferta docent tot i que en aquests espais provisionals, per al curs que ve s'hi instal·larà un altre barracó.
L'alegria va per barris
Com era d'esperar, la decisió de la Generalitat ha satisfet i decebut les AMPA de les dues escoles implicades. Així, la secretària de la de Montigalà, Ana Belén Sendarrubias, va manifestar ahir el “descontentament” dels pares perquè s'ha endarrerit “un any més” el termini que esperaven per estrenar l'escola. “Acabarem estant tres anys en uns mòduls molt correctes però que no ofereixen espais addicionals com ara biblioteca, gimnàs o sala d'audiovisuals, que ara ja comencen a ser demanats pels alumnes de primària”, deia Sendarrubias, que també apuntava que, tot i saber que ho tenen magre per fer que la Generalitat reconsideri la decisió, miraran de fer alguna cosa.

En canvi, la seva homòloga a l'escola Bufalà II, Maite Cáceres, va explicar ahir que els pares “ja estan tranquils”, tot i recordar les protestes que han fet perquè se'ls garantís la construcció de l'escola, amb referència a la cassolada que van protagonitzar fa unes setmanes."

Espero que no hagin d'estar 7 anys esperant escola nova tal com va passar al Progrés. Tot i així, veig que s'han de fer cassolades, plantades, tancades, encadenades, treure les pissarres al carrer, i més invents per a que les coses que es prometen, els compromisos adquirits, avancin i s'aconsegueixin. Sòn uns barracons, perdó mòduls, que estan bé, lluminosos i agradables, però amb les desaventatges de comptar des del primer dia del material i la infraestructura adequada tenint en compte que estem treballant amb infants de 3 a 6 anys. I no parlem del descampat que tenen al voltant, carregat de cotxes aparcats, bonys i bassals quan plou. No hi hauria manera de tenir les coses apunt quan es parla d'educació? En canvi, la llar d'infants del costat, Uni Dori, fa goig des del primer dia, com toca.
A l'equip de mestres del Montigalà molta sort i no defalliu!