Statement of Alejo Vidal Quadras member of European Parlament

Podeu enviar aquesta carta al President del Parlament Europeu. Ha d'anar circulant,

Para: president@europarl.europa.eu

Asunto: Statement of Alejo Vidal Quadras member of European Parlament

Dear sir,

As a Catalan and European, I want to express my great concern because of the statements made today (september 2012, the 28th) by Mr. Alejo Vidal-Quadras, member of the European Parliament,  against the Catalans' right to decide their national future, asking for  a Spanish army-led action  against Catalonia, its citizens and its democratic institutions if we decide democratically to secede from Spain.

As you can understand, the statements made by Mr Alejo Vidal-Quadras seem to come from a non-democratic minded person, and they dangerously remember me the fascist military regime from Franco's dictatorship. Furthermore, that speech sinks the European Parliament democratic prestige in a total disrepute.

I hope you will take the proper actions to discipline Mr. Vidal-Quadras and prevent future similar non-democratic attitudes by other European Parliament members.

As a Catalan I expect a clear declaration of the European Parliament against the use of armed force against nations implementing  the most basic democratic and human right: the self-determination right.

Yours sincerely,
(la vostra signatura)

L'EAP i l'escola

Escola Planas i Casals

 L'1 de setembre hem iniciat un nou curs. L'1 de setembre del 2012 fa 30 anys que estic a l'EAP de Badalona (Equip d'Assessorament Psicopedagògic). Per mi, és una data important: treballar durant 30 anys al mateix lloc dóna un no sé què de basarda del temps passat i del futur que queda.

Escola Montigalà

Ara que fa ja 30 anys que vem encetar aquest camí, he recordat aquell equip de 8 persones que vem iniciar un equip de bell nou, amb projectes, amb il·lusions i esperances, amb dificultats i amb poca experiència en el camp, però amb unes ganes enormes de posar el nostra gra de sorra i contribuir al futur de l'educació dels infants, i sobretot, d'aquells amb els que desplegàvem La Llei d'Integració del Minusvàlid. Han passat els anys i cadascú ha anat seguint el seu projecte.

En un temps en el que sembla que donem molta importància als números des del punt de vista estadístic - nombre d'alumnes valorats, nombre de reunions, nombre d'entrevistes, nombre de derivacions, nombre de dictàmens,...- a mi se'm fa palesa tota una altra vessant sense la que no haguéssim pogut tirar endavant. I és la importància dels valors de la relació entre els professionals. Compartir anhels, compartir dificultats i preocupacions i fer lligams personals amb els professionals de les escoles, amb les famílies i amb els alumnes amb necessitats educatives, ha estat el millor de tot aquest temps.

Can Barriga

Ara que he fet 30 anys i que m'he acomiadat d'alguna escola amb la que hem treballat colze a colze, em dóna la perspectiva d'una nova etapa en la que perdurarà aquest lligam no només amb aquesta escola si no també amb totes les que he conviscut al llarg dels anys: escoles que han tancat, escoles de nova construcció i escoles que perduren al llarg del temps.

He après molt amb tots!: amb els mestres i professorat, amb les famílies i amb els mateixos alumnes i us vull donar les gràcies.

Escola Jungfrau

No plego, no! però potser ja tinc la mirada posada en els 60 i una mica més enllà, és clar, ja que no em toca! i potser els nous temps estan incidint en una nova manera de fer: amb retallades, amb pocs espais de reflexió entre el professorat i entre els professionals dels EAP, amb cansament, .... però m'agradaria recuperar, ni que sigui una mica, aquell equip de llavors, amb l'empenta de saber-nos coneixedors d'una cosa que començava i on quedava molt per fer. Avui puc dir que no sé exactament on hem arribat, però que han canviat coses, moltes, hem treballat per la integració fins a la inclusió però tant sols hem encetat aquest camí.

Torno a repetir: gràcies a tots i ànims!! que tingueu un bon curs!!!!!

Catalonia, the new state of Europa

Potser ha estat l'esdeveniment més important dels últims temps. Potser tots i totes en vem quedar molt satisfets. Potser ens vem sentir formant part d'un projecte que hem d'anar creant per dret. Però, potser és imprescindible i necessari que tingui una continuïtat: que l'esforç, les il·lusions, el desig col·lectiu i el projecte comú d'exercir el dret a l'autodeterminació i la voluntat expressada pacíficament de la Independència ha de tenir un començament. Ens ho mereixem com a poble: per la història, per la cultura, per la nostra manera de ser al món, ni millor ni pitjor que d'altres, senzillament la nostra, com tants pobles poden i han de continuar exercint.

Seria, ARA JA SI, imperdonable que tot plegat quedés en res, que l'any vinent per aquestes dates haguéssim de tornar a sortir en les mateixes condicions: penso que no ens ho podem permetre. I goso fer una proposta a l'ANC, a l'Òmnium, a tots els municipis per a la Independència i a tots els ciutadans: si d'aquí la cosa no camina, doncs ens aturem tots. Si, i poso un període de temps una mica llarg, l'1 de gener del 2013 no hi ha hagut cap moviment, els mateixos que vem sortir per manifestar-nos, sortim al carrer per quedar-nos-hi i no ens movem del Parlament ni de la plaça Sant Jaume fins a tenir una declaració d'independència.

La riuada de gent que baixava per tots els carrers possibles fins a les portes de la Ciutadella es mereix una resposta contundent.
I jo diria a Espanya i al món: no us preocupeu, nosaltres també volem sol·lucionar i trobar estratègies per la crisi, pel benestar, per la solidaritat i per anar junts tots plegats, però cadascú des del seu lloc, amb les seves pròpies eines, amb el saber que estem compartint llibertat, no esclavitud, talment com van junts França, o Alemanya o Espanya o.... i també l'Estat Català. Anar junts senyors no vol dir que tot Europa hagi de ser espanyola, oi? Doncs, des de la nostra catalanitat, amb els nostres recursos, sabent ni més ni menys que d'altres, podem avançar.

Joan Fornaguera Bausà

 Hola, Joan. 

Encara que hagis marxat, et continuaré dient hola. És bo recordar sempre les persones, aquelles amb les que has conviscut uns anys de la vida. Saps, la mama t'apreciava molt, jo diria, que fins i tot de joves, et tenia una mica d'adoració: eres el germà trempat, el que jugava a bàsquet, el que les noies li anaven al darrera, el que descobria sempre coses noves i les portava a casa, el que ella sentia més lliure. Crec que ara deveu estar junts altra cop.

Jo també et recordo; recordo el tiet que una vegada es va presentar amb una màquina nova que tenia dos rodes que donaven voltes mentre hi passava una cinta que parlava!: era un magnetòfon i podies gravar la veu i sentir-la!. I també un dia que vas aparèixer amb una guitarra, a casa els avis del carrer d'en Prim. No sé si la sabies tocar, però a mi em va encantar. Jo tenia un tiet que sempre portava novetats! També recordo un altre moment que no val la pena esmentar però que em va deixar trista a la porta de casa que es va voler tancar.

El que sempre recordàvem era la sortida que vem fer a Montserrat, tu i jo, i la moto! Des que s'havia mort el meu pare no havia tornat a anar amb moto i tu et vas presentar a casa, al carrer Mossèn Anton Romeu, em vas agafar i vas dir a la mama: anem a Montserrat! Això era el 1960. En fa uns quants d'anys, eh!

I en van passar molts més fins que ens vem tornar a veure, fins al 1987 que no vem saber massa coses els uns dels altres: les coses vénen com vénen i van com van i vem fer una vida sense tiets ni nebots, però quan ens vem tornar a retrobar, jo crec que sabíem que conservàvem l'estimació o així ho vaig voler entendre: la mama va tornar a trobar un germà i jo un tiet que feia riure.

Després ens hem anat veient, fent broma fins l'últim moment. M'agradava la teva manera d'encarar les coses, sempre amb un punt d'ironia i d'humor fi. 

Cuida't força!; ara no crec que sentis ja cap més dolor, però vigila per si de cas, que no se sap mai com les gasten per allà on diuen: "per allà dalt".

Pensa alguna vegada en els teus fills i en els teus néts i, perquè no, també en els teus nebots. (Ei!, no cal ni dir que pensis en la teva dona i els teus germans que encara corren, és un dir, per aquí!).

A reveure Joan, i si alguna vegada gires el cap "aquí a baix", fes-nos un somriure i anima'ns a continuar.

Una abraçada molt forta!

Requiem de Brahms participatiu

 El Concert del Requiem de Brahms ha estat un gran plaer: tots hem cantat a gust sota la batuta de Paul Goodwin i l'acompanyament de l'Orfeó Català. Amb l'Orquestra Sinfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i els solistes Marta Mathéu com a soprano i Gyula Orendt, bariton.

Hem estat uns quants caps de setmana assajant amb els directors de coral: Eva Martínez i Pep Prats. La veritat és que ens ho han fet molt fàcil i han demostrat una gran professionalitat. Sempre dóna gust cantar amb preparadors d'aquest nivell i amb cors i directors dels més anomenats en l'àmbit musical. 

Uns 370 cantaires compartim el gust per la música, per l'exigència i pel repte amb ganes i il·lusió de la feina ben feta. Fa uns quants anys ja que participo en activitats d'aquest caire: el Messies participatiu al Palau, per Nadal i a l'Auditori hem fet la Carmina Burana, el Requiem de Mozart i ara el Requiem alemany de Brahms. Una peça certament complicada, amb canvis de ritme, amb alteracions constants i algunes dissonàncies i a més a més, hi hem d'afegir el text en alemany, però tot plegat, un repte, com deia,  un voler ser capaç de fer-ho i aconseguir-ho conjuntament amb 370 cantaires més, compartint hores i estudi que ens porten a oferir un concert renovat cada any.

Demà hi tornem!!!

La Núria d'Ossera i les melmelades

Us convido a passar uns dies a la vall de La Vansa on podeu fer un recorregut pels seus pobles i llogarrets: Sorribes, Sant Pere, Padrinàs, Fórnols, Cornellana, Sisquer i Ossera passant per Montargull i els Garrics. Un cop arribats a Ossera podeu fer un recorregut botànic i parar a la tenda herboristeria de la Suzette, amb els perfums d'herbes aromàtiques; admirar els quadres del Jaume i les escultures del Niko; fer un tastet de formatges amb la Mercè i l'Eulàlia i fer un curs de gelees i melmelades a Cal Casal amb la Núria.

Els cursos organitzats pels artesans de la vall com la Suzette i la Núria permeten entendre el món rural, el de les conserves de les àvies i l'estimació a la terra i la natura.

Aquest dissabte vaig participar en l'elaboració de les gelees de saüc i de roses, en un procés compartit amb altra gent amb la mateixa il·lusió i interès. La Núria ens va anar guiant en tot el camí, des de la collita de la flor de saüc i les roses perfumades fins a l'envasament del producte dolç i energètic, cuidant tots els ingredients i totes les mesures.

L'hora del dinar, descans agradable entorn d'una taula parada amb productes elaborats per ella mateixa com les melmelades (en té més de 60 varietats!) és un moment de repòs compartint receptes, comentaris i històries de la vida com feien en altres temps les dones que deixaven escolar el temps al voltant dels fogons. La Núria, amfitriona serena, reposada i acollidora, amb aquella dolçor encomanadissa, ens fa entendre la vida d'Ossera, amb les seves estones agradables i amb les dificultats que comporta estar en un poble que malda per conservar-se i per progressar en la vida quotidiana d'avui en dia.

El paisatge a través de la finestra és verd, florit, curull de plantes i flors de les que se n'aprofita la llavor, el color i el perfum. La mesura del temps és una experiència encomiable i enriquidora, perdurable en la memòria i un retorn als valors d'una societat en la que predomina el contacte humà

Concert de màquina!!

http://youtu.be/G4nX0Xrn-wo

Boníssim: us convido a escoltar-ho!!!! Hi ha gent que val per a tot i té un bon sentit de l'humor, que ja fa falta!, I que me'n dieu del ritme??!!

http://www.youtube.com/watch?v=G4nX0Xrn-wo&sns=em

Cent peus mil passos a Badalona

Ahir vaig seguir una experiència fantàstica. El projecte CENT PEUS MIL PASSOS té per objectiu crear un projecte d'art col·lectiu sota el lema del CAMINAR. Cada dissabte, durant quatre dissabtes que van començar el 26 de maig i acaba el 16 de juny cada participant que forma part d'aquesta col·lectivitat ha d'aportar una obra que consisteix en una capsa negra i a dins una sabata, representant el caminar, el sortir enfora, aixecar-se, fent camí junts, la llibertat. En aquests moments és una idea encomiable. Mai havia fotografiat tantes sabates, tanta varietat de conceptes, tanta il·lusió en un projecte, tanta esperança posada en el tirar endavant, tanta creativitat! L'exposició de capses i sabates està a la plaça Font i Cussó, darrere el Museu i el dissabte 2 de juny es trasllada a la plaça Antònia Font, el 9 de juny a la plaça Josep Terradelles i l'últim dissabte, 16 de juny, a la plaça de Trafalgar. Podeu anar engrandint la petjada, tots tenim una idea i tots la podem reflectir per oferir-la als altres.

M'ha recordat aquella altra "gesta" de la Marxa de la Llibertat de fa uns quants anys que amb el lema "Poble català, posa't a caminar", també feia referència al caminar, a la petjada i al moviment constant cap a un objectiu col·lectiu, de poble buscant la llibertat, de poble que es mou. Sempre amb la referència de la sabata i la petjada com a inici, per fer camí, que mentre es fa camí, com diu en Llach, "has de pregar que el camí sigui llarg, ple de ventures i de coneixences, que siguin moltes les matinades,...." fins a arribar a Ítaca. Ben segur que si tots ens hi posem a fer camí junts, podrem caminar.
Ahir, fins i tot i havia cua per deixar la sabata símbol de llibertat!

Ens trobem el proper dissabte i els altres i tant de bo hi hagi tanta participació. Des de Badalona us convidem a venir-hi!