Petjades

 És el tercer dia de funció i es podria dir que les coses van força bé. El públic riu amb ell, sua, panteixa, plora i s'emociona. En sap, de portar la gent al seu terreny! L'aplaudeixen! La crítica li ha dedicat lloances! Els monòlegs són un art difícil; has d'aconseguir que els espectadors posin tota l'atenció al text, als gestos, a allò que dius o que no dius, a les pauses, als silencis.

Seu al camerino després del primer monòleg, el que sempre és el més exposat: t'has de guanyar la gent d'entrada, si no tota l'obra decau. Per això ha triat la carota de la comèdia, un text jovial i desenfadat, amb un humor fi, i ha buscat la complicitat començant amb un esbós de somriure fins a arribar al màxim clima del riure i deixant expectació per encetar la segona part.

Abans de tornar a sortir a escena amb la carota dramàtica es mira les pólvores exposades sobre la tauleta. Què ha passat?

Al pot dels blancs han quedat marcades unes ratlletes fines i regulars que el travessen. Com ha sigut, això? Mira els altres pots i no hi ha res. S'unta la cara i les mans i surt a l'escenari.

Quan torna, les ratlles ja han envaït el pot de les pólvores blaves i el de les vermelles. Cada vegada n'hi ha més, totes iguals. Qui entra? Qui li fa una broma pesada? Qui li espatlla el material que li ha costat tant de tenir en condicions?

Es queda capficat mirant-les i no s'atreveix a empastifar-se. I si fos algú que l'estigués avisant d'alguna cosa fent aquestes marques amb un ganivet de fulla fina? Potser algun espectador a qui no agrada el seu maquillatge? S'ha de fixar si algú s'aixeca del seu seient a mig monòleg. I si fos un venedor que vol fer propaganda d'uns altres productes espatllant-li els seus i aprofita per entrar quan ell no hi és? No li sembla gens comprensible i a ell li agrada tenir les coses al seu lloc, sense sorpreses inesperades. Qualsevol canvi de la rutina el deixa sense capacitat de resposta. Qui és l'atrevit, el malintencionat, el graciós que li vol espatllar la funció aquesta nit? Hi ha d'haver alguna explicació, algun culpable. Les coses no passen perquè si. Va donant-hi voltes i voltes, cercant un motiu. Preocupat, un xic atabalat, es torna a canviar. Pren la màscara blanca amb expressió de tristesa per recitar el tercer monòleg. N'hi quedarà encara un altre i després es dedicarà a esbrinar aquest misteri que s'ha convertit en una obsessió. No deixa d'observar al públic per si nota un moviment estrany; va fent llambregades als tramoies per si es mouen de lloc, pendent de qualsevol estossec. El pensament se li'n va constantment a les pólvores.

Torna amb el cap cot al camerino. Al tercer monòleg s'ha embolicat amb el text; ha dit, sense solta i sense venir a tomb, moltes vegades: “ratlletes”. Ja ha notat que el públic no ho encaixava.

S'ha repetit amb les paraules, ha perdut la dinàmica, fins i tot s'ha embarbussat i no ha sabut com acabar. I tot, per aquelles maleïdes ratlletes que li espatllaven no només el material sinó tota l'obra. Qui ha fet que s'equivoqués, qui té tant de poder sobre seu? Qui ha aconseguit destrossar-li l'obra que tant de temps li ha costat de muntar, memoritzar i representar amb dignitat d'artista?

S'asseu a la cadira i torna a mirar els pots, plens de marques. Ha de riure?, ha de plorar?

 Es posa i treu intermitentment les màscares per si tot plegat és una visió que pot desaparèixer. El dolor i l'alegria amb un sol gest de la mà, com si així pogués controlar les emocions; com si així pogués desaparèixer allò que veu. En lloc d'això, s'adona que hi ha tot de marques sobre la tauleta, moltes més que abans, barrejades, de tots els colors, però sempre amb el mateix dibuix: dues ratlles petites, perpendiculars, fent una doble filera regular, com unes petjades.

Des del seient, sense gosar moure's, mira tot al seu voltant. Les petjades continuen per la pota de la taula, cap a terra; han quedat gravades a les rajoles polsoses i s'arrengleren cap a la pared.

Encara té temps de veure uns escarabats negres ficant-se pel forat de la cantonada.

Renovació Flama de la Llengua Catalana, encara!

Avui s'ha fet a Montserrat la 47ena Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. 47 anys que els centres excursionistes continuen organitzant i pujant a Montserrat cada tercer diumenge de febrer per a afermar el desig i l'esperança de tot un poble que vol conservar els orígens i la identitat.

Tal com ha dit el pare Prior la llengua ens serveix per a comunicar-nos amb el món, per a identificar-nos com a poble i per a expressar els sentiments individuals.Cada llengua és una expressió clara de cultura, de manera de ser i d'enfocar el món; no hi ha llengües que sobrin, totes són necessàries perquè són la identitat de la mateixa humanitat, del ser "homo sapiens". La llengua crea riquesa i bellesa i germanor. És necessari que l'estimem, la respectem i la sapiguem parlar cada cop millor, conservant-ne tots els matisos, tots els girs i tot el vocabulari que es fa servir en els diferents indrets dels Països Catalans.

L'Antoni Dalmau, en el col·loqui, ha fet una exposició clara i sentida recordant tots aquells que han defensat la llengua i la cultura del nostre país: des de Pompeu Fabra passant per les entitats excursionistes, associacions culturals, escoltes, polítics, escriptors i poetes i gent individual. Són molts anys i veiem que encara és imprescindible anar pujant a Montserrat per defensar i afermar la nostra parla. Aquest any ha estat una entitat jove la que ha organitzat els actes, el centre Alpinisme d'Igualada, amb tot el seguici de gegants i unes grans senyeres.

Reconforta veure com la gent jove continua la tasca iniciada pels pares i pels avis tot i que la mitjana d'edat que assisteix a aquests actes passa, normalment, de la cinquantena.

No ens podem adormir, cal continuar sent-hi tots, no podem estar cofois pensant que, com que les escoles ja ensenyen en català i les institucions malden per la sobirania pròpia, ja està tot fet. Fins i tot quan siguem un poble independent i sobirà caldrà seguir fent aquests actes en recordança del que ens ha de mantenir vius. La llengua és del poble, la conrea l'esforç i la vetlla l'esperança. Al moment de l'encesa, s'ha fet un minut de silenci en recordança de la lluita per la llengua i el país que va fer la Muriel Casals.

Poble català, segueix caminant!

Fins l'any vinent i tots els següents!

Cap al Santuari de Cabrera

Un matí fred ens trobem amb els companys de la secció de càmping del CEC per fer una altra sortida per paratges de Catalunya. Aquesta vegada ens arribem fins el Collsacabra en d'altres temps terra de bandits i bandolers. Avui trobem algun ramat pasturant tranquil·lament aprop de la masia d'Aiats on comencem el recorregut que ens portarà al Santuari de la Mare de Déu de Cabrera. La zona està coberta de faigs i boixos que ens ajuden a pujar pel Grau de l'Escaleta per salvar el desnivell fins arribar a les Cabanes d'Aiats i d'aquí al Pla d'Aiats.

Ens trobem amb trams nevats. El blanc de la neu destaca sobre el verd de l'herba que comença a brotar i la foscor dels faigs encara despullats. Estem encantats de trepitjar aquesta blancor que ens fa retornar una mica als jocs de criatures. Des del mirador d'Aiats tenim als nostres peus la plana de Vic, les muntanyes retallades i els cingles tan característics del Collsacabra, i al fons el Cadí, el Pedraforca i el Pirineu. 

El dia es manté ennuvolat però les llums del sol entre les boires li confereixen una sensació de solitud i pau.

Després de baixar fins al Coll de Bram enmig d'una espessa estora marronenca que fan les fulles caigudes dels arbres ens enfilem fins al Santuari. Uns, els més valents, per les més de 300 escales que hi ha al penya-segat; els altres pel camí empedrat de la Marrada, a poc a poc però sempre amunt.

El Santuari, situat sobre un cingle de 1300m, avui està solitari però amb la serenor del mateix paisatge. La vista és magnífica. Ens arribem pel passadís del Santuari al mirador i la taula d'orientació que ens permet ressituar, en un gir de 360 graus tot i que els núvols no ens deixen veure, a la llunyania, totes les muntanyes al nostre entorn: Montserrat, la Mola, els Rasos de Peguera, el Pedraforca, el Puigsecalm, el Bassagoda, el Canigó... Després, dinar a la fresca mentre la lectora de la colla ens explica la història del lloc, talment feien els antics monjos que s'aplegaven a l'hora de dinar a la sala capitular per escoltar el monjo recitar les lectures. Tot plegat amb bona harmonia dels que escolten.

A la baixada, una "clara" al bar de Cantonigrós i una satisfacció als rostres de tots els caminadors que tenim el convenciment d'haver passat una jornada excel·lent.

Esperem retrobar-nos els dijous per a aconseguir un altra repte.

Castell de Vila-romà - Palamós

Una nova sortida de dijous amb la secció de càmping del CEC; un altre 

Castell de Vila-romà

plaer de trepitjar els llocs i paratges d'aquest país: tan petit i amb tantes coses per veure. Trobada a Sant Joan de Palamós, tocant al Pi d'en Xana, disposats per fer la caminada. Seguim una pista que en poca estona i lleugera pendent ens endinsa una mica al Espai d'Interès Natural de Les Gavarres. Passem una zona de pi blanc castigada pels incendis, cremada el març del 2014, amb troncs ennegrits però amb un sota-bosc de garric, bruc, llentiscle i esparreguera que comença a donar verdor al paisatge. Arribem al Castell de Vila-romà, enrunat, però vestigi del que va ser el país en d'altres temps. Pertany al municipi de Palamós i està situat prop de Vall-llobrega. Documentat ja al 1276 acabà la seva vida el 1812 amb l'ocupació francesa. Des d'aquí surt un corriol que s'enfila entre troncs cremats, pedres i terreny malmès pels incendis fins a arribar al punt culminant: el Montagut i el Dolmen de Montagut que data del 2200 aC i ens parla d'aquests paratges ja poblats des de temps remots. El Club Alpí de Palamós ha fet una bona feina de restauració del dolmen i el seu entorn. El cim del Montagut de 268m, és un mirador excepcional sobre la costa que va del Far de Sant Sebastià i Llafranc al nord fins més avall de Sant Feliu de Guíxols i per l'interior el massís de Les Gavarres.

Ermita Santa Maria de Bell-lloc

Font de Bell-lloc

Retornem al castell baixant amb compte i descendim cap a la riera fins a trobar la Font de Bell-lloc amb una vegetació ja més humida amb heura i brots de cirerer d'arboç.

Seguim la pista per arribar a l'ermita de Santa Maria de Bell-lloc, ara de propietat privada i encerclada per un mur que no deixa entrar-hi ni, pràcticament, observar-la per fora. Documentada al segle XIII, està inclosa al Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'any 1652 la pesta féu acte de presència al principat i això significà un romiatge regular cap a l'ermita. Fins a principis dels anys setanta del segle XX la població continuà les romeries i aplecs davant de qualsevol dificultat que es trobés, però això s'estroncà a rel de la privatització del lloc.

Forn del Mas Antoniet

Molí del Mas Antoniet

Al cap d'una estona ens trobem amb el Forn del Mas Antoniet i un xic més enllà amb el Molí del mateix nom. En tot el massís de Les Gavarres s'han inventariat, per part de l'UAB, aquestes construccions que daten de principis del segle XVIII, fetes a rel del creixement econòmic i demogràfic de la zona i que formen part del nostre patrimoni cultural. El Forn de l'Antoniet n'és un bon exemple. El Molí de L'Antoniet ja no funciona, ni raja aigua, però l'Ajuntament de Palamós n'ha conservat l'estructura i netejat els seus voltants. Sembla que és datat cap a l'any 1300 i servia per moldre blat o ordi.

Ha estat una ruta interessant que en poc més de 3h ens ha traslladat a temps antics.

La Conquesta del Gaudi

No hi havia pensat mai abans i ara el Doctor Gordó li'n feu esment. Anava mirant i remirant les pàgines de l'enciclopèdia. No se'n podia avenir que li haguessin aconsellat un gaudi tan enorme. 
 —Ja veurà, S Conrad, com li passa l'estona com si res! No vull que s'aixequi del llit en una setmana i això l'ajudarà a matar les hores. La seva malaltia vol repòs. No sabem encara exactament que té, però cal que s'ho prengui amb paciència.

Quanta raó! Estava fascinat. Cada paraula tenia al darrere un significat, una explicació, una informació, un nou coneixement que el portava més enllà, com una teranyina, relligant-ho tot, com una xarxa. Ah!, però no s'assemblava gens a l'esclavitud de les xarxes que en deien socials, com el facebook del que havia estat presoner un temps. Allà, només podies xafardejar què feien les "amistats", ell, que no en tenia gaires d'amics reals; molts de virtuals que ni coneixia pel forro. En canvi, a l'enciclopèdia podia aprendre, esplaiar-se en el coneixement, i gaudir del món a l'abast de la mà, millor dit, a l'abast dels ulls. Podia fer anar les pàgines endavant i endarrere, saltar-se un paràgraf llarg i tornar-hi més tard, segur que la trobava al mateix lloc.

Llegia: afrevolir v tr Afeblir, debilitar; afototropisme, algepsar, afrormòsia, I això només en el primer volum de la A i en tenia 20 de volums amb els suplements inclosos!

El Doctor Gordó no s'ho creuria; hauria de dir-li que li prescrivís uns quants mesos al llit, sinó, com s'ho faria per arribar al final?

Deixà de respondre a l'únic amic que li trucava. Avisà a la Remei que no agafés el telèfon; fins i tot, arribà a desconnectar-lo per a no distreure's.
—Remei, no obri la porta del carrer encara que sigui l'Ernest. No vull veure ningú.

Accelerà la lectura. Es passava hores i hores resseguint amb el dit les curtes línies de paraules en negreta. La senyora Remei que li feia la compra i el dinar, començà a estar preocupada. A poc a poc, ell, va deixar de menjar, tot el dia amb el cap sobre el llibre.

—Miri Remei!, a què vostè no ha sentit mai res de l'Afra? Doncs era una dona del tot interessant. D'Ausburg i que morí durant la persecució de Dioclecià. —després mirarem qui va ser— doncs, aquesta dona, l'Afra, quin nom tan ben trobat, oi?, segons una llegenda del temps de Carlemany —caram!, aquest també haurem de mirar qui fou— morí amb altres dones que practicaven la prostitució, les quals havien estat convertides per un bisbe Narcís que després va arribar i va sofrir martiri a Girona. Quantes coses, oi?

Al cap d'uns dies el doctor el tornà a visitar i la seva sorpresa fou enorme. El trobà més esprimatxat, les ulleres ja no se li aguantaven al nas, els cabells esbullats, ell que havia estat sempre tan primmirat amb el seu aspecte. Els dits negres de tinta i uns ulls oberts i esbatanats.

—Però home de Déu! Ha de descansar, tot es pot fer amb mesura. S'ha de poder tenir moments de gaudi i d'obligacions. I la seva obligació, S. Conrad, és cuidar la salut.

—Deixi'm, deixi'm! No veu que estic atrafegat. Ja vaig per la C. Em fa por no tenir temps mortal per arribar al final. Aquesta malaltia ha estat una sort! I el seu consell, doctor... no l'hi podré agrair mai prou! Oh! Si hagués començat abans aquesta tasca! Ara me n'he adonat que la meva vida ha estat una pèrdua i haig de recuperar aquest temps. Haig de conquistar el coneixement absolut de la humanitat.

I, deixant astorat al doctor, sense fer més cas de ningú, va resseguir:

—Conquesta f 1 Acció de conquerir. La conquesta de Mallorca. 2 La cosa o la persona conquerida. Espanya no sabé conservar les seves conquestes d'Amèrica

—Ah! —exclamà victoriós— doncs els haurem d'ajudar! Com es deu fer una Conquesta? A veure: Conquesta; Conquestes, marquesat de; Conquista; Conquista, festa de la; conquistador-a; conquistar. Doncs no, no ho trobo!

—Ah!, això que ve ara és més interessant. Però si parla de mi! Conrad II; Conrad III; Conrad IV; Déu Senyor! N'hi ha nou més! Bé, em declaro voluntari per a la conquesta dels desvalguts.

Al cap d'uns dies digué a la Remei que no necessitava els seus serveis. La pobra dona no se'n sabia avenir! Ella que ho havia donat tot per aquell home. El Conrad tancà la porta i durant dies no pogué entrar ningú, ni la Remei, pobra dona, que seguia a la casa malgrat el que li hagués dit el seu senyor, ni el doctor, que li anava el seu prestigi amb el cas. I no entrà ningú durant setmanes.

Finalment, la Remei anà a buscar un manyà que aconseguí obrir. Un home, millor dit, el que quedava d'en Conrad, assegut al llit, amb la boca i els ulls oberts però inanimat, sense traslluir cap gest, cap emoció i amb una postura que recordava un animal dissecat amb la pell i els ossos, aguantava, amb la mà a tocar de terra, un canelobre. El llit, desfet; els quadres per terra, la làmpada de la tauleta trencada, el mirall fet bocins. En Conrad, no respirava.

No hi havia cap explicació possible. Tan sols un paper guixat amb la tinta negrosa d'un dit i amb una cal·ligrafia tremolosa, deia: 
L'ENCICLOPÈDIA HA ESTAT UN GAUDI PER A LA CONQUESTA DEL MEU JO. 

Conrad X

Itinerari de Montcada a Badalona

Font del Tort

Feia un dia una mica rúfol però tenia ganes de fa temps de fer la travessa de la Serralada de Marina començant a Montcada i arribant a Badalona.

Ca l'Ortigosa

S'agafa el tren fins l'estació de Montcada-Reixac-Manresa de la línia R4 tot i que també es pot anar amb la R2. Un cop creuades les vies i el riu Besós, es travessa la carretera de La Roca i ens endinsem cap al Restaurant de la Font del Tort per una pista en lleugera pujada. Trobem garrics, pins, estepa blanca i estepa negra. Passem l'antiga masia ara restaurant i una mica més amunt la font del Tort, sense rajar.

Sant Pere de Reixac

Font dels Caçadors

Continuem per un corriol entre bardisses i masies que deixem a l'esquerra i tornem a trobar una pista que es va enfilant fins arribar al Coll de Moià amb unes bones vistes sobre el Vallès d'una part i la zona del Besós de l'altra. Prenem la pista ampla i ens arribem a Sant Pere de Reixac on descansem un xic. Tornem una mica endarrera fins a una altra pista tancada amb cadenat que ens porta a la Font dels Avellaners i la Font dels Caçadors. A tocar de la font, en el marge esquerra, com si tornessim a Sant Pere, trobem un camí en forta pujada que va fent ziga-zaga. El terreny és pedregós i sorrenc; és aquell sòl erosionat d'aquesta serralada i que bicicletes i motocros no han respectat. De tant en tant unes fustes apuntalen el terra. El camí fa una bona pujada entre cirerers d'arboç i matolls fins a arribar a una tanca metàl·lica que anem seguint. Aquí es pot divisar ja tota la costa des de Montgat fins al turó de Montjuic. La recompensa la tenim quan arribem dalt: el turó de les Maleses ocupat pel poblat ibèric del mateix nom. Està força restaurat i conservat i dominem la costa, el Vallès, Montserrat, La Mola i, fins i tot, el Pirineu avui una mica nevat en les seves crestes.

Poblat ibèric de les Maleses

Anem una mica endarrera i girem cap a l'esquerra seguint l'indicador que ens assenyala La Conreria. Un cop baixat un tros de pista, deixem a la dreta la que continua fins a Can Ruti i seguim recta fins a passar per l'antic Seminari de La Conreria i arribar al Restaurant El Cau on es pot fer un bon dinar o menjar fora.

Cementiri Febre Groga, La Conreria

Per darrera mateix del Cau, seguim un corriol cap a la dreta i passem per davant del Cementiri de la Febre Groga. Continuem el corriol en baixada fins a arribar al Poliestportiu de Tiana on podem agafar la B29 que ens durà a Badalona.

Ha estat una sortida interessant i un plaer tornar a caminar aprop de casa.

Dia de Reis

Fa una bona matinada. El cel es tenyeix de roig amb unes boires que s'alcen des del fons de la vall. Ensumo la humitat de la rosada i espero la sortida del sol. Avui farà un dia clar. Miro al meu voltant i les veig totes assegudes, en tranquil·la espera, amb l'esperança de trobar la millor alimentació. Recordo ara aquesta nit passada tan clara, tan lluminosa, tan serena. Sense lluna, tot i que semblava talment de dia, amb els estels d'hivern brillant com bombetes incandescents, fent una lluminositat blanca i esllanguida, lletosa. Calma. Resplendor volguda. A mitjanit, un lleuger moviment dels astres, un petit nerviosisme d'alguna cosa misteriosa, un respir en la foscor, un descans silenciós; un silenci que embolcallava els arbres i els brins d'herba. Al cel, una estranya meravella. A la terra, l'òliba ha emmudit els seus xiscles; les criatures de la nit han callat. Un estel ha passat rabent.

Ara, quan ja clareja, l'encant encara perdura. De cop, giro el cap. Des de la masia de l'altra vessant del petit torrent arriben uns riures de criatura. Tot és desvetlla. La calma es detura.

Vaig despertant les meves companyes; ens hi hem d'arribar. Què deu passar? Mentre anem rumiant l'herba mig seca, buscant els brins més tendres, travessem el rierol, en aquesta època amb poca aigua però gelada i arribem al camp veí, a tocar de la casa; anem amb compte amb el filat, la seva descàrrega pot ser electritzant. No aixequem el cap del terra, sempre rumiant: és el que s'espera de nosaltres. El pit roig sobrevola l'avet engalanat. La porta de la casa s' obre. Un cadell d'home surt esperitat. Porta una andròmina que no havia vist mai per aquests virals: dues rodes, uns pedals, uns ferros lluents com els nostres filats. Una dona l'ajuda a pujar-hi i ell enfila camí avall amb un riure estrident, els cabells esbullats, semblant a la felicitat. Arriba on som. S'atura. Em quedo quieta, estupefacta. Li faig una llambregada aixecant el morro enlaire. Ell ens observa amb uns ulls blaus i desafiants. La cria humana alça el cap, guaitant el cel encara vermellós, amb els braços oberts, deixats anar del seu objecte amb rodes. 
Abaixa el cap, i mirant-nos fit a fit, crida: Bon Dia, vaques!

 

Sant Pere Casserres

Canvi d'any i canvi de mil·lenni! 

La visita a Sant Pere de Casserres ens transporta a la vida monàstica del segle XI a través del recorregut per l'antic monestir i l'exposició permanent que ens parla d'una altra vida, d'una altra manera de fer. El monestir benedictí situat al terme de les Masies de Roda va ser erigit sota el patrocini de la vescomtessa Ermetruit que feu iniciar les obres el 1006.

El 1012 començà a haver-hi vida comunitària que acabà el 1774. S'hi continuà celebrant missa fins el 1860. El 1991 l'adquirí el Consell Comarcal d'Osona i es començaren les obres de restauració el 1994.

Es pot visitar una exposició força interessant sobre la vida monàstica a Catalunya.

Val la pena perdre's pels seus voltants i fer la visita lentament, assaborint aquesta joia del romànic i el seu entorn. Es troba en un paratge espectacular; a redós del meandre que forma el riu Ter aprop del pantà de Sau. 

La vida atzarosa de la capital d'Osona i el trencall modern de carreteres i vies ràpides no han pogut destorbar el silenci que encara regna dins els murs del monestir i fa d'aquesta passejada una vivència agradable de sentir en els començaments del segle XXI.