Geòrgia

Tenen la desitjada independència de fa relativament poc temps però, estan molt il·lusionats per redreçar el país. Tenen feina, sí. Tenen ganes de fer-ho. I, segurament, ho faran si no els ve a sobre alguna altra invasió o ocupació dels països veïns; estan al mig del pas, entre el mar Caspi i el mar Negre, a redos del Caucas, entre Turquia i Rússia, els seus antagonistes, al costat d'Armènia i l'Azerbaidjan.

País de contrastos, amb pobles que encara porten la marca soviètica, amb una població d'un forta religiositat que defensa el cristianisme com a element de la seva identitat. 

Planes verdes i muntanyes nevades que s'alcen com una barrera majestàtica.

La capital, Tbilisi o Tiflis pels turcs, vol apropar-se a Europa amb alguns edificis històrics, els que han pogut conservar, i amb d'altres d'arquitectura nova que miren cap a la modernitat.

Geòrgia està en els monestirs amb frescos que van recuperant després de la destrossa que els va fer la Rússia comunista volen eradicar tot vestigi "capitalista"; Geòrgia està en el seu alfabet, fet de grafia rodona i incomprensible per als demés, amb alguna certa semblança al grec antic; Geòrgia està en el camp; en el pa i el vi fabricats artesanalment; i en la història.

La Catedral de Svetitskhoveli, " un pilar vital", es va construir al segle XI i es va convertir en el bressol del cristianisme a Geòrgia. El vestit sagrat de Jesucrist guardat aquí fa de la catedral un dels llocs més importants del país. Les inscripcions i les pintures en donen fe i els monjos ortodoxes de l'entrada us beneeixen entre conversa i conversa del mòbil. Al poble, un mercat artesanal de productes del país fa les delícies dels que estimem el dolç.
A prop, el poble de Gori, ciutat natal de Stalin. Podem veure-hi la seva casa, on el pare feia de sabater i el vagó de tren des d'on dirigia el món.
Més endavant la ciutat de Uplistsikhe, famosa per ser un punt clau de la Ruta de la Seda i la seva posició estratègica; situada en un alt marge rocós del riu Mtkvari, podem passejar per les coves construïdes des del segle II aC fins a la Baixa Edat Mitjana.
Punt i a part mereix un apartat la ciutat de Gudari, amb unes de les millors pistes d'esquí del país. Mantell blanc sobre les muntanyes que l'envolten. Travessem el pas de Jvari i arribem als peus del Kazbegui (5.047m) per admirar el cercle de muntanyes, ja en una part del Caucas. La tortuosa carretera, plena de camions que travessen la serralada entre Rússia i Geòrgia, ens porta fins al poble de Kazbegui i pugem amb jeeps 4X4 per una pista enfangada fins a arribar al turó que domina el poble, amb l'Església de la Trinitat de Guergueti (2.170m), lloc de silenci, pregària i recolliment. El panorama és magnífic.
la regió de Kajeti, a la part més oriental de Geòrgia, gairebé a la frontera amb Azerbaidjan, és coneguda per ser el bressol del vi georgià. David Gareji és un dels llocs més característics per la seva arquitectura històrica, els jaciments arqueològics prehistòrics i els rics camps paleontològics. Desenes de monestirs cova decorats amb frescos bé valen una caminada per un corriol que fa frontera amb l'Azerbaidjan de tal manera que poses un peu en un país i un peu en l'altre. Fem nit a Sighnaghi, la Ciutat de l'Amor, i contemplem una vista de la serralada del Caucas que no ens cansem de mirar i fotografiar.
D'altres monestirs en ruta també valen una visita: el Monestir de Bodbe, el Monestir de Gremi, la Catedral d'Alaverdi, el monestir i acadèmia d'Ikalto i la ciutat de Telavi. on fem la degustació del vi georgià.
Per acabar, la capital, Tblissi. Una passejada de dia o de nit. Els carrers del barri antic, l'Església de Metekni, erigida sobre un penya-segat amb vistes al riu Mtkvari, on s'hi pot pujar amb cotxe o amb funicular; els famosos banys de sofre; la fortalesa de Nakirala, simbol de la defensa de la ciutat.

Els cafès i les petites galeries, el pont modern sobre el riu, l'Òpera i teatre de ballet, la Catedral de Sioni i la Basílica d'Anchiskhati, són d'altres llocs interessants d'una ciutat que malda per ser la capital d'un país que vol recuperar el seu passat projectant-se cap al futur.

SRI LANKA III

Ens han portat de safari. Sí, de safari! Un safari d'elefants amb ocells inclosos. Un paratge tranquil i relaxant i una manada que menjava i es passejava amb les seves cries al darrere.

Arrepleguen l'herba del terra, fan tirabuixons esclarint-la amb la trompa, que sembla que se'ls cargoli sobre ella mateixa, i se la fiquen a la boca. Un vegada i una altra. No els hem vist bevent, però ha valgut la pena admirar-los, conscients de la nostra presència però sense immutar-se. Només un s'ha sentit atacat quan els jeeps s'han acostat massa i ha arrencat a córrer per salvaguarda la cria: tots els jeeps han fet una corredissa enrere, sense que nosaltres, pobres turistes, sabéssim el què passava. Després, hem anat una estona en uns aiguamolls, amb els búfals banyant-se, i el cel color ataronjat.

El segon safari que hem fet no ha sigut tan màgic. quantitat de jeeps anant a l'encalç d'un pobre ós formiguer que feia més pena que gràcia, un lleopard que ulls privilegiats han vist, unes iguanes torrant-se al sol i uns mussols que no feien cas del brogit dels motors i continuaven dormint a les capçaleres dels arbres. Tot plegat una turistada! Semblava que fóssim nosaltres els que estiguéssim a l'abast de les feres. Us imagineu més de cinquanta jeeps intentant passar per un camí sorrenc, amb grosses roderes, per veure de cua d'ull un elefant? La perícia dels conductors per veure qui arriba primer i es situa al millor lloc per observar el que els ulls no poden veure si no és amb uns prismàtics i encara amb pràctica i paciència? Pobres animals! Els ocells ho tenen millor: volen i van on volen, paren o s'amaguen, es mantenen lluny de la mirada humana i quan descansen en les branques d'un arbre, tenen assegurat el camuflatge.

Talment podríem parlar de les balenes. Vaixells amunt i avall rastrejant un d'aquests mamífers, amb la consegüent marejada d'alguns de nosaltres. Sort que elles encara poden decidir on i quan surten de l'aigua!

El carrer a Sri Lanka és una experiència inoblidable. Tot és color i moviment! Els pobles viuen a la carretera. Les tendes d'espècies, d'objectes variats de plàstic, de menjar fet al moment, els autobusos carregats i els camions, els tu-tus colant-se entre ells, les cases amb el jardí l'hort a fora, moltes a mig fer, els fils de la corrent penjant dels pals, la vegetació verda i exuberant, els corbs baixant a les escombraries, les mares arrossegant els nens, els vells caminant a poc a poc,  el somriure de tots ells... Tot és vida!

El que ens ha captivat més, de llarg, són els nens i nenes vestits de blanc anant o tornant d'escola, jugant als patis i places i saludant a tothora.

Hem vist lames, dones recollint el te, vells tornant a casa. I els mercats! Tot un devessall de colors, de fruites i verdures: plàtans, pebrots, cocos verds i grocs, fruites de l'arbre del pa, fulles de bètel, ocres, mongetes tendres, jaques, patates, albergínies, cogombres...

Hem viatjat amb tren barrejats entre la gent que porta fardells i maletes i fan anar el mòbil com aquí, una mica autistes, tots plegats, davant la pantalla. Hem pujat al cim Little Adam's Peak on uns budes ens vigilen els passos i uns gossos ens guien i fan companyia. 

També ens hem arribat a la zona costanera del sud de l'illa, on hi fa més xafogor i hem fotografiat els pescadors en les seves típiques estaques de fusta pescant (val a dir que expressament posats per a les fotografies dels "guiris" que som). I hem visitat un poble mariner com Galle amb una fortalesa que és patrimoni de la humanitat, construïda el 1505 durant el domini colonial dels portuguesos.

Hem navegat en barca pel riu Madu Ganga, sota la pluja, gaudint de la calma i l'encant de la bellesa dels manglars.

I hem dit adéu a l'illa al mateix lloc on vam començar, a Negombo, enduent-nos amb nosaltres la vivència d'uns dies compartits amb un grup amb el que ens hem entès molt bé.

Ara queden els records, les fotografies, les imatges, els coneixements i les relacions forjades. cada viatge ens fa una mica més savis; una mica més humans.

Bellpuig d'Urgell

Una sortida cultural del CEC del tot interessant. No hi ha gaire gent que vagi fins a Bellpuig; més aviat és un poble que es passa camí de Lleida o de Mollerusa. Un poble que es passa, no s'hi entra, i creieu-me que val la pena!

Avui ens hem immergit en un tros de la història de Catalunya amb en Ramon Folch de Cardona. La gran família Cardona que trobem arreu del Principat! El camí és un xic llarg des de Barcelona, però, en aquesta època, travessem camps verds i, fora de les sortides de la capital, tranquil·litat a les carreteres.

A Bellmunt hi trobem encara els núvols i la boira de les zones al voltant de Lleida, però això no ens fa desistir de la nostra visita.

Caminem pels carrers bocabadats amb les seves sorpreses. S'ha d'alçar el cap enlaire i llavors veureu els capitells adornats de les voltes de l'antic carrer major, o carrer que ha suplantat les antigues muralles; cal estar atent als detalls dels sostres de les voltes i arcades; cal, fins i tot, veure el que ja no existeix: la capella de Sant Roc que feia nosa a l'eixamplament del poble i es va enderrocar. Tant sols en queda el testimoni de la figura del Sant en un racó de paret protegida amb vidre.

Bellpuig, és el poble dels tres turons: el turó de l'església, el turó del castell i el turó dels poders del pobles. Ens acostem al castell, avui ja una façana com a testimoni, amb algun festejador des d'on es domina l'església, amb l'escola municipal de música que priva que es facin excavacions al subsòl com a edifici públic i actual que és: quantes coses descobriríem! Una placa i una estàtua ens recorda els antics llinatges dels comtes catalans.

Pugem el segon turó que ens porta a l'església. 

Dins, una joia del renaixement. Al mausoleu, fet de marbre de Carrara, hi descansen les despulles de Ramon Folch de Cardona (Bellpuig 1467-Nàpols 1522), mà dreta de Ferran el Catòlic, virrei de Sicília i Nàpols, casat amb Elisabet de Requesens i almirall de Ferran en les campanyes del Nord d'Àfrica.

El mausoleu, obra de l'escultor napolità Giovanni da Nola, estava ubicat al Convent de Sant Bartomeu, però el 1842 fou traslladat a l'església parroquial, on mostra tot el seu esplendor. Hi trobem reflectides les gestes del difunt, la batalla de Massalquivir, la representació mitològica d'un seguici del déu Neptú, un timpà amb el Plany sobre el Crist Mort i escenes sobre la fortalesa, la victòria, la justícia i la immortalitat. Al centre la figura ajaçada de Ramon, com si estigués dormint acomodat per coixins i vestit amb armadura i ceptre, atributs de militar i de poder. Al campanar, la cigonya hi ha fet niu i s'empolaina per a rebre la primavera que es resisteix a arribar a aquest poble de l'Urgell.

L'escala, feta per a que els homes no poguessin veure les "vergonyes" de les senyores, ens torna als carrers de la població. Avui, uns llaços grocs ens fan pensar en els temps actuals del nostre país.

Seguidament fem la visita a l'antic Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, priorat que es transformà en un convent de frares de l'ordre franciscà.  Va ser abandonat el 1835 i la posterior desamortització el va deixar en molt mal estat. Al 1897 acollí la congregació de Sant Vicenç de Paül. Durant la Guerra Civil fou hospital militar i el 1989 la Generalitat de Catalunya n'esdevingué la propietària. Des de llavors s'han anat fent rehabilitacions i condicionaments de l'edifici.

Avui, ens meravella el seu claustre, amb el pou al bell mig, l'antic refectori, la sala capitular i l'escala de caragol que ens porta a la terrassa, la teulada i el campanar. Passejant pels seus patis i les seves sales, intentem trobar els moments de solitud i pregària que devien seguir els frares.

Acabem la volta pel poble trobant-nos amb l'obra de l'escultor Jaume Perelló Miró: el monument al Mil·lenari de Catalunya i el bust de Valeri Serra.

Podem dir que Bellpuig ens ha sorprès i be val una visita acurada i una passejada tranquil·la.

SRI LANKA II

Sri Lanka és, sobretot, una illa d'espècies. Una volta pel Jardí Botànic de Kandy i per l'itinerari pel jardí-botiga d'espècies de Matale, ens en donaran una idea global: gingebre, canyella, pebre, nou moscada, claus, curri, cacau, cafè, te, coriandre, vainilla, cúrcuma... Al llarg de tot el viatge ho anem arreplegant i portem les maletes plenes dels perfums i sabors d'aquesta terra.

L'estrella és la canyella. Sri Lanka és el principal exportador de branques i pols de canyella, d'aroma suau i gust exquisit. En la visita a la fabrica de canyella n'hem pogut seguir tot l'itinerari de fabricació: recollida, tallada i neteja de les branques, selecció de les parts que s'enrotllen elles mateixes per a formar els canuts, tallada dels canuts, lligada de les garbes, i emmagatzematge. Un procés que hem recorregut saludant les noies que estan treballant somrients als seus visitants i fotògrafs.

Interessant la visita al Museu del Te, on ens expliquen el procés des de la recollida per dones i homes carregats de cabassos a l'esquena, fins a la compra dels saquets que posarem en una tassa quan arribem a casa, còmodament asseguts al sofà, tot mirant com plou per la finestra i recordant, amb l'aroma, tot el que hem vist. I no creieu que és fàcil, no! La quantitat de classes de te segons la seva elaboració, la manera com es cull i quina part de la planta es processa, confereixen al tema la gosaria de saber-nos especialistes després del viatge.

Recordem que estem fent un viatge-taller. És important l'aprenentatge de totes les espècies i, també, d'altres elements del paisatge com els arbres: el kitul, amb el que s'elabora el sucre amb textura de mel, el cocoter, que es fa servir en tota la gastronomia illenca, el plataner, delícia de les hores d'autocar i visites tot esperant el dinar, la jaca o jakcfruit en anglès, un fruit enorme que ens sorprèn dalt dels arbres, l'arbre del pa amb les seves fulles enormes i lluents, la figuera sagrada, dant de tots els temples ja que, segons la tradició budista, Buda va aconseguir el Nirvana meditant sota un arbre d'aquesta espècie, i les grosses fulles de bètel amb el que emboliquen la nou picada, la calç morta, el tabac i d'altres espècies i masteguen asseguts a la gatzoneta davant les portes de les cases.

Hem passat tres dies en un lloc idíl·lic, enmig de la selva, tot aprenent a conèixer espècies, flors i arbres, relaxar-nos al riu i fent caminades amatents als mosquits i a les sangoneres. Eco Lanka, a la població de Pundaluoya, és un hotel ecològic, situat a l'interior del país, voltat de vegetació exuberant, que encomana tranquil·litat. I l'hem sabut aprofitat abans d'acabar la nostra ruta.

Serra de Prades

Amb una mica de retard faig la crònica de la sortida del 22 de març a la Serra de Prades. Una sortida agradable, amb un temps de primavera com correspon a l'època, és a dir, amb una mica de fresca, una mica d'aire, una mica de calor, sol i previsió de nuvolades i xàfecs que no es van produir i ens van deixar caminar per aquestes terres de la meitat sud de Catalunya.

Arribats a Montblanc i després d'un bon esmorzar, seguim una pista que en pocs minuts ens porta a l'ermita de Sant Josep, a uns 2km del nucli urbà: aire de lleure, lloc de celebració d'aplecs i reunió de famílies molt visitat per la gent del poble. A mesura que anem sortint del municipi podem observar un bonic paisatge de camps de conreu i vinyes.

Des d'aquí, seguim el camí tot passant per un paratge ombrívol que ens porta, des de la font i cascada de la Vall, fins a la Font de la Ginesta. Un lloc ombrejat, una font que raja i un safareig amb peixos de colors dins. Què hi fan aquí, aquests peixos? La font és un lloc conegut per la gent de Montblanc que, a l'estiu, pot refrescar-se amb el seu doll d'aigua. A nosaltres ens permet fer una parada i agafar forces per a continuar el camí cap a munt fins al nostre objectiu: Sant Joan de la Muntanya. pel camí, hi ha gent que aprofita per collir espàrrecs i endur-se'ls cap a casa, amb el desig d'una bona truita.

Tot pujant cap a Sant Joan, podem contemplar el poble de Montblanc als nostres peus en un dia assolellat. Passem pel Mas de l'Organista, també conegut com el Mas de Gorrines, que va ser habitat fins a finals del segle XIX. Sembla ser que el nom li ve del seu propietari, organista de Santa Maria. Ara, el Mas està en runes, li queden dretes dues parets, però una placa recorda la història d'aquests masos de pas, amb els conreus i les feixes on encara queden algunes oliveres, testimoni d'unes èpoques d'esforç i supervivència.

Continuem pujant i arribem a Sant Joan de la Muntanya, encimbellada al capdamunt, mirador excel·lent de la Conca de Barberà. Reposem i dinem ben airejats, però arrecerats en els seus murs.

La fama de Sant Joan li ve d'una història llunyana. Us heu d'arribar a la cova de Nialó, per un corriol estret i penjat, però sense perill; una corda us ajuda a fer el pas. Expliquen que, al segle XV, la princesa Elionor d'Urgell, germana de Jaume II d'Urgell, el Dissortat, hi va fer vida eremítica durant setze anys, des del 1414 fins a la seva mort el 1430. Altres eremites també hi feren vida, com alguns monjos de Poblet. Al 1936 els milicians republicans van destruir el retaule i la campana. Acabada la Guerra Civil, un grup de joves començà la restauració, tot i que, donada la seva ubicació, es va anar deteriorant i al 1993, el grup Estrams, amb les seves cançons, va ser el catalitzador de la volguda restauració per la gent de la comarca.

Ens admira el paisatge amb els cingles de la Serra de Prades al nostre darrera i la Conca al nostre davant.

Davallem per un camí amb força pendent, en una baixada continuada i ens apuntalem bé a bastons, troncs i branques que ens ajuden a fer el descens sense problemes.

Arribats a Montblanc, alguns encara poden fer una cervesa a la plaça.