Una setmana fent el Camino de Santiago. Molt recomanable tot i que cada vegada hi ha més gent en ruta. De totes edats i condicions, a peu i en bicicleta,
bàsicament, per trams o tot sencer, tot depèn de les disponibilitats,
les habilitats i les il·lusions posades.
Fer aquest tipus de sortides et permet estar uns quants dies seguits en contacte amb la natura, conèixer la cultura, els pobles i la gent del país, fer coneixences amb altres caminadors i fer amistat amb el grup o grupet que vas. En aquest sentit, el "nostre camino" ens ha facilitat tot això durant els dies que hem pogut recórrer a peu els camins i pistes de Galícia, des de Sarria fins a Santiago, trepitjant fulles i herba verda, acompanyades de les flors dels marges dels camins i endinsant-nos en els boscos que ens han protegit del sol i de la pluja.
Molts són els camins que es poden fer en aquesta modalitat de "viatge" i uns quants s'han posat de moda: el camí dels bons homes, la travessa transpirinenca, els carros de foc, els GR, els cavalls del vent, la ruta del Torquemada..., però, el de Santiago, té un plus de repte i de peregrinatge, un plus de quelcom ancestral i, per a alguns peregrins, de fita religiosa que no tenen els altres camins.
Nosaltres l'hem seguit durant 115km, sense defallir, amb una climatologia que ha respectat les nostres passes i amb una tranquil·litat molt plaent. Hem passat per llogarrets i pobles, ermites i boscos, camps i rierols i ens ha encisat el paisatge.
Una noia que vam trobar de Puig-reig ens va dir que cadascú segueix el seu "camino" i és ben veritat. Les tres dones que hem compartit aquesta aventura hem anat molt juntes i compenetrades, però també ha estat un repte individual per a cadascuna: caminar cada dia, arribar a lloc amb l'esperit obert, compartir xerrades sobre la situació actual amb punts de vista diferents però amb una comprensió i acceptació de l'altra que ja voldríem veure en d'altres àmbits del nostre país.
Cada arribada a lloc una nova passa. Un recorregut fet i acabat i un altre que s'albira per l'endemà. Potser, en realitat, la vida és això: un ahir viscut i que queda en el record; un demà per fer i amb ganes d'acomplir-lo.
No només hem caminat,eh! Hem rigut, hem fet celebració cada dia, hem "mariscat" i begut, hem curat peus i cames, hem descansat. Hem tornat com noves!
De Sarria fins a Portomarín, poble que s'aixeca en un turó per sobre del Miño; 24km enmig de boscos de "carballos", amb les branques que pengen d'un costat a l'altre del camí, fent un túnel, com de reverència i pas a les persones que hi caminen, amb parades de productes artesans que els pagesos posen a disponibilitat dels peregrins per a fer més confortable el camí. Passada la senyal que ens indica que queden 100km per Santiago, s'arriba al poble encimbellat, al redós d'una església que bé podria ser una catedral, amb les terrasses dels bars ocupant la plaça porxada; amb una mica de fresca i un poc de "sirimiri".
L'endemà, una corrua de gent davallant del poble i travessant el Miño per arribar a Palas de Rei. Uns altres 24km i escaig per entremig de la humitat dels boscos, en una terra verda, segellant el carnet de peregrí per les ermites que es troben i veient els "órreos" aixecats del terra i les creus en les cruïlles en record de tants vianants. Un bon descans a Palas de Rei, una visita a l'església i un bon sopar retornen els ànims.
De Palas fins a Melide hi ha uns 15km agomboiats per les flors dels marges i pels rierols. Melide és una ciutat dinàmica que ens ofereix un bon plat de pop i un bon ribeiro, una passejada pels seus carrers, a la tarda, quan surt el sol, i un espectacle molt interessant de cultura gallega amb cançons i danses, inclosa una presentació en gallec que reivindica la llengua pròpia, la terra i el país.
Des d'aquí ens separen 14km fins a Arzúa. Camins amples, gent de totes edats fent camí, quantitat d'idiomes diferents i salutacions "bon camino, buen camino, buen camiño, allò, good morning". Els prats són verds i les flors vistoses: didaleres, campanetes, hortènsies a punt de florir, botons grocs, borrassa, lliris blancs. De tant en tant, unes fites dalt una roca, unes sabates en un indicador, un memoràndum, un recordatori-homenatge per a aquells peregrins que no han pogut acabar el camí. Arzúa és un poble de carretera que té un petit casc antic. A l'església sentim la música del corn dels Alps tocat per un peregrí i rebem la benedicció enmig de gent vinguda de tot arreu.
Sortim d'Arzúa cap a O Pedruzo amb una mica de pluja, la primera però la mínima per obrir i tancar capelines al cap de poc. Així, la nostra companya s'estrena i s'entrena en l'art de posar-se-la per sobre el cap, un cop treta la motxilla! Ens esperem 19km de verdor, de falgueres gemades, d'olor d'eucaliptus, de bellesa i de calma. Com diu l'altra companya: "tot és bellesa".
La darrere etapa, de 20km, ens porta fins a Santiago, fins la tomba de l'apòstol. Els eucaliptus persisteixen i el terreny esdevé més asfaltat. Una forta pendent fins el Monte Gouzo, des d'on veiem, als nostres peus, la ciutat i la seva catedral despuntant per sobre les teulades. El camí d'entrada es fa llarg —travessar una ciutat sempre és pesat— però estem satisfetes tot i el cansament que s'acumula d'aquests dies. Poc abans d'entrar al casc antic reprenem forces i pels carrerons de cases i finestres blanques arribem fins a l'Hospederia Sant Martín Pinario, un lloc de pau i silenci.
Santiago ens rep amb núvols, amb gotes que cauen de tant en tant, amb grups de peregrins i d'estudiants voltant pels carrers, amb músics tocant el sac de gemecs i amb una habitació espaiosa per a poder descansar.
Val la pena que us quedeu a Santiago un o dos dies més. Per passejar, anar al mercat a picar cireres i comprar vi i orujo, menjar una mariscada o un calamar, beure ribeiro, visitar la catedral a l'hora de la benedicció del botafumeiro, recórrer les estances del Convent de Sant Martín Pinario i, si teniu paciència, fer cua per segellar la vostra arribada i fita del viatge.
Sempre hem sentit dir que París be val una missa; ara podem dir que Santiago be val una caminada. Peregrinatge per alguns, muntanya per a d'altres, experiències per a molts, reflexions per a uns quants, un repte per a tots.
Quan
la veig en les costes de les montanyes tan alegra i lluminosa, me
sembla l'ànima del nostre poble florint. I aquella olor que fà!
aquella olor de puresa forta; i aquella frescor que té! Me sembla
que si'ns omplissim ben be'ls esperits de la olor de la ginesta,
seriem més nosaltres meteixos: aixís, alegres, francs, bons, com
bons catalans; que ella'ns purificaria de les tares que tením; i que
quan algún foraster volgués donar idea de nosaltres, diria:—Mirèu,
es un poble que la seva flor es la ginesta.—I que tothom
l'entendria de seguida; i dirien:—Oh! quin poble deu esser!
Ja
de petit, no sé per què (devia esser això) la festa de Corpus
me semblava la festa més catalana: Sant Tomàs, la festa més
barcelonina, però Corpus la festa més catalana. Ja'm
costaria d'explicar això, però aquestes coses se senten o no's
senten. I a mí aquella olor de ginesta'm feia olor de Catalunya, què
hi farèu? Era catalanista de la ginesta.»
Ginesta, Joan
Maragall
GINESTA DE
MUNTANYA (Sarothamnus scoparius)
La ginesta altra
vegada! La ginesta amb tanta olor! És la meva
enamorada que ve al temps de la calor. Per a fer-li una
abraçada he pujat dalt del serrat: de la primera
besada m'ha deixat tot perfumat.
Feia un vent
que enarborava, feia un sol moll: resplendent: la ginesta
es regirava furiosa al sol rient. Jo la prenc per la
cintura: I'estigora va en renou desflorant tanta
bellesa, fins que el cor me n'ha dit prou.
Diuen que la data de caducitat és d'un any! Espero arribar-hi. Mai se sap!
Els he estrenat amb il·lusió, amb moltes ganes de seguir fent coses, com els catalans, que diu aquell que diu que els catalans fem coses.
He estat a casa, amb el pati ben florit.
He rebut felicitacions de la gent que se'n recorda o a qui els recorda el tema aquest de les xarxes socials.
He trobat a faltar gent que ja no pot dir res, malgrat les xarxes socials.
He pensat en el volàtil que és tot, en la fina ratlla que separa un "per molts anys" d'un silenci; he parlat amb gent i he sortit al carrer per veure gent. Fins i tot, ara, m'estic preparant per marxar cap al país veí, a fer els últims trams del Camino de Santiago per terres gallegues.
He tingut l'escalf dels amics de sempre, d'aquells que encara truquen. He trobat a faltar trucades. Però dono les gràcies a tothom!
He viscut un dia calmat, sense fer gaire res.
He apagat unes espelmes en el pastís artesà del meu germà i hem brindat amb xampany!
He viscut.
I em dic a mi mateixa, que està bé. Que sóc una privilegiada per viure i poder admirar tot el que m'envolta, i sentir-me viva i amiga dels meus amics i germana del meu germà.
I, com que això durarà un any, ens retrobem l'any vinent, amb noves esperances, amb noves riqueses, amb noves amistats, i amb il·lusions renovades fins que la lluna em vingui a acotxar!
Hola, sóc en Llibert, el dimoni plantat a la platja de Badalona aquest 2018.
Jo també estic empresonat: aquest any ho he vist més clar! De fet, sempre he estat una mica entre reixes, però ara, se m'han fet evident aquestes balles que "representen" que em protegeixen. No, no! Crido ben fort! les balles, no em protegeixen, m'empresonen!
Tinc al meu voltant una munió de dimonis petits que em fan companyia i estan empresonats com jo! Els han fet els nens i nenes de les escoles, que ells sí que entenen què vol dir ser lliure i córrer i jugar i parlar de tot amb tothom. O sigui, que us entenc i per això us escric.
Des d'aquí, veig que passa gent per la Rambla, gent que camina i passeja, mares acompanyant cotxets, criatures que juguen, joves i grans que corren, esportistes que pedalen... Veig el tren, que cada ix minuts, passa rabent, amb gent que va a Barcelona o Sant Adrià, o Mataró o Montgat. Veig el sol que surt escalfant l'aigua del mar en un cel rogenc i que es pon entre piseries i muntanyes, tenyint el cel de roig, carbassa i groc. Veig les palmeres altives com es remouen sota el vent i desprenen els dàtils quan els ocells les piquen; veig els gossos reposant a la sorra i, allà lluny, uns pocs pescadors sargint les xarxes.
Però veig, també, una tanca al meu voltant, un cotxe que em vigila, una barrera de ferro i alumini, unes vies pel davant. Estic a Badalona, aquesta ciutat de badius i micacos que em fa un homenatge cada any.
Al darrere, hi tinc l'horitzó, la immensitat d'un mar que ens vol lliures, l'oneig de les ones que venen i se'n van i no m'arriben a acariciar.
I com és què em trobo així, que ens trobem així?
Diuen que alguna cosa va passar el 2017 quan volíem opinar sobre el nostre futur en col·lectivitat. A la tardor. Alguna cosa que, tot i no semblar-ho, ens ha fet més amants de la llibertat, més propers a la idea de "poble", més segurs de les conviccions, més valents i més agermanats amb d'altres pobles que han pogut, o no, cridar llibertat.
Sembla que hi va haver unes eleccions convocades pels poders dominants, i que la majoria parlamentària va donar uns resultats que es poden consultar. Sembla que els convocants no ho han pogut acceptar i han "aplicat" una llei "numèrica" que han volgut fer efectiva per a fer callar la gent, per perpetuar una idea que els havia funcionat, per a ser ells davant de tot, una manera de fer les coses segons el gust d'uns quants, els de sempre, una falsejada de fets que han anat escampant.
I molts de nosaltres ens trobem entre reixes.
I la gent ens recorda mitjançant un color que no deu ser adequat a la sensibilitat de tothom.
Mira!, doncs a mi m'agrada aquest color! Me l'han pintat per aquí abaix.
És el color dels camps de blat a l'estiu; de la sorra granelluda d'aquest poble altres hores mariner, del sol quan està al zenit i m'escalfa l'esquena quan s'aixeca i la cara quan s'adorm; és el color de les roses oloroses, del "xampany" quan treu bombolles que et fan pessigolles al nas i de moltes flors: boixacs, botó d'or, espunyidella, crespinell, vinagrella, argelaga i ginesta.
Sabeu?: el groc fa estiu i és festiu (rima, eh!) tot i que, dóna malastrugança a la gent de teatre (això no rima, oi?)
El que us deia. Estic/estem empresonats.
Però sé que un dia m'alliberaré, ens alliberarem, tots junts, encara que sigui pel foc, i les volves de cendra s'espargiran per la ciutat; les flames s'enlairaran fins a tocar el cel estrellat de la nit de primavera i tot recomençarà i encetarem plegats un nou temps, un clam de llibertat. I mira!, ara em ve als llavis aquell poema de Ramon Muntaner que diu:
"Massa sang hi ha en les venes, per donar-la al sol i a l'aire,
massa vida hi ha en la terra per les vinyes i els sembrats,
que el glatir de melangia i la plàcida enyorança
no s'han fet pels pins indòmits ni pels vents descabellats!
Que els pins volen terra lliure i els vents criden: llibertat!"
No!, aquí aprop no hi tinc pins, però els veig allà dalt la serralada quan es retallen en el roig del cel quan el sol s'hi ajaça. Vents, sí! Vents, sí que en tinc quan la marinada bufa o passa el tren per davant del meu nas!
I sabeu? Ja som uns quants dimoniets que cridem llibertat i crec que en serem més: per places, per carrers i per badius.
Que tingueu, doncs, unes bones festes de maig i, estigueu segurs, que tirarem endavant!
Escolta Sepharad:
els homes no poden ser si no son lliures (Salvador Espriu)
'És mentida que s'assenyalés cap alumne a l'Institut El Palau': Centenars de docents se solidaritzen amb els professors processats de Sant Andreu de la Barca després que un article hagi publicat les seves fotos. Un professor surt en defensa dels seus companys i acusa de passivitat el departament a causa del 155.
Diarieducacio.cat