L'Espluga de Francolí

Hi ha algunes coses que es poden fer a L'Espluga de Francolí en un dia gèlid de mitjans de novembre: la visita a l'antiga fàbrica d'aiguardent, Fassina Balanyà, i la visita a les Coves de l'Espluga, origen del riu Francolí.

La Fassina de Balanyà —fassina, en aquestes terres, vol dir destil·leria— ens transporta al món industrial de la Catalunya emprenedora del segle XIX i començaments del segle XX. La fàbrica va començar a funcionar a mitjans del XIX i va tancar portes a la dècada dels anys cinquanta. En tot el país, les fabriques eren, majoritàriament, de caire familiar, petita i mitjana indústria que va ser el motor de la revolució industrial; indústries que han anat desapareixent per la globalització, per les exigències del mercat i per l'avançament d'una tecnologia que no està a les mans dels petits empresaris.

En una terra que excel·lia pel conreu de vinyes i fabricació del vi, calia aprofitar-ne tots els components des del cep, passant pel raïm i acabant per la brisa (pell, pinyols i rapa) o residu que queda després d'esprémer el most que quan hagi fermentat es convertirà en vi.

A la pàgina web de la Fassina hi trobàreu un interessant treball de Florenci Romeu Costas en que us dóna tots els detalls històrics i del procés que segueix l'aiguardent.

La fabrica actual, transformada en Museu, permet fer un recorregut per tot el procés de producció i veure les eines i la maquinària que s'utilitzava: l'alambí, les botes. La visita comença amb un audiovosual que centra el tema i acaba davant una destil·lació en directe i un tast de diferents aiguardents afruitats, plàtan, canyella, llimona, poma verda, i l'aiguardent sec.
No molt lluny de la Fassina trobem les Coves, com la mateixa propaganda diu, "una porta al passat". La formació rocosa i la seva concavitat interior va servir d'aixopluc a l'home quan va iniciar el sedentarisme i va ser conscient que s'havia de protegir dels embats naturals, atmosfèrics i de la presència dels animals. A l'exterior, l'home començarà a conrear la terra aprofitant el pas del riu i dins la cova hi fermarà la seva llar i el pas al món dels morts.
S'hi han trobat restes de l'Home de Neandertal i de l'Homo Sapiens, de les seves eines i dels seus productes. Gràcies a això, ens adonem que venim de lluny, de molt lluny, tot i que el pas del temps signifiqui una ínfima molècula dins l'univers. Als inicis de l'època romana una part de la cova va quedar oculta per un despreniment i va caldre esperar segles per a poder saber de la seva existència. Avui, es recorre un tros, el més assequible al públic en general, tot i que, si es vol continuar l'aventura, n'hi la possibilitat amb un cas i un frontal.
Quan sortim ens adonem que les forces de la natura, avui en dia, continuen dominant per sobre de la nostra ciència i de les nostres previsions i control de les coses. No fa gaires dies, el riu Francolí es va desbordar, a omplir la llera i es va endur par davant cases, restaurants, arbres, passeigs i vides humanes.
L'estampa que n'ha quedat ens dóna idea de com de forta va anar la riuada: llot, arbres caiguts o arrencats, maons de les cases derruïdes per aquí i per allà. Veient la seva tranquil·litat de pas en aquest dijous, no te n'acabes de fer el càrrec.
Per sort, la Font Major està dempeus i encara raja.
No es pot marxar de L'Espluga sense fer una volta pels seus carrers, pujar al punt més alt del poble per imaginar-se el castell que hi havia i del que no en queda cap rastre, entrar a la pastisseria i proveir-se de carquinyolis i atalaiar el riu que forma la Conca de Barberà.
Un dia fred, sí, però amb el caliu de tot un poble que malda per tirar endavant i superar les catàstrofes.

Pedagogia compartida: Catalunya i Occitània

 En el marc del cicle "Pedagogia compartida: Catalunya i Occitània" organitzat pel Club Amics de la UNESCO, es celebrà, el dia 14 de novembre, una conferència al Centre Cívic Casa Golferichs  feta per Marçal Girbau, soci i professor dels cursos de llengua occitana que es porten a terme des de fa alguns anys al CAOC.

La presidenta del CAOC, Núria Comas, presentà l'acte fent una breu exposició sobre els orígens de l'Entitat i les activitats que s'hi fan relacionades amb la formació de l'occità i la relació Catalunya i Occitània.  

La conferència "Les contribucions del CAOC a les relacions catalano-occitanes en l’àmbit educatiu" posà de manifest les arrels històriques, culturals i lingüístiques d'ambdós territoris que ja a l'Edat Mitjana intentaren fer un sol Estat en ambdues vessants dels Pirineus ocupades, avui en dia, per l'Estat Espanyol i l'Estat Francès.

Recordem que l'any 1977 surt, publicada al diari Avui, una CRIDA OCCITANA signada i promoguda per Josep Maria Batista i Roca, Joan Amorós i Enric Garriga Trullols, aquest últim secretari general del CAOC i president fins el 2011. En aquesta CRIDA, es recorden els lligams que uneixen Catalunya amb Occitània i que perduren encara avui en dia. Relació que és l'eix primordial de l'existència del Cercle d'Agermanament Occitano-Català en territori català, tal com estat reflectit en els Estatuts de l'Entitat:

• Intensificar els lligams de germanor que existeixen entre les terres de llengua i cultura catalanes i les de llengua i cultura occitanes, mitjançant tota mena de manifestacions de caire cultural, científic, artístic, recreatiu i, en general, totes les que contribueixin a promoure i difondre ambdues llengües i cultures.
• Fomentar l'intercanvi de coneixements i la investigació científica i l'organització de conferències, premis, exhibicions, representacions, col·loquis, reunions i altres actes sobre temes relacionats amb els espais occità i català.
• Promoure i afavorir el treball en xarxa entorn dels objectius que ens ocupen, i la col·laboració i/o partenariat amb altres entitats i associacions.

El 2006 a l'Estatut de Catalunya, l'occità esdevé llengua oficial a l'article 6.5 que diu: "La llengua occitana, denominada aranès a l'Aràn, és la llengua pròpia d'aquest territori i és oficial a Catalunya, d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i les lleis de normalització lingüística".

A partir d'aquí, el CAOC, organitza cursos d'occità des del nivell bàsic fins al nivell avançat i el curs de conversa i manteniment de l'occità, tant a nivell presencial com a distància.

Altres activitats fan possible l'aprenentatge de la llengua en les vessants més pràctiques i donen oportunitat als alumnes de compartir, expressar-se i fer-ne un ús social a través de trobades amb occitans, sortides a Occitània, participació a l'Escola d'Estiu Occitana a Vilanòva d'Òt, presència a manifestacions de reivindicació de l'occità, assistència a la Jornada de la dictada Occitana, presentacions de llibres, conferències, possibilitat d'assistir a xerrades amb occitanistes vingudes del país veí, possibilitat de lectura de textos i llibres occitans, concerts de música occitana, aprenentatge de cançons i danses occitanes i celebració de jornades festives de retrobament entre occitans i catalans com les que es fan al Port de Salau a l'agost o els Fócs de Sant Joan a Montsegur.

En Marçal Girbau va fer una interessantíssima conferència sobre l'estat de la llengua occitana quan s'han complert ja els deu anys de l'oficialitat a l'Estatut de Catalunya, que, a Catalunya, es refereix a la parla aranesa oficial a la Val d'Aran.

Queden encara aspectes pendents de resolució com són la validesa dels cursos en títols oficials que permetin la formació i l'ús obligatori del coneixement de la llengua en territori aranès, els certificats oficials expedits per les Universitats i per la mateixa Generalitat de Catalunya, les equivalències universitàries per a exercir com a professor de llengua tant en territori català com occità i l'abordatge de nous reptes d'ús lingüístic a Catalunya, a l'Aràn i a Occitània.

Els cursos que porta a terme el CAOC estan dirigits a: lingüistes, romanistes, filòlegs, estudiants d'Humanitats, estudiants de traducció i interpretació, estudiants d'Història, docents. Guies turístics o personal de l'Administració, socis i simpatitzants del CAOC, historiadors, estudiants de Ciències Polítiques i, en general, a persones interessades en l'aprenentatge de llengües.

L'Equip Pedagògic de l'Escòla del CAOC i la Junta Directiva de l'Entitat vetllen per al seu desenvolupament i per a oferir un aprenentatge que motivi als estudiants i els ofereixi un nivell altament equiparable als millors resultats en llengua occitana.

El 2019 s'han incrementat el nombre d'activitats de l'Entitat amb l'afany de donar a conèixer l'occitanisme tot seguint una línia d'actuació basada en la descoberta, la sensibilització i la transmissió de la cultura i la història occitanes i les seva relació amb la cultura i la història catalanes: xerrades, sessions de cinema occità, visites guiades en occità i activitats festives.

Donem les gràcies al Marçal Girbau per la seva disponibilitat i la xerrada feta així com a tots els assistents. Donem les gràcies al Centre Cívic Casa Golferichs per deixar-nos la sala. Donem les gràcies al Club Amics de la UNESCO per donar-nos l'oportunitat de poder explicar la nostra trajectòria i els nostres objectius. 

Gràcies sobretot a l'Efrén Beltrán, organitzador del cicle, amic sociolingüista i occitanista, per haver comptat amb nosaltres, pel seu esforç i per la seva dedicació. Esperem poder continuar col·laborant  en el futur.
 Al CAOC us esperem als cursos de formació i a totes aquelles activitats en les que vulgueu participar! Sempre sereu ben rebuts!

https://caoc.cat/

Camins d'Exili i Esperança

Sembla que aquests darrers dies es fa més present el tema de l'exili. Després de la sortida a Ribesaltes, i sense que hi tingués res a veure, es va organitzar un macro concert sobre la mateixa temàtica.

Aquest cop, la Federació de Cors de Clavé va aplegar uns 600 cantaires a l'Auditori de Barcelona en un homenatge a l'Exili del 1939, que esdevingué, també, un clam contra l'exili que encara ara sofreixen alguns dels nostres polítics.

Com a cantaire va ser un plaer participar en aquest concert ple d'emocions i de reivindicacions. 

Dirigits pel mestre Josep Mut i Benavent i d'altres directors dels cors que hi participàvem, es va seguir un itinerari coral que va anar des de la Segona República passant per la Guerra Civil, la caiguda del bàndol republicà, els camins de la Retirada, l'Exili, les presons, el record de la Maternitat d'Elna, i la resistència de la cultura; tot al voltant de la muntanya emblemàtica del Canigó, silent espectadora de les misèries humanes i de la germanor entre els catalans del nord i del sud.

Ressonaren cançons com: "Cal que deixi la meva casa", cantada als anys setanta pel grup Esquirols, "El cant del poble" d'Amadeu Vives i Anselm Clavé, "L'Emigrant", "el Rossinyol", "la Presó de Lleida", "Se canto", himne occità, i "Muntanyes del Canigó". 

La soprano solista Sílvia Planagumà feu una excel·lent versió de "Nocturno de la ventana" de Garcia Lorca i del "Cant dels Ocells". La Coral jove Cor en Clau de Veu cantà "23 de Gener" de Josep Tero.

Es llegiren alguns fragments referents a l'exili per en Josep Fornés.

Per finalitzar, el Cant de la Senyera amb tothom dempeus i Els Segadors que va poder cantar tot el públic tot onejant estelades i als crits d'Independència i Llibertat Presos i Preses Polítiques.

Cantaires, músics i públic ens sentirem protagonistes de la història amb l'emoció a flor de pell, amb la ràbia a la veu i amb la idea de continuar amb la lluita per aconseguir la llibertat tan anhelada.

Corrandes d'exili
 

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

                                            Pere Quart

 Cant del Poble. Director: Emmanuel Niubó

 El Cant dels Ocells. Director: Josep Mut, Soprano: Sílvia Planagumà

L'Emigrant. Director: Josep Mut  Coral: La Badalonense

Esperem que concerts com aquests es vagin repetint però, per recordar d'una manera festiva, que hi hagué un temps molt llunyà que la gent havia de cantar per fer valdre els seus drets.

Memorial del Camp de Ribesaltes

Aprofitant l'anada a la Diada de la Catalunya Nord i el final del Correllengua 2019 a Perpinyà aquest 9 de novembre d'especial significació pels catalans —es complien 5 anys de la consulta d'independència del 2014, 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín, 80 anys de l'exili del 1939 i pràcticament 2 anys de l'exili del 2017— s'ha anat a visitar el Camp Joffre de Ribesaltes. 

Situat en un descampat del municipi de Salses-le-Châteaux, agafant la sortida nord de de Perpinyà de l'autopista La Catalana, abasta un espai de més de 600 hectàrees on es troba també el Memorial.

Al Memorial hi trobem l'exposició sobre la història del camp i les diferents onades "d'estrangers indesitjables" que hi van passar, des dels catalans i espanyols de la guerra civil fins als algerians del 1962.

En els seus orígens (1938) el camp va ser ideat per implantar-hi una caserna militar amb unes 150 barraques grans i 300 de petites. Va servir per entrenar joves reclutes i tropes de senegalesos que hi passaren breus temporades.

Al setembre de 1939 comencen a arribar els primers refugiats espanyols que provenen dels camps improvisats del litoral com Argelers, el Barcarès i Sant Cebrià. En total seran més de vint mil persones, el 54% dels interns, tots exiliats republicans. En els plafons es poden copsar unes condicions de vida lamentable. No era un camp d'extermini però molts hi moriren de malnutrició o de malalties o també per maltractaments infligits pels guardians.

A partir d'aquí, el camp va servir per aparcar tots els indesitjables segons els fets històrics. Quan França entra al conflicte bèl·lic, s'hi internen els presoners de guerra majoritàriament alemanys; amb la signatura de l'Armistici de 1940 hi van a parar els jueus de nacionalitat estrangera: dels quatre-mil cinc-cents cinquanta jueus tancats a Ribesaltes, dos mil tres-cents tretze són enviats al camp d'Auschwitz.

L'ocupació nazi de la zona sud de França marca el tancament del camp per als refugiats espanyols i la comunitat gitana.

Després de l'Alliberament el camp el 1944, l'exèrcit francès el reobre per tancar-hi els nazis detinguts.

La guerra d'independència algeriana (1954-1962) marca el darrer episodi del camp. primer serveix com a lloc d'entrenament de les tropes destinades a lluitar a Algèria; tot seguit es fa servir per empresonar els membres de l'FLN i finalment s'hi internen uns trenta mil harkis amb les seves famílies que hi viuran amuntegats fins l'any 1976.

Un cop fora del Memorial, es pot fer un recorregut a l'entorn dels edificis de les barraques que allotjaren als presoners. Barraques pràcticament derruïdes, amb els matolls que hi creixen entremig, una font en tot el camp i unes latrines. El vent ens recorda que les condicions que degueren sofrir els internats. Tant sols la vista del Canigó nevat ens dóna una mica d'alegria i esperança. 

Quins actes ha arribar a fer l'home contra l'home! El poder de les armes i dels colors polítics. La denigració de la humanitat des del poder del fort contra el feble, de l'aixafament de l'altra fins a tornar-se bèsties. Tot per conservar un espai i una vida que correspon a la natura, un gram de molècula que volta per l'univers, per l'infinit en un moment ínfim de temps. I ens matem, ens odiem, ens creiem superhomes, i derrotem fins a trepitjar del tot als altres sers humans com nosaltres.

I no podem suportar que el company pensi diferent, l'home de la raó sense raó, amb els instints a flor de pell. Allò que no m'agrada ho faig fora, l'envio a l'exili, l'envio al forn crematori o el tanco. Miro cap a un altra cantó per no confrontar mirades,callo per no dialogar, em tanco en mi mateix i la meva misèria per no veure la de l'altra.

El meu suport a tots i totes les que han patit i pateixen exili, als que han de marxar de casa per les idees, als que han d'escapar de les armes, als que no troben un lloc per refer la vida, als empesos per les guerres, als que mal naveguen amb pasteres per trobar un aixopluc, als dels països subdesenvolupats i als que resisteixen en aquesta Europa de vergonya.

Ens queda el Canigó, muntanya que agermana dos territoris que són un, altiu, silent, que ens pot parlar de pau i d'un futur més esperançat.

No sé si la humanitat mai podrà estar a la seva alçada.

Muntanyes regalades

són les del Canigó

que tot l'estiu floreixen

primavera i tardor.

Teià: La Ruta del Vedat

Teià, un petit poble del Maresme situat als peus del Parc de la Serralada del Litoral, una mica endins de la costa, per si de cas tornessin els pirates, amb una capçalera de pins de copa rodona que li fan de sentinella i el resguarden del vent. Poble de torres escampades pel seu territori, amb una riera curulla de plataners que esgrogueïxen en aquesta època. Tranquil·litat, segur que més que a les grans ciutats; natura i pau s'ajunten per conformar una població que tot i petita viu la dinàmica dels temps moderns.

Seguim la Ruta del Vedat que s'enfila per la pista de sauló i passa per diverses fonts avui en dia un xic seques. Un cop hem deixat enrere la població trobem una pista que gira cap a la dreta i que seguim fins la Font del Senglar, al mig d'una bona pujada. Del seu broc de senglar en raja una mínima gota d'aigua.

No, no són fàcils ni planers els camins del Maresme, però així que es guanya altura, s'albiren unes vistes i un paisatge que us encanta, us relaxa. Veient l'horitzó marítim amb quatre veles mal comptades, aquí sí que podem dir que quatre pins fan una serra i que poca terra fa una bona comarca. 

Guanyada ja la pujada arribem al Sagrat Cor, una imatge blanca situada en un mirador excel·lent per observar Teià i El Masnou als seus peus, més enllà, La Conreria i Montjuïc i Collserola i el Tibidabo, tots ells fent de muralla arbòria a ciutats com Montgat, Badalona, Sant Adrià o Barcelona. Darrere nostra els pins i la serralada; al davant un mar tranquil i serè en un dia mig núvol que li dóna un color grisenc i platejat.

Acabem de pujar tot passant per la Font de les Perdius amb un broc adient al seu nom.

Tot seguint el corriol acabem la pujada a l'antic Refugi de la Ferreria del Vedat on podem tornar a contemplar el paisatge mediterrani i reposem una estona en una agradable conversa.

Hem d'encarar la pista de baixada tot posant atenció a com situem els peus i els pals per no anar avall més de pressa del compte. Els camins del Maresme són traïdors i més d'un, confiat, ha relliscat amb el lliscadís sauló. Els pins ens acompanyen, les arrels dels arbres fan de paravent al sòl erosionat, el sotabosc de llentiscle i pinassa ens ajuda a caminar.

Arribem a Els Rocs d'en Flores: vés a saber d'on li ve el nom, vés a saber qui els hi ha posat! Unes pedres enormes enfilades una sobre l'altra tot component una forma estranya, una figura arquitectònica original sense que l'hagi fet, pel que en sabem, cap artista. El fons rocós ens serveix avui per a què unes joves de passeig amb un gos pacífic i de bella silueta, ens facin la foto de grup sense gaires explicacions d'utilització de les màquines i mòbils: aquest jovent, fresc i acollidor, ho té ben apamat això!

Passem per la Font del Pericó d'en Canal, observem les figues de moro d'un color violeta i ens anem acostant al poble amb un plugim suau que raja de tant en tant i no molesta, tan sols quatre gotes que no mullen el terra. Els núvols juguen amb el mar.

L'entrada al poble la fem entre vinyes torrades pel sol, entre canyissars, tan nostres, entre torres d'estiueig i buguenvíl·lies que ens retornen a la riera de plataners com les de quasi tots els pobles maresmencs.

Donem la sortida per acabada.

Un matí de tardor del mes de novembre en el que hem fruit de la companyia, de la muntanya i del mar.