Teià, un petit poble del Maresme situat als peus del Parc de la Serralada del Litoral, una mica endins de la costa, per si de cas tornessin els pirates, amb una capçalera de pins de copa rodona que li fan de sentinella i el resguarden del vent. Poble de torres escampades pel seu territori, amb una riera curulla de plataners que esgrogueïxen en aquesta època. Tranquil·litat, segur que més que a les grans ciutats; natura i pau s'ajunten per conformar una població que tot i petita viu la dinàmica dels temps moderns.
Seguim la Ruta del Vedat que s'enfila per la pista de sauló i passa per diverses fonts avui en dia un xic seques. Un cop hem deixat enrere la població trobem una pista que gira cap a la dreta i que seguim fins la Font del Senglar, al mig d'una bona pujada. Del seu broc de senglar en raja una mínima gota d'aigua.
No, no són fàcils ni planers els camins del Maresme, però així que es guanya altura, s'albiren unes vistes i un paisatge que us encanta, us relaxa. Veient l'horitzó marítim amb quatre veles mal comptades, aquí sí que podem dir que quatre pins fan una serra i que poca terra fa una bona comarca.
Guanyada ja la pujada arribem al Sagrat Cor, una imatge blanca situada en un mirador excel·lent per observar Teià i El Masnou als seus peus, més enllà, La Conreria i Montjuïc i Collserola i el Tibidabo, tots ells fent de muralla arbòria a ciutats com Montgat, Badalona, Sant Adrià o Barcelona. Darrere nostra els pins i la serralada; al davant un mar tranquil i serè en un dia mig núvol que li dóna un color grisenc i platejat.Acabem de pujar tot passant per la Font de les Perdius amb un broc adient al seu nom.
Tot seguint el corriol acabem la pujada a l'antic Refugi de la Ferreria del Vedat on podem tornar a contemplar el paisatge mediterrani i reposem una estona en una agradable conversa.
Hem d'encarar la pista de baixada tot posant atenció a com situem els peus i els pals per no anar avall més de pressa del compte. Els camins del Maresme són traïdors i més d'un, confiat, ha relliscat amb el lliscadís sauló. Els pins ens acompanyen, les arrels dels arbres fan de paravent al sòl erosionat, el sotabosc de llentiscle i pinassa ens ajuda a caminar.
Arribem a Els Rocs d'en Flores: vés a saber d'on li ve el nom, vés a saber qui els hi ha posat! Unes pedres enormes enfilades una sobre l'altra tot component una forma estranya, una figura arquitectònica original sense que l'hagi fet, pel que en sabem, cap artista. El fons rocós ens serveix avui per a què unes joves de passeig amb un gos pacífic i de bella silueta, ens facin la foto de grup sense gaires explicacions d'utilització de les màquines i mòbils: aquest jovent, fresc i acollidor, ho té ben apamat això!
Passem per la Font del Pericó d'en Canal, observem les figues de moro d'un color violeta i ens anem acostant al poble amb un plugim suau que raja de tant en tant i no molesta, tan sols quatre gotes que no mullen el terra. Els núvols juguen amb el mar.
L'entrada al poble la fem entre vinyes torrades pel sol, entre canyissars, tan nostres, entre torres d'estiueig i buguenvíl·lies que ens retornen a la riera de plataners com les de quasi tots els pobles maresmencs.
Donem la sortida per acabada.
Un matí de tardor del mes de novembre en el que hem fruit de la companyia, de la muntanya i del mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada