Realment la tardor és un bon moment per passejar per moltes de les contrades de Catalunya i si el lloc escollit és a la Garrotxa, teniu els colors ocres, grocs i vermells assegurats.
Hem fet una petita caminada per un dels llogarrets més encantadors que he conegut aquests últims temps: Sant Iscle de Colltort, a pocs quilòmetres de Sant Feliu de Pallarols.
Sant Iscle, l'església i quatre cases, encomanen pau i tranquil·litat. Un prat verd voltat de petits turons, unes masies ben conservades, amb les seves arcades i la gent feinejant, un dia radiant de tardor.
Abans, un trencall ens porta al petit cràter del volcà de Can Tià, a peu de camí i davant mateix de l'antiga masia, ja abandonada, de Can Tià. Sempre m'han fet una mica de pena aquestes masies abandonades, on en d'altres temps s'hi feia vida, es conreaven camps o es treia el ramat a pasturar; la família al voltant del foc a l'hivern, anant a mercat amb sol, pluja o neu, els infants fent llargues caminades per anar a estudi... Tot un món que ha canviat força.
Des d'aquí, ens podem arribar fins al volcà de Fontpobra o pujar al coll de la Serrella per anar cap als volcans de Traiter i Sant Feliu a peu per un camí pedregós que va davallant.
Nosaltres creuem una mica el torrent de Matabous i ens arribem fins el Ventós en una passejada relaxant. El trobem tancat, avui, però segur que s'hi ha d'estar molt bé. Una gran finca forestal dins el Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa, amb unes vistes que van des del Puigmal fins a la costa mediterrània.
Retornem a Sant Iscle per admirar des de fora l'església del segle XV sense campanar i acariciar una gata negra que ens va seguint tota l'estona, s'estira de panxa enlaira i ens fa uns marrameus de goig; fixa't, em recorda en tot a la Makumba que vam cuidar a Lavansa!
Posa'ts a fer una mica el turista anem a Sant Feliu de Pallarols per dinar al rstaurant del Bar de l'Estació: una boníssima botifarra del perol i unes patates fregides excel·lent!, i ho dic jo que no m'agraden gaire les patates.
Una volta pel poble amb el riu Brugent per companyia. Sant Feliu pertany a la vall d'Hostoles juntament amb Les Planes i el seu castell.
Els de Sant Feliu són els "Pescallunes"
"S'explica que una nit de
lluna plena, un santfeliuenc vorejava el riu Brugent quan va veure
reflectida la lluna en l'aigua de la riera. Tan embadalit en va quedar
de la bellesa de l'astre que molt brillava en la foscor de l'aigua que
va decidir pescar-la amb un cove. Però no aconseguia ficar-la-hi. Algú
va veure-ho i, en to burleta, li preguntà si volia pescar la lluna."
En record d'aquest fet podeu veure, al costat del pont un xaval amb una canya que està intentant pescar la lluna que penja amb un cove per sobre del riu. Crec que potser no ho aconseguirà, però que maco seria que tots poguéssim pescar la lluna, estendre els braços cap al cel o cap a l'aigua en aquest cas i aconseguir aquells desitjos que semblen impossibles!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada