El Lluçanès és una comarca jove, no gaire coneguda, que ha quedat sempre entremig del Berguedà, Osona i el Bages, entre els rius Ter i Llobregat. Esdevé comarca el 2017 quan es continua el tràmit parlamentari sobre la Proposició de llei de creació de la comarca del Lluçanès. Tanmateix el Lluçanès ha existit sempre. Un territori ramader i agrícola, uns camps oberts agombolats per les carenes muntanyoses en uns horitzons amplis. Des de Prats i al llarg de tota l'excursió hem pogut contemplar el Pirineu nevat amb el cim del Puigmal destacant en un cel blau; a migdia, s'endevinava la punta de Sant Llorenç del Munt; a ponent el Port de Comte amb una punta de Cadí; a Llevant, l'espai Natural de les Guilleries.
Hem anat resseguint i intercalant tres rutes molt interessants: la Ruta de les Bruixes, la Ruta de transhumància i la Ruta de la Memòria Històrica que envolten Prats de Lluçanès, la capital de comarca.
La primera pujada sortint del poble ens porta al Santuari de Lurdes, construcció blanca que es domina ja abans d'arribar al poble ja que està edificat dalt d'un turó amb vistes als quatre vessants. Les masies i els camps conreats estan als nostres peus dominant tot l'altiplà.
Continuem per una pista fins a arribar a la Font de les Coves, un lloc humit, una balma que protegeix i una font amb taules i bancs de pedra on reposar. Una parada en aquest entorn ha de ser d'agrair quan les calors de l'estiu s'imposen.
Nosaltres continuem el camí fins a La Pedra Dreta, una pedra vertical, una fita que es feia servir per marcar els camins de transhumància. Actualment, s'hi celebra l'Aplec de Cinquagesma durant la Segona Pasqua. Quín pastor va clavar la pedra?, quin grup de gent s'hi ha aplegat a través dels temps?, de quantes xerrades, de quantes vivències ha estat una convidada muda?, quanta gent l'ha abraçat? Tot passant per la carretera us la trobeu: un menhir? Tant sols un testimoni dels temps quan els ramats transitaven i anaven del pla a la muntanya cap a l'estiu i retornaven cap a l'hivern. Nosaltres, doncs, també, hi hem deixat les nostres passes i les nostres abraçades i el testimoni gràfic que ens endurem a casa ficat dins una pantalla de butxaca.
Tot fent camí, ens trobem la Cadira d'en Galceran. Talment una Cadira de Bisbe ficada al Lluçanès, una butaca de pedra amb seient i respatller. Un lloc estratègic des d'on observar el moviment de les pròpies tropes i el del enemic a les guerres carlines. La primera guerra carlina va començar a Prats de Lluçanès, justament quan la vila estava ocupada pels liberals. El 5 d’octubre de 1833 Josep Galceran llançà el primer crit a Catalunya a favor de Carles V. No sé si va arribar a anar de copes amb en Francesc Savalls o van traspassar la frontera junts, però els dos devien ser d'un mateix tremp.
Ens endinsem per un corriol entre arbres i fulles seques, tot plegat amb un aspecte tardoral i fem parada sota el Roc Foradat o Roc de la Bruixa Napa. La bruixa Napa, de nom Maria Pujol, vivia a Can Nap i preparava els beuratges en els forats quadrats d'aquest roc; segur que descansava a la petita cova que hi ha per davant del roc i sentia els ocells i el frec de les fulles quan queien a terra. En aquest entorn havia de ser una bona bruixa. Maria Pujol fou l'última persona que es va executar com a bruixa. El seu esperit encara descansa entre arbres i flors.
El camí segueix amb un tapis de fulles entre els arbres groguencs, a voltes el terreny esdevé rocós, de pedres planes semblant a una via romana, amb alguns desnivells suaus.
Coneixem els fets que s'esdevingueren a Sant Andreu de Llanars, una petita ermita romànica que conserva encara els secrets d'uns homes executats a les darreries de la guerra civil. Hi han reposat molts anys allà, dins una fossa. Se'n van trobar quatre d'homes d'edats diferents, força joves, encara amb restes d'uniforme militar, amb objectes personals —mines de llapis, plomes, rellotge, ulleres de sol— i amb unes sabates posades. Un rètol ens n'explica la història. Història que no serà mai contada del tot, història d'una guerra que matà germans i veïns, història d'unes persones que encara no han pogut reposar en pau.
L'ermita està en un lloc privilegiat que convida al repòs i al silenci.
Finalment, arribem a Sant Sebastià. Dalt d'un turó, dominant Prats de Lluçanès, en una esplanada on hi senyoreja una estelada i un monòlit: "En homenatge als soldats del XI i XVIII Cos de l'Exèrcit de la República i a tots els que van morir aquí defensant la justícia i la llibertat". (3 i 4 de febrer de 1939)
Des d'aquest pla, s'observa una vista magnífica del Pirineu colgat de neu ja en aquestes dates. Amb aquestes vistes fa de bo de dinar: muntanyes, camps, masies escampades, bales de blat, tractors feinejant: sembla un pessebre! Un paisatge suau, relaxant.
Amb energies noves, encara ens queden ànims per arribar-nos a Sant Bartomeu de Grau, una petita ermita envoltada de bens que fugen així que ens veuen i un gos que les recull a les ordres del pastor que té ganes de xerrar amb qui passa.
Acabem la sortida a Prats de Lluçanès amb la certesa de que hem conegut un xic més aquesta comarca i amb la seguretat que hi ha encara molts racons per descobrir.
Avui, no fem una clara conjunta; uns ens quedem a Prats amb un cacaolat calent i d'altres marxen a fer una xocolata amb coca a Perafita.
De possibilitats n'hi ha mil i una!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada