Nadal a la Vinya dels Artistes

Com cada any quan s'acosten aquestes dates, ja és tradició que el Grup de Dijous celebri Nadal. I ho fem compartint caminada i compartint les llepolies pròpies d'aquestes dates: torrons neules, figues, nous, galetes, bombons, vi dolç. ratafia...

 

I aprofitem per acabar la jornada de germanor amb una cantada de nadales que cada any sonen millor!

Tot va començar quan en una de les sortides del dijous, ja fa uns quants anys, un grupet de gent que érem, va portar torrons i neules per compartir i, espontàniament, es va posar a cantar sense partitures! Recordo que ja llavors, la Núria va fer veure que tenia un faristol al davant i va dirigir com si d'una coral es tractés. I l'Andreu ja va cantar a cor que vols, eixamplant el pit i entonant. I de mica en mica, any rere any, hem anat creant i mantenint la tradició. 

Aquest 2025 ens hem ajuntat 58 persones!

El lloc triat ha estat un recorregut per La Pobla de Cérvoles, a la comarca de les Garrigues, poc coneguda i poc transitada pels excursionistes que sempre tenim tendència a anar cap al nord. 

La colla dels 58, puntuals a la trobada, han facilitat el que hagués pogut ser una sortida poc reeixida pel nombre de gent, però tothom ha col·laborat i, sobretot, hem tingut en compte que més que una caminada amb tots els ets i uts, es tractava de compartir la muntanya, els camins, el retrobament amb gent que, per diferents circumstàncies, potser veus poc, l'anar xerrant i fent amistat i el sentir-nos tots fent pinya al voltant del CEC.

 Hem començat per seguir la pista cap a l'Arboretum del que l'Ajuntament en fa propaganda a la seva pàgina web. Molta il·lusió hi havíem posat. Ens imaginàvem una estesa d'arbres amb el seu nom científic i popular, que sempre és bo aprendre, i, encara que ja sabíem que n'ha ha de fulla caduca, també sabem que n'hi ha de fulla perenne. Uns arbres que ens ensenyessin la seva copa, la seva escorça, la seva capçada, les seves arrels, potser, els seus sentiments i la seva presència. Però, hem tingut un desengany; i dels grossos. Val a dir que l'Arboretum necessita un fort manteniment, un tornar-lo a repensar. Perquè, no és que sigui finals de tardor i per tant no veiem les fulles, és que, pràcticament tampoc hem vist els troncs. Un tronc escanyolit en molts arbres, unes peces de ceràmica amb el nom la majoria trencades. Un camí gairebé impracticable, amb un sot semblant als aixaragalls del Maresme, amb un bon tub mig soterrat i un terrenys ben erosionat. Bardisses per aquí i per allà i el camí que ens permetia fer "una circular" ben desaparegut, de tal manera que era millor tornar pel mateix lloc que no pas enfilar-nos i saltar com les cabres.

O sigui, que una mica molt decebuts hem tornat pel mateix camí cap a La Pobla i hem anar a fer el tast de vins i olis al Mas Blanch i Juvé. 

Això sí que ens ha agradat! Un pagès que defensava el seu ofici de pagès ens ha explicat tot el procés del vi mentre ens feia una visita guiada pel celler i ens cantava les excel·lències dels vins i les vinyes. Ha estat un plaer. Que bé, oi, quan trobes una persona —no soc enòleg,eh, soc pagès! ens anava recordant— que et sap explicar les coses d'una manera entenedora. Perquè, de fet, nosaltres tampoc som someliers, si no excursionistes de xiruca que ens agrada conèixer i saber més coses del nostre país.

Ja ha començat situant la comarca desconeguda de Les Garrigues. Allà on no els arriba la boira, que la deixen a la Segarra, però si que els arriba la humitat que necessita la vinya malgrat que faci una bona època que el temps canvia. I hem anat seguint per estances amb cubs de metall i botes de fusta arrenglerades formant un passadís amb els dibuixos dels infants de l'escola que aprenen a estimar la seva terra.

Finalment ha arribat el tast. En podríem dir que molt generós! Torrades de pa i torradetes per anar empastifant amb els olis deixats a les taules: de romaní, de timó, vell i novell. N'hem menjat a pleret, tot regat amb un vi blanc, un vi negre que ens ha agradat força i un terce vi més fluixet. O sigui, per triar i remenar i omplir la gola. Remenar la copa, decantar-la pel goteig, ensumar el vi, fer una mullada als llavis, i beure'l. Tot un procediment de bons gurmets! Hem quedat saciats. Qui porta dinar per després es posa les mans al cap només de pensar-hi. Els que no n'hem portat, previsors com som, ens n'hem alegrat.

I després d'una bona xerrameca i d'un ambient que s'anava escalfant i pujant de to amb l'alegria dels vins i els olis, després d'escurar la taula, hem sortit més xirois i contents. Ja tornarem per comprar. Primer anem a la Vinya dels Artistes, que se'ns fa tard per dinar!

Val la pena fer la volta per la Vinya. Vinya i oliveres. I anar trobant escultures al mig dels camps; escultures que artistes famosos i alguns no tant han anat fent i deixant per omplir aquest paisatge fet de turons suaus, de verd d'oliveres i de soques i de rabasses. Pels tocs de campana hi hem passat tots. Per l'escultura en forma de "Arc de la Defense" ens hi hem emmirallat i fet una foto de conjunt; amb la A invertida ens hem embadocat i amb la pedra amb taps incrustats hem donat valor a la roca; amb l'abella a contrallum i amb les paraules del cos en una estructura hem somiat, o amb una barca penjada dalt les oliveres que ens porta cap a mar.

No deixeu d'anar-hi. Als peus d'aquest petit turonet hi ha la Pobla de Cérvoles lluint al sol d'una tarda que comença a minvar, amb el campanar de veritat que s'alça entre els teulats, en un paisatge ben relaxant. Per anar seguint l'itinerari de les escultures heu d'anar seguint els conillets que us marquen el camí, però, vigileu no en perdéssiu cap! De vegades salten o s'amaguen.

I anem ja marxant, uns més ràpids i altres entretenint-se més, que han de fer gana!

Arribem a la plaça de Les Pobles, allà on s'ajunten al terra tots els pobles que son Les Pobles, la de Cérvoles al mig, la de Massaluca, la de Claramunt, La Pobla de Lillet, La Pobla de Segur, la Pobla de Montornès... I en aquest marc, en una Pobla sense gaire gent, dinem. els que encara en tenen ànsia i esperem el moment de la festa.

Destapem torrons, obrim ampolles de  vi bo, moscatell i ratafia, mengem bombons, tastem el fuet de xocolata fet artesanal per la Candela, provem els Pistakius i Pameles de Badalona, riem, xerrem... i quan tot està ja encetat, ens asseiem a les escales de la plaça disposats a fer Nadal.

L'Orfeó recentment creat "Grup de Dijous" entona el Noi de la Mare, el Desembre Congelat, El petit vailet, El trineu, el Rabadà, Joia en el món, Santa Nit i Fum,fum, fum Tot aconduït per la Núria, entonat per la Neus i amenitzat per les maraques de l'Andreu. Des del lloc de "directora" fa goig de veure la fe i la il·lusió que hi posa tothom, les ganes de fer xerinola i de formar part d'aquesta gran i Gran colla.

I amb el sol a la posta, amb el punt de llibre amb poesia per a la col·lecció, ens acomiadament fins l'any vinent, desitjat un bon Nadal. El 2026 hi tornarem!

Abans d'acabar, però, una recomanació a l'Ajuntament de La Pobla de Cérvoles: la idea de l'Arboretum és molt bona; cal cuidar-la i mantenir-la en bones condicions, perquè ni als que estem avesats a la muntanya ens ha estat fàcil seguir-ho. 

Caminant amb Coia Valls i "Les Torres del Cel"

Dimarts 25 de novembre vam fer una més de les sortides del cicle "Caminant amb Lletres". I vam decidir que, aquesta vegada, poguéssim participar d'alguna manera de la commemoració del Mil·lenari de Montserrat, en el marc de les excursions del CEC.

Caminar per Montserrat sempre té una vessant d'espiritualitat i de natura per a qualsevol muntanyenc, de romeria i de catalanitat. I ara, podem dir que hem participat en la fundació del monestir l'any 1025 tot seguint les petjades dels primers monjos, dels eremites que ja poblaven la muntanya, les trifulgues dels comtes i els abats, les necessitats de la població de Guadvachet i la transformació d'una serralada en muntanya santa de Catalunya; un drac majestuós visible de tot arreu, quan la boira escampa.

I ho hem fet de la millor manera possible, caminant amb la novel·la històrica "Les Torres del Cel" que parla de la fundació de Santa Maria de Montserrat per l'abat Oliba que va encarregar al personatge de Dalmau Savarés la missió de posar les bases del monestir. I ho hem fet amb la millor persona possible, amb la seva autora, la Coia Valls, que ha caminat amb nosaltres en aquesta peregrinació, ens ha explicat no només la novel·la, si no també, els aspectes de la creació literària d'una escriptora, els seus sentiments, les seves il·lusions i les seves creences. En nom de les trenta-dues persones que érem, li donem les més sinceres gràcies!

Com n'és de gratificant caminar trepitjant els camins i corriols d'una muntanya sempre present i amb l'oferiment i disponibilitat de la mateixa autora! Les possibilitats d'aprenentatge es multipliquen.

Ens hem trobat a l'aparcament de l'ermita romànica de Santa Cecília, en un dia clar, fred i ventós. Les cases de Guadvachet formen un petit pessebre a la vall, l'espinada del drac s'alça enfront nostre, l'ermita de Santa Cecília, on a la novel·la se situen els primers monjos, ara està silenciosa. El dia es va aixecant a poc a poc i tenim l'esperança que el fred minvi i el sol s'imposi. Comencem a caminar amb les bufandes al coll, les gorres ben enfonsades als caps i els guants agafant els pals. Deixem enrere el camí de l'Àngel i seguim pel marge del camí un xic deteriorat del costat de la carretera fins la senyalització que ens farà remuntar la muntanya. 

L'ascens esdevé més costerut i rocós, les pedres rellisquen sota nostre, esbufeguem una mica però el tram que ens porta al camí dels Degotalls és curt i arrecerat.  Un cop al camí dels Degotalls ens saluden ja les rajoles i mosaics de les verges donades pels peregrins dels pobles de Catalunya. El caminar es fa més plaent i arribem tot seguit a l'esplanada dels Degotalls, antigament, rajava força aigua de les parets llises de les roques. Una aigua que ara és més escassa, depenent dels temps de sequera. Encara es conserva la roca del mig, testimoni mut dels meus jocs d'infant. Aprofitem la parada per anar llegint fragments del llibre i començar a treure'ns gorres, bufandes i guants.

Coneixem la missió que l'abat Oliba planteja a Dalmau, soldat penedit de tantes batalles; sabem dels recels dels monjos de Santa Cecília envers la petita comitiva capitanejada per Dalmau que arriba a la muntanya i les pors de l'abat Bonfill per ser-ne desplaçat.

Nosaltres continuem el camí de les verges i fem una parada obligatòria a la plaça dels Apòstols, enmig d'una munió d'autocars que, possiblement, en saben poc de les incidències dels abats i dels monarques disputant-se un mateix espai.

Seguim el camí empedrat de l'ermita de Sant Miquel per desviar-nos pel corriol marcat cap a la miranda de Fra Garí, personatge llegendari, que fou tingut per històric, vinculat a la història de la fundació del monestir de Montserrat. Ambientada en temps de Guifré el Pilós, la llegenda explica com un ermità, Joan Garí, és temptat pel dimoni i assassina la filla de Guifré, Riquilda. Després d'una llarga penitència, Joan Garí és perdonat pel fill de Guifré (el futur Miró II de Cerdanya), un nen de pocs dies. Tenia fama de ser molt auster, vivia menjant fruits del bosc i bevent aigua clara que tenia vora la seva cova, la Cova de Fra Garí, situada molt per damunt del camí que mena a l'ermita de Sant Miquel.

Cap allà ens dirigim, cova i mirador cap al santuari. I hem recordat un dels personatges més entranyables de la nostra història: l'eremita Basili, que, tot tenint-nos a l'expectativa. ens explica qui és. I llegenda per llegenda sabem que una àguila pot viure uns setanta anys, però que pot patir canvis profunds. Les ungles atapeïdes i flexibles no li permeten ja engrapar les preses, el bec es corba i perd la seva eficàcia; li és difícil volar per l'envelliment de les ales. A l'àliga li queden llavors, dues opcions: morir o enfrontar-se a un dolorós procés de renovació. Colpejarà el bec contra la roca, esperarà que li creixi un de nou. es traurà les velles ungles i es desfarà de les plomes velles, fins que li retorni la vida i travessi de nou el cel. Però, qui és exactament en Basili? 

"—Soc una àguila que s'ha després de tot allò que no la deixava volar".

Fa pensar aquesta resposta. Fa pensar molt. Desprendre's de tot allò que no et deixa volar, de tot allò superficial que et manté amb peus i mans lligats, de tot allò que, possiblement, no es necessari. quina  vida la dels eremites, feta de penúries i supervivència. Seríem capaços de seguir-la ara en aquests temps de xarxes informàtiques que ens resten possibilitats de contacte, encara que tots tinguem molts contactes? Els primers monjos de la muntanya ho foren una mica d'eremites, sense autocars, sense botigues, sense ni tant sols el cremallera. Segurament, però, ja feien el mató amb mel de Montserrat. Sobreviure amb poc per tenir molt.

Tot baixant de Fra Garí, passem de llarg l'ermita de Sant Miquel i la creu de la punta per anar-ne a buscar una altra. Des del Pla dels Soldats s'agafa un primer tram del camí de les Bateries, com si anéssim a Collbató; s'ha d'estar al cas d'un petit corriol a l'esquerra que, tot carenejant entre garrics, romaní i farigola, arriba a la punta de la roca on s'aixeca la Creu Nova dels Escolans. Antigament, abans d'arribar-hi, hi havia una cabana, ara desapareguda, de la que en queden els quatre pilars de base. Allà hi muntaven el pessebre els escolans, abans de Nadal; després el van fer sota la creu. Ara deuen haver triat un altre lloc!

Cal anar  en compte de passejar-se massa per aquí, no fos que un mal pas ens procurés un disgust. El lloc té unes bones vistes cap als pobles de la vall, Esparreguera i Olesa; a l'esquerra el turó de Sant Salvador de les Espases i el massís del Cul de la Portadora que els del CEC ja coneixem. Al lluny, la calitja de Barcelona i la torre de Collserola. I diuen que, quan fa molt bon dia, la serra de Tramuntana mallorquina. Tot un paisatge que devien observar els comtes i els monarques que volien fer-se amos i propietaris de la muntanya, com el senyor de Manresa, desafiant als altres per tenir el poder absolut de pobles i ciutats.

Des d'aquí haguéssim pogut observar l'incendi que es produí a la muntanya en els temps d'en Dalmau (tot recordant els que se n'han succeït de fa pocs anys), haguéssim sentit els renills del cavall fugint-ne i haguéssim vist com en Dalmau intenta cercar en Basili per a no perdre la seva companyia i la seva saviesa. Un Basili que estava a les entranyes de la roca cobertes de salnitre, d'aigua que degota, d'una llum i d'una música que omple les cavernes i les escletxes, una meravella natural que s'expandeix per galeries i fractures del rocam. 

Tornem enrere i ens aposentem a l'ermita de Sant Miquel per dinar, que no només d'espiritualitat viu l'espècie humana. El moment és idoni per fer petar la xerrada amb la Coia Valls. Puc dir que ha estat per a tothom una estona molt agradable, que ens ha fet conèixer les entranyes d'una obra, que hem sabut dels misteris i els simbolismes que la lectura de la novel·la ens pot aportar si estem atents. De la capacitat d'escriure, del poder de l'observació, del saber-se despullar davant els altres, dels sentiments i els valors humans d'una escriptora i d'una gran persona. Que no només s'ha de pensar en "vendre" llibres, si no en oferir la possibilitat que tothom pugui accedir-hi, comptant, sobretot, amb les persones amb necessitats educatives especials. Un exemple i un goig per tots nosaltres.

I arriba l'hora d'anar desfent el camí. Refer-se una mica del fred dins la cafeteria, uns pocs minuts, per això. Passar per davant les pageses per comprar algun flam de mató, que de coques a aquesta hora no en solen quedar amb la gentada que puja aquí dalt encara que sigui un dia de cada dia.

Tornem a revisar les verges dels Degotalls i baixem pel corriol encara amb llum de dia, vigilant les relliscades amb les pedres que rodolen o les arrels que es troben arrapades a terra. El camí de la carretera ara se'ns fa una mica més lleuger amb el bagatge que portem. Hem assistit a la fundació del monestir de l'any 1025.

Durant la baixada amb cotxes, hem vist la muntanya de Montserrat d'una altra manera. Les alzines, els matolls, les fonts, les roques que conformen les cingleres i els torrents, les coves i les entranyes, les ermites penjades, el que va ser un mar. En definitiva, més viscuda. La silueta de Montserrat com un drac adormit quan el sol es va ponent. Un drac que eleva la música més enllà dels núvols, una llum que, moltes vegades, s'escola entre la boira. Una manera d'entendre el destí de cadascú.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/fra-gari-i-creu-nova-dels-escolans-230095780

Dia de Santa Cecília

Avui, Santa Cecília, patrona dels músics i dels que ens dediquem d'una manera o altra a la música. 

Cecília sembla que fou una dona romana  que visqué al segle III i que va ser declarada màrtir per defensar la fe cristiana. I perquè és la patrona dels músics? Doncs, sembla que mentre s'estava morint va començar a cantar a Déu. Com tants sants i tants màrtirs, la seva identitat es discutida, el que vol dir que potser ni va existir. Tants màrtirs ha necessitat l'església per fer valdre el seu poder!

Durant molt de temps se suposava que amb el seu marit Valerià, el seu germà Tiburci i un soldat romà anomenat Màxim, va patir martiri l'any 230, quan manava l'emperador Alexandre Sever. Cecília, en casar-se, havia acordat amb Valerià mantenir la virginitat i consagrar-la a Déu.Segons la llegenda, el martiri de Cecília va ser després del del seu marit i el del seu germà, ordenats pel prefecte Almaqui Turci: Cecília va enterrar cristianament els seus cadàvers, raó per a la qual també va ser detinguda i forçada a renegar de la fe. Cecília va preparar casa seva com una església abans que fos arrestada. Els funcionaris de l'emperador van intentar matar-la llançant-la a l'aigua bullent (o ofegada a la banyera de casa seva, o pel fum d'una gran foguera, segons diverses versions), però no va morir i aleshores van decidir decapitar-la. El botxí va intentar decapitar-la tres vegades sense èxit, i això el va trasbalsar tant que va fugir. Cecília va sobreviure encara tres dies abans de morir. Aquests darrers tres dies de la seva vida, va obrir els ulls, va mirar la família i els amics que envoltaven la seva cel·la, els va tancar i mai més no els va tornar a obrir. La gent que omplia la seva cel·la va saber de seguida que seria una santa dalt del cel. 

Altres escriptors diuen que va morir a Sicília, al regnat de l'emperador Marc Aureli, entre l'any 176 i el 180.Com tantes llegendes, mig veritat mig il·lusió promouen la fantasia, creen la necessitat de creure i inciten a la pietat.

 Sembla que se la va començar a relacionar amb la música cap al segle XV; aviat es va fer popular, i el 1594, Gregori XIII va proclamar-la patrona de la música. Van fer-se diverses festes en honor seu, la primera de les quals va tenir lloc a Normandia. Poc més de cent anys després, la moda va arribar a Anglaterra travessant el canal de la Mànega, i Henry Purcell li va compondre tres odes el 1683. Altres obres musicals dedicades a santa Cecília són l'himne de Benjamin Britten (basat en un text de W.H. Auden), un himne de Herbert Howells, un d'Alessandro Scarlatti, o l'obra Messe Solennelle de Sainte Cécile de Charles Gounod, o l'oda Déu vos salve, Cecília brillant! i l'òpera, Cecília, de Licinio Refice del 1934. El músic belga Joseph Ryelandt (1870-1965) va estrenar l'òpera Sainte Cécile, amb llibret de Charles Martens, el 1907, a Anvers. 

Una gran constel·lació de músics, doncs! Tots ells meravellats pel so del cant de Cecília. I no només de músics anomenats de música clàssica.  Sankt Cecília és el títol d'una cançó de 1984 cantada per la sueca Lotta Pedersen i Göran Folkestad al Melodifestivalen suec d'aquell any. A més a més, el grup musical americà de pop-rock Jars of Clay va començar el seu àlbum Cançons de Nadal del 2007 amb un tema instrumental titulat "El regal de santa Cecília". 

A Barcelona, aquest dia era un gran esdeveniment que aplegava tots els amants de la música. Després de la processó, els músics s'escampaven pels carrers i les diferents places de la ciutat per alegrar el veïnat. Els guitarristes barcelonins, anomenats sonadors, tenien especial protagonisme en el decurs de la celebració. 

La festa ha quedat molt deslluïda actualment. Recordo que anys  enrere les corals celebràvem el dia de Santa Cecília amb concerts i intercanvis entre corals. Ara, cada vegada són menys les que ho fan i, per suposat, no es va pas pels carrers. A mi m'agradava recordar aquest dia, no tant per la llegenda, ni per la història ni pel martiri; m'agradava que un dia fos dedicat a la música i que el poguéssim celebrar fent música: tocant, escoltant, component, cantant...

La música ennobleix l'ànima, diuen. O, amanseix les feres. També: qui canta els seus mals espanta com diu la cançó. O, la música és el llenguatge universal que tothom entén i amb el que ens podem comunicar sigui quin sigui l'idioma parlat. Moltes vegades hem cantat la mateixa cançó en anglès, francès i català (o qualsevol altre) a l'uníson. La música agermana, et fa feliç i et dóna ànims. Els nadons s'adormen, els malalts i la gent gran, recorden, en la seva memòria remota, la música que han cantat durant la vida; potser desapareixen les paraules i la memòria, però el record de la música perdura.

Hem cantat caminant, anant amb tren, fent neteja de la casa, dutxant-nos o asseguts a la butaca; a l'estiu i a l'hivern. Hem somniat i ens hem enyorat amb les notes musicals, tant de dia com de nit, I hem rigut o ens han caigut llàgrimes tot recordant.

Així doncs, continuem fent música, continuem cantant o tocant instruments, fent coral o fent orquestra, caminant o descansant, que la música ens ajudi a viure!

Bona diada de Santa Cecília!

Us deixo amb la Missa de Santa Cecília del compositor neerlandès Jacob de Haan (1959. )           Bona escolta!

Vidalva i malva

Ell passava, capblanc...

Ell passava, capblanc, com si parlés
amb els arbres. A terra, la vidalba
feia fines congestes, o floria una malva.
Ell mirava les branques dels seus avellaners.

Ara no hi és. Té son i no es desperta,
lluny de l'olivereda i dels costers.
Maduraran els fruits, la casa serà oberta,
i quan el vent murmuri, sempre més
sentiré aquell pas lent a la sorra deserta.

                                                                 Marià Manent.

 

El forat d'Aigualluts i Benasc

Un cap de setmana de novembre amb tots els colors torrats de la tardor. Una petita però agradable colla del CEC ens hem animat per anar fins el forat d'Aigualluts, allà on l'Éssera desapareix sota terra una mitjana de 155 dies l'any i va a sortir pels Uelhs deth Joeu, al nord de l'Artiga de Lin  ja a la Val d'Aran per desembocar, finalment, al riu Garona que acabarà el seu curs a l'Atlàntic. A poca distància de les fonts de l'Éssera, el Forat d'Aiguallut és un enfonsament càrstic d'uns 70 metres de diàmetre i 40 metres de fondària, que s'empassa en una caiguda espectacular les aigües del torrent dels Barrancs, procedents de les glaceres de l'Aneto i de la Maladeta.

El dia ben tapat no ha estat impediment per acostar-nos-hi. Sí que ha fet que canviessin una mica els nostres plans d'entrada. Volíem anar fins al forat d'Aigualluts per remuntar muntanya amunt cap al refugi de la Resclusa i baixar altra vegada, passant per la Collada cap a l'aparcament de la Besurta. 

Les boires tapaven els cims ja enfarinats de blanc, l'aigua neu que ha anat caient ens remullava cabells i ulleres, la mica de fred ens ha fet posar guants, gorres i buf pels colls. No hem deixat de portar l'anorac ben cordat. Hem anat fent camí per pedres ben mullades i tolls d'aigua de la pluja d'anit que ha ben xopat el terreny. Tanmateix, el cel tapat ressaltava els colors ja marronosos de l'herba, feia lluir la humitat de les pedres i conferia al paisatge un deix de calma i de repòs de la natura. Les boires han anat venint i marxant, s'han aixecat i s'han dispersat per deixar entreveure alguna llenca de cel blau que s'ha tornat a tancar ràpidament. El vent fred que et calava als ossos quan ha bufat. Tot plegat una meravella! 

A poc de començar a caminar ja hem saltat l'Éssera per sobre les pedres i hem anat pujant lentament amb l'esperança que s'aclarís un xic. Hem arribat al Forat i hem continuat amunt fins la cascada d'Aigualluts, un doll d'aigua que salta amb força. La boirina que provoca s'ajunta amb la boira del cel i creen un vel transparent entre branques i arbres. Per sobre el saltant d'aigua, el Pla d'Aigualluts amb els rierols que, avui, no es veuen i amb les boires que s'ajacen a terra. De fet, els colors dels nostres anoracs i protectors de motxilles són els que destaquen en aquest matí gris: vermells, grocs i carbasses.

Ens estem una estona per decidir si acabem de pujar o tirem enrere. El cor vol anar-hi, però la prudència i sobretot la vista ens diu que, és molt possible que el Coll de la Resclusa estigui nevat i no anem pas calçats per això. O sigui, que, amb el nostre pesar, girem cua per baixar pel mateix camí que hem pujat. S'imposa la parada del plàtan, tot un clàssic del CEC, per descansar i per anar observar les boires que ara es destapen ara ja no. Ens queden ganes de tornar a pujar per si podem albirar l'Aneto que està al davant nostre, però fora de la vocal que en té tot el desig, els demés no li fem gaire cas i ho continuem veient tot molt tapat. Finalment, fem el cor fort i baixem, amb la promesa —no sabem si podrem complir— de tornar per primavera.

Tornem a saltar el riu i agafem els cotxes per aprofitar que la pluja, que ens ha deixat força tranquils, ens deixi fer l¡itinerari botànic de Les Gorgas de Alba. Però, en arribar, la nostra desil·lusió es fa més aclaparadora: ara plou amb més ganes. Calculem l'aigua que podem rebre dels arbres, el terreny ben moll i els troncs i arrels de terra que ens poden jugar una mala passada. Doncs ens retirem cap als cotxes, sense ni dinar, encara que hi hagi algú que ja ho trobi a faltar.

I, perquè hem de dinar la mica d'entrepà mullant-nos? Cap a Benasc, que menjarem calent! Encara que, no entenem gaire que es queixa per menjar fora, qui es queixa dient que no porta res i també es queixa d'anar a menjar al restaurant. Però, què vol fer?

Entrem al restaurant Ciria on de seguit ens paren taula per deu, mengem bé vuit i una pica una mica esperant un bon sopar. La senyora que serveix és tota eficàcia i amabilitat.

Amb la panxa contenta, un se'n va a fer la migdiada i els altres anem passejant fins al poble d'Ancils on veiem que els volen fer combregar amb una planta de residus de piles i els del poble prefereixen plantes verdes. El dia es va enfosquint sense deixar de tenir boires que juguen amb la muntanya de tons marronosos, grocs i carbasses. Les vaques mengen tranquil·lament l'herba mullada i nosaltres donem una volta pels carrers de cases de pedra i saludem la vesprada.

De tornada a Benasc, cal entrar al Barrabés per allò d'estar a la moda de robes esportives i preus per l'aire, que aquests no han baixat com les boires d'avui, si no que sembla que hagin pujat força amunt. I ja de fosc tornem a l'Alberg de la Escuela de Montaña per tornar-nos a entaular, que ja és hora de fer un bon sopar. Hi ha qui del grup creu que el CEC ens dediquem a això: endrapar i cruspir! 

L'endemà, fem ja les bosses per marxar. EL cel llueix un blau potent tot i que les boires no han marxat del tot. Les gotes de pluja van caient dels arbres i els cims que queden al descobert estan ben nevats.

El darrer dia el dediquem a voltar pel poble de Roda d'Isàvena. La visita guiada a la catedral és força interessant i ràpida; una joia dels monuments de l'Aragó.

I, tot esperant el dinar, fem el vermut còmodament asseguts al sol. Tot pagat pel nou soci al qui donem les més sinceres gràcies i ens disculpem de les bromes que li hem fet i l'han portat a convidar-nos a tots i totes. Això, creiem, li farà pujar davant de l'entitat! I a tots nosaltres ens quedarà sempre un bon record i una bona amistat (gens interessada, és clar!). Sigues benvingut a casa nostre, Francesc!

I. per no perdre l¡hàbit d'aquests dies, ens tornem a entaular de restaurant al Mesón de Roda, on hi anàvem d'hora i n'hem sortit tard, de tal manera que ens quedat la propina. 

Ara sí, situats als cotxes, despertat el de la becaina amb un "En estol, companys alcem el vol..." i "And de Glory, the Glory of de Lord..." tornem cap a casa. Ens queden uns dies pel record. Ah!, encara n'hi ha que pel camí compren bledes de proximitat i pastissets de benzinera que quan la gana apareix s'ha de menjar! No hem pogut fer gaire muntanya, però ens ho hem passat molt bé!

Solteres i solters

Avui he sabut que hi ha un dia dedicat als solters i les solteres. I sembla ser que és en data d'avui, 11 de novembre. No sé si deu ser per allò de dos 11 separats que no es donen la mà o que el número onze té algun significat cabalístic que no sé.

I he vist que, al moment de fer-ne propaganda en un espai televisiu nostrat del migdia de la que ara se'n diu 3Cat, associen solteria amb llibertat. I, doncs, és una associació que sempre m'ha resultat estranya, soltera com soc jo. No he acabat d'entendre mai que té a veure el ser soltera amb la llibertat. Quina llibertat?, llibertat de què? Voldria dir que si estàs casat o aparellat no ets lliure? Ets un esclau o una esclava? Penso que el lliure aparellament és això mateix, lliure, o sigui, ningú t'obliga. I si tries estar aparellat deu voler dir que lliurament vols compartir la vida amb algú. No entenc, doncs, perquè s'aparella i es casa tanta gent; per ser esclau?

La llibertat, penso jo, és més que això. No és estar sol o sola. Em diuen: és que sol no tens cap compromís. Ah, no? Caram quina idea tenim del compromís. Resulta que estem o som compromesos quan estem amb una parella a casa, s'entén, sigui com sigui el o la personatge. I, ai las! si s'està sol o sola, sense, per suposat, analitzar el perquè d'aquella soledat o solitud, no s'està compromès ni amb ningú ni amb res. 

Si mireu diferents diccionaris la paraula compromís apareix quan hi ha una lliure elecció, quan hi ha un conflicte a resoldre, quan hi ha obligació cap a una situació o persona, quan s'és conscient de complir... Així doncs, els solters i solteres no complim? 

I si la solteria ha estat una elecció, igual que el tenir parella? I si no s'ha trobat o no s'ha pogut decidir per alguna circumstància de la mateixa persona o dels que l'envolten, precisament per complir un compromís?

Trobo agosarat i una sortida fàcil aquesta que diu que els solters no es comprometen i els aparellats si.

I també he trobat sempre una mena d'insult allò de : tu rai!  Ja m'agradaria, ja, estar sol, ser solter! I doncs, perquè no ho ets? Serà per allò que ho volem tot: parella, falsa llibertat, vida còmode i anar fent?

No sé, però a mi em fa una mica de mal això de generalitzar tan les coses. El que s'espera de la vida és aparellar-te i tenir fills. Com allò de la caseta i l'hortet. I qui no segueix la tònica general és titllat de persona rara com a mínim. I et sents sempre una mica fora de lloc.

Quan ets infant representa que has de tenir pare i mare. Quan ets jove has de tenir promès o promesa. Quan ets una mica més gran has de tenir fills. Més tard has de tenir nets. Finalment has d'estar malalt i anar a metges per sentir-te realitzat d'acord amb l'edat i les malalties dels demés.  Realment puc dir que he sigut estranya i un zero a l'esquerra tota la vida; fins i tot als setanta anys!

No m'estenc més. Vaig a preparar el sopar per a un que es va aparellar i demà faré la preparació d'alguna activitat sense compromís. Ja sé que em podeu rebatre moltes coses, però no ho fareu. Ja ser que potser m'equivoco però fareu un somriure displicent com quan haig d'escoltar el terrible que és tenir una parella i jo rai! O posareu aquella cara d'ulls esbatanats i boca oberta, acompanyada d'una pregunta del més ofensiu quan comento que me'n vaig sola a... Sola?!, amb tots els interrogants i admiracions. Sí, sola de soltera, perquè tinc llibertat!