Un passeig per Andorra

He estat uns dies a Andorra, de càmping, encara que ja queda poca gent que hi vagi. Una mica més de fresqueta l'he tinguda, si! sobretot al vespre. De matí algunes caminades per les valls i muntanyes: els llacs de Tristaina, el Parc Natural de Sorteny, el Coll de la Botella i la collada de Montaner.

Per la tarda alguna visita cultural: l'església romànica de Sant Martí de La Cortinada amb les seves pintures, Ordino i La Massana. I amb cotxe a Arinsal. Quina pena m'ha fet Arinsal! Del tot invadit per hotels, aparthotels, restaurants i immobiliàries; fins i tot les telecadires de l'esquí dins el poble!

Entenc que jo puc portar una idea encara romàntica del poble, de quan hi vam passar les vacances als anys setanta, a l'hotel familiar Pobladó (ara he vist que era un Pub i un Aparthotel), però això que l'hagin transformat al cent per cent...

Els andorrans continuen gratant la muntanya que està farcida de xalets i apartaments, tots tancats, amb les persianes baixades i els porticons posats. Tot això només per la neu de l'hivern? I el dia que no nevi? Si, com diuen, el canvi climàtic el tenim a la cantonada i suposarà un augment de les temperatures, dubto que es pugui fer ni tant sols neu artificial.

M'he preguntat si realment és un país nou de trinca. No he sabut veure cases antigues o inclús velles; m'ha donat la sensació que les han tirat totes a terra i les han construït de nou!: al Serrat, a Anyós, a Arinsal, per dir-ne alguns. Pal encara conserva el nucli de poble, Arinsal no; no l'he sabut veure.

Ja sé que no sóc andorrana, que els habitants d'Andorra es mereixen viure bé i que no tinc dret a jutjar el que volen que sigui el seu país, però potser una mica de respecte al medi ambient no estaria del tot mal vist.

De moment, encara els queden les valls i els cims de les muntanyes, moltes d'elles amb telecadires, però. Encara es pot caminar i anar als llacs i veure-hi flors i papallones. Us recomano que ho feu abans no se'ls ensorri la muntanya!

Vacances

Un altre estiu o el que és sinònim, unes altres vacances! Sembla que tot es paralitzi en aquesta època de l'any. I això que diuen que a l'estiu cada cuca viu, no m'ho acabo de creure del tot: les cuques, formigues i demés bestioles potser si que viuen però jo... no!

Cada estiu el mateix ritual: baixar les cortines del pati de les golfes per poder deixar les portes obertes i baixar els ventiladors. Aquest any, però, no els he baixat, els ventiladors. Intento resistir la suada perquè si et poses davant un ventilador, o no et mous en tot el dia i part de la nit o quan surts al carrer t'agafa una bafarada calenta d'espant! Per tant, estoicament, vaig adaptant-me a la temperatura màxima i mitja de l'ambient.

Aquest any, tampoc puc dir que faci vacances de les de veritat; he deixat de treballar fa uns mesos i això et dóna una altra òptica de les coses. Recordo que a hores d'ara ja somiava per marxar i així que plegava, carregar cotxe i fugir a muntanya.

També tinc més records de les vacances, situacions que em venen a la memòria i en les que penso en una barreja de tristor, melancolia,  i serenor de les coses gratament viscudes: quan érem petits i la mama treballava i tenia tant sols quinze dies de vacances. Ja uns mesos abans anava a les oficines de la telefònica a mirar els "llistins" (no hi havia mòbils, llavors!). Mirava per "provincias", sobretot Lleida i Girona i agafava les adreces d'alguns llocs que li agradaven be perquè n'havia sentit parlar be perquè el nom sonava bé. Escrivia a les fondes demanant pressupost i condicions. Al cap d'unes setmanes rebíem els correus amb les respostes i recordo que en fèiem una selecció: segons l'economia del moment, segons si tenien plaça o era fàcil anar-hi..., en quedaven sempre tres o quatre pels que no ens acabàvem de decidir i llavors fèiem números i entre el meu germà i jo, posàvem la mà innocent i en trèiem el lloc. Així vem anar a Montgrony, a Falgars, a Esterri d'Àneu, a Torla, a Cadaqués, a Mallorca, a Tuixent, a Arinsal, a Espot, a Boí. Ja no recordo l'ordre, però al cap dels anys ens sabíem de memòria cada estiu on havíem anat!

Una altra cosa va ser l'anada a Núria, el primer lloc després de la mort del papa. A la residència de "paz y descanso" que algú de l'empresa on treballava la mama li va facilitar. El dia d'aquella forta turmenta que ens va atrapar mentre tornàvem del camí dels enginyers; la mama va agafar en Jaume a coll i va tirar pendent amunt per fer els darrers metres i jo, a quatre grapes, vaig anar pujant al darrera i em vaig tallar el genoll. Teníem 2 anys i mig i 5 anys i ja érem tots uns excursionistes!

I el lloc que vem repetir uns quants estius, del que n'estàvem enamorats i que encara està dins nostre: Sant Jaume de Frontanyà.

D'aquest potser en faré un monogràfic! Els jocs amb la Maria Rosa i en Sacha, les anades al Gorg de Terradelles i les caminades a Santa Eugènia i a Faig i Branca a buscar la flor de neu, les xerrades amb la Florentina a les escales de l'església, els pastissos de la Carmeta i el mulo d'en Miquel. Tot un món nou de vida de pagès que se'ns obria al davant i que ens va fer somiar en quedar-nos-hi.

Fèiem les maletes, aquelles maletes de quadres, miràvem els autobusos i cotxes de línia a "El Viajero", jo em marejava només de començar i la mama sempre tenia la bossa de plàstic a punt.

Ho passàvem bé: caminàvem, ens banyàvem al riu, fèiem passejades i excursions de primer nivell i en Jaume sempre agafava el mal del canvi d'aigües! Amb poca cosa, què feliços érem: pujant a un tronc que simulava un cavall, buscant petxines i pescant amb un pal i un fil i anant a buscar bolets al Cingle a l'agost! Un dia, a Arinsal, en Jaume va voler pujar sol al Pic de la Capa: i ho va fer!

De més grans van venir els viatges, jo i la mama, a Suïssa, a Àustria, a Chamonix, a Noruega, a Escòcia, a Irlanda. Amb el cotxe i la tenda. I els primers anys amb la Xispa.
I ja de grans, les estades a Timoneda, els banys a la Ribera Salada i la descoberta del Solsonès, els bolets de tots colors i formes, el sol a la terrassa i el vermut a les escales de l'església on cada quinze dies venien a missa. I a Cal Julià on encara vaig ara i on em sento cada cop més estranya, jo i els gats que em venen a veure. Ja no hi ha la mama, ja no trobo en Jaume i les nenes esperant-nos per fer-nos sessions de teatre a la pedra del meu tros; tant sols tres gats als que poso menjar cada dia.

I ara, m'assec al banc de pedra i miro les muntanyes i si no fa massa calor encara pujo al Cadí i a la Serra del Verd i faig la volta per les cases i pobles abandonats de Colldarnat i Banyeres i em remullo al riu Bona i per les nits surto a mirar els estels i la lluna i em cau una llàgrima.

Corona de Rei

Saxifraga Longifolia, Corona de Rei. Anomenada també Herba de cingle o Herba de la regla, creix en terrenys calcaris a la fissura de les roques i, com el seu nom comú indica, forma una corona de fulles arran de terra., amb una tija pràcticament inexistent. La podem trobar per tot Europa i en els Pirineus i la serralada Cantàbrica. És una planta tòxica i molt perillosa, pot provocar greus trastorns i fins i tot la mort segons les dosis i es recomana no ingerir-la sense prescripció mèdica. S'ha fet servir com a remei casolà pels pastors dels Pirineus en els parts complicats dels animals ja que és un poderós abortiu. Necessita força anys de maduració i arriba a fer una flor amb més de 200 flors petites. Un cop ha florit, la planta es mora.

Aquest és un exemplar fotografiat a la carretera de Coll de Port i ha valgut una Menció Especial en el XVII Concurs de Fotografia de Plantes Medicinals Vinca Pervinca organitzat per per l'herboristeria Maria Casas del Clot.

He estat molt satisfeta d'aquesta menció. Cada concurs, i ja en porten 17!, és un repte: en el moment de fer les fotos, en el moment d'escollir d'entre varies la que es vol presentar, en el moment de cercar les característiques de cada planta i, sobretot, en el moment de compartir el premi amb les altres persones que han presentat les seves obres en el concurs i amb la gent de l'herboristeria, en especial amb la Maria Casas, biòloga i gran coneixedora de les herbes medicinals.

Avui, en la recollida dels premis la Maria comentava que cada moment de fer una foto, és un moment de pau, de parada dins el nervi que ens acompanya a tots en el dia a dia. M'ha agradat aquesta visió. Una fotografia necessita una mirada, una parada, un ritual en podríem dir, una comunió amb la natura.

Moltes gràcies altra vegada pel premi i que pugueu continuar organitzant una activitat com aquesta que dóna un altra valor a la vida quotidiana i retorna a cadascú aquest moment de pau tant desitjat.

Fins l'any vinent!

Coral Poble que Canta: Dia de la Memòria

 Avui hem estat convidats a cantar a Sant Climent de Llobregat en motiu de la celebració que fan cada any del Dia de la Memòria.

Aquesta diada se celebra cada
any en una població diferent a l'entorn de l'aniversari de la mort de Jacint Verdaguer (1845-1902) i enguany s'ha dedicat al gironí Joaquim Ruyra (1858-1939) omplint el poble de poesia i cançó, simultàniament a diferents places i carrers amb la participació de diferents corals, grups musicals i rapsodes.

Les corals participants han estat: El Cor de Caramelles de Sant Climent, la Coral la Igualtat de Gavà dirigida per Joan Casas; la Coral Poble que Canta dirigida pel Jordi Llobet. Com a representants de la coral s'han llegit uns poemes d'en Joaquim Ruyra per la Janet Graham i la Núria Comas. Malgrat el sol i la calor ha estat un dia molt agradable i una diada que ha servit per recordar que la construcció que volem fer del nostre país va començar ja temps enllà i han estat molts els que hi han cregut i hi han lluitat.

M'ha comentat la Janet mentre anàvem amb el cotxe cap a Sant Climent que, de les primeres coses que li va sobtar de conèixer quan va arribar a Catalunya, i que li van impressionar més, va ser aquesta necessitat que tenim de recordança de gent i fets que han configurat la nostra història i el valor que donem a la cultura en totes les seves manifestacions. Malauradament, o per sort, potser, ens hem vist obligats a recordar, a treure la pols d'una història i d'una cultura que a molta gent s'havia prohibit i amagat i que ara descobrim a cops de jornades, manifestacions, associacions. per a molts països, ha estat un fet natural que la gent sàpiga els seus orígens i valori la seva gent. Nosaltres sempre ens veiem en la necessitat de recordar, de fer memòria i sort que hi ha gent en cada poble i ciutat que se n'encarrega que moltes coses no caiguin en l'oblit.

Ella, gràcies al Poble que canta, descobreix el país i la cultura, però nosaltres també.

L’ULL DE LA MAR
Igual que l’ull d’un home, no sé l’aigua marina
quina expressió més viva tramet el seu cristall;
fonda, la llum d’una ànima sembla que s’hi endevina
i semble que d’idees s’hi sent vibrar el treball.

Blavissa i pura a voltes, com d’un infant la nina,
mira amb un aire candi del cel l’immens badall;
a voltes, sa llampanta mirada esmaragdina
té, con d’una nimfa, foc d’amorós cremall.

Oh! quan la mar és clara, que en diu de coses belles!
Que en trasbalsa de sols! Que en somnia d’estrelles!
Ai, en canvi, si es torna son ull, de sobte, obac

com el del vil hipòcrita que malvestats calcula!
No us ne fieu!... Saturna, medita, dissimula,
covant voluptuoses gelosies de drac.

Joaquim Ruyra

Ajuntament Badalona: Aires de canvi

Badalona som tots. Així va quedar palès ahir en l'acte de constitució de l'ajuntament després del parlament de la nova alcaldessa, la Dolors Sabater. I feia goig escoltar les seves paraules en les que es posava l'accent en la necessitat de construir junts una ciutat millor comptant amb els mateixos ciutadans. No serà feina fàcil, crec que tots en som conscients, però serà, segur, una feina il·lusionadora. Ja les formes van canviar, i les formes són importants per a transmetre el missatge que es vol donar. La vara d'alcaldessa va ser presentada a la plaça per a que tothom la recollís. L'alcaldessa no va sortir al balcó, va estar a peu de carrer, amb la gent, escoltant la coral de l'Institut que enguany celebra el seu centenari, La Pineda. Estava emocionada i volia una mica de silenci als del seu voltant perquè, en aquell moment, no era ella la protagonista, si no els que estaven cantant.

Per la tarda es va fer un homenatge a l'alcalde Xifré, a la plaça que porta el seu nom i on, tots, ciutadans, consistori i cantaires de l'Orfeó Badaloní vam entonar altra vegada L'Estaca. La Dolors es va passejar pels barris; venia de Llefià i anava a la Morera. Una bona manera de passar la tarda del primer dia d'alcaldessa.

Segur que en veurem més de situacions diferents i segur que podrem treballar plegats per aquells temes pendents en una ciutat tant complexa com Badalona: 

• l'educació, la inclusió social i educativa que comporta l'acceptació de l'altre amb les seves diferencies, el respecte a les diferents maneres de ser i de pensar, el facilitar les millors oportunitats a tots sense condicions.
• l'avanç cap al dret a decidir la plena sobirania com a país, respectant i no renunciant a la manera de ser de tot un poble en temes com la llengua catalana a tots nivells i la independència com a instrument per aconseguir unes millores socials en tots els àmbits
• el respecte per la procedència de tots els habitants de la ciutat.

 Són paraules, si, però les volem veure fetes realitat.

La Dolors Sabater, alcaldessa de Badalona

Ja hi som, Dolors.

Ha estat una llarga trajectòria feta pas a pas, sempre amb il·lusió i amb l'esperança de poder canviar les coses.

De primer en l'àmbit educatiu, des de l'educació especial fent un llarg camí cap a la inclusió. Mestra de Nou Vent, eapera i professora de secundària. De "la especial" a "la normal", vetllant per a que tothom, tots els infants i joves tinguin cabuda en una societat que volem justa i sobirana. Crec que, malgrat el camí seguit, ens queda encara molta tasca a fer en aquest camp, un veritable treball que ens porti a una educació per a tots i totes. Un avançar en la inclusió i en els drets dels discapacitats, també en els drets socials. Escoltant. Sé que tu saps escoltar i hi ets molt propera, per la tasca professional i per les circumstàncies familiars.

No sé què es podrà fer, perquè les "directrius" encara ens venen d'un altra lloc i de dins dels despatxos, però coneixes el terreny i això dóna confiança. Sabem que la inclusió no és tant sols posar nens junts en una aula, va més enllà de compartir patis, demana un esforç important a les escoles, mestres i famílies, implica un devessall de recursos i suports però exigeix, sobretot, feina, voluntat, actituds positives, un carregament ampli d'esperances i força per no defallir. Segurament ho anirem aconseguint.

M'has acompanyat en moments delicats, a través del bloc, el teu (és un goig llegir-te) i el meu. Continuarem.

Crec que Badalona es mereix el millor. Endavant!!

Coral Poble que canta: Premi ADAC 2015

El divendres 29 de maig, una representació dels cantaires de la Coral Poble que Canta vem anar a Girona, a l'Auditori Josep Irla per rebre un premi que ens va atorgar l'ADAC (Ateneu d'Acció Cultural) després de la votació popular corresponent als 29ens Premis a la Normalització Lingüística i Cultural que cada any promou i organitza aquesta prestigiosa entitat de Girona.

Volem agrair-ho a tots els que ho heu fet possible, però sobretot, cal dir, que és un premi a la constància i l'esforç d'un director de corals (Jordi Llobet), als més de 600 cantaires d'arreu de Catalunya que formen part d'aquesta coral i a la gent que ens espera pels pobles i ciutats on s'organitzen actes per a promoure i fer present la voluntat d'un país que vol caminar en pau cap a la llibertat, la sobirania total, la independència.

I és un reconeixement al treball de les entitats corals que hi ha a Catalunya i que manté viu el cant com a part de la cultura d'un país, com a moviment social i com a mostra de solidaritat. 

Un poble que canta és un poble que avança!

El Jordi Tonietti va rebre el premi personal per a la seva labor cantant per les escoles i pobles de Catalunya; en Jaume Nolla el premi al millor article sobre la llengua catalana publicat a l'Avui-El Punt durant el 2014; i la Montserrat Vivern per la millor Carta publicada al mateix diari durant el 2014.

Vem escoltar amb molt de gaudi les cançons de La Marta Rius, jove cantautora que va cloure l'acte.

Barcelona i Sant Jordi

Estava cansat d'estar sempre al mateix lloc, en la mateixa posició any rere any. No és que no sigui distret, però això d'estar sempre amb les potes del cavall alçades, enarborant l'estendard i clavant cop de llança al drac durant tant de temps li havia deixat les cames i els ossos entumits. Ell ja li va comentar a l'escultor Frederic Galcerà, cap allà l'any 1926, que tingués una mica més de flexibilitat, però no li van fer cas. Sort encara que el van col·locar al pati dels tarongers d'aquell immens palau i això li havia fet passar estones bones. Havia conegut el caminar de tants homes!, si, la majoria homes! que travessaven el pati amb presses uns, calmats d'altres, nerviosos, badocs, mirant a terra o al cel depenent de les èpoques. Havia vist presidents! Havia escoltat converses inconfessables, sentit plors, vist bales que espetegaven contra les gàrgoles, havia seguit els acords i melodies del carilló i s'havia sentit acompanyat per aquella gentada que aplaudia algun diumenge al matí; oh! I quina flaire feia la xocolata amb xurros un dia l'any.

Però ara, creia que havia arribat l'hora. Havia decidit deixar el pedestal i baixar d'aquell brollador d'aigua que li havia humitejat nervis i articulacions i aniria a donar una volta pels carrers del voltant. També estava encuriosit per si trobava una princesa de veritat!

Deixà ben enganxat al drac amb la punta de la llança, agafà l'escut, per un cas, s'omplí butxaques amb unes taronges i baixà l'escalinata en quatre salts. Ningú el gosà pertorbar!

Seguint el carrer Ferran arribà a les Rambles i ja veié que no seria fàcil caminar per la ciutat. Ara li sabia greu haver fermat el cavall. Decidí fer com altra gent i pujar en una d'aquelles andròmines amb rodes, signes de modernitat.

El conductor del 55 el va deixar passar de tant estorat com estava: la ferralla del seu vestit grinyolava per tot arreu.

—On vas? No tens calor, així? Avui no és Carnaval! —li digué una veu que li semblà angelical

—Tinc ganes de conèixer la ciutat en aquest dia tant assolellat i he sentit dir que pujar a l'autobús és el millor que puc fer.

—Ah! Si vols venir amb mi, vaig fins al MNAC i allà podràs gaudir d'una vista fantàstica dels edificis, de la muntanya i del mar!

—Si no t'importa, tu seràs la meva princesa per un dia!

L'autobús començà el seu recorregut i s'anà omplint de gent i més gent que volien veure aquell personatge tant estrany. Uns li demanaven la signatura al llibre que portaven sota el braç, d'altres li preguntaven com era la vida tot el dia al pati, fes sol o plogués, d'altres li donaven consells i, els més agosarats, li pregaven per a que no deixés de defensar aquesta terra. Tots el volien tocar.

Aquell dia, l'autobús 55 fou el seu cavall tot recorrent carrers i places i matant dracs imaginaris i fent realitat les esperances de la gent.

A posta de sol, el conductor el deixà altra cop a Les Rambles. Encaixaren i un petit somriure aparegué a les seves cares.

—Torna quan vulguis!

Aquell dia el recordarà anys.