El Poble que canta amb Verdaguer

Tornem a trobar-nos després d'una pausa de gairebé dos anys. Han estat dos anys, però, que hem anat cantant perquè portem la música dins nostre, la companyia dels altres cantaires i l'objectiu posat en la consecució d'una fita que volem aconseguir: la independència. I per això, cadascú de nosaltres hem continuat lluitant així, amb la música als llavis i amb les melodies al cor.

I malgrat els confinaments, les pors, les restriccions, les mascaretes..., i la realitat dels nostres polítics i del nostre país, anem fent camí, anem fent via amb la música que ens acompanya i fent allò que sabem fer: lluitar i cantar.

Diumenge, amb un sol de justícia i una calorada a prova de tot, ens hem retrobat al cementiri de Montjuïc per homenatjar altra vegada a mossèn Cinto Verdaguer en la 120a commemoració de la seva mort.

Un acte carregat de simbolisme, amb la tossuderia en l'organització de l'entitat Indrets del Record representada per l'estimada i incombustible Teresa Clota, seguidora verdagueriana que any rere any ens retorna el record del poeta.

Uns rams dipositats a la seva tomba per l'ajuntament de Barcelona, l'ajuntament de Folgueroles i l'entitat Indrets del Record; uns parlaments que fins i tot ens han recordat el bitllet de cinc-centes pessetes amb la imatge de mossèn Cinto i el Canigó a l'anvers; una lectura de poemes i prosa per part de la rapsoda i cantaire Joana Ventura i el poeta Lluís Ullastrell i uns cants per part de la coral Poble que Canta amb el seu director Jordi Llobet, il·lusionat com sempre, sense perdre l'esperança mai, encara que la realitat sembla que ens vulgui portar a la derrota i la desmotivació.

I una xerrada sota el sol, del també inefable Jordi Mir, excursionista, filòleg i escriptor sobre "Verdaguer excursionista" Jordi Mir ens recorda amb les seves paraules el seu pensament: "El meu excursionisme busca el coneixement de Catalunya, i els límits del meu país són els límits lingüístics. L'estudi de la llengua, de les seves varietat dialectals, de la pronúncia o dels topònims demana recórrer el territori i escoltar la gent del país".

Talment com va fer el mateix mossèn CInto.  Pujant muntanyes, baixant a les valls, entrant als pobles i masies i escoltant a la gent amb cada parlar. Mossèn Cinto fou un gran excursionista, que no perdia detall d'allò que anava coneixent, estimant i plasmant en els seus versos. Va ser soci de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques; el 1981 va figurar com a un dels primers socis del Centre Excursionista de Catalunya. En les seves caminades va descobrint el país, fa poema del Montseny; evoca amb sentiment la muntanya de Montserrat amb la seva devoció a la Moreneta i canta la bellesa i transcendència el Canigó, aquesta muntanya símbol dels Països Catalans. Ens deixa també obres de prosa com Excursions i Viatges i Rondalles; fa ascensions al Pirineu —la Pica d'Estats, el Canigó, la Maladeta, el Puigmal— i volta per la plana, enforteix la seva fe als santuaris marians dispersos per les muntanyes i, recordem-ho, mora a Vil·la Joana, una finca al mateix cor de Vallvidrera envoltada de boscos i amb vistes a Montserrat.

De França o bé d'Espanya

uns i altres som germans;

no el trenca una muntanya

l'amor dels catalans.

No, no el trenca una muntanya ans és la muntanya que ens agermana sigui vista des de Vernet sigui de Prades, de Portbou o de Figueres. Una muntanya que manté la nostra essència, la nostra capacitat d'acolliment, la generositat de fer un foc i portar-lo per tota la geografia catalana com a mostra d'unió d'un mateix parlar, una mateixa cultura i una mateixa manera de ser en el món.

Des del Pirineu li plau veure somiós Gentil muntat en la carrossa de Flordeneu, la terra estimada:

De puig en puig pel Coll de Finestrelles

s'enfilen de Puigmal a l'alta cima:

tota la terra que el meu cor estima

des d'ací es veu en serres onejar:

Olot i Vic, Empúries i Girona,

Montserrat...

El Cant dels ocells amb lletra de Jordi Bilbeny escrita el 1986 i reclamant ja la independència! Un sentit i emocionat L'Emigrant i els himnes dels pobles que conformen els Països Catalans: la Balanguera, la Moixiganga d'Algemesí i el Cant dels Segadors que ha clos l'acte.

Cantaires vinguts de Badalona, Arenys de Mar, Piera, Barcelona, Castellar... i d'altres llocs. La Coral Poble que Canta està formada per diferents cantaires de totes les terres catalanes que compatim un mateix objectiu i una mateixa manera de poder-hi arribar: amb la música.

Gràcies a Indrets del Record, gràcies als Amics de Verdaguer de Folgueroles, al Memorial 1714, als excursionistes i als cantaires que cada any ens fan viure aquesta jornada, sota l'escalfor del sol, però, també, sota l'escalfor d'una diada de germanor.

Sant Cebrià dels Alls

Calor. Si haguéssim de resumir la jornada d'avui en una sola paraula, aquesta seria: CALOR. 

Calor que ens fa suar i fer la pujada maleint una mica aquest sol tan estavellador. A veure si ara les excursions les haurem de fer totes a l'hivern; és clar que l'hivern dura poc en les nostres contrades mediterrànies!

Malgrat tot, volem seguir recorrent camins i descobrint pobles abandonats. Com s'ho feien els antics habitants per viure entre aquesta calor d'estiu o el fred de l'hivern? Naturalment, sense les comoditats d'avui en dia, que podem posar calefaccions i aires condicionats o banyar-nos en platges i piscines. Com sobrevivien a les sequeres, als aiguats, a la dependència de la pluja per tenir aigua, o al desplaçament entre pobles i masos per vendre o comprar productes de primera necessitat? I el metge?, i l'escola?

Una bona mostra d'això hem tingut avui: sol, calor, falta d'aigua en el terreny (a no ser per les cantimplores i les bosses d'aigua que es van xuclant còmodament inserides dins les motxilles), uns masos allunyats entre si per camins polsegosos, una parròquia dalt de tot, que ens ha semblat estar ben perduda entre alzines suredes, enmig de les Gavarres.

Hem deixat a peu de carretera el mas de la Deixesa, amb un noi i el seu gos, que sembla que hi visqui amb pau amb ell mateix i hem començat a pujar tot aixoplugant-nos sota els barrets. Hem arribat al Mas Alenyà. Un gran mas, que devia donar per a tota una família extensa. Polsegós, això sí!; ben derruït també, pero encara oferint-nos les seves parets com una carcassa, com un esquelet del que fou un dels grans masos de Sant Cebrià. La foto de conjunt ha sortit desenfocada: potser un mal pas de les bruixes que encara ronden per aquí? Sembla que fins i tot va servir com a hostal. Més amunt del mas, el pou, ara ben sec i esbotzat.

Hem continuat pujant una mica més amb alguna ombra agraïda, amb trossos de sol i l'escalfor de l'ambient, a voltes sufocant. I hem arribat a un altre dels masos anomenats, Can Botja, dissimulat entre les bardisses i les alzines suredes. Una desferra! Una casa enfonsada i difícil de tornar a aixecar. Quatre pedres que aguanten una paret cantonera; res més. la vida desapareguda, tant, que ni les pedres ens parlen!

Passem per Can Vergeli, enrunat. Seguim una ruta del wikiloc que ara veig que data del 2014. Ni punt de comparació amb la foto que posaven de Can Vergeli; el 2014 encara tenia teulada!

L'únic problema que tenien aquests masos era" l'aiga", de vegades s'havia d'anar a buscar lluny, perquè cap dels pous en tenia, ens expliquen al llibre "Els Pobles Perduts, 30 indrets oblidats de Catalunya", Editorial Sidillà. Tenien horts, vinya i oliveres, cultivaven blat i blat de moro i menaven ramats de cabres i ovelles; els porcs menjaven ous de reig que creixen a les alzines. A l'estiu necessitaven segadors de fra per fer la feina. Els ajudaven els cavalls, els bous, les vaques i els matxos. No passaren mai gana, ni tan sols durant la guerra. Tos un món del que en queden quatre runes, uns masos amagats entre bardisses.

Arribem al nostre objectiu: Sant Cebrià dels Alls, l'església, la rectoria i un casal anomenat el Castell, que formaven part de les possessions del senyor de Camós. Gràcies als masos, Sant Cebrià dels Alls es convertí en el poble dels Centfocs; en aquests moments n'hi ha una trentena de masos documentats i difícils de trobar: "un poble que tothom anomena, però que ningú sap del cert on para". Les Gavarres són una realitat oral i un lloc ple de llegendes; hi han passat bandolers, lladres i alguns carlins. S'hi han comès assassinats i hi fan nit les bruixes. S'hi han passejat i segur que encara s'hi passegen llops i senglars; vaja!, els senglars quasi segur. I el més curiós per a tots nosaltres: es diu, que tal vegada, hi ha or enterrat! Ens mirem el terra assedegat d'aigua, ens aclapara la calor i deixem la recerca de l'or per quan faci una mica més de fresca.

Fins i tot desistim de pujar al Puig del Migdia, que el seu nom ho diu tot. I comencem la davallada per un corriol bonic i força ombrejat fins a arribar a un punt gairebé amagat per troncs i arbres on comença un corriol que s'ha d'endevinar tot ajupint-nos entre branques i sortejant esbarzers per a arribar a un dels masos més ben considerats: Can Sàbat. Hi hem donat la volta cercant l'arcada que havíem vist en l'itinerari que anem seguint..., i l'hem trobat! Una arcada com a exemple de l'esplendor passada, com a testimoni de la història d'una casa que devia haver vist passar gent pels voltants, on hi devien haver nascut i mort els membres d'una família des de temps antics, on devien haver contat històries a la vora del foc..., us ho imagineu?

Dinem sota l'ombra i reposem amb l'aire calent d'aquest començament de juny. I tirem avall per un corriol una mica pedregós, mirant a terra, i pensant en una aigua fresca, un refresc, una canya, un gelat... Aviat arribem a una pista ombrejada per plataners i d'aquí, en un tres i no res, a on hem deixat els cotxes, calents, calents. En caravana ens dirigim cap a La Bisbal a fer el refresc desitjat, amb una mica d'aire condicionat. No ens podem queixar, que tenim més sort que els antics habitants de les Gavarres!

Com diu el llibre, quan acaba l'explicació sobre Sant Cebrià "Tots els pobles es resisteixen a morir. Tots volen continuar vius, ni que sigui per un dia, i simbòlicament". Cal agrair, doncs, la tossuderia dels antics habitants per romandre als pobles en situacions no tan agradables com les d'avui en dia, fins que van poguer; avui, ens hi passegem, intentem entendre'n la vida, ens fem nostre la seva història per petita que sigui, i quedem per reprendre aquestes caminades el curs vinent, descobrint llocs, desvelant misteris i cercant tresors.

Els que puguem encara descobrirem un altre poble a l'Alt Urgell el mes de juliol. I a tots, fins al setembre!

La Drecera

Hem caminat tot fent drecera. Tanta drecera que tot seguit hem arribat sense cansaments ni mullenes. Bé, un xic de mullena, sí, però esperable. Per esperar ens l'esperàvem més forta i tot! De fet, ja ens havien avisat, però a nosaltres, ens venia de gust sortir en grup i bona companyia, per fer alguna drecera tot llegint "La Drecera" de Miquel Martín Serra, un llibre irònic i planer com el temps d'aquest dimarts. I com infants, talment el protagonista de la nostra història del Caminant amb Lletres del mes de maig, hem jugat amb les gotes de pluja, hem sentit els trons que espetegaven per sobre el Baix Empordà i hem vist la lluentor del cel que, entre núvols grisos i cortines d'aigua, il·luminaven d'un verd turquesa l'herba dels camps i les espigues de blat ja rossejant.

Hem encetat el dia amb pluja i pluja hem tingut a mig matí i mentre dinàvem. Però ens hem passejat per Cruïlles tot arrecerant-nos als porxos de davant la Torre de l'Homenatge de la plaça principal, encetant el tros de vida d'un noi, fill de masovers, a qui no li agradava massa el futur esperat de pagès. Sota les llàgrimes del cel mig enfadat, hem conegut els senyorets de Barcelona que arriben a l'Empordà per gaudir de la casa gran amb piscina i nurse i cuiner de Barcelona i ens hem acostat una mica a la vida de poble, de masia i de camp, una vida que ens ha fet recordar els nostres anys d'infantesa i adolescència, quan la pluja també queia i el cel era negrós i ens el miràvem a través dels vidres de la finestra, sense nurse i sense iot.

Hem aprofitat per fer una volta turística deixant les motxilles, pals i botes als cotxes. Volta al monestir de Sant Miquel de Cruïlles sota els paraigües de colors. Per dins no, que està tancat i ja ens van dir que hauríem necessitat fer un escrit al Consell Comarcal i esperar tres o quatre dies que ens contestessin; però com que no plou mai al gust de tothom, hem donat la volta per fora després d'aparcar en una finca particular, que, així com queda palès al llibre que ens ha acompanyat, nosaltres també hem arribat de Can Fanga, encara que no siguem gaire "senyors o senyoretes".

Carrers mullats de Cruïlles, carrers mullats de Sant Sadurní de l'Heura, amb les portalades del segle XVII, i els bassals que reflectien els nostres colors d'anoracs. Una passejada planera ara obrint, ara tancant paraigües. Una entrada per xafardejar l'església de Sant Sadurní per dins, que està en obres i això ens permet entrar declinant la invitació d'agafar cap pala per col·laborar, que ja tenim una edat!

Cotxes i cap a Monells, avui força escadusser d'estrangers, tot i que en volten alguns. Foto de conjunt tots riallers, que al mal temps, bona cara. I per a que sembli més autèntic de camp i de feinejar amb les garbes, foto del carro sota el porxo, que sempre queda bé.

I s'acosta l'hora de dinar. Deixem truites i croquetes a la motxilla i seiem com senyors i senyores en un restaurant, amb canelons, pollastre, pèsols, peus de porc, flams i gelats. Tot regat amb vi i poca aigua.

I fi de festa d'aniversari, que en tenim una que ja ha fet un any més i l'hem ficat de cap de taula. Que tingui un bon dia, caram, que no es fan cada dia!

I riem i ho amanim amb cava fresquet. I fem xerinola, sobretot les que ja n'han fet alguns més, que estan realment alegres i animades i qualsevol diria que ens ho passem tan bé, que som l'enveja del menjador i del cambrer, un noiet simpàtic que esperem que arribi a les nostres edats així de content. De tant en tant, reposem tot fent feina amb els mòbils i els whatsapps, que també hem d'estar per l'altra gent i per mirar-nos les cares per pantalla encara que estiguem davant per davant. I la gresca que no falti! Brindem pels anys, per les sortides, per les pluges i per totes les nostres vivències i experiències, que, entre tots, n'acumulem forces! Ara, m'adono que els anys passen factura: només ens hem pogut acabar dues ampolles de cava! Però les galtes rosades, el riure als llavis i les cares de joia ens delaten.

I fora, continua plovent. I hem deixat el nostre jovenet de la història anant amb la bici cap a Can Pitu, al Mas Bou, i ja l'atraparem la temporada vinent, per saber que ha fet ell i en Pitu amb les seves vaques —la Soferta, pobra, espremuda de llet i les gallines picades per la mostela— i el seu amic Llenas i el seu amic Torrent, i els pares més contents que un gínjol de tenir un dia de festa, els dijous com les criades, i poder anar a la cala a pescar i menjar l'arròs que fa la mare un cop ha deixat fet el menjat dels senyorets.

Crec que haurem de reprendre "La Drecera", perquè, no sé a vosaltres, però a mi m'ha quedat com un cuquet de saber què passa, que els passa, que li passa al noiet i com es fa gran i com encara la vida, sigui amb trons i llamps o amb sol calent, potser dins d'una piscina..., amb l'amic..., ei!, que m'avanço massa!

Esbossem els plans futurs de juny i juliol, que tenim corda per estona, i ens aixequem de taula més que res perquè ens adonem que igual els del restaurant volen plegar.

Ha estat un bon acabament de jornada, i una bona sensació que, d'aquesta manera, es poden fer molts anys, i moltes dreceres!

68!

És un número força rodó aquest dels 68. Fixeu-vos-hi! Té tres rodonetes i una cua enlaire, com aquelles cues que encara estan contentes, no com una cua entre cames, és una cua amb nervi, enlairada, que es caragola una mica, això sí, però que encara manté la "pose" sense defallir. No sé si arribaré a les quatre rodonetes, poca gent de la meva família hi ha arribat; que jo recordi només en Jordi, el segon dels germans Fornaguera Bausà, que, per posar, va posar el 9 i tot, i al davant! Els altres membres de la família es van quedar als 5 capdavanters o als 6 o als 7 o als 8... (menys el meu pare que es va quedar als 3).

Ara, ja puc recordar la desena, al 64, quan en tenia 10 i feia primer de batxillerat a casa Donya Julia i era tímida i apocada i poca cosa i tothom tenia més per explicar que jo. També recordo el 68, quan jo encara no era gran per fer el "maig", però ja sabia de què anava tot allò; tanmateix, tampoc era tan petita i ja m'ensumava que hauríem d'anar lluitant per les llibertats. Va ser quan em van donar el certificat C del català i vaig començar a prendre els apunts de l'institut en la meva llengua. I aprenia a estimar el país i l'esperit de servei dels escoltes.

I al 74 esperant que es morís el dictador, que encara va tardar un any a criar malves, però, mentrestant, vam fer vaga a la Universitat per la mort del Puig Antich i els grisos (llavors eren grisos) que entraven a la classe amb els cavalls i el Xiri que donava voltes a la Model i al cap de poc vam fer les rutes de Pax Christi amb l'Arcadi Oliveres i va ser tota la flamarada de la lluita constant per les llibertats individuals i, sobretot, col·lectives, amb la Marxa de la llibertat al 76...

I el 78, per allò del 8 i les rodonetes, que encara estàvem reclamant un país que volíem nostre i que no ha arribat.

I el 84, amb els meus trenta anys estrenats i l'inici de feia poc de la feina de pedagoga a l'EAP i les anades a Timoneda, un recés de pau i de natura, una descoberta de plantes i bolets i vida! Anant a muntanya amb la UEC i treballant, treballant, que això ha estat el pa de cada dia.

I el 94 amb la casa de Cal Julià, a La Vansa, i els viatges i enganxar els quaranta pensant que potser ja era gran. I cantant i fent música.

I la dècada dels 2000, que semblava estrany que hi haguéssim arribat! Un 2 al davant que ja no ens el traurem de sobre! Amb les nebodes petites, potser millor jovenetes, anant d'aquí cap allà, carregant paquets a les baques dels cotxes. I fent sortides amb el CEC. El 2008 amb la mare de vuitanta anys encara anant pel món, a caminar, a fer coses amb aquella il·lusió d'aprendre sempre i continuant traient la senyera al balcó i continuar cridant independència.

I el 2014, de tantes il·lusions col·lectives o el 2018 passades ja les lluites, com si ens haguessin estafat el futur i amb menys persones a casa, persones que encara enyorem.

I arribem al 2022, els aneguets, i com dos aneguets el meu germà i jo. Jo posant un 8 al darrere, així, rodonet, sense deixar el 6 amb cua enlaire, tot esperant que el remolí s'estiri i es planti a terra i en pugui fer un altre de rodonetes! I amb poca gent, que ja som a primera fila, quasi, quasi!, però amb aquella ànsia de continuar aprenent i caminant amb el mateix esperit de servei que encara conservo una mica de força i una mica d'humor. Amb aquelles ganes de compartir amb la gent la trajectòria col·lectiva i personal, encara que a la personal i la col·lectiva els quedi tant per compartir.

I recordant. Recordant. Quan la meva mare m'explicava coses de la seva infantesa i la seva joventut, jo pensava que jo no recordaria mai res, que a mi no m'havia passat mai res digne de ser recordat. I guaita, ara de qualsevol record per petit que sigui en faig una història i l'acarono i hi penso com si fos un tresor viscut que no es tornarà a repetir.

He passat el 3 del pare, el 5 dels avis, quasi el 6 dels besavis i potser el 7 dels tiets; no sé si arribaré als 8 del tiet i la mare. Però, aquí on em veieu, de moment, poso un 8 darrere el 6 i... ja anirem fent... amb una mica de cava!

Doncs, au! Fins l'any que ve amb alguna rodoneta més o menys, ja veurem!

Marmellar i els seus misteris

Avui, un poble abandonat més. Aquesta vegada al Baix Penedès, al terme del Montmell, amb sortida des de Castellví de la Marca i concretament des de les Cases Noves de la Riera. 

Ems hem trobat a La Múnia per fer un esmorzar de ritme tranquil i relaxat. Oh!, no us cregueu pas que hagi estat un esmorzar de forquilla, només un esmorzar de cafè amb llet i magdalena, que s'ha anat escalfant a poc a poc, amb aquell ritme amb el que no estem acostumats els que venim de ciutat gran, sempre amb les nostres presses i les nostres cabòries.

Hem portat el cotxe fins a les Cases Noves de la Riera i hem aparcat, també, al nostre gust. Encara bo que el camió de la llenya ha arribat en aquell moment i hem pogut retirar els cotxes i ficar-los en un lloc més segur. Si no, quan haguéssim tornat els haguérem trobat fets ferralla per la llar de foc.

Sobre nostre, el Castellot, una torre encimbellada, gentil guardiana del pàrquing. Hem començat l'itinerari amb un bon sol; un sol que ja presagiava un dia calorós. Segons sembla, el primer dia calorós de l'any: vés, si no hagués pogut esperar un poc més! Així i tot, l'inici tot travessant la riera de Marmellar ben seca ha estat un inici planer, pedregós, però planer. hem anat seguint la riera un bon tram, una riera que, segons el mapa, és una línea blava d'aigua, però segons la nostra caminada és un pedregar sec que fa temporades que no arrossega ni una gota. Potser, quan plou, comença la rierada.

Enfilem un corriol entre el bosc de pi blanc, llentiscle i estepa blanca i negre, tot passant per la Font de la Roca Vidal. No en sabem trobar el brollador, ni en veiem gaire humitat. Així i tot, segons el wikiloc que segui, per cert, molt ben explicat, és una captació d'aigües, possiblement subterrània. El corriol desemboca en una pista des d'on albirem, sobre els nostres caps, el castell de Marmellar, una paret recte de merlets ben traçats que s'alça altiva i imponent. la calor ja es deixa sentir una mica més en aquestes dates de mig maig.

Aviat iniciem la pujada al castell de Marmellar sota el sol i, un cop dalt, ens arrecerem a l'ombra de la seva paret per fer un bon traguet d'aigua i prendre fruita ben sucosa. Un bon descans que s'agraeix. Abans de marxar, però, cal entrar a l'església de Sant Miquel, força ben conservada, amb un teulat sencer encara que l'interior l'hagi guanyat la runa. Un rosetó sobre les pedres de l'altar i una creu sobre la porta. L'església, situada dins el recinte del castell, tingué funcions defensives i fou edificada, en part, sobre la roca. Una joia per veure,  visitar i cuidar! Les antigues pintures romàniques estan exposades al MNAC. Des del castell gaudim d'unes magnífiques vistes en aquest dia clar; cap al sud-oest, treu el cap el campanar del poble de Marmellar, el nostre següent objectiu.

Continuem l'ascensió cap al poble deshabitat de Marmellar per un corriol ombrejat entre pins i faigs i marfulls. Sort d'aquest caminoi que va agafant alçada suaument i ens ofereix ombra perquè si haguéssim agafat pista haguérem quedat ben escaldufats! Així, tot i pujada, l'estona se'ns fa més passable fins a arribar a tenir a la nostra dreta el campanar altiu de Marmellar on encara hi queden les ceràmiques verdes que llueixen sota el sol.

Aquí comencen els misteris de Marmellar amb la troballa d'una noia jove que fou assassinada el 1993 i han dotat a l'església una falsa fama esotèrica. Nosaltres no en trobem ni rastre i el misteri és el fet de poder observar com l'església, sense sostre, amb l'estructura com una carcassa, encara aguanta dempeus als nostres dies; esperem que sigui per molt de temps! Els dos crims de Marmellar van sortir a molts diaris de l'àpoca i tothom se'n va fer ressò, una fama que perseguirà sempre el poble, aixecat dalt d'un turó amb vistes a Montserrat. Les cases aguantes força i fins i tot n'hi ha una que exhibeix una puntada del bar la Parada per fer-nos venir desig de cervesa fresca. L'església molt gran, esquelètica i darrere seu el cementiri amb les tombes profanades, ves quina ocurrència! 

Amb aquest dia de calor, ens arrecerem a les ombres que trobem i fem el dinar tranquil·lament, sense témer res, ni morts, ni crims, ni difunts que surtin de les tombes, ni trobades esotèriques. Només ens adonem que estem dinant sota un cercle difuminat que protegeix el sol, talment una Àurea que assenyala calor: serà això un presagi de misteri? Recorrem el poble: la masia, l'església, la cuina, el cementiri i fem les fotos de rigor.

Després d'un bon descans ens espera la baixada. Però primer, ens acabem d'enfilar a les cases de la urbanització Talaia Mediterrània on assolim la cota més alta de la jornada, uns 600 metres sobre el nivell del mar, "con vistas al mar", diuen les propagandes d'urbanització mig deixada. Sí, al fons, la ratlla de l'horitzó del mar, i a prop, una zona seca de pi envoltant les cases enfilades a la muntanya. Una urbanització que recorda els temps de furor d'escapada cap a les urbanitzacions, quan molta gent, per escapar de la ciutat, es tornaven a retrobar tots en carreteres i carrers sense sortida, en parcel·les assedegades d'aigua, en problemes de clavegueram, però, això sí, fruïen de la natura i tornaven en llargues cues de diumenge per descansar tota la setmana. Passem per davant d'una curiosa construcció. Encuriosida com sóc, trobo el misteri: resulta que és una aparatosa Ràdio Balisa d'Aena.

Voltem el Puig Rodó al final de les cases i iniciem la baixada per un camí pedregós i relliscós que ens fa mirar a terra a cada passa. Al capdavall, el camí es va suavitzant i ens retrobem en una parada a l'ombra per confirmar que tothom ha pogut baixar sense gaires dificultats, amb unes quantes relliscades i reverències de genoll, però sense grans destrosses. La pista continua baixant amb aquelles pedretes relliscoses que molesten tant i passem per sota la torre de Can Pascol, ben rodona per una banda i esbotzada per l'altra, destacant el gris de les pedres en un sotabosc verd i gemat de primavera.

Aviat retrobem la riera seca de Marmellar i ens un revolt, se'ns apareix la torre del Castellot, altiva dalt la cinglera. qui encara tingui ganes de pujar i baixar li queden alguns kilòmetres i un sol de justícia. En tot cas, ja tornarem en temps de fred, que així ens escaldarem. No neguem que les vistes des de dalt deuen ser fantàstiques.

Assedegats i somniant amb unes quantes clares i cerveses, encomanem als més lleugers que comencin a fer la comanda al bar de la Múnia que, quan arribem, les tinguem preparades! Al final, hem pogut comprovar, com sempre, que no sabem ben bé els quilòmetres que hem fet, ni el desnivell, perquè tot depèn del GPS, del Wikiloc o de l'andròmina que porteu a sobre; pel cap baix, serien entre 14 i 17 km, que no està malament, i entre unes 500 i 600 i escaig de desnivell. Deu ser un altre dels misteris de Marmellar!

I en un ambient de molt bona companyonia, ja pensem en el següent poble per descobrir, amb misteris o sense.

Us deixo amb un vídeo d'un programa Espai Terra que va fer TV3 sobre Marmellar. Que en gaudiu!