Nenúfars

"Les aigües del riu estan tenyides d'un matís color de safrà malaltís, i no flueixen cap al mar, sinó que palpiten per sempre sota l'ull purpuri del sol, amb un moviment tumultuós i convulsiu. Al llarg de moltes milles, a banda i banda del llacorós jaç del riu, s'estén un pàl·lid desert de gegantins nenúfars. Sospiren entre si en aquesta solitud i aixequen cap al cel els seus llargs i pàl·lids colls, mentre inclinen a un costat i un altre els seus caps sempre vius. I un rumor indistint s'aixeca d'ells, com el córrer de l'aigua subterrània. I sospiren entre si.

Llavors em vaig enfellonir i vaig maleir, amb la maledicció del silenci, el riu i els nenúfars i el vent i el boscatge i el cel i el tro i els sospirs dels nenúfars. I van quedar maleïts i van callar. I la lluna va cessar de grimpar cap al cel, i el tro va morir, i el raig no va tenir ja llum, i els núvols es van suspendre immòbils, i les aigües van baixar al seu nivell i es van estacionar, i els arbres van deixar de balancejar-se, i els nenúfars ja no van sospirar i no es va sentir més el murmuri que naixia d'ells, ni la menor ombra de so en tot el vast desert il·limitat. I vaig mirar els caràcters de la roca, i havien canviat; i els caràcters deien: SILENCI."

 Del Conte: Silenci, d'Edgar Allan Poe

Marcòlic

MARCÒLIC (Lilium pyrenaicum)

Montardo, Vall d’Aran 2017

En plena promoció del ‘Sayonara Sushi’ em vaig creuar a Catalunya Ràdio amb un bon amic, n’Adrià Bas. Duia una caixa. En broma li vaig demanar si ell també estava promocionant un llibre, i em va respondre que, de fet, sí, tot i que no era seu, sinó d’una amiga, la Marina Martori. Va obrir la caixa i dins hi va aparèixer una dona nua, mig enterrada sota la sorra. Semblava morta, i no se li veien les mans. El blanc del títol, ‘Dones salvatges’, destacava sobre la sorra negra, i dues taques de color violeta servien de llençol per acollir respectivament el nom l’autora i l’editorial (Marcòlic), completant així aquell complex quadrat femení format per: una foto, una autora, un títol i un color. Tot plegat inquietant, i a la vegada seductor.

Dones salvatges, Marina Martori       Editorial Marcòlic

Espot i Sant Maurici

He tornat a Espot. En tenia ganes. Volia tornar a veure el poble i pujar a Sant Maurici ja que no hi havia anat des de fa molts anys. Hi havíem passat un parell d'estius a Espot. Un a l'hotel Roya i l'altra al càmping de l'entrada, on m'he tornat a allotjar aquest any. No he notat que hagi canviat gaire el poble. Unes cases més i d'altres de menys; he vist l'Hotel Sant Maurici derruït, però encara es conserva igual per fora el Roya i el Saurat on estiuejava la Montserrat Simó, enamorada d'Espot. Fa anys es va morir i la seva mort em va colpir durant molt de temps i encara ara la recordo: era amiga de la mama i vivia sola al carrer Pietat  on la van trobar morta estesa a terra, anant a obrir o a cercar ajuda cap a la porta del carrer. Era una dona emprenedora, alegra i amant de la muntanya tot i que no era pas excursionista.

Al càmping s'hi estava bé tot i que semblava que l'estrangera era jo: he estat formant part d'una colònia de tendes i cotxes holandesos, amb nens i nenes rossos que jugaven al riu i anaven a la piscina (no recordo pas que hi fos abans). A Espot hi vam ser l'any 81, al càmping, on es va morir la Xispa, una gossa fidel i nerviosa, que li agradava córrer i ensumar-ho tot i va ensopegar amb un gripau que la va queixalar: el verí de la pell li va penetrar al cos. Ens la vam endur cap a casa, a la falda de la mama, jo conduint, les dues plorant tot el camí. La vam enterrar sota un roser del carrer Anton Romeu. No recordo si havia tornat a Espot des de llavors. En fa una pila d'anys!

He pujat amb el jeep oficial fins a l'Estany de Ratera, on fa més de 35 anys que hi havíem pujat a peu i m'he donat el gust de baixat caminant fins a Espot, encara que la senyora que ven bitllets de jeep no ho entenia que em deixés perdre la baixada amb el "taxi", si d'altra gent ho feia!; em deu haver vist massa xacrosa, ja!

He gaudit del camí de baixada tot i la xafogor que cada vegada es fa més forta a mesura que vas descendint. Aigua, cascades i flors i moltes papallones i literalment quatre poca pena caminant.

He pujat (també amb jeep!) fins els llacs d'Amitges i he visitat el Refugi del CEC. Baixada a peu fins a Sant Maurici i, avui sí, el jeep de tornada.

He remuntat amb jeep fins l'Estany Negre i el Refugi Josep M. Blanch i he baixat amb jeep tot el trajecte. He fet, doncs, totes les combinacions possibles de jeep!

El paisatge és grandiós, els dies assolellats i l'atmosfera neta. A mida que puges, menys gent, a Sant Maurici un formiguer. Dinar de motxilla al Refugi Ernest Mallafré, amb els peus al riu i l'esquena repenjada al pollancre.

He tornat a admirar aquests paratges, ben conservats gràcies al Parc Natural i al respecte de la gent. De fet, tenim llocs ben bonics per veure i viure i penses que, de vegades, no cal anar gaire lluny per passar uns dies de pau i tranquil·litat.

També m'he mogut per Super Espot, les pistes d'esquí tancades a l'estiu i on es poden recórrer camins planers, que no tot s'acaba pujant als cims; agraeixes el poder llegir i estirar-te a l'herba i badar i mirar el cel i anar caminant sense cap objectiu, només per plaer i per gust i amb comunió amb la natura.

I he fet, anada i tornada, el camí "del tubo". En dèiem l camí "del tubo" i de fet, per sota el camí hi passa el tub de conducció de l'aigua, fins a un punt final que el veus baixar cap a la carretera que va de Sort a Esterri. Recordo que agafàvem el berenar i hi passejàvem, varies tardes d'estiu quan el sol ja va cap a la posta. No creieu que és poca cosa: té una mica més de quatre quilòmetres d'anada i tants d'altres de tornada. Està ben conservat, fins i tot hi han fet una petita explicació del que han significat, al Pirineu català, la construcció de les hidroelèctriques a finals del XIX i començaments del XX i de la xarxa de tubs que foraden les nostres muntanyes, fins i tot per sota Els Encantats! És agradable passejar-hi encara que hagis de compartir les passes amb les pedalades.

Encara he tingut temps d'arribar-me a la fira de formatges d'Escaló, un petit poble de carretera al que no havia entrar mai i l'he trobat preciós i cuidat. Escaló guarda un tresor als seus voltants. Si travesseu la carretera i el riu podeu seguir uns tres quilòmetres fins al monestir derruït de Sant Pere de Burgal. Silenciós ens parla d'altres temps on va viure-hi una comunitat important de monjos; el pas del temps l'ha conservat prou i encara s'alça majestuós en aquesta muntanya pedregosa. A través del vidre, brut per les inclemències del temps, es pot admirar la còpia de les pintures que conformen el seu absis; les originals estan exposades al MNAC. No sé si heu llegit Jo confesso de Jaume Cabré; allà en copsareu l'encant. A mi em va encuriosir, ja que no ho coneixia i al Jaume Cabré l'enamora el lloc. És la segona vegada que hi he anat i puc dir que s'hi pot reflexionar i escriure en pau.

Amb la màquina al coll, m'he afartat de flors, de papallones, de cims i d'estanys en uns paisatges idíl·lics. I m'he emportat la frescor cap a casa.

Vaig començar l'estiu a la Vall occitana d'Ustou, pràcticament per darrere d'aquestes muntanyes i l'acabo a la Vall de Sant Maurici, en terres catalanes. I amb la retrobada de les dues vessants del Pirineu al Port de Salau, començo a pensar ja en l'estiu vinent.

Festa Major de Gràcia

BONA FESTA MAJOR Gràcia. Ha estat un plaer passejar pels teus carrers i places!!!!!!

Sant Jaume de Frontanyà

S'ha guanyat la fama per ser, durant molt de temps, el poble més petit de Catalunya. Sembla que li ha passat al davant Gisclareny, tot i que, qui hi ha anat aquest mes de juliol, no ho diria pas. 

Sant Jaume de Frontanyà significa la infantesa, les colònies, la descoberta d'uns dies de muntanya en un paratge bell i tranquil. Significa la muntanya, els bolets, els avellaners, els gorgs, els jocs i les xerrades a les escales de l'església.

Poble petit d'unes quantes cases al voltant de l'imponent església romànica, arrecerat als peus del cingle, amb boscos que es perden en l'horitzó.

Camins seguits amb unes velles xiruques, coneixença d'un món que se'ns va fer molt proper durant uns quants estius.

El Cingle

El Cingle

He retornat a Sant Jaume, m'ho devia i ho devia als de casa, ho devia a aquell món i a aquella època en que encara s'hi havia d'anar a peu, o amb el matxo d'en Miquel, o amb el jeep del Juan de Borredà; un món fet de pastissos elaborats per la Carmeta a la llum del "carburo"; de fer anar unes barques fetes d'escorça per la bassa vigilada tothora per la Florentina; de jugar a "manos" amb el Sacha, que estava amb el Xirinachs, i amb la única nena del poble, la Maria Rosa; de conèixer la gent de Currubí als que se'ls morí un fill petit; de veure, des de la plaça, allà lluny, la polseguera d'un cotxe: "Un cotxe!". D'acomiadar la darrera mestra amb el seu fill, l'Andreu i d'anar a veure la Maria de Cal Berlinga. Un món amb les cases habitades, amb la font que rajava i escoltant les anècdotes de la Florentina als peus de la porta de l'església.

Faig i Branca

Gorg de Terradellas

Ara, el poble està arreglat. Hi ha la carretera des de Borredà i des de La Pobla de Lillet des de fa anys, fanals de llum elèctrica, bancs de fusta per reposar, cases conservades. Cases tancades. No hi ha ningú a la Fonda, ni la Carmeta i el Miquel ni la Maria i el Ferran, ja s'han jubilat els de Cal Marxandó, el Ramon i la Maria. Han desaparegut algunes cases que devien amenaçar ruïna, entre elles la de la "Capitana"; no hi ha l'arbre immens a la plaça, ni la Florentina vigilant la font, tot i que reposa al cementiri de Sant Jaume, no hi ha gent a les escales ni a la plaça. Queden, però, els de Casablanca que t'acullen com si fossis de la família. Queden cases habitades fora del poble: a Cal Vicenç, a Tubau, a Terradellas, a Les Planes, a Lloberes, al Molí del Quirze. Cal Frontanyà —on hi vaig conèixer encara gent i després fou casa de colònies— està tancat; ni tant sols he vist les colònies dels Oms.

Tubau

Malgrat tot, m'he retrobat "amb el meu Sant Jaume".

He voltat camins, els he tornat a trobar i recórrer: una passejada cap a la Font de la Mansana, cap als Oms explorant l'antiga drecera tot passant per Cal Berlinga i Cal Jan; cap a Frontanyà per la pista i pel camí del cingle. He pujat al Coll de Creu Melosa i a Faig i Branca i al Puig Lluent i als Rasos de Tubau, m'he banyat al gorg del Matxo i, sobretot, al gorg de Terradellas, he anat fins a Lloberes de Dalt i de Baix, fins al Cintet i el Prat. He vist com ha quedat d'enrunat Can Picanyes i no he acabat d'arribar a Can Cortines. I he reposat i llegit a l'esplanada de la Creu del Cingle acompanyada per unes quantes vaques. De fet, he trobat vaques per tot arreu i boscos, tots conservats, fins allà on arriba la vista. Per davant de Santa Eugènia, o Santa Euginia com diuen los de Sant Jaume, ja hi passa la carretera asfaltada.

Montgrony

M'ha faltat anar fins a Sant Romà de la Clusa i fins a Sant Julià de Cosp o acostar-me a Currubí. Ho deixo per a la propera vegada.

I ara, així com abans no es podia, es pot anar a fer una cervesa a Borredà i un granissat a La Pobla de Lillet on us recomano la visita a l'exposició sobre Eusebi Güell i la volta pels jardins Artigas; he visitat Sant Quirze de Pedret i m'he arribat fins a Montgrony, records també d'infantesa quan s'havia de pujar a peu o amb un ase.

Sant Quirze de Pedret

No he vist gaires excursionistes, unes noies que anaven cap a Sant Romà de La Clusa i una parella dalt del Cingle el dia de la Festa Major.

El dia de la Festa Major, festa grossa i gran sorpresa. Ha aparegut gent de tot arreu, com per art d'encantament, famílies senceres amb nens que han pogut banyar-se amb escuma al mig de poble i saltar en aquests jocs inflables; diables i focs a la nit i havaneres en un poble de muntanya. Amb l'ofici i el cant dels goigs a l'església més de la meitat buida.

He estat molt ben acollida a Casablanca, amb la Teresa i el Manel, més de quaranta anys de professionalitat i bon fer. Bona cuina i millor tracte.

Casablanca

M'ha agradat tornar a passar quinze dies a Sant Jaume.

M'ha agradat tornar-me a calçar les velles xiruques i recordar antigues cançons a flor de llavi.

M'han quedat ganes de tornar a Sant Jaume!

Festival de Música Antiga dels Pirineus

Engolasters

El Miracle

L'estiu és temps de festivals, concentrats, la majoria d'ells, a Barcelona  i a la costa. Però des de fa vuit anys, hi ha una aposta decidida per a que en d'altres indrets també es pugui gaudir de la bona música. El Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP) acompleix aquest requisit, bona música i bons músics, i té, a més a més, un plus extraordinari que el fa especialment atractiu: el paisatge i l'entorn on es desenvolupa cada concert.

Sant Vicenç d'Obiols

Des de fa set anys que puc seguir el festival en diferents indrets, alguns eren ben coneguts i d'altres han significat un agradable i interessant descobriment, com el d'aquest any a Sant Vicenç d'Obiols, una església visigotico-romànica a la confluència  entre Gironella, Casserres i Avià. Des d'Avià hi porta una pista que s'ha de conèixer; sort que, en veure la furgoneta de l'organització, la vaig poder seguir i m'hi van conduir. Una església voltada de bosc i camps de conreu, al ponent de la tarda quan el sol toca el campanar, en un lloc tranquil i fora del brogit de la carretera que baixa de Berga cap a Gironella.

A molts concerts s'hi organitza una visita guiada o una explicació informativa i històrica del lloc. A Sant Vicenç vam poder escoltar la història de la construcció de l'església i vam poder saber alguna cosa més d'aquest país que té tantes coses per conèixer.

El Quartet Teixidor, quartet de corda resident de l'Auditori Enric Granados de Lleida, ens va oferir un concert amb obres del repertori de corda de grans compositors com Mozart i Haydn; va ser un equilibri perfecte dels dos autors tocats amb mestria i sentit musical. En acabar, coca artesana i un vi bo.

Esterri d'Àneu

L'altra concert d'aquesta temporada em va portar a l'església d'Esterri d'Àneu, ja més coneguda, amb el grup Tasto Solo que féu un concert exquisit. El clavisambalum de martells, l'arpa renaixentista i l'organetto, perfectament coordinats i dirigits per Guillermo Pérez, ens van oferir melodies del renaixement (1500-1550), d'autors com: Robert Cooper, Hugh Aston, Tomas Preston, Henry VIII i peces anònimes. Va ser una sort ser allà en aquell moment.

Tots dos conjunts es destaquen com a grups que complementen el seu treball orquestral i pedagògic amb l'estudi i aprofundiment de partitures desconegudes tot interpretant-les i donant-les a conèixer. Els seus membres, nois i noies joves i amb una gran professionalitat, ens fan pensar que la cultura musical continuarà persistint en tan bones mans tot i que es mereixerien més ajudes i suport per part d'institucions i de tots nosaltres.

Els concerts estaven plens i tothom en va sortir satisfet.

Cada temporada intento assistir a algun concert segons on em trobi aquell estiu: La Seu d'Urgell (Església de Sant Domènec o Castellciutat); admirant els retaules de Sant Llorenç de Morunys o del Santuari del Miracle; pujant a ermites, fins fa poc oblidades, com la de Ceuró al Solsonès; caminant fins el llac d'Engolasters a Andorra en un magnífic concert de la coral Cantiga; donant una volta per pobles com La Pobla de Segur o Torre de Cabdella,...

Ceuró

Sant Llorenç de Morunys

Crec que als pobles i racons del Pirineu i pre-Pirineu fan falta més iniciatives com aquesta, m'atreviria a dir tant a l'estiu com la resta de l'any, que poguessin donar una empenta cultural i musical no només als estiuejants si no, sobretot, als seus habitants.

Valdria la pena que es dónes més importància a la música, la seva interpretació i el seu estudi, a partir de concerts, per part dels mitjans audiovisuals i a l'escola.