Benvolguda Anna:
Com ja saps, aquests dies estem assajant el Messies de Haendel que cantarem al Palau per Nadal.
Treballem força; tot va molt bé i som molta gent: uns tres-cents diuen. Els assajos els fem a l’Auditori de Sant Cugat els caps de setmana quinzenals.
Però no és ben be això pel que t’escric. Et voldria explicar el que em va passar l’altra dia ,tot i que sé que estàs molt atrafegada.
Doncs, mira, noia, deixa’m descarregar-me, i creu-me que tot el que et diré és veritat.
Fa quinze dies, un diumenge al matí, ens tocava l’assaig. Vaig entrar a la sala corrent. Com sempre feia tard i em va tocar seure a les darreres files, que no és que m’agradi gaire tot i que té els seus avantatges: surts de seguida cap al lavabo i el bar quan és l’hora de la pausa, pots fer una capcinadeta mentre repeteixen els baixos, perquè els baixos, pobres, sempre els toca doble ració, ja m’entens. Tot i així no te n’enteres gaire, i no et dic segons quina “santa pau” s’et fica al davant . Però el diumenge al matí s’està tant de gust al llit! Be, el que t’anava dient.
El director encara no havia arribat, si ho arribo a saber no corro tant!. La gent xerrava pels descosits i em vaig aposentar còmodament a la butaca amb les cames estirades endavant. Aviat em vaig adonar que al meu costat hi havia una perruca blanca, llarga i estarrufada com aquelles que es portaven al segle XVIII.
Guaita aquest, vaig pensar. Ja són ganes de venir disfressat! N’hi ha cada un pel món!
Llavors es va girar i se’m va quedar mirant atònit, silenciós. El vaig observar. Te’l podria descriure: gros, corpulent, cara rodona, inflat de galtes, selles prominents i nas destacable, entre dos ulls petits i curiosos. Portava casaca de vellut ribetejada d’or; als canells, aquelles puntes aristocràtiques d’abans; pantalons de mitja cama amb mitges blanques i sabates negres de xarol adornades amb una grossa sivella. Les mans rabassudes i els dits coberts d’anells. Aferrava un bastó amb el mànec en forma de cap de cérvol.
Vaig quedar glaçada; em sembla que si en aquell moment em punxen no em treuen sang. Qui m’ho havia de dir! Vaig fregar-me els ulls, però ell seguia allà.
Em va somriure.
-Quin concert fan avui? - em demanà
A partir d’aquest moment vam establir una conversa força interessant. Vaig aprofitar l’avinentesa d’aquesta trobada per a conèixer millor aquest prolífic músic.
Sou famós, heu escrit força i tot tipus de música.
Si, be, ... El pare volia que fos advocat. Però a mi això de les lleis no m’anava; prefereixo les lleis mètriques; contrapunt, un, dos, tres, papam-pa-pa-papapam. Força, grandiositat.
Si, i tant, de fet tot ell traspuava grandiositat.
De petit, ja tocava l’orgue, jo. I més tard vaig ser violí segon de l’orquestra.
Si, se’l considera un virtuós organista.
L’orgue, l’orgue, ah! L’orgue. A Itàlia vaig entusiasmar! Hi havia una bona colleta allà: en Corelli, l’Scarlatti. Ara, jo no em podia estar quiet. Vaig tornar a Alemanya i després Londres. Quin viatge el de Londres!. Vaig arribar ben marejat, nena. No era com ara això de viatjar. T’ho havies de pensar. Mira!, m’agradava allò. Però en Jordi I d’Hannover em va cridar per dirigir la Reial Acadèmia de Música i ...
Oh!, que interessant!
Què dius ara, nena. Allò era massa. No sé quins problemes deu tenir el director d’aquí. Però jo ho havia de fer tot: compondre, dirigir, escollir els cantaires, contractar-los,... i no estaven mai contents. O els semblava massa o massa poc. Em van acabar els nervis.
Però Déu n’hi do com a compositor: òperes, oratoris, cantates, duos, música religiosa, música instrumental....
Vaig veure que estava satisfet del meu interès.
De cop i volta, assenyalant el llibre que jo tenia a la mà, li espurnejaren els ulls, s’arrepenjà a la butaca tirant el cap enrera i recolzant-lo en el respatller, tancà els ulls; cantussejà: and the glory, the glory of the Lord; do, la, mi...re, do, fa, fa, sol, la; altos comencen, s’ajunten sopranos, baixos, tenors, continuen tenors, shall be revealed,... pom, pom,pom, així,... amb precisió: shall be, shall be....
A poc a poc es va anar aixecant tot movent els braços a dreta i esquerra.
Parà, obrí el llibre sense mirar:
Vaig seguir el text i la música que cantussejava:
Realment, t’has passat una mica amb tantes semi-corxees; es fa difícil aquest passatge
Precisió, nena, precisió! Tatatatata, tatatatata. For unto us, For unto us. La Bíblia fou la meva inspiració. Vaig començar el Messies l’agost de 1741. L’estrena va ser apoteòsica; es parlà que era la peça de música més completa que existia. Es van fer 68 audicions. “Vaig creure veure el cel obrir-se i aparèixer Déu davant meu”
Sobte del Messies la simplicitat dels recitatius i la gran brillantor dels cors – vaig dir fent-me l’entesa.
No em sentí, una llàgrima li lliscà per les galtes.
S’aixecà transportat. Tornava a cantussejar, tota la seva expressió era música: ta, tatat, ta, tat, tatatatat.tatatatata.
Li vaig agafar la mà i el vaig acompanyar passadís avall. Es féu un silenci absolut, només trencat per uns petits esglais.
Va pujar dalt l’escenari. Tothom s’aixecà, immòbil, expectant.
Alçà els braços, el bastó com a batuta, el pols segur, el ritme precís:
HALLELUJAH, HALLELUJAH!!!!
