Volta als Rasos de Peguera

Deixeu-me dir abans de res i en desgreuge pels vocals de la sortida que ha estat un plaer fer Els Rasos. Ja anireu veient de què va!, però ha estat una sortida "amb torna". El matí s'ha aixecat rúfol sobretot com més ens acostàvem a l'inici de la caminada, al començament de les pistes d'esquí dels Rasos de Peguera. Però la vocal ens anava consolant "a partir de la una del migdia escamparà i podrem prendre el sol tot dinant".

Tots confiats, doncs, hem encetat la pista que, al cap de poc, s'ha convertit en un camí voltat d'herba verda i flors talment una estora posada als nostres peus. Fins i tot hem pogut agafar unes quantes múrgoles per goig dels boletaires. Hem arribat al poble abandonat de Peguera a redós del rocam que l'embolcalla. Allà, hem escoltat al vocal explicar-nos llegendes i històries que corren per la contrada sobre els maquis. No hem d'oblidar que estem al país del  Caracremada (Ramon Vila Capdevila), nascut a Peguera, anarcosindicalista de la CNT, col·laborador de la resistència francesa i el darrer maquis català que lluità contra el franquisme. El 1963 fou mort per les bales de la Guàrdia Civil a Castellnou de Bages i va ser enterrat al mateix lloc però a l'exterior del cementiri; uns diuen que les restes han estat traslladades a Peguera, però no ho acabem de saber del cert. El que si que hi ha avui en dia és una ruta, la Ruta del Caracremada, que es pot fer a peu, a cavall, amb raquetes de neu, amb BTT, amb nens i versió running, recorrent els llocs que va passar.

Seguidament, hem encetat una pista que, pràcticament no surt als mapes però que ha estat descoberta per un familiar de la vocal i que va pujant en lleugera pendent però constant. No ens hem perdut ja que anàvem controlats (no tant guiats!) pels vocals. El camí feia de bon passar entre una extensa fageda de fulles acabades de brotar i que conferien al paisatge un verd lluminós que contrastava amb la negror dels troncs.

La boira ens ha anat acompanyant i estenent el seu lletós mantell entre els arbres, conferint al bosc un ambient humit i misteriós. Al Clot de La Molina hem dubtat de continuar pujant pel torrent del mateix nom per fer una drecera que tant ens agrada als excursionistes, però sort que el seny dels vocals s'ha imposat i hem seguit per la pista. Després d'un revolt pronunciat hem resseguit una extensa pineda de pi negre que ha canviat totalment el tipus de terreny. El cant dels ocells entre els arbres ens ha acompanyat fins a arribar a Les Bassetes per dinar, que avui, entre el tema dels maquis i el de la drecera, ens hem saltat el típic "fem un plàtan" i tothom tenia força gana. La vista des del cingle era fantàstica: sota nostre, al fons, el Santuari de Queralt i Berga. Ens hem adonat, però, que tot i ser ja les dues del migdia no havia pas escampat; no només això, si no que estàvem ben bé sota la boira i allà al lluny lluïa el sol. Això no ens ha fet desistir del menjar i del repòs encara que hagi estat fresquet.

Pujant pel dret i resseguint la cinglera hem anat carenejant fins a arribar a La Torreta dels Rasos on hem divisat el pantà de La Baells, al fons i sota el sol, i els cims més aprop nostre com El Cogulló d'Estela i el Cim de l'Auró, també sota els núvols.

Continuant la catifa verda hem baixat, ara si, fins el Pla de l'Orri per tornar-nos a enfilar de seguida. La vocal ja ens informava que no patíssim perquè tot era baixada i pla fins el final, però nosaltres anàvem pujant i és clar, com que ens havia dit que ella la sortida l'havia feta al revés, hem entès que tot li havia semblat de baixada i de "bufar i fer ampolles". Seguint amunt darrera qui ha agafat el comandament de la sortida, el recent estrenant nou coordinador de les sortides dels dijous, hem arribat al Pedró dels Rasos de 2061m i punt culminant de la Serra. Vaja!, com una propineta de més a més. Els vocals, que havien perdut punts amb allò de la pujada que per a ells era baixada, han tornat a recuperar tots els punts perquè la vista ens ha allargat fins a les muntanyes d'Andorra i, més aprop, la Serra del Verd, el Cadí i la Gallina Pelada i, al fons amb sol, la Llosa del Cavall. I ara sí, poc a poc i amb retard, ha anat sortint el sol que ens havien anunciat a primera hora. Contents i satisfets, aquesta colla de joves dels dijous hem fet un cim més i encara haguéssim pogut continuar fins la Serra d'Ensija, això si, fent pujades.

Hem baixat tota la pista d'esquí fins a arribar a peu de pista i hem anat a fer una "clara" al Refugi dels Rasos.

Vocals: no us preocupeu, crec que, amb aquesta sortida, heu deixat el llistó molt alt!

El Mikado i Els Pirates

Ahir dissabte 14 i dins les Festes de Maig de Badalona, vem fer el segon concert/representació (esperem fer "bolos"!) de dues operetes que van fer furor als anys vuitanta: El Mikado i Els Pirates. Les van estrenar la Companyia teatral Dagoll Dagom i, nosaltres, l'Orfeó Badaloní, hem tirat endavant amb el projecte dirigit magistralment per l'Òscar Peñarroya i la il·lusió de tots els cantaires que n'hem format part. Com hem gaudit fent de "pirates" i de "nenes pusil·lànimes"! Tots hi hem posat les veus, els "cossos" i les ganes!
Els nostres mòbils han estat "bojos" durant tots aquests dies comentant les aventures com a noietes verges i pusil·lànimes pensant de quina manera podíem "encantar" aquests pirates de la costa i el pastor de la muntanya.

I com podíem fer que El Mikado es fixés en nosaltres, homes i dones del Japó que ens hem presentat amb gran plaer. 

Finalment, desprès d'una preestrena al Cercle Catòlic de Sant Andreu, hem "actuat" al Teatre Zorrila de Badalona. Ens han acompanyat quatre solistes de magnítud superlativa, tant a nivell musical com teatral i relacional amb tots nosaltres.

La veritat és que ha estat un plaer cantar amb la massa coral de l'Orfeó i, especialment en aquesta ocasió amb el Cor Projectes. 

Hem passat les nostres trifulgues: estudi, memorització, expressió, interpretació i, també, perquè no, la tria del vestuari que ha motivat tant a les "noies pel Mikado". Ha estat un projecte global que ens ha ajudat a la compenetració de grup, i a viure cada concert amb sentit musical.

Ambdues obres van ser compostes per Gilbert i Sullivan, parella formada pel llibretista S. Gilbert i pel compositor A. Sullivan. Les seves òperes han gaudit d'un llarg èxit arreu, i sovint se segueixen representant per tot el món anglosaxó. Gilbert i Sullivan van influenciar directament en el desenvolupament del teatre musical al segle XX. Les seves òperes també han influenciat els discursos polítics, la literatura, el cine i la televisió i sovint han estat parodiats pels humoristes. 

 
Us adjunto, com es diu avui en dia, un tastet dels Pirates  i del Mikado que van cantar els Dagoll Dagom en espera de l'edició del nostre concert. No en dubteu, que quan el repetim us avisaré amb temps!

 

Primavera a Cal Julià

Mentre els badalonins indultaven una nit a la dimonieta Anastàsia, jo he tornat a Cal Julià per gaudir de la primavera. Tot el camí estava tenyit de verd i d'arbres que comencen a brotar i ensenyen les fulles tendres. Sempre m'agrada arribar a la casa per aquesta època i que em donin la benvinguda el bé de Déu de lliris blaus que hi tinc; em dóna alegria i m'emociona.

Ara, està tot florit! Els lliris, el lilà, les bosses de pastor, els trèvols, la farigola, l'argelaga. D'altres flors han acabat ja el seu moment: els narcisos i les violetes escampades per tot el terra. Els lledoners estan brotant, els avets creixen, el fonoll i el julivert s'escampen, les maduixeres floreixen i les roses ja despunten. Tot riu! I el Petit m'ha fet companyia amb el seu miolar demanant menjar.

Tot era solitud; tant sols ha passat el jeep del Cossarell fent la seva ronda habitual i, a la nit, s'encén la llumeta de Cal Pomer.

No he pogut fer cap caminada: els núvols negres i el terreny mullat m'han reclòs a dins de casa. He passat unes estones llegint i, quan el sol m'ha fet l'ullet, he aprofitat per passar la desbrossadora d'herba perquè estava altíssima amb les darreres pluges.  Aviat haurem de tornar-hi.

He fet algunes fotos de les gotes d'aigua reposant sobre la corol·la de les flors. Tot traspua tranquil·litat. He baixat amb recança  però amb l'esperança de tornar a pujar! Sé que el meu petit refugi serà allà.

Badalona Dimoni 2016: l'Anastàsia

Mireu! Sóc bonica, oi? Aquest any, sóc jo el dimoni; be, la dimònia; alguns em diuen dimonieta però a mi no m'han agradat mai els diminutius. Ja sabeu que a Badalona cada any per aquestes dates planten el dimoni a la platja i m'ha tocat a mi. Com que són temps nous, sóc del sexe femení. Home!, perdó, dona! m'han fet una “nena”. Ara que aconseguim canviar el sexe, ara i per primera vegada, no sabem si per última, resulta que em fan nena; no una senyora treballadora com les dones que anaven a les fàbriques com la Piher o a Can Casacuberta al torn de les sis del matí, o com les dones pageses, perquè, creieu-me, les dones sempre han treballat i a

Badalona també n'hi havia de pageses que traginaven pels camps i les vinyes, ni com les dones dels pescadors, sempre sofertes, treballant a cor que vols esperant el marit que tornés amb quatre maires i quatre gambes d'Arenys; ni com les que han treballat en oficines i despatxos i han tingut cura, a més a més, de les criatures i la casa. No! A mi m'han fet una nena. Oh! I una nena amb el nas de pinotxo que no sé ben be què han volgut dir, perquè les nenes no hem de ser pas mentideres i jo no ho sóc, de veritat! M'han posat una forca a la mà que més que una forca sembla una forquilla de joguina. Jo havia vist els dimonis d'altres anys i allò si que eren forques i no la meva que, a sobre, li pengen uns fils esfilagarsats. No sé, però la primera vegada s'hi podien haver mirat una mica, no trobeu?

Tot i així m'agrada estar aquí.

Avui han vingut tota una corrua de nens —i nenes— que m'han deixat un eixam de dimoniets/etes. Uns/unes fets/fetes de paper, d'altres de capses de cartró. Fins i tot en tinc un de color blau!, pelut i gros que em fa una mitja basarda, però que està ben fet, no es pot negar. Vés, em fan companyia, tot el dia aquí palplantada entomant la pluja i el sol. Encara sort que estic de cara a la Rambla i veig passar la gent a totes hores del dia i de la nit: nens, nenes, joves, ciclistes, uns que corren, en diuen running, em sembla, vells prenent el sol als bancs, altres atrafegats i mirant a terra a buscar el tren, joves que seuen a fer el vermut i noies i nois que treuen a passejar el gos. Sort que m'han posat una tanca al voltant i els gossos no se m'acosten, que pateixo per la cua, que me l'han feta grossa i llarga, amb la punta que mira al cel.

És maco i emocionant quan passen els trens; de vegades venen de la dreta i d'altres de l'esquerra i fan uns xiulets juganers; i quan coincideixen dos fan un fort terrabastall, que em maregen i tot!

M'han vestit amb una caputxa vermella, deu ser per a que no em constipi amb aquests aires de marinada. A la nit, sense que se n'adonin els que em vigilen, em giro cap al mar per veure el reflex de la lluna i les llumetes de les barques —que poques n'hi ha, ja!— a l'aigua tranquil·la i si m'hi fixo bé, em puc veure una mica la cara i aquests braços i cames articulats que m'han posat i que no em deixen moure.

Malgrat tot, estic contenta, és divertit veure tanta gent. A la tarda, sentint el soroll somort de l'aigua i les onades al darrere, veig el sol que s'amaga per les muntanyes i entre les cases.

Però,... què passa ara? Quanta gent! Tot Badalona em ve a veure, avui? Caram, fins i tot els castellers aixequen castells! Al meu honor? Oh! I arriben uns gegants —ells si que es mouen— que van fent giragonses pel passeig. I aquest soroll? Focs! Valga'm Déu! No em vingui a petar un a sobre, que sóc de fusta, jo! Petards, trons, trabucs! Quina festa! Llàstima que es va enfosquint.

Oh!, ara el cel s'omple de llumetes de colors que pugen molt amunt i fan un espetec quan són dalt i cauen les espurnes com una pluja de colors i tota la gent està encantada amb el coll enlaire i criden i riuen i aplaudeixen i fan oohhhsss!

Però,... què és això? Sento una escalfor als meus peus. Què fan aquests bordegassos? Però... si estan encenent foc a les meves cames! Senyor!

Que em cremo! Apagueu això! Tothom mira i ningú fa res! Que no ho veieu que m'estic rostint? Que se'm crema el vestit! Ajudeu-me! No vull acabar així. Que encara que sigui de la família dels dimonis jo no he cremat ningú a les calderes! Pobre de mi! Ja estic tota encesa com una torxa i aviat cauré a la sorra.He estat una bona nena i us prometo que no em queixaré més de la forquilla que m'heu posat ni d'aquest vestit que sembla de dol. Si us plau...

Els focs s'acaben, la música para, torna el silenci i la gent va desfilant a poc a poc amb un somriure als llavis. El balanceig de les onades bressola l'Anastàsia en un son infinit i l'aigua negrosa del mar l'engoleix.

Carenejant la Serralada de Marina

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar. 

Dia assolellat, amb una certa calitja, dia de primavera. Des de la cadena de darrere el Cau de la Conreria hem carenejat per la Serralada de Marina guiats amb molt bon fer pels companys del Centre Excursionista de Badalona als qui regraciem les atencions i les explicacions donades.

Caminada agradable per la pista que ens ha portat fins el Turó dels Nou Pins, allà on no es deia pas Turó de Nou Pins ni hi ha nou pins. Hem divisat pràcticament tota l'estona la costa que va des de Premià de Mar fins a Barcelona passant pel Masnou, Montgat, Badalona i Sant Adrià de Besòs fins que, la nostra vista, ha divisat, també, el Tibidabo, Collserola i un xic de l'aeroport del Prat.

Tot el camí hem estat acompanyats per la verdor i per la brotada de les flors: l'estepa blanca amb les seves corol·les rosades i l'estepa negre amb la blancor dels seus pètals; el bruc amb les flors a vessar; la prematura ginesta, el romaní curull de les seves petites i perfumades tiges florides. Els arbres resplendien amb el seu verd acabat d'estrenar: alzines, roures, pins i garrics en flor i els cirerers d'arboç amb les cireres encara verdes però que ja anuncien el fruit vermellós que ens alegrarà els dies d'estiu. Tot un jardí i, als nostres peus, les ciutats amb el seu tràfec que, des d'aquí dalt, ens sembla molt llunyà.

Un cop passat el Turó de Nou Pins hem carenejat per un corriol lliscadís, en aquest sector de terra erosionada pel sol, les pluges, els caminants i les bicicletes, fins a arribar quasi al punt més baix de la Serralada per tornar enrere i, entre vinyes, pujar la pista que ens ha dut a la torre de guaita del mal anomenat Turó d'en Galceran. De fet, el turó està uns metres més endarrere. Nosaltres l'hem aconseguit i escalat fins al seu mateix cim per veure tota la plana del Vallès, amb Montserrat, la Mola i el Montseny. En aquest dia calitjós ens ha faltat una mica més de transparència sobre el Pirineu.

Hem acabat de donar la volta per la zona obaga del Vallès on la vegetació es fa més espessa, senyal d'humitat i ombra però també d'activitat humana accelerada amb pobles que s'albiren tocant-se tots entre si. El Pere Quart potser ja no veuria els tres pins que fan una serra!

Hem tornat cap al Cau acabant de colrar-nos la pell amb el sol. Els que som de Badalona, us agraïm aquesta sortida!

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs. 

 Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.