Les baumes de Llaers

Paratge espectacular i força desconegut. Des de Sant Quirze de Besora heu d'anar fins a Santa Maria de Besora i des del centre del poble surt una pista forestal, asfaltada, que ens porta fins el llogarret de Llaers amb el seu castell senyorívol. Declarat com a Bé cultural d'interès nacional està construït sobre el cim de la muntanya de Sant Bartomeu, a 909m d'alçada. Fou del domini de Sant Joan de les Abadeses i l'Abat Oliva el consagrà el 1025; només en restes els murs de l'església i la rectoria.

A poques passes, endinsant-nos al bosc, trobem el Monument Panteó  que commemora l'afusellament de 72 carrabiners el 17 de juliol de 1874 per les tropes carlistes comandades pel meu avant-passat, el general Francesc Savalls, qui ordenà els afusellaments. Fou inaugurat el febrer de 1879 i ha estat objecte de reparacions.

Retornem als peus del castell i passem per la Masia l'Hostal per seguir l'itinerari que, entre boscos de fulla caduca i vistes del Pirineu nevat, ens portarà a les balmes de Llaers. passem una magnifica i imponent masia porxada, cal Teixidor i arribem a la primera de les tres baumes que visitem: la Bauma del Teixidor. Lloc feréstec, humit, rajant aigua per sobre la roca que li fa de protecció. Immensa, molt apropiada per a tenir-hi aixopluc. Encara queden les restes de les construccions que serviren d'habitatge fins fa ben poc, ben entrat el segle XX, cap al 1960. Terra de molsa, ortigues i verdet, ens ofereix una agraïda frescor d'aigua.

Continuem pujant per un camí no gaire difícil, que ens porta  primer fins a un saltant d'aigua fantàstic i arribem a la segona bauma: la Baumassa. Habitada encara, l'olor ho delata, pels ramats que deuen passar per la zona. Hi trobem, també, les cases ara desertes arrecerades a la roca.

Ens continuem enfilant per sobre de la bauma fins anar a trobar la Bauma dels Fleus, molt més recollida però també molt interessant, amb el rajolí interior que sembla una font per poder beure dempeus.  f A l'exterior, una mica més enllà, una bassa ens regala amb la presència de dues boniques, groc i negre, salamandres.

Acabem la pujada a l'ermita del Cau, en un paisatge verd, dalt de la cinglera, lloc de celebració d'aplecs.

A partir d'aquí, davallem per un corriol força dret fins a retornar a Llaers on hem deixat els cotxes. Durant tot el camí hem gaudit de les violetes, els matrimonis, l'aigua i el despuntar de la primavera en una sortida molt recomanable.

La Fou de Tous

Camps verds, gespa i flors, arbres florits: la primavera treu el cap per acompanyar-nos en les nostres caminades. 

Sant Martí de Tous amb el seu imponent castell, visible des de lluny, ens dóna la benvinguda. Comencem el camí i aviat arribem a l'ermita de la Mare de Déu de Sentfores on va bé de fer un petit descans amb la companyia de dos gossos acalorats i estirats per prendre el sol. L'ermita, datada l'any 1329, ens explica la tossudesa d'una verge trobada per un pastor que volgué romandre al lloc on fou trobada, en aquest espai de la comarca de l'Anoia.

Restaurada l'any 1993, és típic anar-hi per Pasqua a fer un aplec en família i ballar-hi sardanes. 

Tot caminant aprenem el nom de flors que omplen camps sencers com l'eruga silvestre o "ravenissa blanca" que omple el paisatge de petites flors blanques i és la delícia dels ramats; sabem més del treball de les abelles amb un company que ens explica d'una manera fàcil i entenedora les vicissituds d'aquests insectes tan ben organitzats; admirem els camps que ja despunten amb el seu cultiu i revivim paisatges relaxants en una primavera que ja despunta. 

Així, arribem a l'engorjat de la fou de Tous. Paisatge admirable, amb un raig d'aigua que ens refresca de les primeres calors de la primavera que ja s'anuncia. Ens fem la foto de grup i la foto de les noies per celebrar el 8 de març. El doll d'aigua omple un gorg que, a l'estiu, deu fer les excel·lències de la gent de la zona i és el punt de partida d'una sèrie de tolls d'aigua en un paratge humit enmig d'una comarca de secà.

Continuem fent camí i travessem rierols; traiem jerseis i trenquem el color; dinem al costat del murmuri de l'aigua d'un rierol i encetem la tornada cap al llogarret de Sant Martí de Tous. Abans d'arribar-hi ens encantem amb els cirerers florits i les petites flors boscanes, que tot i ser senzilles, omplen els marges dels camins i alegren la tornada dels caminadors.

Un cop a la població visitem, per fora, el castell dels senyors de Tous tot recordant la llegenda que queda descrita en un bell poema de Jacint Verdaguer:

LA SENYORA DE TOUS

La jove de Tous era molt llaminera,

abans diu que obria la boca que els ulls;

de totes les mels sempre vol la primera,

que de cabell d’àngel barreja amb els rulls.

La perdiu li agrada si es ben estantissa,

i el faisà real com més tendre millor;

fins els rossinyols callen dins sa bardissa

d’ençà que a son coc per son niu tenen por.

Més la mà del coc li esgotima la hisenda,

fent-la voleiar a glopades de fum,

i la que és estada senyora de renda,

ara per les portes captant se consum.

Ara, si li donen nous per companatge,

per negre que sia, li sembla el pa blanc,

i diu, recordant-se d’aquell pubillatge

que li costa tantes llàgrimes de sang:

– Si jo hagués sabut que era menja tant bona

lo pa de mestall barrejat amb les nous,

ai! no envejaria del rei la corona

i seria encara Senyora de Tous.

Mossèn Jacint Verdaguer

31 de gener de 1897

14 de març

Mama, avui t'he enyorat

Santuari Mare de Déu de Núria

He tornat a pujar a Núria. M'agrada pujar-hi de tant en tant. I, ja veus, crec que no hi havia pujat mai a l'hivern amb neu! Ha fet un dia típic d'aquesta zona: núvols, sol i boira i un fred agraït i suportable. I he voltat, meravellada, pel santuari. Tot calma. Nois i noies d'escola amb esquís i trineus en un dia laborable i algunes famílies lliscant per la neu.

Sempre m'ha fet emoció quan el cremallera surt de l'últim túnel, xiulant, i apareix la silueta de la basílica i el llac, ara gelat, i la senyera onejant al campanar.

Recordo les vacances passades a Núria quan encara no existia, ni de lluny!, el Cau de la Marmota! Les primeres van ser quan jo tenia uns cinc anys i vam estar al que llavors era "la Residencia de Paz y Descanso" que algú de la Bòrax havia facilitat a la mama. Vam conèixer la família de Toledo amb la que ens vam escriure durant molts anys i vam recórrer camins i vam pujar al Pic de l'Àliga. Sempre vam recordar aquella tarda de turmenta que, tornant del camí dels Enginyers, va començar a caure un xàfec i la mama va agafar al Jaume a coll i pel dret va arribar a cobert; jo, al darrere, a quatre grapes, vaig anar enfilant-me tot passant per la zona d'escombraries de la Residencia i em vaig tallar el genoll amb algun vidre. Hi ha coses que es queden gravades al llarg dels temps. 

Encara hi vam passar algun altre any, i a l'Hotel i a l'Alberg que és ara aquella residència. Vam ser-hi, també, alguna vegada, amb la Lliga de Núria, amb les Bassols amb les que vaig pujar al Puigmal de joveneta. I un estiu amb la Xispa, que corria per la gespa verda darrere les vaques.

I jo hi he tornat també a fer càmping amb la canadenca, la darrere vegada aquest Sant Joan passat. I és que, resulta que com que em dic Núria puc pujar gratuïtament al cremallera només que recordi que hi haig d'anar un cop l'any. Alguna vegada m'he estat a Ribes o Queralbs i he anat i vingut del Santuari a peu o amb el "Torreneules".

M'hi trobo bé a Núria: al camí de Coma de Vaca, al camí de Noufonts i d'Eina, de Noucreus i de Fontcalda, al Puigmal i les Pedrisses. Per Sant Joan amb la foguera, per Sant Pere amb les farinetes, l'u de setembre per Sant Gil i el 8 per la Mare de Déu de Núria i a l'agost amb la fresca i la verdor de la muntanya, veient els cabirols que s'acosten al santuari i llegint al costat del rierol que baixa de Finestrelles.

Sabeu?, sempre m'ha agradat el meu nom!, amb aquest regust de Pirineu i de llum, de creu, d'olla i de campana. 

Quan hi vas i durant el dia surts a pujar muntanyes i per la tarda dones la volta al llac i llegeixes a la seva riba prenent el sol que marxa aviat i la pau i el relax que queden quan l'últim cremallera travessa el túnel per no tornar fins l'endemà carregat altra volta d'excursionistes, de romeus i de famílies. Llavors, tot queda en silenci i et sents més aprop de la natura i més en comunió amb tu mateixa.

He passat un dia fantàstic trepitjant neu i hi tornaré a l'estiu a veure les flors i fer caminades!

La ruta de les mentides

Com diu la Cançó de les mentides, avui hem seguit la Ruta de les Mentides per la comarca del Solsonès. Comarca força desconeguda i no per això menys interessant, al contrari. Les seves fantàstiques i ben conservades masies, els seus boscos —paradís de boletaires i trufaires— els seus camins, el verd dels camps cultivats, la immensitat del seu horitzó que fa que, miris on miris, vegis cel i blau i extensió, les muntanyes que guarden la comarca amb Port del Comte com a fidel sentinella i el Montsec i Montserrat al sud, les seves esglésies i ermites escampades, els pocs nuclis de població i l'acolliment de la seva gent, fan del Solsonès una comarca que s'ha de conèixer i estimar.

Nosaltres, avui, n'hem après una mica tot seguint la Ruta de les Mentides des de Pinell del Solsonès. Conten que la gent dels voltants que s'arreplega cada quinze dies a la missa de dotze a la parròquia de Sant Miquel, com tota la gent de pagès de les innombrables parròquies que hi ha, la fan petar al acabar la missa asseguts al pedrís de l'església, veritable lloc de relacions socials, i fan el repàs del que ha passat a cada casa durant aquells dies, comenten com van les collites, s'informen de malalties, naixements, casaments i òbits i d'altres esdeveniments. I són tantes les ganes d'explicar coses que cadascú hi posa la seva salsa i arriba un moment que ja no se sap on comença la realitat i on acaba i se n'arriben a dir tantes de mentides!

Tot caminant ens ha passat el mateix. A veure si al llarg de l'escrit les descobriu les mentides que hi ha.

El camí és planer i ple de sorpreses. Aviat hem visitat el Pou de Gel, construcció rodona que va tenir la seva utilitat fins fa pocs anys. Allà hem sabut que aviat augmentaran la pensió, dels que la cobren, com a mínim un 20% per què ara ja hem sortit de la crisi i ens donen un premi als que sostenim el país.

Hem fet camí fins la Font de la Horta del Soler, amb un doll d'aigua que ha restat amagat als nostres ulls. Hem contemplat les masies aïllades: grans, conservades i ben cuidades i seguint per corriols enmig de les pinedes ens hem trobat amb l'ermita de Sant Tirç, tancada i amb una important escletxa que la pot deteriorar si no s'hi posa remei aviat. En aquesta petita parada, ens han comunicat que això de la independència està al caure, que Sant Tirç vetlla per a que així sigui i que el president de l'Estat en el que encara estem ha dit que no cal referèndum per que ja se'n encarrega ell de fer-nos fora.

Al cap de poc ens hem trobat amb la Balma  de la Font del Marrà, on d'aquí uns quants anys o segles, hi haurà estalactites i estalagmites amb les nostres petjades immortalitzades.

Més enllà, la fossa neolítica de Casals, lloc encantador que ens ha permès transportar-nos als temps prehistòrics tot parlant amb els homes i dones que hi van habitar fa temps: la seva parla tenia una semblança amb el català dels nostres dies!

Hem vist les masies de prop i hem admirat el gros Lledoner, en aquest temps encara despullat que hi ha a la masia de Casals. Pous i basses i grans pedres de contrafort i gossos. Tot un món rural que potser està a punt de desaparèixer. I silenci, i calma, i nosaltres sols enmig de la natura. Avui, hem agraït aquesta pau i un sol caient de tarda que ha conferit unes llums especials a aquest paisatge.

De retorn al Pinell, hem recordat que, si haguéssim fet aquesta ruta al segle XIX, potser ens haguéssim trobat amb alguna emboscada de carlins, tal vegada amb el meu avantpassat, general carlí que va voltar, amb un humor heretat de la tramuntana, per pobles i viles fent patir als que no el seguien. Oh! i no creieu, va arribar a ser marquès i baró! (A veure qui l'endevina, aquesta!).

Tot plegat una ruta circular d'uns 12Km que han fet d'aquest dijous una interessant i agradable caminada amb els companys, tots ben comandats pel Ramon V. i pels altres "guies" que l'han ajudat en la tasca amb una organització excel·lent. Us recomano, doncs, que, així que pugueu, feu una volta pel Solsonès i descobriu tots els racons que té, que són molts.

Montcabrer i Burriac

Turó de l'Infern

Amb els amics del Centre Excursionista de Badalona hem fet una petita però significativa volta pel Maresme, pujant a un parell de llocs emblemàtics en un dia en el que ens hem trobat amb núvols, ventada i sol. Hem iniciat el camí deixant els cotxes a la Font Picant de Cabrera de Mar i ens hem enfilat pe aquest sòl típic de la Serralada del Litoral, erosionat i relliscós, fins a arribar al piló que marca el Turó de l'Infern, punt geodèsic de l'Institut Geogràfic Nacional. En Jaume ens ha explicat la seva història: temps era temps, aquí dalt hi pujaven els convictes i d'altre gent que, segons els poders establerts, mereixien morir a la forca, i els penjaven tot fent un clot a terra dels que encara en queden alguns rastres. Nosaltres ens hem salvat de la forca i hem pogut tornar a baixar per enfilar-nos una mica més fins la creu del Montcabrer tot passant per l'estesa d'antenes que hi ha abans d'arribar-hi.

Montcabrer

Castell de Burriac

El vent feia jugar els núvols. La negror conferia al paisatge unes llums admirables sobre el mar; a la plana, a les maresmes, un bon nombre de vivers i hivernacles. Al davant nostre la silueta inconfusible del castell de Burriac, onejant la senyera i darrera seu, talment com un sentinella, el macís encara nevat del Montseny. Cap al sud, la silueta retallada entre núvols de Montjuïc amb Barcelona al seu dessota. Hem deixat les coves Encantades per a una altra ocasió i davallem cap al Coll de Burriac on un monòlit de cinc metres d'alçada indica el Consorci de la Serralada Litoral i els pobles que el conformen: Argentona, Cabrera, Cabrils,Mataró, Premià de Dalt i Premià de Mar, Sant Vicenç de Montalt, Sant Andreu de Llavaneres, Vilassar.

Després de fer un mos, arribem al Castell de Burriac per una pujada i un tram d'escales. Situat dalt d'un turó a quatre-cents metres sobre el nivell del mar, avui en dia està declarat com a bé cultural d'interès nacional. La seva història es remunta al 1023 i va ser una de les propietats de la comtessa Ermessenda de Carcassona esposa de Ramon Borrell I. Les vistes al quatre punts cardinals són magnífiques i ens donen idea del paisatge característic de la zona. Dominem el mar, la plana i la muntanya. Un bon lloc de guaita i de defensa en d'altres temps més tempestuosos. La senyera, ja gastada, oneja al pal. A tots ens vénen al cap records d'infantesa pujant al castell, encara no restaurat, i que, en el nostre món d'infants, ens semblava que conqueríem els dominis dels barons com uns herois que anàvem a salvar princeses. El castell de Burriac, visible des de molta part de la comarca ens és un castell familiar, i, per a molts, exemple dels castells de sempre.

Deixem enrere el baluard i descendim fins a la Font Picant de Cabrera, ara clausurada, però recentment obert un berenador i lloc de fer una bona barbacoa els diumenges amb tota la família.

Retornats als cotxes ens arribem al poliesportiu de Cabrera de Mar on acabem la jornada amb un bon dinar. Una bonica sortida ben aprop de casa!