Castell de Palafolls

Com cada dijous hem fet una sortida a muntanya. Avui, a la comarca del Maresme, una comarca que sempre ens sorprèn, pels seus itineraris, el seu paisatge i la riquesa de la seva cultura i els seus pobles.

Hem seguit l'itinerari que ens ha portat des de Malgrat de Mar fins a Tordera tot passant per Sant Genis de Palafolls i el Castell de Palafolls.

Malgrat de Mar és una simpàtica població costanera on fan mercat els dijous. Hem de travessar tot el poble de baix, des de l'estació del tren, cap a dalt seguint les indicacions de l'itinerari PR-C 146. Un cop agafat el bon camí, passem entre canyissars que ens recorden els nostres jocs de petits amb les canyes simbolitzant bastons i espases, travessem rieres i passem per sota de carreteres i autopistes per sortejar les zones industrials que han anat conquerint aquesta comarca agrícola.

Encara veiem, però, molts horts amb pebrots vermells, col-i-flors, tomàquets i mongetes de la temporada.

Arribem a Sant Genís de Palafolls, amb la seva església d'origen romànic però restaurada amb element gòtics. Avui està tancada. El seu entorn traspua pau i benestar. Sant Genís, antigament, era conegut com Sant Genís de Vilelles i pertany al municipi de Palafolls; la seva església fortificada està catalogada com a bé d'interès nacional. S'hi venerava la Mare de Déu de les Dones, talla desapareguda el 1957. Val la pena que us arribeu fins a Sant Genís per veure l'església!

Des d'aquí retrocedim uns metres per anar a trobar el camí que ens porta a Palafolls, Als afores del poble dalt d'un turó que domina la zona veiem el Castell de Palafolls. 

Pugem dalt després de deixar enrere camps, horts, cases pairals i urbanitzacions modernes. El castell que es pot veure des de la carretera nacional i des de l'autopista, sorprèn per la seva grandària i és un magnífic mirador de la zona del Maresme. Davant nostre el mar, els horts, la població de Palafolls i la de Blanes, dominada, també, pel seu castell. Al darrere, el Montseny amb el Turó de l'Home i les Agudes; enfront el Montnegre. Al lluny es destaca la silueta del Canigó nevat. Tot en un dia magnífic, amb una mica de boirina, que ens fa desprendre'ns de jaquetes i jerseis i prendre el sol en màniga curta tot dinant recolzades en unes pintures... grafits de l'època contemporània.

Podeu voltar pel castell, pujar a la torre de l'homenatge, dinar al pati d'armes i entrar a l'església, tal com feren els barons de Palafolls, tot i que ells, tenien un castell sencer. Però, amb les runes es pot somniar! És un edifici militar medieval construit dalt d'un turó, paral·lel al riu Tordera, situat en un lloc estratègic per dominar el camí de Girona a Barcelona per la costa. Va ser el centre de la important baronia de Palafolls dins del comtat de Girona.  Les aigües de la Tordera aprofitades amb séquies, servien per a regar les terres i per als molins bladers, paperers i drapers que s'hi establiren i es convertiren en monopoli de la baronia. Al segle XIII era ja una gran fortalesa, tenia notaria pròpia, batlle, saig i jutge ordinari i farga al terme de Ferreries. Passà a mans dels Cabrera, més tard als Montcada i d'aquests als Medinaceli i, finalment, a l'Estat el 1880. L'any 1966 es va crear l'entitat "Amics del Castell de Palafolls", que vetlla pel castell. El 1971, l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell va restaurar-ne l'església.

Nosaltres estem satisfets de contemplar aquestes parets que sempre hem vist de lluny. Déu n'hi do de la gent que s'hi acosta!

Fins i tot el Ramon m'estarà agraït tota la vida per haver-lo pujat fins aquí. 

La davallada la fem seguint els passos del Ramon —no el de Montcada!— que ens porta cap a Tordera travessant polígons industrials, horts i tota la població sota un sol de tarda afable, presagi ja de l'hivern que ens espera.

El riu Tordera baixa ple d'aigua cap al mar, la posta de sol ens atrapa i fem el darrer quilòmetre cap a l'estació de la RENFE ajudats per una clara.

Hem conegut un xic més el nostre país i una part de la història d'aquesta comarca que malda per continuar viva entre el mar i la muntanya, entre la indústria i l'agricultura.

BHUTAN: regne de l'Himalaia (II)

Rangjung és una petita població de cases que conserven l'arquitectura que anirem trobant per tot el país, comerç i bitxos assecant-se al sol i que ens permeten dir a cada menjada: not hot! not species! La vida als carrers és animada: homes i dones traginant embalums i nens encantats de veure uns quants turistes amb màquines de fotografiar i mòbils. Podem entrar al dzong, la paraula significa temple budista, i veure la cerimònia de precs i ofrenes dels lames que hi habiten. El gong va tocant parsimoniosament, els resos s'enlairen cap a Buda; de tant en tant, les llargues trompetes acompanyen els cants. Els monjos fan ofrenes de figuretes fetes de pasta d'arròs i mantega i ens permeten tirar-hi grans d'arròs, crec que com a purificació. Nosaltres, asseguts en fila, cames creuades com el lotus, ens ho mirem i ho seguim tot, embadocats.

Trashingang és un poble al voltant d'una plaça que té al seu centre un gran molinet d'oració, majestuós, que serveix de lloc de trobada dels vilatans. Hi fem estada en un hotel amb vistes a la vall i hi visitem el dzong on uns petits lames ens espien des de les galeries del primer pis. Els dzongs són unes fortaleses monestirs de les regions del sud de l'Himalaia, especialment del Bhutan, on els espais, patis i edificis queden definits per la construcció de murs amb torres: murs alts, amb multitud de petites finestres a la part superior, pintats de blanc amb franges vermelles.
Es van construir amb funcions tant militars, com administratives i religioses, servint de llar als monjos budistes. Els dzongs formen part de l'organització territorial del país sent cada un d'ells cap de districte i on estan repartits el poder executiu, legislatiu i judicial. A més a més, són la seu del govern polític i religiós.​ A l'interior acostumen a estar pintades, amb colors alegres, escenes de la vida de Siddartha Gautama, el Buda, asceta i savi que va propiciar les ensenyances que han donat lloc al budisme.

Des de Trashigang prenem la única carretera que travessa el país d'est a oest. Tota ella està en obres: eixamplen i arreglen les incidències dels monsons d'uns mesos enrere. Les obreres, índies en la seva majoria, carretegen rocs i els fan a miques i les màquines i grues no paren de treballar enmig de la pols. Durant  trajecte, anem veient la carretera com va pujant tot recargolant-se com una serp en direcció a Mongar.
Abans d'arribar-hi, però, fem una visita interessantíssima i molt agradable a l'escola pública de primària de Ngatshang. Els nens ens reben obedientment asseguts a l'esplanada entre pins i banderes d'oració. Ens han habilitat un espai per a que ens asseiem còmodament i prenguem alguna cosa mentre assistim a l'espectacle dansaire de cada aula. Músiques modernes i tradicionals s'alternen en els seus balls. Tots ens miren i els mirem. Heu tingut mai una canalla asseguda sense gairebé moure's i tenint vosaltres una màquina de fotografiar a la mà? És sensacional anar copsant les mirades, les expressions i els gestos que aniran engruixint la targeta de fotos o els mòbils. S'ho passen bé dansant, alguns amb la  vergonya típica de qui se sent observat, les nenes endreçant els vestits i fent mitges rialles, les més grandetes amb posats més compungits i els jovenets una mica més maldestres en els ritmes. Una festassa!

La sorpresa és sensacional quan ens demanen que participem amb un numeret i, a nosaltres, homes i dones fets, ens costa molt posar-nos d'acord i fem allò típic de moure'ns esbojarradament i convidar a ballar als infants entre rialles i grans gestos per fer-nos entendre.
Dinem ben servits i els alumnes fan cua amb els plats i els coberts per passar per les cassoles plenes, els més petits tutoritzats pels més grans, tot seient també en fila al terra, talment haguessin anat d'excursió.
Després, una visita a les aules acompanyats pel director del centre. El mètode pedagògic que utilitzen per a l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura em recorda molt el que es fa servir a les escoles catalanes: un mètode global de paraula que es va descodificant en síl·labes, la referència i associació paraula-imatge, la correspondència entre el seu idioma i l'anglès que parlen pràcticament tots i molts missatges a les parets. Missatges de suport conductual positiu, d'ànims, de fer veure que s'aprèn dels errors i ningú neix ensenyat, de respecte als altres i de confiança en un mateix.
I m'he sentit transportada a quatre anys enrere, quan visitava les escoles de Badalona pregonant el mateix mètode, que algunes seguien i d'altres trobaven complicat i als temps de la immersió i la integració, de la col·laboració amb les escoles especials i el seguiment de tots els discapacitats; i he vist que a l'altra punta de món, la lluita i la feina és la mateixa: el treball per uns valors i unes actituds que ens facin creure més en la humanitat, que ens facin, sobretot, persones. "L'educació necessita tant de formació tècnica, científica i professional com de somnis i utopia" (Freire). Això és el que vaig deixar escrit al muntatge que vaig fer per a l'EAP amb una salutació meva : "Us vull donar les gràcies per tot el que he rebut de vosaltres i tot el que hem compartit en la tasca comuna de fer que infants i joves puguin tenir un futur millor amb responsabilitat". I ho subscric encara!
Marxem encantats i voltats de nenes que ens porten a la sortida i ens diuen adéu amb la mà. Segur que per a l'escola també ha estat un gran dia que recordaran!
Després del Pas de Kori La de 2310m arribem a Mongar on ens espera la visita del dzong i on assistim a l'assaig d'uns joves dansarins i dansarines que es van mirant de reüll.
La nit és més fresca però convida a fer una passejada pels carrers en obres del poble abans de descansar.
Ha estat una jornada emocionant i cal recuperar forces per a continuar fent revolts i conèixer el país de la felicitat.

BHUTAN: regne de l'Himalaia (I)

Bhutan ha estat durant molt temps, per a mi, una paraula màgica. Un llibre llegit a la joventut, un misteri, unes muntanyes amb neus eternes que podien arribar al cel. Bhutan ja és, ara, una realitat; un país perdut entre muntanyes, sí, però amb vida, amb gent, amb història i amb cultura. Defensant la seva supervivència entre la gegantina Índia i la més enorme Xina, compartint cultura i geografia amb els tibetans.
Bhutan és un país petit. Tot ell muntanyós, amb boscos que cobreixen el sòl, falgueres enormes, mig tropical al sud, malgrat la seva alçada, i alpí a mida que es va pujant, amb unes altituds per sobre de les que estem acostumats quan anem als Alps; terrasses de camps d'arròs i una vida, en la seva major part, dedicada a l'agricultura i ramaderia.

L'orografia ha fet que fos un país aïllat i difícil de seguir, poc comunicat amb l'exterior tot i que la modernitat occidental hi ha arribat de ple en alguns aspectes: vestimenta, cotxes, mòbils i pantalles planes de televisió.

Tanmateix, traspua encara una vida plaent, tranquil·la, un ritme fet a mida dels seus habitants.

No es veuen grans edificacions; les cases conserven la mateixa arquitectura a tot el país; no es veuen incendis ni tales exagerades d'arbres: la conservació de l'ambient és un dels pilars del país de la felicitat.

La seva economia es basa en l'exportació de la força hidroelèctrica cap a la Índia i en el turisme. Tot i així, on són les torres d'electricitat?, algunes soterrades. Turisme, en aquesta època, molt sostenible: grups petits i parelles que segueixen, això sí, un guia bhutanès. No es pot entrar de per lliure al Bhutan, cal visat i anar acompanyat per la gent del país. Això et facilita la comprensió i els desplaçaments pel seu accidentat terreny.

Han estat, doncs, setze dies de viatge travessant muntanyes revolt a revolt, amb pujades i baixades, sortejant passos de més de tres mil metres sobre el nivell d'un mar que no tenen.

Vam entrar al Bhutan per la frontera de més a l'est, Samdrup Jongkhar i fent uns tràmits entre apagada i apagada de llum que el noi bhutanès es prenia amb paciència.

La primera nit sencera en un llit després d'hores de viatge l'hem fet a Jongkar on hem arribat ja fosc. Vam sortir de Barcelona via Frankfurt i, un cop ajuntat tot el grup, hem arribat a Delhi per a descansar un parell d'hores i agafar un avió intern que ens ha deixat a Guwahati, encara a la Índia, on hem continuat amb cotxes els cent-vint quilòmetres que ens separaven de Bhutan. Abans d'entrar-hi, Shiva ens ha beneit. El viatge és llarg, però l'emoció per a conèixer i per descobrir món passa per sobre de tot.

Des de Jongkhar ens dirigim cap al nord deixant enrere les planures índies i de seguida enfilem muntanyes: "Al Bhutan només hi ha dues rectes: el tros de carretera paral·lel a la pista d'aterratge de Paro i el tros de sortida de Jongkhar". Ho hem comprovat! 

El viatge fet en un autocar petit propicia el coneixement i la cohesió del grup i dóna peu al debat de molts dels temes que ens preocupen sobre la vida i costums dels habitants d'aquesta zona de l'Himalaia i sobre els propis, que els trajectes donen per això i per caminar algunes estones.

Les banderoles d'oració voleiant al vent es fan visibles a cada racó de carretera i de muntanya i els colors de tardor, groguencs i marronosos ens parlen d'una natura semblant a la de casa.
La primera nit del viatge pròpiament dit la fem a Trashigang. Des d'aquí tenim l'oportunitat de fer una primera caminada cap als pobles rurals de la zona. Els pagesos estan recollint l'arròs i altres cereals, el sol ens amara amb força i fins i tot sentim calor. Es diu que per aquí comença l'habitat del Migoi, aquest animal misteriós que es passeja pels boscos, al que ningú ha vist, i que al Tibet anomenen el Yeti. A Rangjung, porta d'entrada al Parc Nacional de Sakteng, visitem el dzong, el temple budista que s'alça als llocs principals de cada població talment les nostres esglésies. La religió, filosofia i forma de vida del Bhutan és el budisme importat del Tibet. El budisme impregna tota la vida, les creences i la fe d'aquesta gent de les muntanyes.

Nosaltres comencem també les nostres oracions fent rodar els molinets, grans i petits, presents a tots els temples i entrades de població, donant la volta als edificis i estupes en el sentit de les agulles del rellotge i resant la seva lletania, el mantra: Om mani padme um, la joia en el lotus. Aquestes sis síl·labes estan associades al bodhisattva de la compassió Avalokiteshvara. El mateix Dalai Lama n'és una reencarnació.
Aquests dies aprendrem moltes coses del budisme i dels seus protagonistes i, potser, arribarem a la conclusió que, pràcticament totes les religions, van a parar al mateix lloc i se sustenten en els valors morals i universals de la humanitat.

Rasos de Tubau

He tornat a Sant Jaume de Frontanyà, aquesta vegada amb el CEC.

Em feia il·lusió anar-hi, encara que em conec molts dels seus camins. Crec que l'excursió no va decebre a ningú: prats, boscos, vistes del pre-pirineu, un bon caliu a l'hora d'esmorzar i durant tota la caminada, bolets i cel força clar.

Hem menjat un mos a Casablanca, en aquests moments, l'única fonda oberta després que han plegat ja fa anys la fonda Sant Jaume i, recentment, Cal Marxandó. La Teresa i el Manel ens han servit amb amabilitat i amb tota l'atenció que han pogut, si es té en compte que en un dia laboral se't presentin 34 persones a menjar i beure un cafè amb llet, ells que estan acostumats a la calma del novembre.

Hem deixat els cotxes on s'inicia el camí del Coll de la Bataiola: una pista força enfangada en la part baixa, resultat de les pluges d'aquests últims dies (i setmanes!). Algú de nosaltres ha anat per terra o ha ficat la bota dins el fang i s'ha emportat un bon record marronós cap a casa.

Tot verd, gemat, amb aquells boscos tan ufanosos de Sant Jaume, el pi roig, el boix i el roure. Un paisatge de verd i colors ocres, amb una estora de gespa i alguna vaca que ens ha mirat de reüll mentre passàvem.

De seguida, els més previsors hem tret bosses de plàstic i les hem omplert de fredolics, rovellons, llenegues i llengües de bou. Algú que no en sabia el nom avui els ha après, fins i tot amb una recepta per a fer sopa o truita.

El camí va pujant la serralada dels Rasos de Tubau. S'imposa una petita parada al Coll de la Creu d'en Soler per a rejuntar-nos i respirar l'aire net del bosc. La pujada es va fent de mica en mica més pendent i pedregosa i és bo d'anar parant per fer fotos, recollir bolets o admirar la vista que se'ns va obrint tot al nostre voltant. Amb un darrer esforç arribem al Pedró d'en Tubau i quedem meravellats del nostre país. Sobresurten les muntanyes del pre-pirineu ben nevades: Pedraforca, Cadí, Serra d'Ensija i darrera la Serra del Verd, el Puigllançada. A l'altra vessant, la silueta inconfusible de Montserrat, la de Sant Llorenç al davant i tantes d'altres en un mar de muntanyes que s'allarguen fins l'horitzó. L'aire és fresc i cal tapar-se; els núvols, entre grisosos i blancs, ens diuen que cal no estar gaire temps dalt. Fem la foto de grup de rigor i ens disposem a desfer el camí.

Quan arribem altra volta al Coll de la Creu de'n Soler ens arrecerem per dinar. 

El Coll és un lloc on conflueixen camins: el que agafarem per retornar als cotxes i el que baixa cap a l'ermita romànica i la masia de Tubau que avui no visitarem. Conten males llengües en un rampell de realitat que, era una vegada, dos germans que vivien a Tubau, cuidant vaques i camps, i que no es parlaven; arribava a tal extrem la seva animadversió d'un cap a l'altre que cada un vivia en un extrem de la casa, menjaven a diferents hores, parlaven amb els visitants un dient "pestes" del germà i l'altre dient-ne calamitats i gairebé ni baixaven al poble, vivint en la rancúnia i el rancor. Ja no hi són, ara, els germans de Tubau; jo encara els havia ensopegat. Però Tubau continua ocupat per una parella que no es deixa veure gaire. Qui en tingui ganes en pot fer un conte-drama rural; segur que tindrà èxit!

Quan la fresca ja s'imposa, malgrat la suada de la pujada, iniciem la última davallada, alguns seguint el camí reglamentari, d'altres pel mig del bosc per tal d'acabar la collita de rovellons, d'altres rescatant un fòssil de petxina incrustat en una pedra.

Arribats als cotxes, ens escurem bé les botes i anem cap a Borredà a prendre alguna cosa calenta i a acabar la jornada amb la compra de formatge, bull blanc i bull negra, que sempre fa gràcia de portar embotits del Berguedà cap a casa!

El dia ha estat magnífic, la sortida molt maca i ens acomiadem fins una altra caminada.
Al cel, ens acomiaden una parella de voltors i el que creiem que són unes àguiles majestuoses planejant damunt els nostres caps; qui sap si ens han seguit des dels Rasos, qui sap si ens diuen fins aviat!

Donem la benvinguda a la gent que es va incorporant en aquest grup i que possibilita un futur llarg i plaent de les sortides dels dijous.