BHUTAN: Regne de l'Himalaia (III)

Sortint de Mongar, la vegetació és exuberant, les falgueres creixen en matolls gemats, grosses i lluents, els camps d'arròs embelleixen el paisatge, l'aigua s'escola per tot arreu i fem una parada per admirar la cascada de Namling i l'estupa de Kuri Zampa. 

Els colors de la tardor s'han ensenyorit de la zona on descobrim una classe de conífera que canvia del verd al marró. Hi ha poques flors en aquesta època, tot i que encara anem trobant durant tot el camí l'anaphalis, o perla nacarada, originaria d'Àsia i de la zona de l'Himalaia. La tranquil·litat supera amb escreix  el anar i venir atrafegat del nostre país. Ens aturem a dinar a la població de Sengor, un dels llocs més atractius del centre del país. Zona eminentment agrícola i de pastures, amb cases que excel·leixen en l'arquitectura, camps i pallers i banderoles d'oració. 

Unes pageses estan fent miques les branques d'uns xiprers: les seves diminutes fulles serviran per a fer encens i honorar els gurus i el Buda en els temples. Els iacs, animals forts adequats per a les condicions de la muntanya de l'Himalaia, pasturen tranquils. Tot ens recorda els pobles del Pirineu o d'Astúries uns quants anys enrere.

Pas de Thrumseng La de 3554m; la boira ens fa entreveure per una estona un paisatge esperpèntic amb els pins enlairats cap al cel i les banderoles voleiant al vent. De tant en tant, un tros de cel ben blau ens diu que aviat s'aixecarà. Pel camí de baixada, trobem els iacs que pasturen i les cases que acumulen llenya per a l'hivern que imaginem força dur en aquesta zona.

Arribem a Ura amb un cel del tot blau i un sol que ens dóna escalfor. Fa bo de passejar pel poble encara que no s'hi veu cap ànima, tant sols una dona amb la seva filla penjada a l'esquena omplint un cassó d'aigua a la font.

Aviat sabem que la resta de la gent són al dzong on una munió de gossos els esperen a l'exterior pacíficament estirats al terra, vigilant tothora els moviments que hi ha al seu voltant. Els nens ens miren i els vells somriuen a aquest grup d'estrangers que té la gosaria d'entrar a les seves vides.

La boira es passeja per l'amplia vall mentre nosaltres, un xic més abrigats, prenem el te amb galetes en el pic-nic improvisat que ens preparen cada tarda els bhutanesos que ens acompanyen.

Continuem serpentejant la carretera per fer nit a la vall de Bhumthang.

Al matí, en un dia d'una claror magnífica, ens disposem a conèixer aquesta vall que destaca per la seva producció de pomes i blat sarraí, robustes cases de pedra i infinitat de monestirs. En aquesta vall hi va néixer Pema Lingpa, els descendents del qual formen avui la dinastia Wangchuck que governa Bhutan des del 1907. 

A tot arreu, carrers i places, edificis públics, restaurants i bars, entrades i sortides de poblacions..., hi trobareu la fotografia de la família reial actual. El cinquè rei, Jigme Khesar Namgyal Wangchuck, amb la seva dona i el seu petit hereu, són venerats a tot el país. Bhutan és una monarquía parlamentaria amb el rei al capdavant. El pare de Jigme, el quart rei, estimat per tothom, va "obligar" al país a acceptar aquest tipus de governament: els bhutanesos, de fet, preferien que fos el rei qui s'ocupés de tot ,però, aquest, format a les universitats europees, va preferir donar la veu al poble i va abdicar a favor del seu fill que ha continuat el seu llegat. Com a casa nostra, vaja! A nosaltres, poc donats a la monarquia, ens sobta una mica, no la democratització, si no aquesta adulació a la seva imatge present a tot el país.

Comencem el dia fent una caminada per a conèixer Mebar Tsho, un congost sagrat on es van trobar escriptures, tresors i estatuetes de Gurú Rimpotxe, personalitat d'una importància capital dins el budisme tibetà. La seva vida es troba envoltada de llegendes: va néixer en una flor de lotus, va entrar a la cort casant-se amb una filla del mateix rei i va esdevenir l'hereu del regne. El llac és un lloc de peregrinatge, es troba dins un parc natural i representa un dels moments cabdals de la vida del Gurú, quan es va tirar a les profundes i fredes aigües del gorg i en va sortir il·lès al cap d'uns quants minuts, el que va indicar als que l'envoltaven que era un home sagrat. Les petites estupes fetes amb pedretes omplen les cavitats de la roca, lloc d'oració dels seguidors de Rimpotxe.

Seguidament les visites al Jakar Dzong, al Temple de Jambey, al Tamshing Lhakhang i al gran monestir de Kurjey, tots ells amb els seus molinets d'oració, els lames i estudiants fent pregàries i reflexions, les parets decorades amb la vida del Buda i els gurus que han protegit la fe dels budistes. La representació del cicle de la vida no falta a cap temple. Destaquen les figures a façanes i parets dels quatre animals que protegeixen el Bhutan: el tigre, el lleó, el drac i l'elefant: de fet, Bhutan és "La terra del drac del tro" i el drac està representat a la seva bandera.

A Thekarshong fins i tot practiquem l'esport nacional, el tir al blanc. No se'ns dóna pas malament; no aconseguim fer diana, però llancem la fletxa força lluny!

Abans d'anar a descansar encara fem una volta per Jakar, amb les cases pairals i els bitxos assecant-se a les teulades, els pallers sota teulat, els horts de mongetes, col-i-flors i tomàquets, els nens jugant i alguna vaca passejant pel carrer.

El país de la calma, del pas lent de les hores, de la felicitat que se sustenta en quatre pilars bàsics: conservació del medi ambient, desenvolupament d'una economia sostenible, dret a l'educació i un bon govern.

Crec que això és el que podrien desitjar la immensa majoria de països!

Castell de Palafolls

Com cada dijous hem fet una sortida a muntanya. Avui, a la comarca del Maresme, una comarca que sempre ens sorprèn, pels seus itineraris, el seu paisatge i la riquesa de la seva cultura i els seus pobles.

Hem seguit l'itinerari que ens ha portat des de Malgrat de Mar fins a Tordera tot passant per Sant Genis de Palafolls i el Castell de Palafolls.

Malgrat de Mar és una simpàtica població costanera on fan mercat els dijous. Hem de travessar tot el poble de baix, des de l'estació del tren, cap a dalt seguint les indicacions de l'itinerari PR-C 146. Un cop agafat el bon camí, passem entre canyissars que ens recorden els nostres jocs de petits amb les canyes simbolitzant bastons i espases, travessem rieres i passem per sota de carreteres i autopistes per sortejar les zones industrials que han anat conquerint aquesta comarca agrícola.

Encara veiem, però, molts horts amb pebrots vermells, col-i-flors, tomàquets i mongetes de la temporada.

Arribem a Sant Genís de Palafolls, amb la seva església d'origen romànic però restaurada amb element gòtics. Avui està tancada. El seu entorn traspua pau i benestar. Sant Genís, antigament, era conegut com Sant Genís de Vilelles i pertany al municipi de Palafolls; la seva església fortificada està catalogada com a bé d'interès nacional. S'hi venerava la Mare de Déu de les Dones, talla desapareguda el 1957. Val la pena que us arribeu fins a Sant Genís per veure l'església!

Des d'aquí retrocedim uns metres per anar a trobar el camí que ens porta a Palafolls, Als afores del poble dalt d'un turó que domina la zona veiem el Castell de Palafolls. 

Pugem dalt després de deixar enrere camps, horts, cases pairals i urbanitzacions modernes. El castell que es pot veure des de la carretera nacional i des de l'autopista, sorprèn per la seva grandària i és un magnífic mirador de la zona del Maresme. Davant nostre el mar, els horts, la població de Palafolls i la de Blanes, dominada, també, pel seu castell. Al darrere, el Montseny amb el Turó de l'Home i les Agudes; enfront el Montnegre. Al lluny es destaca la silueta del Canigó nevat. Tot en un dia magnífic, amb una mica de boirina, que ens fa desprendre'ns de jaquetes i jerseis i prendre el sol en màniga curta tot dinant recolzades en unes pintures... grafits de l'època contemporània.

Podeu voltar pel castell, pujar a la torre de l'homenatge, dinar al pati d'armes i entrar a l'església, tal com feren els barons de Palafolls, tot i que ells, tenien un castell sencer. Però, amb les runes es pot somniar! És un edifici militar medieval construit dalt d'un turó, paral·lel al riu Tordera, situat en un lloc estratègic per dominar el camí de Girona a Barcelona per la costa. Va ser el centre de la important baronia de Palafolls dins del comtat de Girona.  Les aigües de la Tordera aprofitades amb séquies, servien per a regar les terres i per als molins bladers, paperers i drapers que s'hi establiren i es convertiren en monopoli de la baronia. Al segle XIII era ja una gran fortalesa, tenia notaria pròpia, batlle, saig i jutge ordinari i farga al terme de Ferreries. Passà a mans dels Cabrera, més tard als Montcada i d'aquests als Medinaceli i, finalment, a l'Estat el 1880. L'any 1966 es va crear l'entitat "Amics del Castell de Palafolls", que vetlla pel castell. El 1971, l'arquitecte Joan Bassegoda i Nonell va restaurar-ne l'església.

Nosaltres estem satisfets de contemplar aquestes parets que sempre hem vist de lluny. Déu n'hi do de la gent que s'hi acosta!

Fins i tot el Ramon m'estarà agraït tota la vida per haver-lo pujat fins aquí. 

La davallada la fem seguint els passos del Ramon —no el de Montcada!— que ens porta cap a Tordera travessant polígons industrials, horts i tota la població sota un sol de tarda afable, presagi ja de l'hivern que ens espera.

El riu Tordera baixa ple d'aigua cap al mar, la posta de sol ens atrapa i fem el darrer quilòmetre cap a l'estació de la RENFE ajudats per una clara.

Hem conegut un xic més el nostre país i una part de la història d'aquesta comarca que malda per continuar viva entre el mar i la muntanya, entre la indústria i l'agricultura.

BHUTAN: regne de l'Himalaia (II)

Rangjung és una petita població de cases que conserven l'arquitectura que anirem trobant per tot el país, comerç i bitxos assecant-se al sol i que ens permeten dir a cada menjada: not hot! not species! La vida als carrers és animada: homes i dones traginant embalums i nens encantats de veure uns quants turistes amb màquines de fotografiar i mòbils. Podem entrar al dzong, la paraula significa temple budista, i veure la cerimònia de precs i ofrenes dels lames que hi habiten. El gong va tocant parsimoniosament, els resos s'enlairen cap a Buda; de tant en tant, les llargues trompetes acompanyen els cants. Els monjos fan ofrenes de figuretes fetes de pasta d'arròs i mantega i ens permeten tirar-hi grans d'arròs, crec que com a purificació. Nosaltres, asseguts en fila, cames creuades com el lotus, ens ho mirem i ho seguim tot, embadocats.

Trashingang és un poble al voltant d'una plaça que té al seu centre un gran molinet d'oració, majestuós, que serveix de lloc de trobada dels vilatans. Hi fem estada en un hotel amb vistes a la vall i hi visitem el dzong on uns petits lames ens espien des de les galeries del primer pis. Els dzongs són unes fortaleses monestirs de les regions del sud de l'Himalaia, especialment del Bhutan, on els espais, patis i edificis queden definits per la construcció de murs amb torres: murs alts, amb multitud de petites finestres a la part superior, pintats de blanc amb franges vermelles.
Es van construir amb funcions tant militars, com administratives i religioses, servint de llar als monjos budistes. Els dzongs formen part de l'organització territorial del país sent cada un d'ells cap de districte i on estan repartits el poder executiu, legislatiu i judicial. A més a més, són la seu del govern polític i religiós.​ A l'interior acostumen a estar pintades, amb colors alegres, escenes de la vida de Siddartha Gautama, el Buda, asceta i savi que va propiciar les ensenyances que han donat lloc al budisme.

Des de Trashigang prenem la única carretera que travessa el país d'est a oest. Tota ella està en obres: eixamplen i arreglen les incidències dels monsons d'uns mesos enrere. Les obreres, índies en la seva majoria, carretegen rocs i els fan a miques i les màquines i grues no paren de treballar enmig de la pols. Durant  trajecte, anem veient la carretera com va pujant tot recargolant-se com una serp en direcció a Mongar.
Abans d'arribar-hi, però, fem una visita interessantíssima i molt agradable a l'escola pública de primària de Ngatshang. Els nens ens reben obedientment asseguts a l'esplanada entre pins i banderes d'oració. Ens han habilitat un espai per a que ens asseiem còmodament i prenguem alguna cosa mentre assistim a l'espectacle dansaire de cada aula. Músiques modernes i tradicionals s'alternen en els seus balls. Tots ens miren i els mirem. Heu tingut mai una canalla asseguda sense gairebé moure's i tenint vosaltres una màquina de fotografiar a la mà? És sensacional anar copsant les mirades, les expressions i els gestos que aniran engruixint la targeta de fotos o els mòbils. S'ho passen bé dansant, alguns amb la  vergonya típica de qui se sent observat, les nenes endreçant els vestits i fent mitges rialles, les més grandetes amb posats més compungits i els jovenets una mica més maldestres en els ritmes. Una festassa!

La sorpresa és sensacional quan ens demanen que participem amb un numeret i, a nosaltres, homes i dones fets, ens costa molt posar-nos d'acord i fem allò típic de moure'ns esbojarradament i convidar a ballar als infants entre rialles i grans gestos per fer-nos entendre.
Dinem ben servits i els alumnes fan cua amb els plats i els coberts per passar per les cassoles plenes, els més petits tutoritzats pels més grans, tot seient també en fila al terra, talment haguessin anat d'excursió.
Després, una visita a les aules acompanyats pel director del centre. El mètode pedagògic que utilitzen per a l'aprenentatge de la lectura i l'escriptura em recorda molt el que es fa servir a les escoles catalanes: un mètode global de paraula que es va descodificant en síl·labes, la referència i associació paraula-imatge, la correspondència entre el seu idioma i l'anglès que parlen pràcticament tots i molts missatges a les parets. Missatges de suport conductual positiu, d'ànims, de fer veure que s'aprèn dels errors i ningú neix ensenyat, de respecte als altres i de confiança en un mateix.
I m'he sentit transportada a quatre anys enrere, quan visitava les escoles de Badalona pregonant el mateix mètode, que algunes seguien i d'altres trobaven complicat i als temps de la immersió i la integració, de la col·laboració amb les escoles especials i el seguiment de tots els discapacitats; i he vist que a l'altra punta de món, la lluita i la feina és la mateixa: el treball per uns valors i unes actituds que ens facin creure més en la humanitat, que ens facin, sobretot, persones. "L'educació necessita tant de formació tècnica, científica i professional com de somnis i utopia" (Freire). Això és el que vaig deixar escrit al muntatge que vaig fer per a l'EAP amb una salutació meva : "Us vull donar les gràcies per tot el que he rebut de vosaltres i tot el que hem compartit en la tasca comuna de fer que infants i joves puguin tenir un futur millor amb responsabilitat". I ho subscric encara!
Marxem encantats i voltats de nenes que ens porten a la sortida i ens diuen adéu amb la mà. Segur que per a l'escola també ha estat un gran dia que recordaran!
Després del Pas de Kori La de 2310m arribem a Mongar on ens espera la visita del dzong i on assistim a l'assaig d'uns joves dansarins i dansarines que es van mirant de reüll.
La nit és més fresca però convida a fer una passejada pels carrers en obres del poble abans de descansar.
Ha estat una jornada emocionant i cal recuperar forces per a continuar fent revolts i conèixer el país de la felicitat.

BHUTAN: regne de l'Himalaia (I)

Bhutan ha estat durant molt temps, per a mi, una paraula màgica. Un llibre llegit a la joventut, un misteri, unes muntanyes amb neus eternes que podien arribar al cel. Bhutan ja és, ara, una realitat; un país perdut entre muntanyes, sí, però amb vida, amb gent, amb història i amb cultura. Defensant la seva supervivència entre la gegantina Índia i la més enorme Xina, compartint cultura i geografia amb els tibetans.
Bhutan és un país petit. Tot ell muntanyós, amb boscos que cobreixen el sòl, falgueres enormes, mig tropical al sud, malgrat la seva alçada, i alpí a mida que es va pujant, amb unes altituds per sobre de les que estem acostumats quan anem als Alps; terrasses de camps d'arròs i una vida, en la seva major part, dedicada a l'agricultura i ramaderia.

L'orografia ha fet que fos un país aïllat i difícil de seguir, poc comunicat amb l'exterior tot i que la modernitat occidental hi ha arribat de ple en alguns aspectes: vestimenta, cotxes, mòbils i pantalles planes de televisió.

Tanmateix, traspua encara una vida plaent, tranquil·la, un ritme fet a mida dels seus habitants.

No es veuen grans edificacions; les cases conserven la mateixa arquitectura a tot el país; no es veuen incendis ni tales exagerades d'arbres: la conservació de l'ambient és un dels pilars del país de la felicitat.

La seva economia es basa en l'exportació de la força hidroelèctrica cap a la Índia i en el turisme. Tot i així, on són les torres d'electricitat?, algunes soterrades. Turisme, en aquesta època, molt sostenible: grups petits i parelles que segueixen, això sí, un guia bhutanès. No es pot entrar de per lliure al Bhutan, cal visat i anar acompanyat per la gent del país. Això et facilita la comprensió i els desplaçaments pel seu accidentat terreny.

Han estat, doncs, setze dies de viatge travessant muntanyes revolt a revolt, amb pujades i baixades, sortejant passos de més de tres mil metres sobre el nivell d'un mar que no tenen.

Vam entrar al Bhutan per la frontera de més a l'est, Samdrup Jongkhar i fent uns tràmits entre apagada i apagada de llum que el noi bhutanès es prenia amb paciència.

La primera nit sencera en un llit després d'hores de viatge l'hem fet a Jongkar on hem arribat ja fosc. Vam sortir de Barcelona via Frankfurt i, un cop ajuntat tot el grup, hem arribat a Delhi per a descansar un parell d'hores i agafar un avió intern que ens ha deixat a Guwahati, encara a la Índia, on hem continuat amb cotxes els cent-vint quilòmetres que ens separaven de Bhutan. Abans d'entrar-hi, Shiva ens ha beneit. El viatge és llarg, però l'emoció per a conèixer i per descobrir món passa per sobre de tot.

Des de Jongkhar ens dirigim cap al nord deixant enrere les planures índies i de seguida enfilem muntanyes: "Al Bhutan només hi ha dues rectes: el tros de carretera paral·lel a la pista d'aterratge de Paro i el tros de sortida de Jongkhar". Ho hem comprovat! 

El viatge fet en un autocar petit propicia el coneixement i la cohesió del grup i dóna peu al debat de molts dels temes que ens preocupen sobre la vida i costums dels habitants d'aquesta zona de l'Himalaia i sobre els propis, que els trajectes donen per això i per caminar algunes estones.

Les banderoles d'oració voleiant al vent es fan visibles a cada racó de carretera i de muntanya i els colors de tardor, groguencs i marronosos ens parlen d'una natura semblant a la de casa.
La primera nit del viatge pròpiament dit la fem a Trashigang. Des d'aquí tenim l'oportunitat de fer una primera caminada cap als pobles rurals de la zona. Els pagesos estan recollint l'arròs i altres cereals, el sol ens amara amb força i fins i tot sentim calor. Es diu que per aquí comença l'habitat del Migoi, aquest animal misteriós que es passeja pels boscos, al que ningú ha vist, i que al Tibet anomenen el Yeti. A Rangjung, porta d'entrada al Parc Nacional de Sakteng, visitem el dzong, el temple budista que s'alça als llocs principals de cada població talment les nostres esglésies. La religió, filosofia i forma de vida del Bhutan és el budisme importat del Tibet. El budisme impregna tota la vida, les creences i la fe d'aquesta gent de les muntanyes.

Nosaltres comencem també les nostres oracions fent rodar els molinets, grans i petits, presents a tots els temples i entrades de població, donant la volta als edificis i estupes en el sentit de les agulles del rellotge i resant la seva lletania, el mantra: Om mani padme um, la joia en el lotus. Aquestes sis síl·labes estan associades al bodhisattva de la compassió Avalokiteshvara. El mateix Dalai Lama n'és una reencarnació.
Aquests dies aprendrem moltes coses del budisme i dels seus protagonistes i, potser, arribarem a la conclusió que, pràcticament totes les religions, van a parar al mateix lloc i se sustenten en els valors morals i universals de la humanitat.