Groc, vermell, taronja, vermell i marró es combinen amb el verd entremig de la boira per donar la benvinguda a la tardor. Tota una gama de colors que les millors paletes de pintors no poden copiar. El lloc: Bagà i els seus voltants.
Ja sé que és a mitjans de setembre que parlem de tardor, però no és fins que veiem aquests colors a la natura que ens en fem el càrrec. Dia tardoral, amb estones de sol en una clapa de núvols, amb estones de pluja, no gaire forta, el just per obrir el paraigües o posar-se i treure's la capelina; fent camí pels nostres boscos i els nostres paisatges, pujant cap al Refugi de Rebost, aprop de Bagà.
Primer de tot una visita a Gréixer, quatre cases i una església que amenaça runa, avui en dia amb el soroll somort de la carretera que va cap al mal anomenat túnel del Cadí, però, encara, un paradís de pau i relax veient bens i vaques pasturant als prats; un home que ens dóna conversa i ens indica el millor camí per pujar al Refugi.
Tot i així, fem costa amunt per la pista que surt de l'Hospitalet de Roca-Sança, que el dia no està per bromes!
El camí, agombolat pels verds i grocs i taronges i vermellosos del paisatge, un camí que ens porta moments de memòria de pujades anteriors que ens fa evident que el temps passa, les companyies canvien però els records perduren.
Els pollancres s'aixequen altius cap al cel, els avellaners van perden el fullam, els roures es transformen. El plugim d'alguns moments ens fa pensar si l'hem encertat prou, però la bellesa del que els ulls copsen a simple vista ens fa encarar la pujada amb delit, sense defallir. Reconeixem, sens cap mena de dubte el pla de La Gavarra on tantes vegades havíem pres el sol i encetem l'últim tram d'arribada al refugi.
Sembla que el temps no hagi passat. Veig encara l'Artemi amb l'Elsa, el Fredi amb la Teresa i la Conxita i en Josep aquell any que es van prometre aquí dalt. Les sortides de la UEC, les estades de música, les pujades a Rebost des de l'Hospitalet o des del camí del Santuari de Paller, les excursions marcant camins, les celebracions i restauracions del mateix refugi, les acampades en nits estrellades amb tota la colla i em veig a mi, i a la meva mare i, quan sóc dalt, se'm fa un nus a la gola que intento dissimular perquè les noies que m'acompanyen aquesta vegada, en aquests moments, estan molt lluny d'aquells temps. Veig les pujades amb el jeep de l'Artemi i el meu, portant gent amunt i avall i trescant per camins que, possiblement, ara se'm farien difícils de seguir i penso: què atrevits que érem! I encara que ningú ho pugui veure, se m'escapa una llàgrima.
M'hauria agradat quedar-m'hi més temps al refugi, m'hauria agradat que escampessin les boires i poder contemplar el Pedraforca i tot el devessall de muntanyes que s'estén fins a l'infinit i veure els estels a sobre meu i cantar en la foscor "L'estel és el meu company" o "No has comptat mai les estrelles" o qualsevol cançó de l'Elisard Sala, però cal retornar al present. I estic contenta d'haver fet partícips d'una part de la meva història a aquestes noies que avui m'acompanyen.
Fem una clara dins del refugi, amb el Cisco i l'Anna: Artemi, a veure si t'hi deixes caure algun dia per aquí dalt!
I fem el camí de baixada, aquesta vegada amb la Conxa i la Fina, tornant a quedar meravellades del paisatge que ens acompanya, sense pluja, sense rovellons, però satisfetes i sadollades de colors tardorals: verds, grocs, vermells, taronges i marrons que ens acompanyen. Trepitgem una mica de catifa de fulles seques pel camí, resseguint salts d'aigua, deixant flors grogues als marges. Un altra dia de Rebost que no oblidaré.
A Bagà, un dinar a Ca l'Amagat i una volta pel poble tot saludant al Galceran de Pinós impertèrrit a la plaça Porxada, una caminadeta pels carrers estrets i costeruts, tot fent memòria de les diferents festes que encara conserven: la Fia-Faia, el Rescat de les Donzelles, la Festa de l'Arròs. I rememorant tants llocs que ens queden per anar: les Fonts del Bastareny, Gisclareny, les Pedres Altes del Moixeró, Coll de Pal, Coll de Pedrís, Coll de Bauma...
I al pensament unes cançons: Font Amiga, Gréixer, Invocació a Sant Bernat, Germà Ramat...
I baixem cap al pla, cap a ciutat, deixant allà les muntanyes, amb un regust de mel a la boca i amb l'esperança de tornar.
És a rebost, ben prop del cel
on les muntanyes són gemades,
que dirigim el nostre anhel,
enmig d'un floc de nuvolades,
Hi anem ardits i amb cor obert
trepitjant neu, collint maduixes
i no ens fa por lliscar pel dret
ni les rondalles de les bruixes.
Portem esquís, calcem grampons
per veure els cims i les geleres,
i en un refugi d'il·lusions
descansem tots nostres fal·leres.
Seguim camins i senderols
selves de boix i pins d'escata.
Seguim amb cants i picarols
aquest trescar que sempre esclata.
Lletra i música: Elisard Sala
Conxa i Fina: moltes gràcies per acompanyar-m'hi, encara que ens hagin quedat pendents els bolets! però amb vosaltres, el camí ha estat plaent, ple d'alegria i bona companyonia. Quina gran sort que ens agradi tant la natura!
Pensaments
(títol original francès:
Pensées)
és el títol d'uns reculls pòstums de Blaise
Pascal destinats a ser una apologia del cristianisme,
amb to marcadament ascètic. Les notes van ser publicades el 1670
i els manca l'ordenació definitiva en format de llibre, tot i això
han influït notablement diversos pensadors i religiosos. Destaca el
seu pessimisme
existencial.
La
vida humana està governada pel pecat, especialment l'orgull
i la luxúria,
que fan que la persona no es deixi guiar per la raó. Un altre risc
és deixar-se guiar per les aparences, ja que els sentits i la
imaginació
són enganyosos. Ser conscient de la seva situació és un dels fets
que distingeix l'ésser humà dels animals, i font de la seva
grandesa, malgrat que el porti a la infelicitat. Aquesta grandesa
l'ajudarà a apropar-se a Déu. 
Per damunt dels cims i els sembrats
