06 de novembre 2019

Pensament

PENSAMENT (Viola tricolor hortensis)

Pensaments (títol original francès: Pensées) és el títol d'uns reculls pòstums de Blaise Pascal destinats a ser una apologia del cristianisme, amb to marcadament ascètic. Les notes van ser publicades el 1670 i els manca l'ordenació definitiva en format de llibre, tot i això han influït notablement diversos pensadors i religiosos. Destaca el seu pessimisme existencial.
En aquesta obra, Pascal defensa una societat jeràrquica governada per un rei il·lustrat que no tingui aspiracions d'esdevenir un tirà. Aquest rei ha de garantir sobretot la pau social, encara que sigui a la força. Ha d'intentar contenir els baixos instints del poble, ja que l'ésser humà té un component essencial de tristesa que el pot fer provocar avalots per intentar millorar la seva vida.
La vida humana està governada pel pecat, especialment l'orgull i la luxúria, que fan que la persona no es deixi guiar per la raó. Un altre risc és deixar-se guiar per les aparences, ja que els sentits i la imaginació són enganyosos. Ser conscient de la seva situació és un dels fets que distingeix l'ésser humà dels animals, i font de la seva grandesa, malgrat que el porti a la infelicitat. Aquesta grandesa l'ajudarà a apropar-se a Déu. 
 
Els Pensaments de Pascal han estat traduïts al català per Miquel Costa (Ara Llibres / Fundació Pere Coromines, 2015). 



Per damunt dels cims i els sembrats
enmig de la resplendor -
qui pot endevinar-los,
qui els pot atrapar?
Els pensaments es bressolen,
la nit és callada,
els pensaments són lliures.
Només els endevina una,
que hi ha pensat,
per la remor del boscam,
quan ningú més no vetlla
excepte els núvols que passen -
El meu amor és callat
i bell com la nit.
                             Hugo Wolf

Recordeu-ho sempre: ELS PENSAMENTS SÓN LLIURES 

02 de novembre 2019

Època de bolets

Apagallums
Peus de rata
Tardor és sinònim de bolets, tot i que en algunes contrades se'n trobin a la primavera i a l'estiu.
Aquest any però, pinta malament. Els bolets són delicats: ni massa calor ni massa fred; ni massa pluja ni massa sequera. Esperar el temps just.
S'han de cercar o caçar sense fer malbé el subsòl i pensant més en la propera temporada que en l'anyada present; o sigui, agafar-los no gaire petits, esperar que es facin i deixar-ne algun per a que es vagin reproduint.
Pet de llop
Fa temps que m'agrada anar a buscar bolets i n'he après a reconèixer  uns quants.
A Sant Jaume de Frontanyà, quan hi anàvem els estius, al mes d'agost, la Maria Rosa, l'única nena del poble, ens hi portava. Pujàvem al Cingle i ens ensenyava els marges on se'n podien fer. Crec que va ser tota una descoberta per a nosaltres, gent de ciutat. En vam conèixer alguns llavors, sobretot els rovellons i pinetells.
Gita de bruixa
Més tard, vam continuar amb aquesta fal·lera a Timoneda. Quin bé de Déu de bolets! Quina explosió de formes i colors i textures i aromes! Des de rovellons i pinetells a mares de rovelló, camagrocs pel camí de Palou, cames de perdiu, peus de rata, mataparents, farinera borda, carlets, llores i cuagres, apagallums i bolets de tinta, pets de llops —el primer que va conèixer la meva reneboda tota emocionada!—, trompetes, mollerics, gita de bruixa i fredolics i fins i tot ou de reig!
Mataparent
Rubiola
Vam comprar uns quants cistells i, quan anàvem a veure el Jaume, per aquest temps, gaudíem d'allò més recorrent marges i prats i buscant pels pins i pels roures i per les alzines. Vam començar a saber l'hàbitat de cada espècie i en trobàvem molts, forces de dolents i molts de bons! Carregava cistell i màquina de fotografiar i em vaig fer una bona col·lecció de diapositives. Amb algun curs de micologia a la UEC, alguna guia i les làmines, que encara tinc de la Societat de Micologia de Catalunya, he anat perfeccionant-ne el coneixement i valorant aquest petit producte que surt de terra.
Bolet de pi
Timoneda va ser la gran descoberta de la natura, de plantes i flors i de bolets. Els cuinàvem en aquella petita cuina que ens vam agençar i a la llar de foc: truita de camagrocs, sopa de fredolics i arròs amb llenegues i pebrasses a la graella que tant agradaven als de Puigpinós. I quan n'hi havia tants, assecar-los al sol o fer-ne conserva per l'hivern.
Rabassola
A Cal Julià, ja a Lavansa, vam seguir amb l'afició; màquina carregada al coll i cap al bosquet de darrera el Muntada així que hi arribàvem. De vegades ens havíem trobat amb una bona estora de fredolics que ens esperava.
En Jaume i el Manolo van fer l'agost un octubre anant-ne a buscar per darrere de Cal Soldat i baixant-los a vendre a La Seu.
Gírgola vermella
Hem conegut i corregut boscos i corriols empastifats dels colors dels bolets: marronosos, lilosos, blancs, rosats, vermells i grocs; en alguns hi hem vist passejar-s'hi les bavoses, en d'altres fer-hi estada els cucs, uns podrits ja per la pluja, d'altres ressecs pel sol, però sempre han estat objecte d'admiració.
Fredolic
Aquest any no n'hi ha gaires de bolets. I potser ja no hi anirem, que cada vegada costa més de pujar.
Pinetell
Ara, els veig a plaça però, quan se n'ha gaudit tant d'anar pel bosc, no és ben bé el mateix. Tot i així, en farem alguna menjada, que no ens en sabem estar i aquella flaire de pinassa ens tornarà per uns moments al bosc.
Us desitjo una bona temporada!

01 de novembre 2019

Refugi de Rebost: benvinguda tardor


Groc, vermell, taronja, vermell i marró es combinen amb el verd entremig de la boira per donar la benvinguda a la tardor. Tota una gama de colors que les millors paletes de pintors no poden copiar. El lloc: Bagà i els seus voltants.
Ja sé que és a mitjans de setembre que parlem de tardor, però no és fins que veiem aquests colors a la natura que ens en fem el càrrec. Dia tardoral, amb estones de sol en una clapa de núvols, amb estones de pluja, no gaire forta, el just per obrir el paraigües o posar-se i treure's la capelina; fent camí pels nostres boscos i els nostres paisatges, pujant cap al Refugi de Rebost, aprop de Bagà.
Primer de tot una visita a Gréixer, quatre cases i una església que amenaça runa, avui en dia amb el soroll somort de la carretera que va cap al mal anomenat túnel del Cadí, però, encara, un paradís de pau i relax veient bens i vaques pasturant als prats; un home que ens dóna conversa i ens indica el millor camí per pujar al Refugi.
Tot i així, fem costa amunt per la pista que surt de l'Hospitalet de Roca-Sança, que el dia no està per bromes!
El camí, agombolat pels verds i grocs i taronges i vermellosos del paisatge, un camí que ens porta moments de memòria de pujades anteriors que ens fa evident que el temps passa, les companyies canvien però els records perduren.
Els pollancres s'aixequen altius cap al cel, els avellaners van perden el fullam, els roures es transformen. El plugim d'alguns moments ens fa pensar si l'hem encertat prou, però la bellesa del que els ulls copsen a simple vista ens fa encarar la pujada amb delit, sense defallir. Reconeixem, sens cap mena de dubte el pla de La Gavarra on tantes vegades havíem pres el sol i encetem l'últim tram d'arribada al refugi.
Sembla que el temps no hagi passat. Veig encara l'Artemi amb l'Elsa, el Fredi amb la Teresa i la Conxita i en Josep aquell any que es van prometre aquí dalt. Les sortides de la UEC, les estades de música, les pujades a Rebost des de l'Hospitalet o des del camí del Santuari de Paller, les excursions marcant camins, les celebracions i restauracions del mateix refugi, les acampades en nits estrellades amb tota la colla i em veig a mi, i a la meva mare i, quan sóc dalt, se'm fa un nus a la gola que intento dissimular perquè les noies que m'acompanyen aquesta vegada, en aquests moments, estan molt lluny d'aquells temps. Veig les pujades amb el jeep de l'Artemi i el meu, portant gent amunt i avall i trescant per camins que, possiblement, ara se'm farien difícils de seguir i penso: què atrevits que érem! I encara que ningú ho pugui veure, se m'escapa una llàgrima.
M'hauria agradat quedar-m'hi més temps al refugi, m'hauria agradat que escampessin les boires i poder contemplar el Pedraforca i tot el devessall de muntanyes que s'estén fins a l'infinit i veure els estels a sobre meu i cantar en la foscor "L'estel és el meu company" o "No has comptat mai les estrelles" o qualsevol cançó de l'Elisard Sala, però cal retornar al present. I estic contenta d'haver fet partícips d'una part de la meva història a aquestes noies que avui m'acompanyen.
Fem una clara dins del refugi, amb el Cisco i l'Anna: Artemi, a veure si t'hi deixes caure algun dia per aquí dalt!
I fem el camí de baixada, aquesta vegada amb la Conxa i la Fina, tornant a quedar meravellades del paisatge que ens acompanya, sense pluja, sense rovellons, però satisfetes i sadollades de colors tardorals: verds, grocs, vermells, taronges i marrons que ens acompanyen. Trepitgem una mica de catifa de fulles seques pel camí, resseguint salts d'aigua, deixant flors grogues als marges. Un altra dia de Rebost que no oblidaré.
A Bagà, un dinar a Ca l'Amagat i una volta pel poble tot saludant al Galceran de Pinós impertèrrit a la plaça Porxada, una caminadeta pels carrers estrets i costeruts, tot fent memòria de les diferents festes que encara conserven: la Fia-Faia, el Rescat de les Donzelles, la Festa de l'Arròs. I rememorant tants llocs que ens queden per anar: les Fonts del Bastareny, Gisclareny, les Pedres Altes del Moixeró, Coll de Pal, Coll de Pedrís, Coll de Bauma...
I al pensament unes cançons: Font Amiga, Gréixer, Invocació a Sant Bernat, Germà Ramat...
I baixem cap al pla, cap a ciutat, deixant allà les muntanyes, amb un regust de mel a la boca i amb l'esperança de tornar.

És a rebost, ben prop del cel
on les muntanyes són gemades,
que dirigim el nostre anhel,
enmig d'un floc de nuvolades,

Hi anem ardits i amb cor obert 
trepitjant neu, collint maduixes
i no ens fa por lliscar pel dret
ni les rondalles de les bruixes.

Portem esquís, calcem grampons
per veure els cims i les geleres,
i en un refugi d'il·lusions
descansem tots nostres fal·leres.

Seguim camins i senderols
selves de boix i pins d'escata.
Seguim amb cants i picarols
aquest trescar que sempre esclata.
Lletra i música: Elisard Sala

Conxa i Fina: moltes gràcies per acompanyar-m'hi, encara que ens hagin quedat pendents els bolets! però amb vosaltres, el camí ha estat plaent, ple d'alegria i bona companyonia. Quina gran sort que ens agradi tant la natura!

28 de setembre 2019

Figa de Moro

FIGA DE MORO (Opuntia ficus-indica)


"Quan camino pel Maresme i veig la quantitat de figueres de moro que hi ha em sap greu. Des de fa uns anys cada cop n’hi ha més. Per algun corriol on fa uns anys passava ara és impossible. I pels que encara passo, en algun punt, ja s’ha de vigilar i caminar molt fi si no vols rosar un d’aquests cactus.
Els boscos vells de pins es veuen amenaçats per la figuera, alguns pins estan envoltats literalment per cactus, s’entrecreuen les branques! "

Del Blog: Fent camí, Josep M. Corbella


Del Cançoner 2,0

Un estudiant va a escola
per aprendre sa lliçó.
Cara de figa aubacor,
tu me’n faç una cada hora!

Som figuera i no me manca
cap figa ni cap figó.
Déu te conserv sa vivor
per enganar-ne una altra.

Sa figa, per esser bona,
ha de tenir tres senyals:
crivellada i secaiona
i picada d’animals.

Quina música tan seca
és estada sa d’anit!
Maria, aixeca’t d’es llit,
tira’m una figa seca.


Na Maria té es nas
com una figa de moro.
Si a un bou vas a fer toro,
qualque dia l’erraràs.

Na Juana-Aina té es cor
com una figa madura;
la Mare de Déu de Cura
li donarà un partit bo.


Mu mare mascle em parí
i femella som tornada;
com me veuen descordada,
tothom s’acabussa a mi.
Una figa, que neix figó i després es crivella.

 






12 de setembre 2019

Vall de Núria: Sant Gil i la Mare de Déu

Són dos quarts de nou d'un matí radiant i lluminós. El xiulet del primer cremallera que arriba trenca el silenci de la vall. L'aigua del llac, tota mansa, reflecteix les muntanyes i l'ermita de Sant Gil.
Avui és el patró dels pastors, la diada per excel·lència de Núria. D'aquí una estona arribaran més cremalleres pujant els peregrins que volen homenatjar el primer pastor d'aquestes muntanyes i la Verge.
Les Núria i els Gil ja som aquí.
La vall s'omple de colors, de corredisses de nens i joves, d'animació i de respecte dels més grans.
Tot i que ahir es va anar a dormir tard. La vetlla de Sant Gil, el 31 d'agost, cal escoltar el concert organitzat a l'església i, quan es fa fosc, encendre teies per anar en processó des del Santuari fins a l'ermita tot cantant i mirant de no cremar a ningú amb el foc que il·lumina la nit. A la tornada, després de fer el honors al sant, es llencen les teies gastades en un pot de llauna i comença el foc de camp amb danses tradicionals dels Pirineus i un bon cremat.
Abans de retirar-se, si us acosteu al llac voltat de negra nit i aixequeu el cap al cel podeu veure una munió d'estels que fan pampallugues als homes i dones de la terra. Asseguts a l'herba o en un banc encara podeu cantar: 
L'estel és el meu company 
quan la nit és ben serena
 i acampo sota el cel blau
 i em besa la lluna plena.

El dia de Sant Gil un bon esmorzar obert a tothom amb coca i fuet i un bon rajolí de vi. Entre música de sardanes i ball de gegants, els pastors, seguits pel bisbe d'Urgell i tots els romeus, porten la Verge,  adornada de flors grogues aquest any, fins l'ermita. Els parlaments del bisbe, de les autoritats vingudes dels pobles veïns i d'alguns polítics de la Generalitat omplen l'esplanada de davant l'ermita.
Per la tarda la demostració i exhibició del tancament del bestiar tot manant els gossos a tocs de xiulet i paraules curtes i concises: jau, dreta, vine aquí... Les ovelles, atabalades i perseguides per uns gossos fidels al seu amo, fan el que poden per entrar i sortir de les tanques.
La gent comença a desfilar i amb el darrer cremallera de les sis, el llac torna a quedar tranquil, el silenci es torna a imposar. Només queden vigilants els llums de l'alberg i dels edificis del santuari i la nit torna a cobrir la muntanya.
Val la pena quedar-s'hi una setmana sencera, a Núria. Fins a la data de la celebració de la Mare de Déu, el 8 de setembre.
Trescar una mica pels camins, a poc a poc, admirant la natura. Pujar fins Les Pedrisses pel Camí de les Creus, entrar a la Vall d'Eyna i asseure's a llegir aprop del rierol que baixa dels pics; enfilar-se pel camí que va cap al Puigmal i anar contemplant l'Olla de Núria; seguir el camí que porta a Noufonts i Noucreus, passar el pont, una mica atrotinat, i seure i badar. Observareu petits ocells que volen arran de terra i van fent saltirons, tindreu la companyia de les marmotes que prenen el sol amb les dues potes del davant aixecades, veureu el vol dels voltors negres i us en fareu creus dels llocs on arriben a pasturar les vaques i els vedells.
L'herba és ja cremada del sol de l'estiu però encara queden algunes flors: la tora blava, la tora groga, la camamilla dels Pirineus o camamilla de Núria, les gencianelles alpines, la cresta de gall i un sense fi de diminutes flors grogues.
No hi ha gaire gent entre setmana. Ja som al primer mes laboral per excel·lència i això es nota, però, de tant en tant, us aneu creuant amb algun caminant o amb alguna família amb nens petits que gaudeixen de la calma. I si pugeu fins l'Alberg podreu fer un mos tot observant al davant vostra el camí de Fontalba i als peus la vall de Ribes.
A mitja tarda, quan ja s'ha dinat, el carilló de l'església toca els goigs, cada dia, puntual:
Ja que en tan freda muntanya
per nosaltres vol estar
La Mare de Déu de Núria
'nem-la tots a visitar 
 
Al caient de la tarda, una volta al llac, amb el Santuari i les muntanyes reflectides a les seves aigües, que ja no sabeu quin és el reflex i quina la imatge real. Es va enfosquint, els llums del cremallera us diuen adéu.
Torna la nit

M'agrada sentir el neguit
dels arbres i les rieres
ben estirat dins la nit
sobre un jaç fet de falgueres

M'aconsola el reposar
entre la pau i el silenci
ben estirat dins la nit
sense ningú que em defensi

El dia 8 arriba sense fer tant soroll com Sant Gil però, la gent torna a ocupar la vall, torna a  omplir camins i a cantar els goigs a l'església. Al acabar la celebració eucarística, les Núria tot anar fent torns, portem la imatge fins l'ermita i la tornem al seu lloc i no acabem fins que signem al llibre d'honor.
Després, dinar de festa i de celebració amb una ampolla de cava abans de deixar la muntanya. Aquesta nit els estels continuaran lluint i, des de casa, sabrem que hi són per tornar-los a retrobar en negra nit.

Jo sol, l'estel i res més
sols Déu present en la calma
quin somni crema després
quan la nit obre el reialme

Han estat uns dies de calma, de pau i serenor abans de tornar a quedar immersos en el soroll de la gran ciutat. Però quan mires el cel, des del pati o la terrassa o des del carrer, en la foscor, saps que els estels brillen a tot arreu i que la solitud de Núria t'estarà esperant per a tornar-hi.
Una muntanya escarpada
mig any coberta de neu
vulgué prendre per estada
la Mare del Fill de Déu.

Des d'allí favors envia
a qui els hi sap demanar
La Mare de Déu de Núria
'nem-la tots a visitar