Aprofitant l'anada a la Diada de la Catalunya Nord i el final del Correllengua 2019 a Perpinyà aquest 9 de novembre d'especial significació pels catalans —es complien 5 anys de la consulta d'independència del 2014, 30 anys de la caiguda del Mur de Berlín, 80 anys de l'exili del 1939 i pràcticament 2 anys de l'exili del 2017— s'ha anat a visitar el Camp Joffre de Ribesaltes.
Situat en un descampat del municipi de Salses-le-Châteaux, agafant la sortida nord de de Perpinyà de l'autopista La Catalana, abasta un espai de més de 600 hectàrees on es troba també el Memorial.
Al Memorial hi trobem l'exposició sobre la història del camp i les diferents onades "d'estrangers indesitjables" que hi van passar, des dels catalans i espanyols de la guerra civil fins als algerians del 1962.
En els seus orígens (1938) el camp va ser ideat per implantar-hi una caserna militar amb unes 150 barraques grans i 300 de petites. Va servir per entrenar joves reclutes i tropes de senegalesos que hi passaren breus temporades.
Al setembre de 1939 comencen a arribar els primers refugiats espanyols que provenen dels camps improvisats del litoral com Argelers, el Barcarès i Sant Cebrià. En total seran més de vint mil persones, el 54% dels interns, tots exiliats republicans. En els plafons es poden copsar unes condicions de vida lamentable. No era un camp d'extermini però molts hi moriren de malnutrició o de malalties o també per maltractaments infligits pels guardians.
A partir d'aquí, el camp va servir per aparcar tots els indesitjables segons els fets històrics. Quan França entra al conflicte bèl·lic, s'hi internen els presoners de guerra majoritàriament alemanys; amb la signatura de l'Armistici de 1940 hi van a parar els jueus de nacionalitat estrangera: dels quatre-mil cinc-cents cinquanta jueus tancats a Ribesaltes, dos mil tres-cents tretze són enviats al camp d'Auschwitz.
L'ocupació nazi de la zona sud de França marca el tancament del camp per als refugiats espanyols i la comunitat gitana.
Després de l'Alliberament el camp el 1944, l'exèrcit francès el reobre per tancar-hi els nazis detinguts.
La guerra d'independència algeriana (1954-1962) marca el darrer episodi del camp. primer serveix com a lloc d'entrenament de les tropes destinades a lluitar a Algèria; tot seguit es fa servir per empresonar els membres de l'FLN i finalment s'hi internen uns trenta mil harkis amb les seves famílies que hi viuran amuntegats fins l'any 1976.
Un cop fora del Memorial, es pot fer un recorregut a l'entorn dels edificis de les barraques que allotjaren als presoners. Barraques pràcticament derruïdes, amb els matolls que hi creixen entremig, una font en tot el camp i unes latrines. El vent ens recorda que les condicions que degueren sofrir els internats. Tant sols la vista del Canigó nevat ens dóna una mica d'alegria i esperança. 
Quins actes ha arribar a fer l'home contra l'home! El poder de les armes i dels colors polítics. La denigració de la humanitat des del poder del fort contra el feble, de l'aixafament de l'altra fins a tornar-se bèsties. Tot per conservar un espai i una vida que correspon a la natura, un gram de molècula que volta per l'univers, per l'infinit en un moment ínfim de temps. I ens matem, ens odiem, ens creiem superhomes, i derrotem fins a trepitjar del tot als altres sers humans com nosaltres.
I no podem suportar que el company pensi diferent, l'home de la raó sense raó, amb els instints a flor de pell. Allò que no m'agrada ho faig fora, l'envio a l'exili, l'envio al forn crematori o el tanco. Miro cap a un altra cantó per no confrontar mirades,callo per no dialogar, em tanco en mi mateix i la meva misèria per no veure la de l'altra.
El meu suport a tots i totes les que han patit i pateixen exili, als que han de marxar de casa per les idees, als que han d'escapar de les armes, als que no troben un lloc per refer la vida, als empesos per les guerres, als que mal naveguen amb pasteres per trobar un aixopluc, als dels països subdesenvolupats i als que resisteixen en aquesta Europa de vergonya.
Ens queda el Canigó, muntanya que agermana dos territoris que són un, altiu, silent, que ens pot parlar de pau i d'un futur més esperançat.
No sé si la humanitat mai podrà estar a la seva alçada.
Muntanyes regalades
són les del Canigó
que tot l'estiu floreixen
primavera i tardor.
