Passejada pel Congost del Cairat

No, jo tampoc havia sentit mai anomenar el Congost del Cairat. I resulta que ho tenim ben a prop. Aprofitant la meva pujada anual nadalenca cap a Montserrat, em va encuriosir el nom i abans de fer la muntanya santa ho he volgut conèixer. Tampoc m'havia passejat mai per l'espai de La Puda, l'antic Balneari avui en dia derruït, ruïnós, "grafititzat" i deixat de la mà de Déu. Veient els edificis penses que devia ser una bona estada prendre les aigües i refer la salut sota mateix de Montserrat i amb el Llobregat als seus peus.

Ara, les estances estan buides i has de vigilar on poses els peus per no ensorrar-te o mirar bé que cap biga a mig caure ho faci sobre el teu cap. El lloc, però, encara conserva un cert "glamur": una avinguda de plataners et guien fins a l'entrada, la porta principal conserva l'estructura del que devia ser, el forat de l'ascensor, negre i rovellat i els jardins posteriors amb una vegetació que ha crescut a la seva voluntat.

El Balneari de la Puda, La Puda de Montserrat, és un edifici que està inclòs en l'inventari del Patrimoni arquitectònic de Catalunya, malgrat el seu estat. Situat a la mateixa riba del Llobregat, des del segle XVIII hi brollaven aigües sulfuroses; encara brollen tot i que ara van a parar al riu. Construït a partir del 1829 ha sofert també diferents embats de les riuades que ha tingut el Llobregat. El seu moment d'esplendor va ser a finals del segle XIX i començaments del segle XX, quan es posà de moda entre la burgesia barcelonina anar a prendre les aigües. Es va tancar el 1958 i el 1971 patí destrosses per una crescuda del riu. Hi va haver un intent, cap al 1980 de reconstruir-lo i fer-ne un hotel, però el propietari va acabar venent-lo a l'Ajuntament d'Olesa.

Un cop deixat el balneari, cal encetar un camí que, passant pel seu darrere, ens porta cap al Congost. De fet, és un tros de GR que ens duria cap a Montserrat passant per Monistrol. Ens trobem amb una pujada sempre amb la muntanya al davant i seguidament es baixa entre matolls de romaní florit i pins replantats cap a la llera del riu. El camí esdevé fangós per la humitat que s'hi concentra i alguna pluja que deu haver caigut i encara no ha assecat. Quan s'arriba al trencant de Cal Tobella, se segueix el corriol que baixa a l'esquerra i el tros canvia totalment: bassals i fang entre canyissar, unes canyes altes, crec que força més que les que hi ha a prop de casa.

El riu, baixa verdós, tranquil, plàcid, sense fer remor. Els troncs secs dels arbres hi aboquen les seves branques. Els pollancres despullats i altius drecen les branques enlaire talment braços que busquin la claror. La vegetació es fa més exuberant. Una petita font raja entre l'herba del pou i construeix un rierol. No diríeu mai que esteu tan a prop de llocs civilitzats si no fos pel soroll somort i constant de la carretera de l'altra cantó, la que va de Martorell a Manresa. És un plaer relaxant caminar per aquí. De vegades, no cal fer gaires quilòmetres, ni pujar pics, ni anar esperitat per trobar racons plaents, per gaudir reposadament de la natura, parant per conèixer les plantes, per gaudir del contrallum de troncs agermanats amb el sol, en definitiva, per donar-se un gust de caminada.

El camí arriba fins a sota del pont de l'aeri de Montserrat i continua bé cap a Monistrol, bé cap a Montserrat, bé cap a Sant Salvador de les Espases remuntant la Serra del Cairat. Ho deixo per a una altra ocasió i torno pel mateix lloc, donant l'esquena a Montserrat, amb el sol de cara i les branques jugant amb la llum. Més endavant torno a tenir la companyia del romaní als marges del camí. A l'altra riba del riu, un pescador tirant la canya i el seu gos fent salts d'alegria.

Una excursió senzilla i no per això menys encantadora. Arribada altra cop a La Puda, agafo el cotxe i marxo cap a l'estació del cremallera per passar Nadal, com cada any i per cinquanta-sisena vegada!

Bon Nadal

 

Us voldria desitjar,

amb l’escorça de l’arbre,

amb la llum del capvespre,

amb la pols dels camins,

amb la gebrada dels camps,

amb l’aigua de la font,

amb el groc de la ginesta,

amb les mans de l’amistat,

amb el treball de la gent,

amb els rocs de la muntanya,

amb el pas del temps,

amb placidesa de vida,

amb l’enyor del demà,

amb la música i els cants,

BON NADAL, 2020

 

Núria Comas Fornaguera

Amb el Sac a la Motxilla

Aquest és un recull que m’ha fet molta il·lusió.

Tenim un país amb una riquesa paisatgística, arquitectònica i cultural de primer ordre. I la millor manera de conèixer el territori és seguint els seus camins, pistes i corriols; pujant i baixant valls, travessant pobles i descansant a les seves places. Descobrint racons, llegint-ne la història o històries, xerrant amb la gent i caminant sola o en companyia. És així com s’arriba a estimar.

Les sortides o excursions són fetes amb excursionistes de centres (UEC, CEC, CEB), amb amics i amigues de motxilla o anant sola. No són totes les que he fet. N’he triat algunes des del 2015 fins al setembre del 2020. 

Veureu que no cal pujar pics per dir que es va a muntanya; segur que, a cada lloc, hi ha sortides interessant, algunes planeres, d’altres amb més pujades i baixades, però totes les que consten en aquest volum són assequibles a tothom. Només cal tenir interès en saber, en conèixer, en admirar el paisatge, calçar-se botes, motxilla a l’esquena, agafar pals i sortir.

La majoria de sortides són a Catalunya, tot i que n’he inclòs algunes per l’Estat Espanyol.

No espereu trobar dades tècniques de les sortides. No és el plantejament. El llibre no vol ser un recull d’itineraris del wikibloc, ni oferir el trac de l’itinerari, ni donar alçades o quilòmetres o nombre de passes fetes. Tan sols és la meva col·laboració al món de la muntanya, les meves impressions, la meva visió dels llocs i les meves vivències. Penso que, també d’aquesta manera, es pot encomanar la passió per la muntanya i, si algú dels que ho llegiu, li agafa la curiositat, la motivació o el desig de posar-s’hi, ja em donaré per ben pagada.

Com us he dit, he inclòs algun viatge fora de terres catalanes. No tots els que he fet, que, potser, qui sap, necessitarien una altra publicació. Però si una mostra, perquè els camins, moltes vegades, ens porten cap enllà, a conèixer altres terres. 

He volgut incloure en aquest recull uns llocs emblemàtics per mi, pel que han suposat de descoberta de la natura i als que us convido a fer una visita sigui caminant sigui fent turisme: Santa Eulàlia de Timoneda i la Vall de La Vansa. Llocs als quals he deixat una part de la meva vida i que m’acompanyen en el meu caminar.

Apa, doncs! Calceu-vos les botes, agafeu la motxilla i, si cal, no us deixeu el sac, ni el barret, ni la capelina, per si de cas, porteu els pals i poseu-vos a caminar.

Que gaudiu força dels camins!

El pont de l'Afrau

He retornat al Solsonès, aquesta terra de masies escampades, de boscos i pinassa, de camps, de rierols i de tresors ben amagats com el Pont de l'Afrau.

L'itinerari comença a Solsona mateix en el punt de l'aiguabarreig del riu Negre amb el barranc de Pallarès, en direcció a la Cabana d'en Geli. Anem resseguint la ciutat pel marge de l'aigua, en un passeig de plataners al costat sempre del riu Negre que, aquí, és un rierol. De seguit arribem a la Font del Corb i continuem per un bosc de ribera —plataners, cirerers, roures i pinassa— lluny del tràfec solsoní. El camí planer, els arbres despullats i les fulles marronoses per terra conviden al relaxament i l'aire fresc del matí eixample els pulmons. Tot el camí està molt ben senyalitzat dirigint-nos sempre cap al pont amb cartells i fustes que marquen la ruta. Anem travessant el rierol i rierols endinsant-nos a la rasa de Cirera en un paratge i una vegetació cada vegada més exuberant i un terra més humit, a voltes fangós. La molsa, en alguns llocs gratada per mans humanes i per petjades de senglar, els esbarzers i les gavarreres punxen si les encares de cop, el garric vol enlairar-se com una petita alzina, els arbres de pinassa ocupen tot el terreny.

De cop, entre pins majestuosos, s'alça l'estructura del Pont de l'Afrau, imponent. Et sents petita sota dels arcs; et preguntes com ho han fet, més ben dit, com ho van fer al segle XVIII per bastir aquestes arcades. El caminoi que seguim passa ben bé per sota i podem veure tota la seva grandària i els seus fonaments: perfectament conservat. La infraestructura monumental, de 27 metres d’alçària, data del segle XVIII i conduïa l’aigua de Lladurs fins a  la ciutat de Solsona. arbres i pont formen un conjunt que jo diria que no poden passar l'un sense l'altre, es complementen i s'acaronen tot competint per quin és més alt i arriba més aviat fins al cel. Podem continuar el camí en una pujada que desemboca en una pista més ampla i anem cap a la dreta. Al cap de poc, en una petita esplanada, podem veure la base del pont a la nostra alçada i acostar-nos-hi per mirar cap a baix on érem abans. La veritat és que fa impressió! No recomano pas que intenteu passar-hi encara que no tingueu vertigen, crec que seria arriscat i perillós caure daltabaix de tanta alçada.

Anem enrere la pista i tornem a baixar fins a arribar sota mateix del pont. Hem de creuar el torrent i trobem un camí que puja dret per l'altre vessant entre pins, molsa i humitat tot resseguint les marques o pilons de fusta que van assenyalant els diferents corriols per on hem de caminar. Sortim del bosc i ens trobem amb la granja de Cal Billot. A partir d'aquí, deixem els corriols i agafem la pista que desemboca en una carretera de veïns. A la dreta deixem Can Prat i continuem per la carretera poc transitada, baixant ja cap a la ciutat. A l'altura de Can Pallargues podem triar l'itinerari a seguir: o bé per la carretera, o bé baixar una pista amb grava que ens torna a portar a la Font del Corb. Des de Can Pallargues podem veure, entre boires i núvols, la sempre present muntanya de Port del Comte, els camps i les masies escampades dels voltants i fins i tot, al lluny, el Castell de LLadurs.

Prenem la pista que baixa i tornem a la riera. Fem un passeig fins a arribar altre cop al cotxe. Com a final de jornada, ara que el cel s'aclareix, pugem cap a Timoneda. Aquí dalt el cel blavíssim, el sol de tarda amb una lluminositat coneguda. M'arribo al camí de Palou i torno cap a les alzines per dinar de motxilla tot recordant els temps de Timoneda, les tardes trenqui-les d'hivern, les torrades a la llar de foc i la mirada posada en aquest horitzó que no s'acaba.

Ara sí que puc començar les festes de Nadal!

Castells de La Segarra

Un dia típic d'hivern per terres de la Segarra, un dia típic segarrenc. S'arriba amb un xic de boira, de gebre i de fresca; marxem amb un cel blau i un sol que escalfa.

El paisatge de La Segarra és plàcid, convida al repòs i a la reflexió; convida a la mirada cap a l'horitzó, cadascú de nosaltres recollit en els propis pensaments; convida, també, a admirar aquesta terra aspre, treballada amb esforç, una terra poc atractiva als ulls de qui va a la muntanya a fer pics o a passejar vora l'aigua de mar. Una terra que, en general, té pocs admiradors, però que té, com moltes terres frontereres, un munt d'històries, un munt de tresors que s'han de saber trobar.

És seca la Segarra, així ho sembla a cop d'ull tot i que té paisatges variats i pertany a la conca hidrogràfica del Segre; hi neix el modest riu d'Ondara. Part de les aigües del terme de Freixenet de Segarra i les dels termes d’Estaràs, Sant Ramon, les Oluges, la Prenyanosa, Sant Guim de la Plana, Guissona i Torrefeta i gran part dels del Pallargues, Florejacs i l’Aranyó van a parar al Sió, configurant la subcomarca del mateix nom, la ribera de Sió. Les aigües d’aquest riu neixen de l’abundosa deu de Gàver (el torrent de Freixenet s’hi ajunta sota Montfalcó Murallat). Les aigües dels termes d’Ivorra, Torà, Biosca i Sanaüja i part del de Florejacs van al Llobregós. Així i tot, és seca la Segarra. Les temporades de secada persistent arriba mancar gairebé del tot l'aigua, i cal recollir´la de la poca pluja emmagatzemada als aljubs i les basses. El fred a l'hivern, però amb dies assolellats i clars amb temperatures gairebé primaverals; les boires a la tardor i els mesos de desembre i gener quan puja la boira de l’Urgell, humida i espessa, que s’arrapa pels comellars, encara que sovint no ateny als punts més alts: les altes temperatures de l'estiu, amb els camps ben grocs; i la verdor de la primavera. Sense cap muralla muntanyosa que els destorbi el pas, els vents senyoregen per la Segarra amb  les muntanyes del Prepirineu al lluny, avantguarda dels pics nevats que surten pel darrere.

I els castells. Els més turístics i visitats i els més desconeguts. Sortint de Cervera, ben a prop, es troba el Castell de Montcortès, pràcticament tocant a la carretera que ens porta cap a Agramunt. Un edifici que imposa quan mireu amunt, que ja existia el 1095, que ha passat per diferents propietaris al llarg dels segles, fins que, el 1622 l'ocupa el llinatge Moixó propietaris, encara, actuals del castell.

El castell de l'Aranyó, pràcticament al davant, documentat des del segle XV. Reformat com a castell residència i a partir de l'amortització del segle XIX, propietat de la família Pedrolo-Gomar durant uns quants anys. L'escriptor Manuel de Pedrolo, prolífic de les lletres catalanes, hi nasqué el 1918. Una placa de l'entrada ens ho recorda.

Castell de Ratera, un castell molí a la dreta del riu Sió per poder captar l'aigua i aprofitar-la pel molí de farina actualment en desús. Restaurat pel seu propietari, l'arquitecte Joaquim Vilaseca, a mitjans del segle XX.

Abans de passar al castell objectiu de la nostra visita en aquest dijous matinal, fem una parada a l'antic camp d'aviació utilitzat durant la Guerra civil. Conegut com a camp de l'Aranyó o camp de Cervera; en queda la Memòria històrica i el record dels més grans, els plafons i la plana d'herbes ja sense avions. I ens serveix per a saber i entendre una mica més la nostra història oblidada, al de la Guerra Civil, i la del 1714, quan males llengües parlen de Cervera en termes de Borbons, cosa que ens aclareix el guia, un home de noranta-un anys, que amb el cap ben clar, ens dóna lliçons a tots i ens aclareix el mite de la Universitat borbònica, mal conegut, quan Cervera, segons tots els documents, va mantenir-se fidel als Àustries.

El castell de Vicfred és un castell amagat. Es podria dir que no domina l'altiplà i nosaltres el dominem de lluny. Però és l'únic que podem visitar per dins i recórrer els seus salons i cambres, la cuina i el celler, el pou de la terrassa i la presó on encara es conserva la calavera del darrer presoner, les carenes i els fermalls. D'origen fou un castell de frontera que marcava els límits entre el Comtat d'Urgell i el de Cardona i passà a ser un castell residencial. Pertànyer a la família Mir i al llinatge dels Ribelles i passà a mans dels Cardona. Una placa als seus murs ens recorda que: «Sa Majestat Felip V va posar les seves reials plantes al castell l'any 1701. El pretendent al tron en Carles de Borbó es va hostatjar en ell, el 12 de juny de 1837 dia de la batalla de gra, acompanyat pel bisbe de Lleó. Sa Majestat Amadeu I de Savoia, en la seva marxa cap a l'exili l'any 1873, va passar la nit aquí». 

Testimoni també de les guerres carlines quan Benet Tristany, sacerdot i mariscal de camp carlí, ocupà Guissona, Vicfred i Calaf.

El 1998 va ser comprat per un particular que el restaurà, el va obrir al públic com a monument  i va fomentar les visites al castell. Un recorregut interessant pel que és, avui en dia, una casa espaiosa amb sales i dormitoris moblats a la manera més del segle XIX que del XXI, amb esglaons d'escala desiguals i en un ambient ja massa gran per a una família dels nostres dies. 

Acabada la visita, toca anar a dinar amb un començament de tarda lluminosa, aquesta vegada, tenint en compte les recomanacions per la Covid 19, no podrà ser fer-ho tots junts, però estem contents pel bon dia passat, per l'oportunitat de reveure amics i amigues amb els que no coincidíem feia temps, i pel fet d'haver pogut valorar una mica més les sortides senzilles, per uns paisatges que ens han aportat coneixement i gaudi.

Ruta de l'Ermita d'Espiells

Una volta, en un matí de dijous esplendorós, per terres d'Anoia, entre vinyes i paisatge suau. És una ruta que es pot fer en tot temps, tot i que si l'hagués de tornar a fer, triaria a mitjans d'octubre o començaments de novembre quan les fulles de parra deuen lluir, sota el sol, el seu groc i vermell transparent a contrallum, presagi de les bombolles d'un bon xampany. Ara, també és agradable. Els ceps esperen tranquil·lament la rebrotada de la primavera; els seus troncs tortuosos s'alcen entre filferros donant-se les mans en una sardana de fileres. Queda encara algun tros de vinya amb els colors de tardor o alguna fulla solitària entre la negror dels ceps.

Arribats al barri de Vilarnau de Sant Sadurní d'Anoia podem deixar el cotxe al pàrquing que hi ha al començament de  l'itinerari i seguim les indicacions que portem escrites recollides de la web "femuntomb.net" sobre la Ruta de l'Ermita d'Espiells. Mira, m'agrada el nom!

Anem agafant pistes i bifurcacions amb atenció per no despistar-nos; les cruïlles estan ben remarcades. Passem entre vinyes tenint al davant la muntanya de Montserrat i la Serra de l'Ordal. Un camí planer que ens porta, en un xic de davallada, fins al Gual de Can Catasús on hi ha una passera de pedres molt ben col·locades per travessar el riu Anoia entre canyissars. Passat el riu un cartell indicador ens assenyala un corriol costerut en direcció al torrent de can Petit. Remuntem doncs, cap amunt entremig de pi blanc i llentiscle. A la sortida del bosc tornem a trobar les vinyes i la gent que hi treballa en les feines de podar. Més endavant, la pista desemboca a la carretera d'Espiells que hem de seguir uns 200 metres. Des d'aquí, cal prendre un camí que ens passaria pel mig de l'edifici de l'escola de Viticultura, però, des de la carretera, ens adonem que està ben enfangat i decidim continuar per l'asfalt i trobar algun altre racó per travessar les vinyes. Al cap de poc, un caminet de gespa verda ens porta cap a la direcció que volem prendre: al davant tenim l'ermita.

L'ermita d'Espiells es troba a prop del Caseriu d'Espiells, un agregat de Sant Sadurní. És una església preromànica de la que destaca el campanar. Documentada ja el 986, Sant Benet d'Espiells és símbol de  perseverança, ja que reconstruïda i modificada en diferents ocasions, va ser testimoni al segle XIX del primer cas de la plaga de la fil·loxera que arrasaria tota la vinya catalana. Avui, segurament pels temps que corren, està tancada. Un mur alt l'envolta però, podeu treure el cap per la reixa de la porta i asseure-us al pedrís que envolta la soca d'un arbre per fer un repòs tot prenent un dels últims sols de tardor.

Cal tornar enrere i arribar fins l'agregat d'Espiells, pujar pel primer carrer que s'endinsa al bosc i arribar a la Miranda d'Espiells, un turó amb vistes cap a la plana i Sant Sadurní. Un cartell ens explica que el mot llatí "specula" vol dir "talaia"; l'atalaia de la capital del Cava. Des de la torre de guaita, edifici blanc i rodó, veiem al dessota un polígon industrial que no devia existir entre els segles VI i VIII quan el monticle ja va ser ocupat pels nostres avantpassats, segons les retes que s'han trobar i reposen sota terra. S'han trobat restes arqueològiques d'un antic espai funerari anterior al cementiri de Sant Benet: fins a 18 tombes en les que es van trobar restes òssies i fragments de ceràmica en mal estat de conservació. La necròpolis ha estat saquejada diverses vegades. Avui, les restes no es veuen, però els voluntaris han condicionat la zona com a espai d'esbarjo.

Deixem enrere Espiells i baixem per una pista amb uns revolts molt marcats fins la finca del Maset. Al cap de poc sortim al polígon industrial El Molí d'en Guineu, on hi trobem un anar i venir constant de camions; a prop hi ha el magatzem central de Mercadona i altres empreses d'embalatge i distribució. Ens arribem un moment al pont sobre el riu Anoia per veure el seu pas tranquil que no s'atura a contemplar el treball de l'espècie humana. Agafem un carrer que fa la volta perimetral al polígon, però de seguida el deixem per seguir un corriol paral·lel entre l'Anoia i les mercaderies; un corriol de fulles seques al terra que esdevé catifa sota el trepig dels peus: Sembla, talment, que el polígon no existeixi. Uns cartells ens avisen que no passem cap a la llera del riu coberta de canyissar, ja que és una zona protegida de nidificació d'aus; això fa que avancem en silenci, sentint tan sols cruixir de les fulles.

Al moment que el carrer del polígon fa un revolt molt marcat cap a la dreta, seguim una pista recta i el deixem definitivament. A la nostra esquerra continua el riu, a la dreta un mur de la mateixa roca viva que fa un intent allargassat de vauma. Més enllà, arribem al punt on abans hem pujat el camí del torrent d'en Petit i ens tornem a trobar amb el Gual de Catasús que ens serveix per travessar de nou el riu al mateix punt que fa unes dues hores.

Continuem la pista que ens porta fins a l'entrada del magatzem de les caves Codorniu on els operaris estan fent un recés de la feina i prenem un camí a la dreta que ens condueix entre vinyes despullades a banda i banda fins al llac d'en Raventós i Blanc. Els arbres verds i grocs s'hi emmirallen, els troncs secs baden fins l'aigua amansida. Mai diríeu que esteu tan a prop d'un lloc poblat. Una lleu pujada i trobem ja el primer tram de camí que hem fet en iniciar la ruta i que ens dirigeix cap al pàrquing. 

Acabem l'excursió a les Caves Pere Ventura on carreguem unes quantes ampolles que, aquestes sí, seran bombolles ben agradables per aquestes festes que s'acosten!

La Productora del Bòrax

Ara feia dies que no hi havia passat. Vaig veient canvis cada vegada que hi arribo, això que ha estat molts anys en el mateix estat. Qui ho diria, que ha desaparegut tot!

To allò que durant anys i anys va formar part de la nostra vida. Els fums, els nervis, les emprenyades, les històries que es donen en qualsevol empresa. Perquè, durant molts anys, va existir la fàbrica:

Productora del Bòrax y Artículos Químicos S.A. (La Veu de Catalunya, 5 gener 1936, pàgina 7) O sigui, "la Bòrax". De fet, ha estat, crec, l'últim terreny a ser edificat; fins i tot darrere de la Cros que tenia al costat! Quan he passat per allà i continuava feta un erm, he pensat que tot el terra devia estar infectat i afectat. Ara ja no, des de fa pocs mesos, s'alcen uns pisos nous. Una piseria arran de mar, amb vistes i tot, amb una filera de palmeres pel davant i envoltada de verd, talment un petit jardí que mai va ser.

El 1988, a casa, vam deixar la Bòrax; ens en vam acomiadar amb una celebració que vam fer uns quants dies! No va durar gaire la fàbrica. Em sembla recordar que no va arribar a veure el 2000. Al cap de poc temps de marxar-ne —que feliç la mare!— van traslladar la fàbrica a Castelló, o això és el que van dir llavors.

Es van acabar les corredisses dels migdies, el menjar ràpid sense quasi mastegar, anar a buscar la furgoneta a l'estació —i quan la perdies, caminar tot Eduard Maristany, carrer llarg, trist, brut, solitari, gris, molt gris; o esperar que la filla la portés fins allà amb el cotxe, quan en va tenir!— les hores esperades del tallat a mig matí al bar de la fàbrica amb el bon home de Santa Coloma atenent-te amb aquell afecte que va demostrar sempre; les picades amb els superiors del despatx, les bromes dels homes de la fàbrica, perquè menys tu i la del laboratori, tots els altres eren homes; suportar els camions carregats i descarregats, el soroll de la FECSA i les pudors de la fàbrica CROS. No vam agafar més malalties perquè Déu no va voler; hem sigut dones fortes, a casa meva. Ni fums, ni químiques ni fumigacions ens afecten (i no diguem els virus moderns!):

" Los terrenos donde se han encontrado los restos están en la calle de Eduard Maristany, y la Agencia de Residuos ha informado de que contienen arsénico en un grado "295 veces superior a los niveles genéricos de referencia" y una cantidad de hidrocarburos "900 veces" superior a lo permitido, señala el propio informe. En la zona estuvo ubicada en su día la fábrica Bórax."  (El País, 12 maig 2005)

Les pallisses de reunions sindicals, d'uns homes que tenien més que nosaltres tot i acabats d'arribar. Tu en furgoneta i ells en cotxe acabat d'estrenar; tu a casa i ells fent-se la torreta a còpia de baixes i hores extres que no podien fer. Els setmanals, amb aquelles llistes plenes de noms dels treballadors de la fàbrica que jo i en Jaume ajudàvem a fer de tant en tant; jo no, però en Jaume se'ls va arribar a saber de memòria, amb el sorollet de la calculadora que es teclejava, igual que la màquina d'escriure verda, portàtil, amb paper negre entre full i full o el típex que em feia posar nerviosa quan s'havia d'aplicar. Temps passats! I oblidats així que vam puguer; no ens va costar gaire, de tant com esperàvem de marxar-ne!

Després, tot silenci. Va parar la Bòrax, i la CROS i la FECSA i totes les indústries dels voltants. Van "arreglar el front marítim" amb una successió de piseries a primera línia de mar. Fins i tot van arreglar clavegueres i brutícia de l'aigua! Hi han plantat unes quantes palmeres al davant, allà on, ja llavors, hi havia la platja nudista que els homes els agradava d'acostar-s'hi. Els homes. Recordo l'Hidalgo, el "sindicalero" i el Garcia, que va ser un temps el meu mecànic de l'R5 que portava al Masnou on vivia ell. El company del bar que ens va convidar al casament de la seva filla i el vam anar a veure al Singuerlín i em va trucar un temps després preguntant per la "señora Montserrat"; i la dona del laboratori que ja no en recordo els noms. El Serra, que també vam anar de casament, i que li vas aconsellar que marxés d'aquell forat; i el que seria el gendre de l'Estapé. I el Rodri i el Massot i el Ruiz i l'Estapé, companys de furgoneta i de despatx i aquell noi jovenet, últim a entrar que em va venir a veure un dia, també buscant, ara ja, "la senyora Montserrat" I el Sr. Duran, que aquest era un senyor. Després el "jefe" va ser en Torres: ja no era un senyor! Els Duran van viure molt de temps a la torreta que hi havia a l'entrada de la fàbrica, després es van poder traslladar al carrer Sant Isidre, darrere de casa nostra. A la torre hi havia una palmera per senyalitzar on començava la fàbrica. 

La palmera encara hi és. Els homes han passat i els maldecaps també. Els teus companys ja no hi són; tu tampoc. I jo vaig passejant fins allà, sobretot amb bicicleta. I m'agrada passar-hi els dies de cada dia, les jornades laborals. Dono la volta al que aviat seran pisos per estrenar i els faig una botifarra ben grossa, en honor als morts.

A casa encara tenim alguna pedra del mineral.

I alguna gorra groga amb l'emblema de la fàbrica: una tartana arrossegada per un tir de vint mules.