Les fonts de Navarcles

 Bé, i hem arribat a finals d'any! Mes darrere mes, setmana a setmana, hem anat caminant per pistes, corriols i dreceres, per alta muntanya i per la plana, per les valls, els colls i les comes. Hem conegut més el nostre patrimoni cultural, hem fet amistats noves i hem conservat les més antigues. I ha arribat l'hora de tenir bons desitjos per a tothom, de compartir aquests dies que resten del 2022 i ho volem fer caminant, xerrant i celebrant-ho col·lectivament. 

I com cada any, el Ramon i la Montse ens han preparat una sortida adient per a poder-ho fer. Aquesta vegada en terres bagenques: un recorregut per les fonts de Navarcles.

Els que hem sortit de Barcelona i rodalia hem tingut un bon xàfec de bon matí. Un xàfec que ha propiciat els ben sabuts i pacients embussos de cotxes de sortida de la gran capital, que per això ho és de gran! Sort que a partir de Terrassa el tema automobilístic s'aclareix i el temps també. Queda una llenca de boira espessa cap a Manresa, ai làs, cap allà on anem! Una llenca per sobre del terra, però que ens deixa veure les muntanyes escarpades de Montserrat, talment com si al mig hi hagués una capa blanca, un cotó fluix estès, un no res.

Aviat ens hi endinsem i notem la humitat de l'ambient i el terra moll. A Navarcles estan dins la boira, però la nostra esperança és que, segur, s'esvairà a mig matí.

La trobada de tots plegats la fem amb alegria: alguns feia temps que no coincidíem, d'altres ens anem retrobant. En Ramon agafa el lloc de capdavanter i totes i tots el seguim en bloc.

Abans de deixar el poble ja trobem la Font dels Sobreeixidors, en una placeta amb parada d'autobús que ens recorda que els nens d'escola poden anar a peu o "acom-peu-yats". La font fou construïda on hi havia un sobreeixidor provinent de l'aigua sobrant dels pous de Solervicenç, cap al 1899. No gaire més enllà ens trobem la Font Nova, situada en una zona d'esbarjo i que molta gent utilitza per omplir les garrafes d'aigua; el reflex del sol entre els plataners de fulles daurats li confereix un encant especial.

Caminem ben junts mentre el sol va apareixen a través de la boira i ens comença a escalfar. Els núvols van i vénen. En un lloc ombrívol i força humit, ens trobem amb la Font de Solervicenç, neta de matolls i bardisses.

A partir d'aquí ens enlairem cap al Serrat dels Alous, fins a arribar pràcticament a dalt. Les boires van escampant tot jugant entre els boscos i muntanyes. El sol escalfa de ple i ens fa treure ja vestimenta sobrera tot recuperant forces. És l'hora d'anar fent grupets per xerrar i prendre algun mos. Seguim la pista en davallada anant encara amb bloc i alguna rereguarda que va venint planament.

Al davant una masia magnífica: l'Estrada, on uns gossos fermats i força pacífics avui, ens saluden al pas. Allà ens ajuntem amb el GR3 que seguim fins a pujar cap a l'església de Sant Pere de Viladecavalls vell, situat al terme municipal de Calders, ja al Moianès. La masia que l'acompanya, el Llucià, és grandiosa i ben conservada i fa pensar molt en una casa de colònies, que no ens queda clar si està destinada a aquest ús. Admirem les gallines i l'espantaocells.

Un tram més enllà, arribem a Sant Pere de Viladecavalls amb la nova església d'un color rogenc i davant per davant de la colònia Jorba. Val ben la pena que us arribeu fins la Colònia Jorba tot travessant la riera de Calders per un pont de fusta. La presa baixa amb aigua, el lloc humit i els arbres amb els colors tardorencs confereixen una bona bellesa al paisatge d'aquest racó. La Colònia Jorba o Colònia de Manganell fou una colònia tèxtil construïda el 1892 per l'empresari manresà Pere Jorba. Està encara habitada, unes 29 persones hi conviuen, però ja no funciona com a producció tèxtil si bé té d'altres usos empresarials. Trobem un noi que ens va explicant la història recent i el dia a dia de la colònia. Als seus carrers encara hi ha els cartells de forn de pa, escola de nens, escola de nens... Tot un món complex, el de les colònies, que bastiren l'avenç industrial del nostre país a principis de segle XX.

Retornant cap a l'església, ens aturem a la Font de l'Avi, un lloc d'aplecs i trobades de la gent de la zona. Si beveu d'aquesta aigua, sabreu ben bé quina és la seva composició química: un cartell us n'anuncia els tant per cents. I unes lletres gravades a la pedra us canta l'excel·lència de beure aigua!

A l'era de l'església nova dinem, tots asseguts en fila al seu pedrís. Tots?, gairebé; alguns han preferit menjar a les escales per repenjar les esquenes i poder veure com menjaven els altres (de fet, però, és que no hi cabien al pedrís!)

I ara sí. Ha arribat l'hora de les postres, allò que tots anhelem i hem carretejat a les motxilles; tots?, gairebé, que hi ha coses que pesen o no hi caben. I surten torrons, carquinyolis, arrugats de Tàrrega i galetes de neula de Badalona, torrons d'Agramunt típics, bombons, xocolates i fins i tot unes ampolles de moscatell! Com diu algú: apa, el sucre!

I ara és l'hora, també, desitjada per gent que no ha parat de preguntar quan seria l'hora de... cantar!  I hem cantar nadales fent un rotllo ben fet tal com una coral professional: baixos i tenors a una banda, sopranos i contralts a l'altra. Anem a Betlem, una mica desafinat perquè encara tenim el torró a la boca; El trineu, el Fum, fum, fum tan nostre, el Noi de la Mare, el Petit vailet amb un solista i tot i el Rabadà on tots els homes han anat responent com un sol rabadà que no creia amb el que li deien els pastors. Un rabadà que volia fer la seva, no com el cor d'homes que hem tingut que han anat tots ben conjuntats i ben coordinats, que ja ho voldrien moltes corals! Al davant una directora, pobra!, que fent gestos amb el braç ha aconseguit que tothom estigués atent. Més que res, el mèrit ha estat de les ganes de col·laboració i participació de tothom!

I hem recollit satisfets i hem brindat per unes bones festes i per retrobar-nos al nou any que està a punt d'estrena. Hem tornat cap a Navarcles en una tarda serena., i hem passat per la Font de l'Angle, la darrera font del nostre recorregut. Envoltada d'una estora de fulles marronoses acabades de caure, el broc de la font es troba dins una petita cabana de pedra, amb seients interiors, sembla feta a posta per refrescar-se els dies d'estiu.

Des de Navarcles ens hem desitjat unes bones festes; ens retrobarem per a continuar fent caminades.

Bon Nadal!    

ITINERARI:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/fonts-de-navarcles-121338634                 

Fontscaldetes i el Nen Jesús

Darrere sortia de l'any pels pobles abandonats o perduts de Catalunya. I com que el desembre és més de festes, ens hem arribat a Fontscaldetes, a l'Alt Camp, per seguir la història del poble i la del Nen Jesús que va custodiar la Palmira Ferré durant tota la seva vida, des dels temps de la guerra civil fins el 2010, quan va ser retornat a l'església d'on pertanyia, sense que la Palmira ho pogués veure. 

Per arribar-hi, però, ens ha vingut bé fer una petita volta per aquestes terres de l'Alt Camp. Una volta ben airejada, amb el vent de cara i d'esquena, un vent fred que ens ha fet caminar lleugers sense aturar-nos gaire. Un vent que bufava de tots cantons i que se'ns ha ficat a la pell. Tots tapats amb gorres i bufs o bufandes, alguns amb guants, molts amb la caputxa dels anoracs ficada al cap. Realment, després de tanta calor que hem viscut aquest any, avui hem pogut comprovar que ha arribat el fred!

El dia mig núvol; uns núvols negrosos que ens han fet patir una mica, però que el vent s'ha encarregat de dispersar fins que ha quedat una tarda neta, d'un cel blau lluent.

Hem iniciat la marxa des de Cabra del Camp. Finalment, catorze persones després de les incidències de les inscripcions en una setmana un pèl estranya entre ponts i aqüeductes. Catorze persones disposades a fer cim!

Al principi, l'ascensió ha estat suau, passant pel mas del Biló i la font de Conill envoltats de vinyes en les que encara quedava alguna fulla marronosa i groga que, al contrallum, oferia una lluentor tardorenca sobre el terra ben conreat. Més amunt, ja ens hem anat trobant amb mates de garric, pi blanc, alzines, esparregueres i farigola. El camí enfangat és testimoni de les darreres pluges. Així que hem anat prenent alçada, el terreny s'ha tornat més pedregós, la vegetació més escadussera i el vent més fort. hem anat pujant la muntanya de Conill fins el Tossal de les Comes, a poc a poc, sense dir gairebé res, que el vent fred feia que mantinguéssim un silenci que ens acompanyava. A partir del Tossal de les Comes, hem carenejat per la ruta del Cogulló, pas a pas, amb la mirada fita al mateix Cogulló que ens reptava a arribar-hi.

Fins que hem ocupat de ple el Roc del Cogulló o Cogulló de Cabra de 861 metres d'altura, amb un vent que, ara sí, ens venia per tots cantons! No és qüestió d'estar-nos-hi gaire, però ens hi fem les fotos de rigor i observem la plana i el mar, allà al fons, com un mirall de plata. Un encadenat de valls i muntanyes amb els poblets arrecerats a la seva riba: Cabra del Camp. El Pla de Santa Maria, Barberà de la Conca. Entre les valls, sense que ho puguem veure, Santes Creus.

Ara toca baixar fent una petita grimpada, agafats a la cadena que serveix d'ajut i suport i les baranes de fusta que ens serveixen de pals. Algú frueix fent fotos de la manera de baixar de la gent, d'altres agafen els pals de molts per ajudar una mica. Qui més qui menys està pendent d'on posa els peus. Crec que tothom s'ho ha passat molt bé en aquesta aventura que ha servit per adonar-nos-en que encara estem en forma!

El corriol va baixant entre pedres i matolls, tot seguint el GR 175 planejant una mica, fins a arribar al Coll de Sàrria on ens trobem en un encreuament de camins i amb el GR 7 que ens ve de Pontils i va cap a Cabra. Nosaltres encara no tornem; continuem el GR 175, que a la llarga ens portaria cap a la ruta del Cister. Baixem per la Serra Voltorera i les Roques de Migdia i ens desviem per un corriol ja mig perdut per a arribar a un dels nostres pobles.

Aviat veiem el teulat restaurat de l'església de Fontscaldetes. De fet, l'església és l'edifici que conserva encara les quatre parets i la teulada. Dins està buida de sants, sense el Nen Jesús de la Palmira, però està neta i emblanquinada. El poble ens ofereix el seu esquelet: porticons que voleien amb el vent, parets esfondrades i arcades encara dempeus del que devia ser una casa principal, potser la del Lluís Tomàs?, advocat i alcalde de Valls a finals del segle XIX i que va donar l'encàrrec de custodiar el Nen Jesús a la Palmira Ferré, una de les últimes dones del poble, que va morir pocs mesos abans que el Nen Jesús fos retornat a l'altar de Fontscaldetes. Ara, per conservar-lo del pillatge i els avatars del clima, el Nen Jesús és a l'església de Cabra, però retorna cada any al seu lloc amb motiu de la festa del poble. Tot plegat gràcies a l'associació Amics de Fontscaldetes que s'han encarregat i vetllen per la restauració del poble, amb una sabata i una espardenya, podríem dir, o sigui, amb més desitjos i bona voluntat que amb ajuts i suport econòmic o administratiu de les institucions públiques. És el que passa a tots els pobles...

El sol s'ha fet amo i senyor del dia i podem dinar fent un xic de bronze, encara que a alguna li molesti una mica, però no es pot negar que l'escalfor s'agraeix. La tarda ha quedat amb un aire net i una llum d'aquelles tan hivernals que fan que les plantes brillin i que els éssers humans reposem en tranquil·litat.

Aquests pobles corprenen una mica. Sempre pensem quina vida devien dur, a quines dificultats estaven exposats la gent, quines mancances, quins desitjos, quins objectius tenien? I encetem el camí de retorn cap a Cabra del Camp. Un camí per carretera asfaltada ara que ja no queda rastre de Fontscaldetes. Una carretera que, això sí, comunica una urbanització amb el poble més gran i que la gent de Fontscaldetes no devien veure. I ens ve un record, una cançó als llavis. Una cançó que retrata ben bé la vida de les terres de l'Alt Camp. Una cançó cantada pel Jaume Arnella ja fa un temps i que a mi sempre m'ha portat tristor i enyorança i una mica de ràbia d'injustícia:

Tot eren camins de carro,
tant com 'víem demanat
que ens fessin la carretera
necessària pel veïnat.

I un a un vàrem marxar-ne
a poc a poc i a contracor,
a ciutat un sou estable
amb els cotxes i el confort.

I ara que ha marxat tothom,
ara han fet la carretera
perquè els forasters admirin
les masies i les eres.

I tot passant la urbanització no deixo de pensar en aquella gent que no van conèixer els cotxes que ara estan aparcats als portals de les cases i que segurament s'escalfaven amb un braser i que anaven amunt i avall amb els carros, a mercat per vendre, si podien, els seus productes.

El sol ens va dient adéu, el fred encara és viu i el vent amaina un xic. Us deixo amb el Jaume Arnella i us desitjo unes bones festes i moltes caminades per continuar coneixent aquests pobles perduts, que mentre es recordin perviuran amb nosaltres.

Mossèn Tronxo: Homenatge a mossèn Ramon Anglerill

Gósol era el lloc de residència, però els pobles de la vall de La Vansa el tenien com a mossèn. Hi anava sovint; jo crec que li agradava. S'hi sentia bé entre la gent, pendent de tothom sense que ningú se n'adonés gaire. Sempre discret, sempre en segon pla, tot i que sabia estar al lloc i calmar la gent que sofria o alegrar-se amb ells, col·laborar en les festes majors, aplecs i caminades populars.

La Vansa és una vall que poca gent coneix, tancada durant molts anys entre muntanyes: al sud el Port del Comte i la muntanya de l'Arp, que es coneix més, no tothom, per les pistes d'esquí de Tuixén-Lavansa; al nord la serralada del Cadí amb el Pedraforca en un extrem que hi treu el cap de tant en tant, si sabeu mirar bé.

Una vall, però, que ha sabut anar-se adaptant als temps amb esforç i tenacitat, encara que no sempre és fàcil. Uns pobles que eren plens de gent anys enllà i que van patir la despoblació com tants d'altres del Pirineu. Cases disperses i nuclis arremolinats en ells mateixos per conservar l'escalfor durant els durs hiverns i la frescor de les pedres en la calor dels estius. Pobles i llogarrets com Ossera, Padrinàs, Sant Pere, Sorribes, Montargull, Fórnols o Cornellana (Tuixén i Josa com a municipis veïns). Cases, moltes; la majoria tancades o segones residències: Cal Vinyals, Cal Pujal, Cal Joan, Cal Soldat, Cal Serra, Cal Ton, Cal Quelo, Cal Pomer, Cal Secalló, Cal Julià, Cal Baró, Ca l'Estevet, Cal Duc, Cal Perabaixa... I esglésies perdudes entre prats com Sant Julià dels Garrics, Sant Jaume, Sant Pere...

"A la quieta, calladament, moren els nostres pobles. Moren milers d'anys": (Mossèn Tronxo, 219)

Va promoure la recuperació dels retaules de la Vall de La Vansa creant una associació Amics dels Retaules que es féu càrrec de la rehabilitació d'aquestes joies del gòtic. Llueixen al seu lloc, ara, els retaules: a Ossera, a Fórnols, a Sorribes i a Sant Julià dels Garrics.

Tots eren indrets que mossèn Ramon recorria amb el seu cotxe sense importar-li els quilòmetres ni l'estat dels camins, alguns d'ells de terra fins no fa gaire. Bonhomiós, amic de xerrar poc o de xerrar de pressa quan celebrava missa, conscient que la gent havia de treballar o tenia gana (ell també!).

Mossèn Ramon va ser el prototip que ens fa entendre mossèn Tronxo, el mossèn que, publicat per mossèn Ballarín, va servir per explicar el treball, la fe i les anècdotes dels mossens de poble. Una gent acostada a la gent. I aquesta mateixa gent, sigui d'anys o nouvinguts, li retornen l'afecte i el sentiment que els ha deixat amb la seva marxa. És difícil d'oblidar mossèn Ramon.

Per això, se'l recorda i se li fan homenatges a Gósol, a Saldes i a La Vansa.
Aquest dimarts 6 de desembre, en una setmana marcada pels ponts laborals i per les fires de Nadal (també a Tuixén), s'ha fet un esmorzar de forquilla a l'Espai La Vansa de Sorribes. Un esmorzar que li hauria agradat al mossèn! Pernil, formatge, melmelades d'Ossera, torrades, sucs i cafès calents en un dia que ha començat fred, amb una mica de nevada a terra i que s'ha reviscolat amb un sol potent.

I després, una caminada des de Sorribes fins a Sant Julià dels Garrics, uns vuit quilòmetres amb l'escalfor del sol i el dia cada cop més clar. Una caminada acompanyats de Mossèn Tronxo,  tot parant i llegint fragments del llibre "Mossèn Tronxo", de Josep Maria Ballarín, Club Editor, març de 1990. Hem rigut amb algunes frases, hem recordat algunes facècies, ens hem entendrit amb la mirada del mossèn quan parla amb "l'escolanet de cartó" i "la mestressa", hem enyorat alguns temps passats i hem posat esperança en el futur.

Hem conegut racons de la vall que no tothom coneixia i hem passat per cases que ens han transportat uns quants anys enrere, quan hi érem algunes de nosaltres. Ens han acompanyat el Xulo i el Trumfo, satisfets de refregar-se amb la neu i córrer més quilòmetres que els que anem amb dues cames. Ha estat una jornada molt agradable, digne de repetir-se. 

"Mossèn Tronxo és com tants que han sigut la sal d'aquesta terra. Déu faci que en surtin de nous, amb aigua nova però amb la mateixa sal" (223)

Podem dir entre tots, tal com ho féu Josep Maria Ballarin:  "Tinc un amic de menys ací baix. I un de més allà dalt". 

Gràcies a tots els mossens del Greny.

Sant Sadurni d'Anoia: entre vinyes

Una sortida de començaments de desembre, tranquil·la  i agradable i més si l'acabeu amb un tast de cava.

Un dia ennuvolat de primera hora del matí, però que dóna al paisatge una lluminositat diferent: els colors de la terra queden més marcats, els verds més verds, el marronós dels ceps despullats més bru. Tot plegat un dia que us fa pensar que l'hivern igual sí que s'acosta aquest any. 

Iniciem la ruta a la plaça Montseny de Sant Sadurní d'Anoia on hem arribat al punt de començar els col·legis, bàsicament perquè, curant-nos d'espants, hem sortit d'hora del que en diuen l'àrea metropolitana i hem anat fins a Sant Cugat del Vallès per poder arribar a l'altre cantó de Barcelona. O sigui, que hem pogut esmorzar sense presses i a dos quarts de deu ja estàvem a punt de marxa.

El camí és força planer i molt agraït. Fem una bona part de la ruta marcada com a ruta vitivinícola; marcada amb plafons informatius sobre les diferents varietats de raïm des de l'ull de llebre al macabeu. Una ruta que coincideix, també, amb una part de l'itinerari romà, de quants els legionaris de Cèsar es van passejar per aquestes terres. No veiem les calçades romanes, però sí que som conscients de la carretera, l'autopista, els trens de Rodalies i el TGV. Ja veieu que, malgrat els segles, és una comarca travessada per molts mitjans de comunicació que no sempre van a l'hora.

El paisatge és plàcid, amb les muntanyes de Montserrat de fons i un sense fi de camps de vinya. El tren, sobretot el TGV, passa sense aturar-s'hi, i passa sovint; més difícil és veure el de Rodalies! Els cotxes de l'autopista no paren, però pels camins hi ha un silenci màgic de canyissars moguts lleugerament per una mica d'aire. De tant en tant, algunes oliveres amb el fruit encara petit i les flors liloses del coletxó, una de les poques flors florides d'aquest temps de darreries de tardor.

La riera de Lavernó duu poca aigua. Està quieta, mansa, amb un verdet que la cobreix entre canyes i matolls que s'hi volen reflectir, entre l'opacitat del líquid i algunes fulles que hi reposen còmodament. No costa travessar-la. I ho fareu diverses vegades! En algun tram les branques dels ceps despullats, enlairats cap als núvols, us poden fer pensar en la solitud, en la pobresa; però heu de tenir en compte que ja us en beveu el vi.

Arribem a Sant Pere de Lavern entre vinyes abrigades de blanc. Una església i masos disseminats al voltant.  D'estil neoromànic, obra de l'arquitecte Enric Sagnier, pertany al terme municipal de Subirats i a la diòcesi de Sant Feliu. L’església Parroquial de Sant Pere de Lavern va ser escenari de l’últim ball pla del Penedès l’any 1935 i també fou escenari de l’antic ball de les garlandes, citat per Joan Amades en el seu conegut costumari. Ocupa el mateix emplaçament que l’església antiga, esmentada possiblement l’any 917, quan Ermenard i Udalard van cedir un alou als monjos de Sant Cugat, prop de l’Anoia, al riu de Bitlles, dins el terme del castell de Subirats. La primera menció segura de l’església és de l’any 1053, en el testament sacramental de Mir Lloc Sanç. També Guitard, en el seu testament, de l’any 1130, llega un morabatí a Sant Pere de Lavern per a celebrar misses. Consta també en el testament de Guillem Dalmau, l’existència d’un altar dedicat a Sant Martí dins l’església. El testament fou jurat per Berenguer i Guniaba sobre aquest altar l’any 1134. Al llarg dels segles XII i XIII la parròquia surt esmentada en diverses donacions, fins i tot els anys 1279 i 1280, l’església va contribuir a les croades amb 40 i 38 sous respectivament.

Avui no la podem visitar per ser dia laborable.

Travessem per sota les vies del tren i l'autopista, un nus de comunicacions pels que no van a peu com nosaltres i seguim l'itinerari marcat mentre va sortint el sol de mica en mica. Ara ens trobem amb ceps amb fulles seques per terra i algunes encara apuntalades al tronc. Tots en renglera, amb els camps ben adobats  i un color de terra rica. Els masos llueixen al lluny.

Travessem també el torrent de Can Bou i el Maset de la Bardera. Aquí, en un paratge de pineda, les vinyes fan gala del seu vestit groc lluent i translúcid sota els raigs del sol. Els ceps nus s'hi barregen i el paisatge esdevé sedant. No deixeu de llegir els planells informatius sobre les diferents varietats de vi: una informació que els neòfits agraïm i ens permet aprendre a observar els ceps amb més coneixement. 

Som ja a les envistes de Sant Sadurní i caminem per la llera del riu tot veient els horts i plantació d'arbres dels nens i nenes de les escoles del poble en un recorregut força interessant. Ens enfilem cap a les primeres cases i ben aviat tornem a la plaça Montseny on hem deixat els cotxes.

Ara, toca anar per la segona part: veure el raïm fet líquid escumós. Som ben a prop de dues caves. Com que ja coneixem les de Pere Ventura, avui cal anar a Canals&Munné on ens fan una rebuda ben acollidora i ens permeten fer un tastet de cava que ens serveix de vermut de dijous. Comprem i anem a dinar al poble per arribar a bona hora de la tarda a casa. A bona hora si no hagués estat per les cues de la ronda litoral per travessar, no camps de ceps i vinyes, sinó tota una ciutat d'algun milió d'habitants que no ha pensat amb la gent de fora.

ITINERARI: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-sadurni-danoia-entre-vinyes-120362220