20 de febrer 2018

Preparant el viatge

Sempre és un cert estat de nervis preparar un viatge. Fins a tal punt que, quan només manquen unes hores, et preguntes perquè te'n vas, que se t'hi ha perdut en el destí, tan bé que s'està a casa, oi?, i ara, fes maleta i motxilla, desconnecta del teu entorn immediat, avisa que aquell no et truqui i recorda, quan tornis, que has de fer...
I sempre tornes amb noves experiències i vivències, amb nous coneixements; i ets feliç d'haver-ho fet.
Ja tinc la maleta feta; no em deixo res? Com si el teu món fos el que tens a casa, quan, segur, que allà on vas podries nodrir-te de tot. Quines coses són necessàries o imprescindibles? Si ho penses fredament, no hi ha res imprescindible per a viatjar i menys avui en dia que et trobes a tot arreu les mateixes marques, les mateixes botigues i, pràcticament, els mateixos costums. Potser canvia una mica el tema dels menjars, però només una mica!, perquè, segons quins hotels tinguis, et poden fer plats "europeus" i no saps si estàs a París, Delhi o Buenos Aires.
No saps què t'empeny a trencar la rutina. La curiositat, els nous coneixements, les noves coneixences, el tenir la sensació "d'haver-hi estat", la fugida de la quotidianitat, la necessitat de canviar de lloc...,?
El cas és, que es fa agradable viatjar, sobretot quan ja ets a lloc després d'hores d'aeroport i avions. No és que el viatge signifiqui necessàriament anar lluny, però, en general, assimilem viatge a quilòmetres, a desplaçaments costosos, a vacances, a temps mort. Si ens diuen per anar a Montserrat o a Prades, o a Solsona, no ho relacionem amb un viatge. Sembla que com més lluny millor!
I un viatge pot ser igual d'interessant i ens pot oferir tantes novetats tant si anem a l'altra punta de món com si no ens movem de Catalunya en el nostre cas.
Faig aquestes reflexions perquè estic a punt d'encetar un viatge. També perquè faig un curs online sobre escriptura i relats de viatges que m'està interessant molt.
A mi, que m'agrada viatjar i escriure i fotografiar, el viatge em serveix per a tot això.
Fa poc, el meu germà em deia que jo faig tres vegades un mateix viatge: la preparació d'abans, mentre el faig realitat i, quan torno, el relat i la crònica fotogràfica. I sí, el viatge, per a mi, sempre, ha comportat això. Recordo com els preparava, els viatges: mirant guies, comprant mapes, fent itineraris, contant quilòmetres si anàvem amb el cotxe, veient on podíem dormir, si anàvem amb tenda o a Albergs, la majoria de vegades que te'ls prepares tu mateixa; veient què podíem visitar, quants dies ens ocuparia, el llistat de coses a emportar... Durant el viatge, la disciplina de fer un diari, de llegir cada nit l'itinerari del dia següent, el fruir al mateix moment d'allà i allò que et trobaves, o no! i de poder canviar plans si era necessari. I, ai las!, els diners que calia tenir previstos! Si el viatge era d'agència, mirar itinerari i guies i mapes. Però no com ara, no!, que amb el google ho soluciones tot! Llavors calia anar a Altair o a la Catalònia o a la Quera depenent del destí; o comprar revistes especiailtzades. A la tornada, rellegir el diari i redactar-lo, mirar les fotos, imprimir-les i fer àlbums o presentacions de diapositives o, més modernament, gravar DVD digitals i emmagatzemar-les en un disc dur extern, recordar les anècdotes i tenir la sensació que amb cada final de viatge en comences un de nou.
Demà marxo. Us explicaré el nou viatge per terres d'Àsia. M'enduc, com sempre, la càmera i la llibreta i les moltes ganes de gaudir-ne i retornar.
I quan arribi, prepararé el proper viatge, que em dugui a noves terres, a nova gent, a nous records pel futur!

05 de febrer 2018

Hortsavinyà

Dia lluminós, pausa entre dos dies de mal temps: quina sort que hem tingut!
Ens trobem a Montgat, porta del Maresme, per endinsar-nos per aquesta comarca que sempre ens sorprèn amb camins i itineraris nous. Arribats a Calella de la Costa, ens enfilem cap a Hortsavinyà per una carretera que comença a l'encreuament de l'Hospital de Calella. L'asfalt es transforma en pista viable per a cotxes. Deixem la locomoció al costat de la Masia Can Benet Vives, al cor del Montnegre i comencem a pujar camí amunt fins un encreuament de camins on una estàtua ret homenatge a Rodríguez de La Fuente. Prenem el camí de la dreta, el GR2, entre alzines suredes i vegetació humida i abundant, avui fins i tot gelada: els rastres de la pluja i les fulles seques caigudes al terra ens diuen i demostren que fa gelor tot i que el sol ens acarona el rostre i ens escalfa les mans.
Passem per la Font del Degotall que encara degota i arribem a la petita capella de Santa Maria de Montnegre. Fem un mos admirant el famós i grandiós roure de Santa Maria, catalogat com a arbre monumental, avui ja trencat i caigut a terra. A prop, la font de Santa Maria tot baixant unes escales.
Continuem el camí descendent tot passant per la Font del Carbonet, sense aigua, i les bagues de castanyers, paisatge característic d'aquesta zona amb tons hivernals.
Agraïm el camí quan els rajos del sol hi cauen; ens apartem sovint per deixar passar ciclistes i motoritzats; poca gent trobem caminant en aquest dissabte fred però agradable!
Al cap d'uns quilometres arribem al punt de sortida, però allarguem el pas fins a Santa Eulàlia d'Hortsavinyà, amb el seu campanar altiu. S'imposa una parada al forn de calç, edificacions que ens podem trobar al llarg de la comarca del Maresme. Per a la seva construcció, es triava un terreny amb pendent i abundància de pedres i llenya; es feia un clot al terra d'uns dos metres de fondària i uns quatre de diàmetre i s'aixecava la caixa de pedra en sec i juntes d'argila que constituïa l'olla; es deixava una obertura anomenada portada i a la part posterior es col·locava una pedra plana o "enfonadora". Els calciners extreien la pedra convertida en calç. Els forns de calç van tenir importància fins a mitjans del segle XX.
Santa Eulàlia d'Hortsavinyà senyoreja el Maresme, voltada de boscos i camins perdedors si no aneu amb compte. Pertany al municipi de Tordera i està ja documentada el 1080. La capella original és romànica tot i que ha estat modificada al llarg dels temps. Des d'aquí tenim la vista albirant el mar en un dia clar com el d'avui.
Tornats als cotxes emprenem el descens cap a Calella amb la idea que hem de tornar per aquests entorns.

04 de febrer 2018

Sant Jeroni de la Murtra i Puig Castellar

A la vall de Betlem trobem l'antic monestir dels jerònims: Sant Jeroni de la Murtra.
Amb el mar per davant i la carena del Litoral que li fa d'aixopluc, aquest monestir, importantíssim a la seva època, ens parla d'història, farcida d'anècdotes, ens parla de camins de pas, d'estada reial i conquesta del nou món, ens parla de pirates i de la devoció de la gent de la contrada. Amb les ermites de Sant Climent i Sant Onofre que malden per continuar dempeus i amb el bosc escadusser de pins, que el Centre Excursionista de Badalona replanta cada any, entre matolls i ginesta, Sant Jeroni és l'exponent d'una època d'esplendor, a prop del mar i de dues de les ciutats més poblades de Catalunya: Badalona i Santa Coloma de Gramenet. Potser per això, s'agraeix la calma que s'hi respira encara. Entreu al recinte, traspasseu el portal que feia de porteria, accediu al claustre i al pati, admireu les columnes amb les imatges incrustades, l'església que conserva l'absis i les capelles laterals que van servir, no fa gaire temps, per a estiueig de gent de ciutat,  observeu el cub per a fer vi i el celler dels monjos que hi habitaven, entreu, amb respecte, al refectori, ara convertit en església i escolteu la seva història, assistiu als concerts que s'hi fan i doneu un passeig pels afores; si podeu, visiteu els horts recuperats pel Conreu Sureny i no deixeu de comprar-hi hortalisses i verdures. Podeu també hostatjar-vos-hi uns dies per fer repòs, estudi o meditació, tan lluny i tan aprop del soroll i el tràfec de la ciutat.
Nosaltres, aquest dijous 1 de febrer, vetlla de la Candelera, hem fet una visita guiada a Sant Jeroni de la Murtra. Hem donat una volta pel recinte, escoltant, admirant les arquivoltes, respirant una mica de pau i de calma. No hem pogut veure els horts ni hem trobat la gent que els conrea, no hem pogut visitar tot l'edifici, amb les plantes ocupades per la Fundació Catalunya-Amèrica, perquè, ja se sap, els excursionistes sempre tenim pressa per anar a caminar, però hem escoltat el silenci, hem vist les pintures i les cares de columnes i voltes, ens hem imaginat la vida en temps dels mal anomenats reis catòlics, hem passejat pel claustre i ens hem deixat seduir per la murtra que hi senyoreja.
Des d'aquí, podeu pujar fins el poblat ibèric de Puig Castellar, ja en terrenys de Santa Coloma. Un corriol erosionat, un sòl de sauló que rellisca, ens porta en pocs moments fins una pista que passa per davant l'ermita de Sant Climent que conjuntament amb l'ermita de Sant Onofre que té al davant, formen part del paisatge conegut de Badalona. Arribats al coll, l'encreuament de camins ens portaria a Santa Coloma, a Montcada, al dolmen de Genís o a la Font del Torrent de les Bruixes. Ens enfilem entre murs, recintes i pedres del poblat ibèric, fins ben bé al capdamunt del Puig Castellar per veure a l'est el mar, al nord les terres del Maresme, al sud Montjuïc i a l'oest la serralada de Marina que ens separa del Vallès. Pedres que ens parlen de temps remots i que ens mostren com aquestes terres ja havien estat habitades pels humans.
Podeu fer varies variants de l'itinerari ja sigui sortint des de Santa Coloma cap a Puig Castellar, Sant Climent, Sant Onofre, Sant Jeroni i la creu de Montigalà com des de la carretera de la Vallensana cap a Sant Onofre o des de Canyet cap a Sant Jeroni.
Us recomano, però, que el feu en dia laborable, si podeu, no deixant de visitar Sant Jeroni. Totes les èpoques de l'any són bones, però si espereu al maig, la vall de Betlem s'omple de ginesta florida, de cels blaus i mars de plata, d'aire net i de lluminositat.
A Badalona, us hi esperem!

29 de gener 2018

Freedom Catalunya!


Meritxell Serret

Joaquim Forn

Jordi Sánchez

Carles Puigdemont
Oriol Junqueras
Clara Ponsatí

Toni Comín


Lluís Puig

Jordi Cuixart






























Exigim la restitució del govern legítim de la Generalitat de Catalunya, fruit de les eleccions del 21 de desembre del 2017.
Exigim la democràcia a Catalunya i a l'Estat Espanyol.
Exigim les nostres llibertats com a poble.
Exigim les disculpes del Govern de l'Estat Espanyol pels fets d'octubre del 2017, per les vexacions, insults i arbitrarietats amb Catalunya, país sobirà.

24 de gener 2018

Castell de Requesens

Situat al bell mig de les Alberes, enmig d'alzines suredes, sota el Puig Neulós, trobem el Castell de Requesens, a una alçada d'uns 500m.
 Es té notícia del lloc de Requesens des del segle IX i ha passat per diferents senyors i situacions: des dels comtats catalans com el del Rosselló, Peralada o Empúries, pels Rocabertí, comtes de Peralada, que al segle XIX n'iniciaren la reconstrucció amb criteris historicistes, encomanant la tasca al mestre d'obres Alexandre Comalat, pels avatars de la Guerra Civil, quan fou utilitzat com a caserna militar que el va deixar considerablement erosionat, fins al moment que continua sent de propietat privada. Es pot visitar els dissabtes, diumenges i festius. La seva visita val ben bé la pena.
Ens trobem amb un castell reconstruït i pensat com a residència d'estiu, amb l'inici de construcció de sales i habitacions i espais per al servei, amb tota una obra d'enginyeria de la conducció de l'aigua que preveia varies fonts al llarg de l'edificació de tal manera que el soroll permanent de l'aigua donés una sensació de frescor i relax. No va ser mai habitat com a residència d'estiu i les obres van quedar parades. Un incendi fortuït dins el saló menjador encara ofereix les seves traces.
La seva silueta de castell feudal, és imponent. Se't presenta a la vista des d'un tros enllà de la pista que hi porta, encimbellat dalt d'un turó i vigilant la quantitat de dòlmens que també hi ha per la zona. És accessible des de Cantallops, a la sortida de La Junquera, per una pista apte per a cotxes.
El recorregut per les seves estances forma un conjunt laberíntic de passadissos i escales que et permeten pujar a la torre i als diferents nivells de terrasses i pots sentir-te, per un dia, cavaller, comtessa o mestre d'obres, literat o director de cinema. Ha estat objecte d'inspiració d'alguns escriptors, entre ells Verdaguer que el cita al poema Canigó, i s'hi han rodat varies pel·lícules com "El caballero del Dragón" o "El Perfum".
Des de dalt el teulat tenim als peus la plana de l'Empordà, fins al mar, per un cantó, el Puig Neulós i el veïnat de Requesens amb l'església i un restaurant i l'extensió de bosc, bàsicament d'alzines i alzines suredes. Fa bo d'estar-s'hi una estona, contemplant el paisatge, el silenci del voltant i el soroll relaxant de l'aigua que corre pel castell.

18 de gener 2018

Itinerari ermites de Marganell

Sant Esteve de Marganell
Una sortida ben atractiva per un dels llocs de Catalunya que se'l coneix per les pageses de Montserrat. Marganell és un petit poble sota el cim serrat que queda entre turons i té sempre a la vista la muntanya santa.
Un recorregut circular, fàcil i agradable en un dia assolellat d'hivern. Tres ermites romàniques, una d'elles dins el terme de Marganell i les altres dues ja al terme de Castellvell i el Vilar.
Sant Esteve de Marganell
Deixem Marganell tot baixant un tros de carretera fins un trencall a la dreta que ens assenyala l'ermita de Sant Esteve de Marganell. Després de traspassar la riera, i a redós dels camps que fan d'estora al massís de Montserrat, ens apareix l'ermita i el cementiri del poble. Una entrada al costat del cementiri permet visitar Sant Esteve; en queden les parets i l'altar i l'estructura arquitectònica. La teulada és ja inexistent. Tot el conjunt recorda una mica les abadies derruïdes d'Anglaterra per les que fa tan bo de passejar-s'hi i prendre-hi el sol. M'ha agradat que la deixin així; té un encant i et transmet una tranquil·litat envejable.
Sant Cristòfol de Castellvell
Font d'en Carner
Continuem el camí tornant a baixar la riera i remuntant fins uns plans, arribant a Sant Cristòfol de Castellvell, amb les masies defensades per gossos amatents que et van donant la benvinguda a cada pas. Passem per la font d'en Carner, terreny humit i amb frondosa vegetació, amb bancs de pedra que segur que són un bon redós per a la calor estiuenca. La petita església es troba dalt el turó darrere les cases del llogarret, amb un campanar de poca alçada.
Sant Jaume de Castellvell
Tornem un xic enrere fins a la cruïlla de camins que hem deixat per anar a Sant Cristòfol i seguim les indicacions cap a Sant Jaume de Castellvell. Església també romànica, al mig dels prats, amb un arbre que deu donar força ombra a l'estiu i que ara, despullat de fulles, ens permet veure'n tot el perímetre. Si mireu a dins i espereu una mica a acostumar-vos a la foscor podreu veure l'altar i Sant Jaume.
Continuem el camí que de seguida davalla cap a la carretera i surt aprop d'un bar-restaurant on podeu fer una parada per continuar després, recte amunt, cap a Marganell.
Santa Cecília de Montserrat
Si voleu completar la visita encara podeu anar fins a Santa Cecília de Montserrat tot agafant la carretera que s'endinsa per Sant Cristòfol i va a sortir una mica abans del monestir de Sant Benet. De fet, des de Sant Cristòfol fins a Santa Cecília podeu esmerçar 1,15h si aneu a peu i poc més de 30m amb el cotxe.
Una matinal que la podeu fer durar al vostre plaer.

13 de gener 2018

Modernisme a Sant Joan Despí

Una passejada pels carrers de Sant Joan Despí ens parla de Modernisme en majúscules. Josep Maria Jujol, arquitecte, dissenyador, dibuixant i pintor modernista català, hi va fer estada uns quants anys i en va arribar a ser l'arquitecte municipal. Les seves obres són d'una exquisidesa i una sensibilitat extraordinàries. Una mica eclipsat per Gaudí, del que en va ser col·laborador, Domenèch i Muntaner o Puig i Cadafalch, és un arquitecte amb entitat pròpia. Totes les seves obres i elements decoratius tenen una funcionalitat pràctica pensada per als estadants de les cases, que ja a primeries del segle XX, van veure portes abatibles i diferents maneres d'obrir i tancar finestres de cara a poder aconseguir més aire i més llum a les cases.
Sobte, i molt, l'arquitectura de la Torre de la Creu, o Torre dels Ous com és coneguda a Sant Joan Despí. Ja es pot visitar l'interior, d'una bellesa plàstica i una ductilitat de formes que la fan única en el seu estil. Les escales interiors amb les baranes, els acabats de les portes i la terrassa amb la teulada arrodonida, tema pel que se l'ha batejat com a Torre dels Ous, amb el trencadís i els miradors, la fan un bombonet de Pasqua. Concebuda com a dues cases en una mateixa estructura, avui n'és una de sola, intercomunicada, que utilitza la Universitat de Barcelona per als seus programes universitaris tot respectant els elements modernistes. Una joia per entendre l'obra jujolenca.
Can Jujol
Es pot admirar, també, la casa que es va construir per a ell mateix, mentre va viure a Sant Joan, la casa Jujol, una petita torreta amb jardinet a l'entrada i amb una finestra cantonera que li facilitava la claror al seu despatx.
Torre Serra Xaus
Al davant mateix hi trobem la Torre Serra Xaus, formada a base de la interposició de cossos quadrangulars disposats en rotació per tal d'aprofitar l'espai i que li confereixen diferents perspectives que li donen un aire cubista.
Molt aprop trobem la Casa Rovira, on va participar en la decoració de la façana amb esgrafiats i dibuixos geomètrics.
Més avall, entrem a l'església Sant Joan Baptista on podem contemplar diferents elements decoratius i pintures a l'altar i als púlpits, el sagrari, i les pintures a la capella lateral de la Mare de Déu de Montserrat. Fou ja de les últimes obres que va fer abans de la seva mort el 1949.
Can Negre
Acabem el recorregut a Can Negre, l'altra joia de la corona. Antiga masia catalana datada el 1680, restaurada per encàrrec fet a Jujol per l'advocat Pere Negre i Jover. A la façana destaquen les finestres i la forma arrodonida del teulat que recorda el mantell de la Verge, així com un balcó semblant a una carrossa. En totes les obres de Jujol s'hi destaca una forta religiositat plasmada en l'arquitectura i en la decoració. A l'interior ens colpeix el forat d'escala tot pintat de blau, el balcó amb un parell de festejadors i la capella, petita i carregada d'elements amb la signatura de Jujol: una J en forma de creu. A la planta baixa, un petit retaule, del segle XV, tancat amb unes portes de fusta que s'obren amb un mecanisme del tot enginyós. Dignes d'admirar són les golfes amb l'entramat de fustes del sostres que tenen la funció d'aguantar el teulat.
Vil·la Elena
A part de l'arquitectura de Jujol, al llarg del recorregut podem observar edificis modernistes com la Vi·lla Elena o la casa Engràcia i moltes d'altres construïdes per diferents arquitectes que van habitar o tenir encàrrecs al poble. 
Tot plegat un matí que ha estat la delícia de tots en una sortida cultural dels dijous, la primera de l'acabat d'estrenar 2018 que ha permès, a més a més, retrobar els amics de les sortides i fer un bon dinar en bona companyia.