Mal d'escola (II)

Seguint amb amb el llibre Mal d'Escola de Daniel Pennac, m'ha interessat molt aquesta cita: "Cada alumne toca un instrument, i tu no pots contrariar-lo. La qüestió delicada és saber bé quins músics tens i trobar-ne l'harmonia. Una bona classe no és un regiment que marxa al pas, és una orquestra que treballa la mateixa simfonia. I si t'ha tocat el triangle que només fa cling cling, o la guimbarda que només fa bloing bloing, el secret és que ho facin en el bon moment, tan bé com sigui possible, que esdevinguin un triangle excel·lent, una guimbarda irreprotxable, i que estiguin orgullosos de la qualitat que la seva contribució confereix al conjunt.(117)

El problema és que els volem fer creure en un món on només compten els primers violins(118)"

És ben veritat, que quasi tots volem ser els primers violins i si pot ser fent un arpegi complicat encara millor, enduent-se'n els aplaudiments de tothom i centrar sobre nosaltres l'atenció i els elogis al millor. Una orquestra necessita de tots els instruments, del triangle i de la viola, del contrabaix i de la trompeta; però, ai quin llast! si ens toca ser triangle!.... Cal que tothom "soni" dins les seves possibilitats, les seves habilitats i la necessitat que en tingui l'orquestra i l'obra que toquem. El professor, com el bon director d'orquestra o de coral, ha de saber qui té al davant, quin alumne, quin grup, i en quin centre s'està, per anar adequant el ritme d'aprenentatge i per donar als primers violins alçada i protagonisme, però també remarcant el paper important dels triangles. Per posar un exemple, no totes les corals són com l'Orfeó Català o la Sant Jordi, però quin bé de Déu de corals hi ha al país i quanta gent que s'hi dedica sense demanar-ne massa res.

Hem de poder aconseguir en cada alumne/a la sensació i la creença que ell és ell o ella per si sol, amb les seves maneres de fer, però d'una importància cabdal. Només així iniciarem un camí d'ajuda pels mals dits mal alumnes.