13 de novembre 2019

Camins d'Exili i Esperança

Sembla que aquests darrers dies es fa més present el tema de l'exili. Després de la sortida a Ribesaltes, i sense que hi tingués res a veure, es va organitzar un macro concert sobre la mateixa temàtica.
Aquest cop, la Federació de Cors de Clavé va aplegar uns 600 cantaires a l'Auditori de Barcelona en un homenatge a l'Exili del 1939, que esdevingué, també, un clam contra l'exili que encara ara sofreixen alguns dels nostres polítics.
Com a cantaire va ser un plaer participar en aquest concert ple d'emocions i de reivindicacions. 
Dirigits pel mestre Josep Mut i Benavent i d'altres directors dels cors que hi participàvem, es va seguir un itinerari coral que va anar des de la Segona República passant per la Guerra Civil, la caiguda del bàndol republicà, els camins de la Retirada, l'Exili, les presons, el record de la Maternitat d'Elna, i la resistència de la cultura; tot al voltant de la muntanya emblemàtica del Canigó, silent espectadora de les misèries humanes i de la germanor entre els catalans del nord i del sud.
Ressonaren cançons com: "Cal que deixi la meva casa", cantada als anys setanta pel grup Esquirols, "El cant del poble" d'Amadeu Vives i Anselm Clavé, "L'Emigrant", "el Rossinyol", "la Presó de Lleida", "Se canto", himne occità, i "Muntanyes del Canigó". 
La soprano solista Sílvia Planagumà feu una excel·lent versió de "Nocturno de la ventana" de Garcia Lorca i del "Cant dels Ocells". La Coral jove Cor en Clau de Veu cantà "23 de Gener" de Josep Tero.
Es llegiren alguns fragments referents a l'exili per en Josep Fornés.
Per finalitzar, el Cant de la Senyera amb tothom dempeus i Els Segadors que va poder cantar tot el públic tot onejant estelades i als crits d'Independència i Llibertat Presos i Preses Polítiques.
Cantaires, músics i públic ens sentirem protagonistes de la història amb l'emoció a flor de pell, amb la ràbia a la veu i amb la idea de continuar amb la lluita per aconseguir la llibertat tan anhelada.


Corrandes d'exili
 
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
                                            Pere Quart

 Cant del Poble. Director: Emmanuel Niubó

 El Cant dels Ocells. Director: Josep Mut, Soprano: Sílvia Planagumà


L'Emigrant. Director: Josep Mut  Coral: La Badalonense

Esperem que concerts com aquests es vagin repetint però, per recordar d'una manera festiva, que hi hagué un temps molt llunyà que la gent havia de cantar per fer valdre els seus drets.

1 comentari:

  1. Que el ressó no s'aturi.A cada acte sobre l'exili , s'obren portes al coneixement i al record. Salut Núria.Ni oblit ni perdó, dignitat i homenatge per els i les exiliades, represaliades i per les persones que hi van deixar la vida .

    ResponElimina