Caminant pels pobles de la Vall Farrera: Virós

I tercer dia de caminades per la Vall Farrera en aquest pont de Sant Joan. I avui, retornem als pobles. Sortim d'Àreu, aquest poble que bé mereix una estada.

Pugem fins a Virós, un lloc més famós pel bosc de pins i faigs que no pas pel poble del que ja no en queda res. Mut testimoni del que fou només veiem alguna borda ja molt restaurada, l'església de Sant Lliser i el grandiós paisatge. 

Avui, un altre dia amb un sol esplèndid que ja ens parla una mica més de la calor de l'estiu. Fem la carretera que puja en uns quants revolts fins a les no explotades pistes d'esquí nòrdic de Virós. Ens acompanyen les muntanyes, amb el Monteixo sempre present, el verd de la gespa i les flors.

Després de les emocions d'aquests dies, farem una sortida curta, diferent, amb l'encant del bosc. Tot i l'exuberància del paisatge, el terra es veu ben sec, la molsa sobre les pedres no té aquella humitat que la caracteritza; és evident que li costa ploure.

El nom de Virós podria ser d'una afiliació clarament preromana, probablement iberobasca. Podria estar relacionat amb berri (nou) - otz (sufix de significat incert freqüent en topònims pirinencs), o amb ibi (ribera) - iri (poble). 

Virós és esmentat com a parròquia el 839 (data controvertida en l'actualitat), a l'Acta de consagració de la seu d'Urgell, i com a poble els anys 1257 i 1269. Per tant, es tractava d'un poble de muntanya que al llarg de l'Edat moderna quedà despoblat, estat en què ha arribat als nostres dies. El 1518 apareix solament com una partida on els homes d'Araós hi tenen corrals i conreus, i d'on el carlà d'Araós en cobra el delme^. En el Fogatge del 1553, ja no hi apareix. Hi perdura, però, l'església que havia estat parroquial: Sant Lliser o Sant LLeir.

El camí s'endinsa en el bosc on anem trobant cartells que ens expliquen el seu origen i l'origen de la vall, una vall "ferrera", de fargues i carboneres. No pugem fins al refugi del Gall Fer com estava previst: l'hora prematura del dinar a l'hotel i el cansament d'aquests dies, fa que ens ho prenguem amb calma.

 "Ubicat al cor del Parc Natural de l'Alt Pirineu, el bosc de Virós és un petita joia encara força desconeguda per a la majoria de senderistes, molt sovint atrets per les excursions en cotes més altes. Aquest fet confereix atractiu a la ruta, un atractiu que no farà més que créixer a mesura que ens apropem a aquesta sensacional boscúria, encara jove però molt fonda i immensa, amb exemplars d'arbres ben conservats i amb la presència d'una de les dues úniques fagedes que hi ha al parc natural. A banda de la riquesa arbòria, cal destacar l'aprofitament dels recursos naturals que se n'ha fet des de fa uns 2.000 anys i que encara avui se'n conserva la seva empremta, ja sigui en forma de mines de ferro, places carboneres o prats de dall amb les seves bordes -com les de Virós- i ermites romàniques -com la de Santes Creus." (Rutes Pirineushttps://www.rutespirineus.cat/rutes/itinerari-pel-bosc-de-viros-buiro-santes-creus).

El corriol que seguim ens porta fins el Pla de Buiro i les bordes de Buiro on ens saluden uns quants gossos i podem informar-nos del treball que es feia a les fargues i a les mateixes bordes. Seguint aquest pla, una pista herbada ens deixa a l'ermita de Santes Creus, a prop del cingle arbrat que dóna sobre la vall i els pobles de sota. L'ermita, senzilla, sense campanar, està ben cuidada i hi tornem a trobar els llibres que podríem llegir, fins i tot el Cavall Fort! Descansem i prenem una mica de fruita abans d'iniciar la baixada, primer per la pista, però de seguida ens desviem per endinsar.nos altra vegada al bosc fins al Mirador de les Fargues. Tot sec, molt sec. Passant passeres que serveixen quan tot està enfangat, però que ara han deixat de ser útils, fora que s'hi camina bé.

Des del Mirador, un petit espai, un balconet penjat sobre la vall, identifiquem el poble d'Alins i Ainet de Besan. Continuem endavant i de seguit tornem a ser a les bordes de Virós. Avui una excursió curteta, però ben interessant.

I cap avall. Carreguem maletes i passem comptes sempre amb l'eficàcia i bon fer de la Carme, El grup que ens apleguem en aquestes sortides és dels millors que es poden trobar. Tothom amb ganes de col·laborar i participar, cadascú a la seva manera, amb il·lusió per conèixer indrets, per compartir sensacions i per forjar amistats.

I, asseguts a taula, amb els cafès al davant, exposem les elucubracions que hem forjat aquests dies amb les caminades, la lectura i la sèrie del Porta. Arriba el moment de la veritat: qui va matar Sansa? Doncs, seguint el guió del Porta en qüestió (que sort que no llegirà aquests escrits!), descabdellem sospitosos sense posar-nos d'acord. De fet, podria ser tothom o ningú. Els més valorats en l'intent han estat el manaire dels contrabandistes i el guardaespatlles, que se'ls va escapar la mà. Tothom en tenia motius. I així quedem quan surt una nova teoria que el Porta no ha pensat: i si haguessin estat els tricornis? Ho deixem aquí...

Avui, des d'aquest espai d'expressió escrita, dono les gràcies a tothom. Per la paciència, pel respecte als altres, per la companyonia, als vocals que m'ajuden, a tots i cadascun de vosaltres. Sense vosaltres no seria pas possible. L'ambient és relaxant i acollidor i tots i totes en gaudim plenament. 

I abans de dinar, se'ls va acudir de fer-me un poema emocionant. Jo que soc de llagrimeta fàcil, n'he deixat anar algunes (i això que les ulleres noves em relliscaven) i uns vals de material de muntanya (que ja han vist que vaig amb una sabata i una espardenya). Moltíssimes gràcies a tothom, als que heu pogut venir avui i als que no heu pogut. Potser val la pena que continuï una temporadeta més, oi? I no ho dic pel regal, ho dic per la companyia: què faria jo sola organitzant coses per a que no em seguís ningú?

Les sortides poden ser més llargues o més curtes, més fàcils o més "moderades" (no difícils!), sempre a l'abast de tothom. però el que les fa especials és el camí que recorrem junts, l'aprenentatge que fem, no només d'aspectes tècnics de muntanya, la il·lusió de retrobar-nos i la satisfacció d'haver aconseguit un altre objectiu. Això és la muntanya, un repte constant no tant sols a nivell físic, ans també un viure col·lectiu per a tots. Per tant, dono les gràcies a aquelles persones que s'il·lusionen a cada sortida, que l'esperen sigui qui sigui que vagi al davant o al darrere. I que quan arriben, fan una rialla de pam i els ulls els brillen.

 I, després d'aquestes temporades, puc dir, com quan faig els whatsapp de cada sortida:

Benvinguts i benvingudes a la sortida del CEC del dia X. Recordeu que la trobada és a... Podeu oferir cotxes i us aneu apuntant.

---------

Demà cap al migdia eliminaré el grup de whatsapp. Moltes gràcies a tothom per la col·laboració i a reveure!

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/bordes-de-viros-i-buiro-175190964

Caminant amb Lletres amb Carles Porta i els crims de Tor

Avui, 23 de juny, revetlla de Sant Joan. Una revetlla de foc i guspires, de foscor i de llums, de petards que esclaten a les orelles, de retorn a la infantesa, de cremar fusta vella i mobles vells, de baixada de falles i d'encesa de fogueres que s'enduran els mals esperits i purificaran l'aire, d'olors d'herbes i coca i gots de ratafia.

Avui, posarem foscor a la llum; avui, encendrem llum a la foscor.

Ens llevem amb un dia radiant, una atmosfera neta.. Avui, per fi, entrarem a Tor i sabrem qui va matar Sansa. La gent no sap, però, que aquesta sortida està programada des del maig del 2023, quan el CEC demana allò que en diuen el Pla Anual i que les gestions hoteleres, l'organització pensada, els itineraris buscats al wikiloc..., es van començar a engegar el mes de febrer, quan el Sr. Porta encara no havia tret a la llum la seva sèrie, encara nadàvem en la foscor. Possiblement hi haurà gent que no s'ho creurà, però som molt previsors nosaltres. El Sr. Porta no ha pogut venir; em va dir que estava col·lapsat de feina. Ai, l'as!

Ens dirigim cap al poble com hàbils exploradors, com narradors, com si fóssim investigadors, com periodistes carregats només amb mòbils i càmeres de fotografiar però sense micròfons a excepció de les nostres orelles i els cinc sentits per estar amatents a qualsevol indici que ens porti a saber: qui va matar Sansa?

Conduïm per l'estreta carretera encaixonada entre parets rocoses amb el Noguera de Tor que s'escorre avall per anar a trobar els altres Nogueres, que els rius s'agermanen tot lliscant per arribar fins a mar. Deixem els cotxes al pàrquing del Pont de la Plana, on trobem un bon aparcament que ens espera i el col·lapsem amb els nostres vehicles; sort que, tot i haver esmorzat més tard del que haguéssim volgut, en aquestes hores, el tema de circulació encara està tranquil. Ens posem botes i agafem pals, carreguem aigua i motxilles i... cap endavant! De moment, el Lázaro no ens priva el pas, els tricornis no apareixen, els hippies no es fan veure, el Palanca ja no mena cavalls, els anglesos no els veiem, els contrabandistes al cas de tot, amos dels camins; i els andorrans...; sí, passa un jeep, com no, a tota pastilla com diuen quan corres molt, un jeep matrícula andorrana que són els que van com un pet pels camins, direcció Tor. (No sé, ara no recordo si, amb tates conjectures, només ho imagino perquè vull que passi quelcom, que per aquí, passa de tot!)

Fem un tros de pista i aviat albirem les primeres cases de Tor. Tor és un poble de pessebre, ficat aquí dins en aquesta vall tancada, voltat de muntanyes, fronterer amb Andorra i que pertany administrativament al municipi d'Alins, al Pallars Sobirà, situat al lloc més solitari i allunyat de la Vall Farrera. Tretze cases, dos barrancs: el riu de la Rabassa i el Barranc de Vallpeguera que s'ajunten per formar el Noguera de Tor. Sota el Roc de Sant Pere i el Pic de Sanfonts (2884m d'altitud). El travessa la pista que segueix endavant i puja fins el Coll de Cabús per l'anomenat Camí de Pal, per on s'entra a Andorra (sense duana!) i comença la carretera ampla i asfaltada del país veí.

Hi ha cotxes, hi ha gent, però no tanta com ens han dit i ens imaginàvem (que la propaganda televisiva ja les té aquestes coses). De seguit identifiquem la casa del Sansa, la primera del poble. No pugem al mur, no entrem pas per la finestra; observem la situació, els indicis i cadascú treu les seves conclusions. Al costat, una mica enrere, blanca i majestuosa, la casa del Palanca, amb balcons de flors. La gent s'agrupa davant Casa Sisqueta, la que, potser, hi ha guanyat amb el reportatge televisiu d'en Porta. El sol il·lumina la porta, les flors ben gemades als balcons. L'entrada petita ens omple de curiositat. Les taules i bancs de fusta a fora, conviden a prendre un refresc, però no tenim temps si volem arribar fins al final de la qüestió. Algunes pugem dalt i li demanem a la Pili (la reconeixem per la tele) si ens deixa anar al lavabo i ens envia cap amunt amb una mirada entre simpàtica i pilla. La família encara està esmorzant a la taula davant la llar de foc encesa (que també reconeixem per la tele). Llàstima que, quan la vaig trucar per poder dinar aquí, quan acabéssim de caminar els del CEC, o sigui avui, em va dir: —Ohhhh! quina llàstima. No tinc re! Cosa que vaig entendre que volia dir: ho tinc tot ple! Sembla que té llista d'espera com als millors restaurants.

Després de badar una estona, sense atrevir-nos massa a fer el xafarder, continuem el camí, travessem el pont i passem davant l'església i un poc més amunt encetem la lectura del llibre d'avui (que al poble no quedava gaire bé fer aquest espectacle). L'obra: Tor, tretze cases i tres morts, d'en Carles Porta (el dels crims), editorial La Campana. (1r volum, que n'hi ha un 2n. Que hi ha escriptors que troben el filó).

Presentem el Sansa i els seus desitjos de fer negoci amb la muntanya. Una muntanya comunal, de la que són propietaris tots els que hi viuen segons un document del segle XIX. Un document que un jutge va determinar que no servia i va fer amo absolut de tota la muntanya al Sansa: la seva perdició. A partir d'aquí, els anglesos hi volen fer pistes d'esquí, els hippies es converteixen en guardaespatlles i vividors de la
muntanya, els veïns reclamen el que és seu, el Palanca la vol defensar del progrés i per a que pastin els seus cavalls..., tot de gent estranya hi fa cap, tot de personatges impenetrables s'hi passegen. Odis, pors, secrets. Tots els ingredients d'una novel·la negra. I el Sansa, enmig, amo de tot, fins i tot del seu destí en mans de...

Qui va matar el Sansa?

Continuem caminant i ens aturem davant la borda d'en Palanca, una borda gran, perfecte per viure-hi i admirar el paisatge, a peu de camí. Els jeeps ens encalcen, circulen amunt i avall; potser tothom vol veure el Sansa i el Palanca dient-se de tot; o la Marly o el José fent un traguet. Ara passa un jeep negre, empolsinat: els contrabandistes pugen rabent, l'Uclés els guia; cap a Andorra falta gent.

El paisatge però, no es mereix la novel·la negra. La gespa verda, verdíssima, amb tots els colors del verd com deia Raimon. Florit, tot florit de flors grogues i liles i malves. I el riu que s'escorre avall amb una aigua transparent. Ai, el riu! Per on el passarem? Descalçar-se o no descalçar-se, vet-ho aquí el dilema de l'excursionista! Això sembla un parany posat per algun dels protagonistes que anem coneixent mentre llegim. Però, l'acabem sortejant! Peus frescos i ànims al cor. Tots els sentits amatents!

I continuem pugem amb un sol que ens comença a riure de valent. Agafem drecera i travessem un prat verd i groc, sempre amunt com dèiem abans quan érem joves. Ai, joventut!

Arribem al Pla de Llumeneres en un espectacle magnífic de muntanyes, amb el Monteixo sempre present. Un cercle digne d'admiració. I toca foto de grup per guardar aquest record de companys que caminant forjant amistats. I un home se'ns ofereix: — soc fotògraf, jo —ens diu. El seu amic ens observa, agafant fort el gos, un animal de pura raça que ens fa pensar en el Rin-tin-tin, aquella altra mítica sèrie de la televisió d'altres temps, quan Tor encara era un Tor desconegut. La moto al costat. Ens en fa varies de fotos, fins i tot ens fa alçar els braços, com si fóssim "presoners". Algú diu, després, imagina, pensa, que ens hem trobat amb uns mossos de l'esquadra vestits de paisà. 

Llavors, què feien aquí? Ens controlaven? Estan investigant encara els crims? Han pensat que dúiem el tabac amagat a les motxilles, tristos contrabandistes com no som? Fan una ronda de reconeixement? Busquen la trama russa? Són mossos d'esquadra de veritat?

Ja veieu que avui no posarem pas llum a la foscor. Sort que el dia és lluminós!

I comencem la baixada pel camí del Sansa fins a arribar a la seva cova, on vivien els hippies. Es pot entrar a l'interior. Tot està ben arreglat, com si d'un museu etnològic es tractés. Tots a dins, fent més suposicions. El lloc és genial per viure-hi una temporada, no sabem si a l'hivern...

Més avall la borda del Sansa en un paratge ben bonic, amb el riuet que s'escola i els arbres i el verd. Sadollats de natura, avui. Sort que no hem vist cap crim! En aquest lloc dinem i ens refresquem i continuem llegint les facècies dels protagonistes de la nostra història (i d'en Porta, es clar!).

I recordem la promesa que, quan arribem, haurem de descobrir el nostre gran enigma: qui va matar Sansa? Sabem el per què, no sabem qui ni queda clar quan.

I amb el sol del migdia tornem cap a Tor i ens adonem que el poble, les tretze cases, estan ben arreglades i tornem a pensar que uns dies d'estiu per aquí, no estarien gens malament. Tornem a fer parada davant casa Sisqueta, que algú més hi pugui entrar i sortir i ens encaterinem amb un hippie modern, un artesà també en diuen ara, que ho ha sabut fer bé: ha muntat paradeta d'arracades i collars a la placeta, davant al Sisqueta.

Doncs, cap als cotxes! Que encara ens espera la revetlla de Sant Joan amb la coca del forn d'Alins i la Ratafia del Pallars. Demà sabrem qui va matar Sansa.

Després de sopar més tard que mai, ja en plena foscor, marxem cap a Alins per deixar els cotxes a la carretera i esperem pacientment, enmig de la gent i els gots de paper, la baixada de les falles per les muntanyes que envolten el poble. Petards, focs artificials (que els de veritat són dalt el cim i a la llar de la Sisqueta), trons i cebetes. Tot soroll i festa i alegria.

Ja les podeu fer ben altes

les fogueres, aquest any

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d'aquest Sant Joan.

 I baixant des de l'ermita de Sant Quirc, a prop del poble. I de la muntanya escarpada del davant que mai no diríeu que hi ha un camí. Gent gran i nens i dones i vells amb aquella il·lusió del foc a la cara, amb les torxes cremant i fumejant. Llum a la foscor de la nit. I quan arriben al tronc plantat i esqueixat, tiren les torxes i encenen la foguera que s'endurà els mals esperits i ens deixarà un regust d'infants i de solstici que perdura, de tradició i de flama del Canigó. De foc a tots els Països Catalans. 

Parlaran de serra en serra

i de la més alta als plans

Pirineu si resplendissis

tot encès de mar a mar.

 

 Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant…
i en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà…
i el crit d’una sola llengua
s’alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de Llibertat!

                                                                 (Joan Maragall)

 I acabem la jornada, ja fosca nit d'un cel estelat.

 https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/tor-pla-de-llumeneres-175510096

Caminant pels pobles de la Vall Ferrera: Besan

Finalment, hem decidit posar una mica de llum a la foscor. I per fer-ho, res més plaent que desplaçar-nos fins la Vall Ferrera, aquesta vall pirinenca encaixonada entre muntanyes. "Catalunya té més de 1000 anys; la Vall Ferrera ja hi era". I per tant, hem recorregut camins buscant pobles abandonats com Besan i Virós i hem volgut ajudar una
mica, dins les nostres possibilitats, a resoldre el que la TV3 va deixar penjat sense solució: un crim que ha tingut a tot el poble català, i especialment el poble de Tor, en suspens gairebé vuit setmanes.

Ens trobem tots a Àreu, el poble de més al fons de la vall, allà quan el paisatge s'obre; quatre cases arremolinades al voltant de l'església i un hotel molt recomanable per degustar la gastronomia del país. Uns sopars i esmorzars per llepar-se els dits!Un cop distribuïdes les habitacions ens asseiem tots a taula. Tots? No! Ens falten quatre persones! Arribaran? Els haurà passat alguna cosa pel camí? El google els haurà enviat a algun altre lloc? I ara!, és que treballen! A les 20.40 hores (hora del google) apareixen al menjador saludant a tothom entre rialles i cares satisfetes. Tots? No!, en falta una! Ah, ja entra! Quin patiment. No sigui que posem més foscor a la llum que no pas llum a la foscor!Un cop ben sopats, en plena foscor de la nit, amb el cel estelat com només ho sap fer en aquestes contrades, passegem pel poble amb els fanals encesos per fer una mica de llum. Demà començarem les nostres colònies com infants enjogassats que esperen el final de curs!

El matí és blau i l'aire fresc. Ens arribem amb els cotxes fins a Araón (que fa 1000 anys també ja hi era) i caminem per un tram que va fer l'últim càtar, de baixada, nosaltres de pujada. El darrer càtar és ja un dels primers morts que trobem: de baixada devia anar ràpid per escapar del foc i la cremada de Montsegur; de pujada, potser emmanillat, l'esperava la foguera. Guillem
Belibasta va morir cremat viu a una foguera a Vila-roja de Tèrmens, després de quasi dos mesos de llargues tortures en mans dels inquisidors. El "Camí de l'Últim Càtar" és un itinerari transfronterer que vol rememorar el seu darrer viatge. Traspassa tres parcs naturals: el Parc Cadí-Moixeró, el Parc de l'Alt Pirineu i el Parc regional dels Pirineus de l'Arieja, arrencant a Bagà, al Berguedà, i finalitzant a Tarascon-sur-Ariège. Segur que ell no devia gaudir-ne tant com nosaltres d'aquest camí que segueix el recorregut del riu Noguera de Vallferrera amb els arbres frondosos, el verd translúcid de les fulles bressolades pel sol i la remor de l'aigua que baixa de les neus del Monteixo i de la Pica d'Estats, saltant pedres i enduent-se troncs en el seu camí cap avall. No el fem pas tot, el camí. Ens desviem a Ainet de Besan per recórrer els carrers costeruts fins l'església i davallar cap a la carretera.

A l'alçada de la Borda d'en Felip, un cartell ens indica el corriol a la dreta cap a Besan. La pujada és forta entremig d'alzines i matolls. De tant en tant reposem. No ens trobem amb ningú, Només el soroll del vent que ens eixuga una mica la suor. Abans d'arribar-hi, cal seguir el corriol cap a la dreta fins a l'ermita de Sant Miquel de Besan, davant per davant del poble que ja es veu a l'altre costat del barranc de Besan.

Entrem a l'interior senzill i ben conservat i ens fem una foto de grup a la façana del davant. Ai, caram! Aquí comencen les sorpreses: ens adonem, un cop ens observem a la fotografia, que l'ermita ha desaparegut. Tenim una mica de foscor d'aquest fenomen estrany: només es destaca la paret frontal i això sí, tots nosaltres: sí, hi som tots encara!

Tornant una mica enrere continuem el corriol fins a les primeres cases del poble. Besan està situat a 1160 metres d'altitud, a ponent del Roc-roi. El 1533 hi consta un sol foc, però en els moments més esplendorosos, entre els segles XVIII i XIX, arribà a 8 cases, més la rectoria, que són els que corresponen als noms de casa conservats. El 2010 mantenia 5 habitants censats (tornant, així, als del 1533), tot i que des del 1967 es trobava deshabitat. El 2011 es troba ja del tot despoblat. El lloc reposa pau i tranquil·litat. El camí de l'únic carrer principal ple d'herba blenera florida; un groc que destaca sobre la pedra de les cases, més aviat negrosa.

A la balconada d'una de les cases ben conservades, la roba estesa. Fa temps i temps que hi és la roba estesa; ja al 2019 hi havia la mateixa; (deu estar ben airejada i encartonada el jersei d'un vermell descolorit i els calçons d'un blanc brut). L'església és al capdavall de tot, al marge de l'espadat. El campanar extern amb una arcada.

Segons Joan Coromines, Besan és un dels molts topònims pirinencs d'origen basc. Està format per dos ètims: besa (bosc) i ande (sufix). Boscúria podria ser la interpretació del nom d'aquest poble. 

Pascual Madoz, en el seu "Diccionario geográfico", hi diu que és una localitat que forma ajuntament amb Alins de Vallferrera. Està situat en un petit pla, totalment envoltat d'altes muntanyes. El clima és molt fred, i està ventilat pels vents del nord i del sud; s'hi pateixen reumes crònics. En aquell moment la vila tenia 3 cases, una font petita i l'església de Santa Maria, annexa de la d'Ainet de Vallferrera. Hi ha en el terme diverses fonts, fortes i ferruginoses. Descriu el terme com a pla en part i muntanyós en altra part, amb terres pedregoses i de mala mitjana. S'hi produïa blat, sègol, ordi, patates, llegums, una mica de fruita, hortalisses i herbes de pastura. S'hi crien vaques, ovelles i cabres, i s'hi recrien mules. La cacera era de perdius, llebres, conills i isards, i pesca de truites i d'anguiles molt exquisides. La recria de mules comportava un comerç notable.

A nosaltres ens sembla tota una descoberta, un lloc idíl·lic, tot i que pensem en els temps que era habitat i les dificultats de la gent alhora de la subsistència: acaparar a l'estiu per viure als crus hiverns; camins nevats i gelats per desplaçar-se el bestiar o les criatures per baixar a escola, segurament a Alins; sense llum i amb una bona foscor hivernal que, segur, que suplien al costat de la llar de foc, explicant històries, possiblement de crims i desamors, anat al capdavall, a l'església, per trobar-se amb els veïns i xerrar... Tot un món desaparegut, romàntic per nosaltres, homes i dones de ciutat i vida fàcil en el bon sentit de la paraula. Amunt i avall per aquests camins, caçant perdius i porc senglars, segurament fent contraban... Deixem-ho aquí de moment!

Ens acomiadem de Besan amb la fotografia, aquesta vegada sí, de l'església sencera encara que en un picat fotogènic i anem tirant avall pel camí , ara sense esbufegar, però amb l'atenció posada en els genolls, els peus o les caigudes, que només faltaria!

Un cop a baix, dinar al costat del riu, amb les papallones que voltegen i es paren a xuclar les flors, amb algun valent que pren un bany dins l'aigua fresca, envoltats de verd i pensant amb les llums i les foscors del demà.

I sadollats de natura, ens arribem fins a la capella de Sant Francesc, als afores de Araón. Un lloc també per reposar. Dins, la parada de llibres deixats per llegir a voluntat que també hem trobat a Sant Miquel i que anirem trobant en altres ermites. Una bona idea!

Unes quantes compres i refrescs a Llavorsí i de tornada, una pujada amb cotxes fins al poble de Farrera, aquest, no només habitat si no, a més, poble d'artesans i pintors i, en tal dia cm avui, vigílies de Sant Joan i pont llarg, ple de cotxes i gent passejant per les quatre cases que hi ha.Farrera és un poble encimbellat, bonic, amb una església semblant a la de Besan amb el campanar

extern sobre una arcada. Un balcó a la vall. Es mira davant per davant amb Burg. Farrera fa referència a Farrera establint sense cap mena de dubte que és un topònim relacionat amb ferro. Concretament del llatí ferraria (ferrera), que passà al mossàrab com a farraria. És justament aquest pas el que justifica de mantenir la primera vocal com a a, en contra de Ferrera. Un lloc envoltat de muntanyes que li fan de capçalera, que s'organitza a l'entorn de la Coma de Burg, la vall del riu de Glorieta, amb tota la capçalera, tots els barrancs i torrents que hi aflueixen i tot el curs mitjà. Un lloc per respirar aire pur i, si ho voleu, de passada, fer algun curset de natura amb els artesans.

I abans que la foscor ens aclapari, baixem la carretera de revolts per tornar cap a Àreu, per triar i assaborir el sopar. Què demà, haurem de posar llum a la foscor.

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/besan-174959271