SRI LANKA I

 Sri Lanka és un nom que convida a somiar. No en va, es va canviar l'antiga Ceilán per Sri Lanka, més poètic, més oriental, amb més aromes, com els que traspuen d'aquesta illa verda i gemada, amb una vegetació exuberant i amb una població sempre disposada a somriure al vianant que passa pel seu costat.

Una petita volta et dóna idea de com pot ser de diferent i a la vegada igual la vida d'altres llocs remots i allunyats dels nostres hàbits i els nostres esquemes. Un viatge és un aprenentatge.

I, aquesta vegada, n'hem fet forces d'aprenentatges! Organitzat per la Carme —una remeiera i entesa en plantes i cremes naturals, com un viatge-taller— ens hem aplegat catorze catalans i dos bascos en una experiència i un recorregut admirables, així com en unes vivències de tots plegats que recordarem molt de temps.

Sri Lanka recorda molt la Índia: un mateix estil de vida, però, jo crec, una mica més "ordenat" o així m'ho ha semblat tot i que ja uns anys que vaig anar a la Índia. La seva proximitat a aquell país ha fet que se l'anomenés "la llàgrima de la Índia". Conserva, encara, estils de vida anglesa: cases colonials i uniformes de les criatures que van a escola: tots blancs amb corbates diferenciades de colors segons cada escola. Semblen feliços els nens i nenes d'Sri Lanka, sempre a punt per posar-se davant d'una càmera, sempre saludant amb un good morning, o mirant de lluny, amb aquells ullassos, i fent el gest amb la mà. Destaquen en el paisatge verd, amb el vestit blanc i la pell morena!

La natura és generosa a Sri Lanka. Olors d'espècies per tot arreu; la terra ja s'ha impregnat de tots els aromes: te, pebre, canyella, cacau, claus, coriandre, vainilla, curri...

Hem començat la ruta a Negombo, situat al nord de Colombo, la capital de l'illa, i hem seguit l'itinerari de monestirs i coves dedicats a Buda. De fet, cada poble i llogarret té una imatge o un altar de Buda. Són religiosos, o espirituals, o agraïts a la creació. Fantàstiques les coves del Temple de Dambulla amb 153 escultures de Buda, i estàtues de reis, de déus i deesses. A la primera cova, una estàtua de Buda ajagut de catorze metres de llargada.

Són un element destacable de l'illa, els seus temples, amb uns Budes amatents sempre a la pregària dels fidels, a la corrua d'escoles, nens i nenes vestides de blanc que hi accedeixen i a la fe de la gent que peregrina per les estances dels temples oferint flors —frangipanni, flor de lotus, jasmí, nenúfars— i ajuntant les mans amb devoció.

A Anuradhapura, les gegantines Dàgobes i la figuera sagrada (Bo en cingalès) més antiga del món, amb més de dos mil tres-cents anys d'antiguitat ens han fet sentir petits.

Emocionant la visita al Temple de la Dent de Buda, un dels més importants de l'illa. Les ofrenes i el fervor de la gent ens han corprès. I hi hem fet també la nostra d'ofrena: uns llaços grocs i una pancarta demanant la llibertat per als presos polítics de Catalunya i unes oracions del lama en una de les capelles tot pregant per a la bona solució del nostre país.
Impressionant la fortalesa de Sigiriya, construïda al segle IV per un rei que volia aïllar-se del món i, després d'assassinar al pare i al germà es va recloure dalt d'un roc enorme per a que ningú el pogués atacar. La culpabilitat ens fa fer coses impensables: el rei es va refugiar dalt de tot d'una immensa roca, tenia un estany amb les concubines banyant-se davant d'ell i tota la selva als seus peus; llàstima que si volia sortir havia de baixar uns 900 esglaons per la paret del rocam i, naturalment, tornar-los a pujar si anaven mal dades! Hem pujat tots les 900 escales que hi ha i hem dinat a dalt de tot admirant la selva, també als nostres peus.

Però no només hem vist temples. Ens hem fet el càrrec de com viuen i de com vivien els cingalesos tot visitant alguna casa de camp on hi hem arribat amb carros tirats per bous i on ens han convidat a provar el seu menjar i el seu beure fets amb el sempre present coco.

De tornada, un passeig relaxant amb barca i una correguda amb el tu-tu, el taxi nacional!

Eivissa

Un plaer voltar per aquesta petita illa del Mediterrani, traspuant calma en tots els racons. Cases blanques i esglésies blanques destaquen en el verd del paisatge i en el blau intens del mar.

Aquesta vegada, m'he calçat botes i he agafat pals per pujar a alguns dels turons que dominen l'illa, en una terra una mica assedegada d'aigua, passant per cales d'aigua transparent i parant als pobles que segueixen una vida encalmada. 

Al mes de febrer, amb els camps verds, ja despunten les flors, sobretot els canaris (oxalis pest-caprae) que s'obren amb el sol i s'ajeuen a la posta.

Caminant gairebé sola per aquests corriols pedregosos, m'he amarat de sol i de pensaments que m'han acompanyat i he reposat a les cales ara buides de gent. Segur que a l'estiu tot això es deu veure ben diferent, amb el bullici dels estiuejants, els jocs de les criatures fent castells de sorra i els banyistes refrescant-se. Ara, les barques estant avarades a port, els restaurants són espaiosos i la sorra deserta.

No tot és calma, però. A Eivissa mateix i a Santa Eulària, es deixa sentir el tràfec dels cotxes entrant i sortint de la ciutat; molts i molts cotxes per tot arreu. He sentit per la radio, aquests dies, que el govern balear vol restringir l'entrada de cotxes a l'illa ja que la flota se'ls quintuplica els mesos d'estiu: més de dos mil cotxes de lloguer, entre els que es passegen per l'illa i els que van de camí a Formentera!

Agraeixo, veritablement, haver vingut en aquesta època, ara que la meva situació de "parada" m'ho permet!

He "enganxat" les festes de Santa Eulària i les desfilades del Carnaval. Passades de carrossa festives que denuncien alguns aspectes de la vida quotidiana dels pobles de l'illa i polítics que també en surten mal parats, tal com s'espera aquests dies de rauxa. Fins i tot alguna al·legoria a la situació catalana confrontant-la amb la necessitat d'independència dels joves respecte a la casa dels pares.

M'han agradat els pobles, Sant Joan, Sant Llorenç, Santa Gertrudis, Sant Miquel, Sant Mateu i Santa Eulària, m'ha agradat el sabor de la terra, el regust d'aigua salada, les figueres amb les branques desmaiades cap al terra, la vista des del Puig de'n Missa, des del Puig de ses Terrets i des de Sa Talaîa, el punt més alt de l'illa. I el "Dalt Vila" de la mateixa Eivissa, amb els seus carrerons estrets resseguits sota la pluja.

Una illa per a tornar-hi, vaja!

Aiguafreda de Dalt

Hem començat el dia amb núvols, però a poc a poc s'ha anat eixorivint i a l'hora de dinar ja hem tingut un sol radiant i una atmosfera ben neta.

Després d'esmorzar a Aiguafreda, hem iniciat el camí per una pista ben traçada que surt del carrer Avençó, amb una pendent constant entre pins i matolls; les flors encara són escadusseres tot i que al llarg del camí, sobretot a prop de la riera, ja ha florit l'herba fetgera.

Passem per masies tancades però arreglades com Casanova de Sant Miquel, ara cuidat per la Diputació i per masies abandonades i desfetes per les inclemències del temps i la fugida dels seus habitants com la de Can Casanovas o Can Serra de l'Arca. Veient el lloc i la casa, avui en dia, delerosos tots nosaltres, gent de ciutat, de tenir un repòs tranquil a muntanya, se'ns fa estrany que la gent n'hagi marxat. Quan veus una casa abandonada sempre penses en la vida que hi havia hagut antany, en el treball de la gent,  el anar i venir traginant eines i animals, els dies plujosos, les gelades i el sol, el dependre del temps per a les collites,... Una vida dura la del camp i la muntanya, amb uns camins moltes vegades intransitables i amb ben poques comoditats. Una vida d'esforç i de supervivència. És clar que, nosaltres, gent del segle XXI, acostumem a idealitzar-ho i ja ens veiem prenent el sol i admirant el paisatge de la plana sota nostre. La veritat, és que sap greu veure aquestes cases mig derruïdes i el terreny despoblat quan pensem en la multitud que som "allà baix".

En un moment de la pista, després de fer "el plàtan" veient el Tagamanent davant nostre, davallem un corriol i ens endinsem uns cinquanta metres per veure el dolmen de Cruïlles i tot seguit la Font Fresca, bon lloc, segur, per descansar a l'estiu. Al cap de poc, anem a sortir a Aiguafreda de Dalt. Magnífic lloc i magnífiques vistes.

Sant Martí d'Aiguafreda de Dalt va ser el centre i parròquia del municipi d'Aiguafreda fins al segle XVI. El 2014 es va iniciar el projecte de recuperació del conjunt declarat Bé Cultural d'Interès Local. Aquest projecte inclou la recerca històrica i arqueològica i un estudi del pla de millora de l'entorn, i ha estat molt reivindicat pels aiguafredencs i aiguafredenques. 

Dinem tot prenent el sol de finals d'hivern i continuem davallant per la pista fins a arribar a la Masia de la Frau, on viu l'escultor Paco Ballesteros, un lloc ple d'escultures a l'entorn d'un drac de Sant Jordi que ens dóna la benvinguda. Agafem el corriol que en una forta pendent ens porta fins la Riera de Martinet i el Gorg de la Sort. Paratge idíl·lic amb el saltant d'aigua i el rierol que s'escorre i el pontet que el travessa. Seguim paral·lels a la riera fins a la Font dels Enamorats, ja a l'entrada d'Aiguafreda.

Ha estat una sortida molt agradable, assequible a tothom i que ens ha fet gaudir d'un bon dia, dins el Parc del Montseny, a prop de casa i en un lloc desconegut per a molts de nosaltres; de vegades, no cal anar a cercar grans coses lluny; aquí també tenim bons racons per a poder gaudir-ne!

Preparant el viatge

Sempre és un cert estat de nervis preparar un viatge. Fins a tal punt que, quan només manquen unes hores, et preguntes perquè te'n vas, que se t'hi ha perdut en el destí, tan bé que s'està a casa, oi?, i ara, fes maleta i motxilla, desconnecta del teu entorn immediat, avisa que aquell no et truqui i recorda, quan tornis, que has de fer...

I sempre tornes amb noves experiències i vivències, amb nous coneixements; i ets feliç d'haver-ho fet.

Ja tinc la maleta feta; no em deixo res? Com si el teu món fos el que tens a casa, quan, segur, que allà on vas podries nodrir-te de tot. Quines coses són necessàries o imprescindibles? Si ho penses fredament, no hi ha res imprescindible per a viatjar i menys avui en dia que et trobes a tot arreu les mateixes marques, les mateixes botigues i, pràcticament, els mateixos costums. Potser canvia una mica el tema dels menjars, però només una mica!, perquè, segons quins hotels tinguis, et poden fer plats "europeus" i no saps si estàs a París, Delhi o Buenos Aires.

No saps què t'empeny a trencar la rutina. La curiositat, els nous coneixements, les noves coneixences, el tenir la sensació "d'haver-hi estat", la fugida de la quotidianitat, la necessitat de canviar de lloc...,?

El cas és, que es fa agradable viatjar, sobretot quan ja ets a lloc després d'hores d'aeroport i avions. No és que el viatge signifiqui necessàriament anar lluny, però, en general, assimilem viatge a quilòmetres, a desplaçaments costosos, a vacances, a temps mort. Si ens diuen per anar a Montserrat o a Prades, o a Solsona, no ho relacionem amb un viatge. Sembla que com més lluny millor!

I un viatge pot ser igual d'interessant i ens pot oferir tantes novetats tant si anem a l'altra punta de món com si no ens movem de Catalunya en el nostre cas.

Faig aquestes reflexions perquè estic a punt d'encetar un viatge. També perquè faig un curs online sobre escriptura i relats de viatges que m'està interessant molt.

A mi, que m'agrada viatjar i escriure i fotografiar, el viatge em serveix per a tot això.

Fa poc, el meu germà em deia que jo faig tres vegades un mateix viatge: la preparació d'abans, mentre el faig realitat i, quan torno, el relat i la crònica fotogràfica. I sí, el viatge, per a mi, sempre, ha comportat això. Recordo com els preparava, els viatges: mirant guies, comprant mapes, fent itineraris, contant quilòmetres si anàvem amb el cotxe, veient on podíem dormir, si anàvem amb tenda o a Albergs, la majoria de vegades que te'ls prepares tu mateixa; veient què podíem visitar, quants dies ens ocuparia, el llistat de coses a emportar... Durant el viatge, la disciplina de fer un diari, de llegir cada nit l'itinerari del dia següent, el fruir al mateix moment d'allà i allò que et trobaves, o no! i de poder canviar plans si era necessari. I, ai las!, els diners que calia tenir previstos! Si el viatge era d'agència, mirar itinerari i guies i mapes. Però no com ara, no!, que amb el google ho soluciones tot! Llavors calia anar a Altair o a la Catalònia o a la Quera depenent del destí; o comprar revistes especiailtzades. A la tornada, rellegir el diari i redactar-lo, mirar les fotos, imprimir-les i fer àlbums o presentacions de diapositives o, més modernament, gravar DVD digitals i emmagatzemar-les en un disc dur extern, recordar les anècdotes i tenir la sensació que amb cada final de viatge en comences un de nou.

Demà marxo. Us explicaré el nou viatge per terres d'Àsia. M'enduc, com sempre, la càmera i la llibreta i les moltes ganes de gaudir-ne i retornar.

I quan arribi, prepararé el proper viatge, que em dugui a noves terres, a nova gent, a nous records pel futur!

Hortsavinyà

Dia lluminós, pausa entre dos dies de mal temps: quina sort que hem tingut!

Ens trobem a Montgat, porta del Maresme, per endinsar-nos per aquesta comarca que sempre ens sorprèn amb camins i itineraris nous. Arribats a Calella de la Costa, ens enfilem cap a Hortsavinyà per una carretera que comença a l'encreuament de l'Hospital de Calella. L'asfalt es transforma en pista viable per a cotxes. Deixem la locomoció al costat de la Masia Can Benet Vives, al cor del Montnegre i comencem a pujar camí amunt fins un encreuament de camins on una estàtua ret homenatge a Rodríguez de La Fuente. Prenem el camí de la dreta, el GR2, entre alzines suredes i vegetació humida i abundant, avui fins i tot gelada: els rastres de la pluja i les fulles seques caigudes al terra ens diuen i demostren que fa gelor tot i que el sol ens acarona el rostre i ens escalfa les mans.

Passem per la Font del Degotall que encara degota i arribem a la petita capella de Santa Maria de Montnegre. Fem un mos admirant el famós i grandiós roure de Santa Maria, catalogat com a arbre monumental, avui ja trencat i caigut a terra. A prop, la font de Santa Maria tot baixant unes escales.

Continuem el camí descendent tot passant per la Font del Carbonet, sense aigua, i les bagues de castanyers, paisatge característic d'aquesta zona amb tons hivernals.

Agraïm el camí quan els rajos del sol hi cauen; ens apartem sovint per deixar passar ciclistes i motoritzats; poca gent trobem caminant en aquest dissabte fred però agradable!

Al cap d'uns quilometres arribem al punt de sortida, però allarguem el pas fins a Santa Eulàlia d'Hortsavinyà, amb el seu campanar altiu. S'imposa una parada al forn de calç, edificacions que ens podem trobar al llarg de la comarca del Maresme. Per a la seva construcció, es triava un terreny amb pendent i abundància de pedres i llenya; es feia un clot al terra d'uns dos metres de fondària i uns quatre de diàmetre i s'aixecava la caixa de pedra en sec i juntes d'argila que constituïa l'olla; es deixava una obertura anomenada portada i a la part posterior es col·locava una pedra plana o "enfonadora". Els calciners extreien la pedra convertida en calç. Els forns de calç van tenir importància fins a mitjans del segle XX.

Santa Eulàlia d'Hortsavinyà senyoreja el Maresme, voltada de boscos i camins perdedors si no aneu amb compte. Pertany al municipi de Tordera i està ja documentada el 1080. La capella original és romànica tot i que ha estat modificada al llarg dels temps. Des d'aquí tenim la vista albirant el mar en un dia clar com el d'avui.

Tornats als cotxes emprenem el descens cap a Calella amb la idea que hem de tornar per aquests entorns.

Sant Jeroni de la Murtra i Puig Castellar

A la vall de Betlem trobem l'antic monestir dels jerònims: Sant Jeroni de la Murtra.

Amb el mar per davant i la carena del Litoral que li fa d'aixopluc, aquest monestir, importantíssim a la seva època, ens parla d'història, farcida d'anècdotes, ens parla de camins de pas, d'estada reial i conquesta del nou món, ens parla de pirates i de la devoció de la gent de la contrada. Amb les ermites de Sant Climent i Sant Onofre que malden per continuar dempeus i amb el bosc escadusser de pins, que el Centre Excursionista de Badalona replanta cada any, entre matolls i ginesta, Sant Jeroni és l'exponent d'una època d'esplendor, a prop del mar i de dues de les ciutats més poblades de Catalunya: Badalona i Santa Coloma de Gramenet. Potser per això, s'agraeix la calma que s'hi respira encara. Entreu al recinte, traspasseu el portal que feia de porteria, accediu al claustre i al pati, admireu les columnes amb les imatges incrustades, l'església que conserva l'absis i les capelles laterals que van servir, no fa gaire temps, per a estiueig de gent de ciutat,  observeu el cub per a fer vi i el celler dels monjos que hi habitaven, entreu, amb respecte, al refectori, ara convertit en església i escolteu la seva història, assistiu als concerts que s'hi fan i doneu un passeig pels afores; si podeu, visiteu els horts recuperats pel Conreu Sureny i no deixeu de comprar-hi hortalisses i verdures. Podeu també hostatjar-vos-hi uns dies per fer repòs, estudi o meditació, tan lluny i tan aprop del soroll i el tràfec de la ciutat.

Nosaltres, aquest dijous 1 de febrer, vetlla de la Candelera, hem fet una visita guiada a Sant Jeroni de la Murtra. Hem donat una volta pel recinte, escoltant, admirant les arquivoltes, respirant una mica de pau i de calma. No hem pogut veure els horts ni hem trobat la gent que els conrea, no hem pogut visitar tot l'edifici, amb les plantes ocupades per la Fundació Catalunya-Amèrica, perquè, ja se sap, els excursionistes sempre tenim pressa per anar a caminar, però hem escoltat el silenci, hem vist les pintures i les cares de columnes i voltes, ens hem imaginat la vida en temps dels mal anomenats reis catòlics, hem passejat pel claustre i ens hem deixat seduir per la murtra que hi senyoreja.

Des d'aquí, podeu pujar fins el poblat ibèric de Puig Castellar, ja en terrenys de Santa Coloma. Un corriol erosionat, un sòl de sauló que rellisca, ens porta en pocs moments fins una pista que passa per davant l'ermita de Sant Climent que conjuntament amb l'ermita de Sant Onofre que té al davant, formen part del paisatge conegut de Badalona. Arribats al coll, l'encreuament de camins ens portaria a Santa Coloma, a Montcada, al dolmen de Genís o a la Font del Torrent de les Bruixes. Ens enfilem entre murs, recintes i pedres del poblat ibèric, fins ben bé al capdamunt del Puig Castellar per veure a l'est el mar, al nord les terres del Maresme, al sud Montjuïc i a l'oest la serralada de Marina que ens separa del Vallès. Pedres que ens parlen de temps remots i que ens mostren com aquestes terres ja havien estat habitades pels humans.

Podeu fer varies variants de l'itinerari ja sigui sortint des de Santa Coloma cap a Puig Castellar, Sant Climent, Sant Onofre, Sant Jeroni i la creu de Montigalà com des de la carretera de la Vallensana cap a Sant Onofre o des de Canyet cap a Sant Jeroni.

Us recomano, però, que el feu en dia laborable, si podeu, no deixant de visitar Sant Jeroni. Totes les èpoques de l'any són bones, però si espereu al maig, la vall de Betlem s'omple de ginesta florida, de cels blaus i mars de plata, d'aire net i de lluminositat.

A Badalona, us hi esperem!