El Messies: Handel i Londres

Visitar Londres seguint els passos de Handel de la mà d'en Joan Vives, musicòleg i flautista, cantar en el Messies participatiu juntament amb tres mil dos-cents cantaires més és una experiència que no es podrà oblidar.

Han estat quatre dies d'immersió en la música d'aquest compositor que es va enamorar de Londres, que s'hi va quedar a viure i on va compondre bona paret de les seves obres.

Hem resseguit els llocs emblemàtics on Handel va passar bona part de la seva vida i hem escoltat anècdotes curioses d'un músic amb una gran capacitat creadora i que va saber, a diferència d'altres músics, que passaria a la fama per l'oratori del Messies. La seva música, avui en dia, segueix despertant un gran atractiu tot i fer ja 260 anys de la seva mort.

Handel va arribar a Londres el 1710 però hi fixa la seva residència a partir del 1712. Aconseguí la nacionalitat britànica el 1727 i les seves despulles varen ser enterrades a la capella dels poetes i músics de l'Abadia de Westminster on descansen avui en dia.

La ciutat moderna i cosmopolita de Londres no és pas la mateixa que va conèixer Handel, però se'n conserven algunes traces de llocs que van viure la seva persona: l'església de St George on acostumava a assistir a la missa i que li va permetre ser un parroquià més disposant del seu propi banc; els llocs on va estrenar algunes de les seves composicions com la Catedral de St Paul; St Lawrence Little Stanmore on hi ha un orgue històric restaurat respectant l'original de 1716, que té encara alguns tubs originals; a Cannons, la petita església que conserva el primer orgue que va tocar el Handel londinenc i on ens hem sentit molt acollits pels seus feligresos, amb una amabilitat i una simpatia dignes dels britànics. JAmes Bridges, duc de Chandos va ser valedor de Handel. Allà, Handel es va iniciar en la música vocal religiosa en llengua anglesa. Va escriure els onze Chandons Anthems, tres Te Deum, música per a clavecí i la primera versió de l'oratori Esther.

El 1717 es va estrenar la Música Aquàtica amb la inspiració de l'aigua que corre pel Tamèsi. El 1719 ocupà el càrrec de director de la Royal Academy of Music, una societat d'accionistes creada per oferir representacions al King's Theatre. 

Handel representa un dels més grans i coneguts compositors amb una obra prolífica. Al Museu de la Casa Handel (compartit amb un altre gran de la música generacions més tard que hi va viure un temps tocant la guitarra elèctrica, Jimi Hendrix) s'hi recrea l'habitació i hi podem trobar algunes de les partitures que hi va compondre.

Tancat durant uns quants dies, en aquesta casa, va néixer la seva partitura més celebrada i més cantada de tots els temps: el Messies.

Cada any des de llavors, a Londres, es canta el Messies Participatiu i el que es recull continua donant-se a l'Hospici o Foundling Hospital per infants amb dificultats. Podeu seguir l'historia de l'Hospital al primer edifici reconvertit en el Foundling Museum.

Cantar el Messies amb 3200 cantaires més al Royal Albert Hall és una experiència única. La tradició londinenca d'arribar a la sala de concerts amb la partitura, ocupar un seient assignat i diferenciat per cordes —soprans de blau, tenors i baixos de negre, contralts de vermell— i sentir les primeres notes de l'orquestra, és d'una emoció expectant. La sensació de formar part d'un tot, de compartir música i cant, s'obre amb l'entrada de les contralts al número quatre, "And the glory, the glory of the Lord". I la màgia continua amb "For unto us a child is born" i el clam "Glory to God" per acabar la primera part amb les notes del "His yoke is easy".

Fins aquí, satisfacció i una rara sensació de grandiositat.

L'inici dela segona part per part de les contralts "Behold the lamb of God" ja representa una mica més de tranquil·litat, sense els nervis del primer moment. Els homes entren valents al "He trusted in God", interpretant una massa de gent malvada, imitant un so desagradable, fins a arribar a la majestuositat del "Hallellujah" on totes les veus interaccionen amb el públic dempeus i amb l'ovació final eixordadora.

La calma torna amb el "Since by man came death" per acabar amb la fuga del "Worthy is the lamb that was slain" i un Amén llarg i continuat, com que no vol deixar de cantar, immersos en la música i en el que significa tota l'obra.

Els solistes han ajudat moltíssim amb les seves excel·lents veus i el director s'ha atrevit amb tota una massa de gent vinguda de cinquanta països diferents.

La magnífica xerrada prèvia d'en Joan ens ha servit per endinsar-nos més en aquesta gran obra.

En un cap de setmana llarg hi ha temps de voltar pels mercats de Nadal, resseguir en Handel en uns quants indrets més, anar de compres perduts pels carrers de Londres plens a vessar de gent i de cotxes, menjar en els pubs a base d'hamburgueses o del típic Fish and Chips, amb una beere a la mà, admirar els parcs de gespa verda i arbres desfullats—Green Park, St Jame's Park o Hyde Park—, passejar de nit pel Covent Garden i fer totes aquelles coses que s'han de fer quan un fa el turista.

La veritat és que ha estat un temps aprofitat del tot.

El record del Messies continuarà en tots nosaltres, tant en els que vam cantar com en els que van escoltar.

                                       Cada any.

Tardor a Sant Iscle

Realment la tardor és un bon moment per passejar per moltes de les contrades de Catalunya i si el lloc escollit és a la Garrotxa, teniu els colors ocres, grocs i vermells assegurats.

Hem fet una petita caminada per un dels llogarrets més encantadors que he conegut aquests últims temps: Sant Iscle de Colltort, a pocs quilòmetres de Sant Feliu de Pallarols.

Sant Iscle, l'església i quatre cases, encomanen pau i tranquil·litat. Un prat verd voltat de petits turons, unes masies ben conservades, amb les seves arcades i la gent feinejant, un dia radiant de tardor.

Un camí entremig d'arbres acolorits, un camí fet estora de fulles que es van trepitjant i que va pujant suau fins al Coll de la Serrella de 840m d'altitud i des d'on es domina el fons del Pirineu nevat i les Guilleries.

Abans, un trencall ens porta al petit cràter del volcà de Can Tià, a peu de camí i davant mateix de l'antiga masia, ja abandonada, de Can Tià. Sempre m'han fet una mica de pena aquestes masies abandonades, on en d'altres temps s'hi feia vida, es conreaven camps o es treia el ramat a pasturar; la família al voltant del foc a l'hivern, anant a mercat amb sol, pluja o neu, els infants fent llargues caminades per anar a estudi... Tot un món que ha canviat força.

Des d'aquí, ens podem arribar fins al volcà de Fontpobra o pujar al coll de la Serrella per anar cap als volcans de Traiter i Sant Feliu a peu per un camí pedregós que va davallant.

Nosaltres creuem una mica el torrent de Matabous i ens arribem fins el Ventós en una passejada relaxant. El trobem tancat, avui, però segur que s'hi ha d'estar molt bé. Una gran finca forestal dins el Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa, amb unes vistes que van des del Puigmal fins a la costa mediterrània.

Retornem a Sant Iscle per admirar des de fora l'església del segle XV sense campanar  i acariciar una gata negra que ens va seguint tota l'estona, s'estira de panxa enlaira i ens fa uns marrameus de goig; fixa't, em recorda en tot a la Makumba que vam cuidar a Lavansa!

Posa'ts a fer una mica el turista anem a Sant Feliu de Pallarols per dinar al rstaurant del Bar de l'Estació: una boníssima botifarra del perol i unes patates fregides excel·lent!, i ho dic jo que no m'agraden gaire les patates.

Una volta pel poble amb el riu Brugent per companyia. Sant Feliu pertany a la vall d'Hostoles juntament amb Les Planes i el seu castell. 

Els de Sant Feliu són els "Pescallunes"

"S'explica que una nit de lluna plena, un santfeliuenc vorejava el riu Brugent quan va veure reflectida la lluna en l'aigua de la riera. Tan embadalit en va quedar de la bellesa de l'astre que molt brillava en la foscor de l'aigua que va decidir pescar-la amb un cove. Però no aconseguia ficar-la-hi. Algú va veure-ho i, en to burleta, li preguntà si volia pescar la lluna."

En record d'aquest fet podeu veure, al costat del pont un xaval amb una canya que està intentant pescar la lluna que penja amb un cove per sobre del riu. Crec que potser no ho aconseguirà, però que maco seria que tots poguéssim pescar la lluna, estendre els braços cap al cel o cap a l'aigua en aquest cas i aconseguir aquells desitjos que semblen impossibles!

La Nit de Sant Joan

La Nit de Sant Joan una mica abans del solstici d'hivern quan la gent pensa més amb la neu i el Nadal.

Però està bé pensar en l'escalfor; l'escalfor d'una nit màgica, l'escalfor d'uns llums de colors i unes serpentines, dels espetecs i dels balls. L'escalfor d'un col·lectiu d'artistes que han posat en escena l'obra de Jaume Sisa que va estrenar Dagoll Dagom fa uns quants anys enrere.

L'escalfor d'unes persones entregades al servei de les persones i de la idea que, treballant en equip, cadascú amb la seva habilitat i capacitat, es poden arribar a enlairar espurnes d'amistat cap als núvols.

Em refereixo a l'obra que han estrenat el Grup Atra del centre de Salut Mental de Gràcia amb el suport de Jaume Sisa, Dagoll Dagom, Pilarín Bayés i Mont Plans, així com amb l'actor Oriol Genís i la seva filla, actriu, Júlia Genís. I la participació del Cor Canta i l'orquestra Follet Trapella en les peces musicals.

Ha estat un goig col·laborar en aquest projecte de teatre musical on tots hem donat el màxim de nosaltres mateixos.

La màgia de la nit se'ns ha encomanat a través dels nostres balls i les nostres cançons. Han estat moments de nervis, sí, i de moltes emocions. De molt de treball i de moltes ganes de passar-s'ho bé. 

El teatre, el fet teatral, ja ho té això: fantasia i realitat es combinen; permet superar dificultats cosa que en d'altres àmbits és més difícil. Al teatre, ets un altra persona, t'identifiques amb un personatge, et dones, et transformes i arribes a descobrir habilitats amagades de tu mateix o mateixa. El teatre és de les millors activitats per a superar reptes, per arribar a ser un més de la colla. T'ofereix la possibilitat de saber escoltar, de poder expressar-se, d'aprendre a treballar en equip.

L'obra no és fàcil, han calgut molts assajos i tot un any de preparació, però la Nit de Sant Joan ha reviscut, s'ha fet present al teatre del Cercle Catòlic de Gràcia, s'ha fet present a les xarxes i a tot el barri.

Conduits per l'Òscar, que hi ha posat tota la fe i tota l'esperança, els Macaris, el Gran Jordiet, la Senyoreta González, els Marcianitos i el Bombero Juan, han donat vida a la nit més famosa de l'any conjuntament amb tots els intèrprets i el cos de ball.

L'Oriol Genís, atent a l'escenari a tot el que hi passava, com a Follet Trapella, ens ha fet entrar a la màgia i ens ha acomiadat amb una gran tendresa.

La Júlia Genís, amb la seva veu càlida i la seva simpatia, ens ha fet ballar i ens ha fet menjar la coca amb tot el gust! 

El Cor Canta hem assaborit tota la funció amb alguna llàgrima als ulls, feliços d'haver-hi pogut participar. I el director n'ha quedat cofoi: han estat molts esforços i molta dedicació, però ha valgut la pena.

El públic ha estat del tot entregat a la funció i ha facilitat l'actuació: l'alegria, l'acompanyament i el caliu de la sala han propiciat un gran èxit els dos dies que s'ha actuat.

Moltes gràcies a tothom per donar-me la possibilitat de poder-hi participar.

Estic segura que els focs d'aquest Sant Joan perduraran molt de temps en tots nosaltres.

Caminant per Prats de Lluçanès

El Lluçanès és una comarca jove, no gaire coneguda, que ha quedat sempre entremig del Berguedà, Osona i el Bages, entre els rius Ter i Llobregat. Esdevé comarca el 2017 quan es continua el tràmit parlamentari sobre la Proposició de llei de creació de la comarca del Lluçanès. Tanmateix el Lluçanès ha existit sempre. Un territori ramader i agrícola, uns camps oberts agombolats per les carenes muntanyoses en uns horitzons amplis. Des de Prats i al llarg de tota l'excursió hem pogut contemplar el Pirineu nevat amb el cim del Puigmal destacant en un cel blau; a migdia, s'endevinava la punta de Sant Llorenç del Munt; a ponent el Port de Comte amb una punta de Cadí; a Llevant, l'espai Natural de les Guilleries.

Hem anat resseguint i intercalant tres rutes molt interessants: la Ruta de les Bruixes, la Ruta de transhumància i la Ruta de la Memòria Històrica que envolten Prats de Lluçanès, la capital de comarca.

La primera pujada sortint del poble ens porta al Santuari de Lurdes, construcció blanca que es domina ja abans d'arribar al poble ja que està edificat dalt d'un turó amb vistes als quatre vessants. Les masies i els camps conreats estan als nostres peus dominant tot l'altiplà.

Continuem per una pista fins a arribar a la Font de les Coves, un lloc humit, una balma que protegeix i una font amb taules i bancs de pedra on reposar. Una parada en aquest entorn ha de ser d'agrair quan les calors de l'estiu s'imposen.

Nosaltres continuem el camí fins a La Pedra Dreta, una pedra vertical, una fita que es feia servir per marcar els camins de transhumància. Actualment, s'hi celebra l'Aplec de Cinquagesma durant la Segona Pasqua. Quín pastor va clavar la pedra?, quin grup de gent s'hi ha aplegat a través dels temps?, de quantes xerrades, de quantes vivències ha estat una convidada muda?, quanta gent l'ha abraçat? Tot passant per la carretera us la trobeu: un menhir? Tant sols un testimoni dels temps quan els ramats transitaven i anaven del pla a la muntanya cap a l'estiu i retornaven cap a l'hivern. Nosaltres, doncs, també, hi hem deixat les nostres passes i les nostres abraçades i el testimoni gràfic que ens endurem a casa ficat dins una pantalla de butxaca.

Tot fent camí, ens trobem la Cadira d'en Galceran. Talment una Cadira de Bisbe ficada al Lluçanès, una butaca de pedra amb seient i respatller. Un lloc estratègic des d'on observar el moviment de les pròpies tropes i el del enemic a les guerres carlines. La primera guerra carlina va començar a Prats de Lluçanès, justament quan la vila estava ocupada pels liberals. El 5 d’octubre de 1833 Josep Galceran llançà el primer crit a Catalunya a favor de Carles V. No sé si va arribar a anar de copes amb en Francesc Savalls o van traspassar la frontera junts, però els dos devien ser d'un mateix tremp.

Ens endinsem per un corriol entre arbres i fulles seques, tot plegat amb un aspecte tardoral i fem parada sota el Roc Foradat o Roc de la Bruixa Napa. La bruixa Napa, de nom Maria Pujol, vivia a Can Nap i preparava els beuratges en els forats quadrats d'aquest roc; segur que descansava a la petita cova que hi ha per davant del roc i sentia els ocells i el frec de les fulles quan queien a terra. En aquest entorn havia de ser una bona bruixa. Maria Pujol fou l'última persona que es va executar com a bruixa. El seu esperit encara descansa entre arbres i flors.

El camí segueix amb un tapis de fulles entre els arbres groguencs, a voltes el terreny esdevé rocós, de pedres planes semblant a una via romana, amb alguns desnivells suaus.

Coneixem els fets que s'esdevingueren a Sant Andreu de Llanars, una petita ermita romànica que conserva encara els secrets d'uns homes executats a les darreries de la guerra civil. Hi han reposat molts anys allà, dins una fossa. Se'n van trobar quatre d'homes d'edats diferents, força joves, encara amb restes d'uniforme militar, amb objectes personals —mines de llapis, plomes, rellotge, ulleres de sol— i amb unes sabates posades. Un rètol ens n'explica la història. Història que no serà mai contada del tot, història d'una guerra que matà germans i veïns, història d'unes persones que encara no han pogut reposar en pau.

L'ermita està en un lloc privilegiat que convida al repòs i al silenci.

Finalment, arribem a Sant Sebastià. Dalt d'un turó, dominant Prats de Lluçanès, en una esplanada on hi senyoreja una estelada i un monòlit: "En homenatge als soldats del XI i XVIII Cos de l'Exèrcit de la República i a tots els que van morir aquí defensant la justícia i la llibertat". (3 i 4 de febrer de 1939)

Des d'aquest pla, s'observa una vista magnífica del Pirineu colgat de neu ja en aquestes dates. Amb aquestes vistes fa de bo de dinar: muntanyes, camps, masies escampades, bales de blat, tractors feinejant: sembla un pessebre! Un paisatge suau, relaxant.

Amb energies noves, encara ens queden ànims per arribar-nos a Sant Bartomeu de Grau, una petita ermita envoltada de bens que fugen així que ens veuen i un gos que les recull a les ordres del pastor que té ganes de xerrar amb qui passa.

Acabem la sortida a Prats de Lluçanès amb la certesa de que hem conegut un xic més aquesta comarca i amb la seguretat que hi ha encara molts racons per descobrir.

Avui, no fem una clara conjunta; uns ens quedem a Prats amb un cacaolat calent i d'altres marxen a fer una xocolata amb coca a Perafita.

De possibilitats n'hi ha mil i una!

Concert de música occitana

La Veu de Syrinx és una formació musical composta per Olga Miracle, soprano i Joan Codina, músic.

Dissabte passat ens van delectar amb un concert de música catalana i occitana en el marc incomparable del Museu d'Història de Catalunya.

Mentre els vaixells es bressolaven al port de Barcelona en un dia una mica rúfol, la Olga ens va cantar tres cançons de bressol —La Mare de Déu, No ni no, Sant Joan— amb una veu clara i transparent.

Acompanyada per les flautes, el tamborí de cordes i la cornamusa d'en Joan Codina va fer un recorregut per la música catalana tradicional amb peces com El Rossinyol o l'Hostal de la Peira entre d'altres i vam fer un tast de cançons occitanes de les més celebrades: Se canto, Copo Santa, Jol pont de Miràbel o  L'immortelo. També vam poder sentir la cançó "Arièja, o mon pais" en recordança de la cantautora i referent essencial de la música occitana Rosina de Pèira que ens va deixar el mes de juny d'enguany.

Les cançons tradicionals cantades amb la veu lírica i acompanyades per instruments tradicionals prenen una altra vessant diferent a la que estem acostumats i dóna la sensació, no sé, de que són com més importants.

De fet, la música és sempre música, però d'aquesta manera pren una dimensió etèria que fa que ens sentim transportats cap al món dels sentits i les llegendes.

La proposta que ens feien la Veu de Syrinx, amb arranjaments propis i originals, ens va permetre seguir una vetllada en homenatge a l'Enric Garriga Trullols que, el mateix mes de novembre d'ara fa vuit anys, ens va deixar.

 Esperem poder continuar gaudint de la música de l'Olga i d'en Joan en properes ocasions.