dimecres, 21 de desembre de 2011

NADAL 2011


La mare explica un conte als seus petits,
Conte fet d’esperança i somnis i neguits.

Els infants miren embadalits
Arbres i pastors i reis i llums de colors.

L’estel brilla en la foscor,
Una llàgrima esdevé un plor.

En el plor de la mare i per la mare

S’esdevé Nadal cada dia dins el cor.

La mare retorna feta desig
La mare retorna feta cançó.

L’estel es perd a l’horitzó
La nit i el silenci ho embolcalla tot

dilluns, 21 de novembre de 2011

La cel·la

Un raig de sol entra per la petita finestra i li acarona el rostre. Sospira profundament i obre els ulls amb la mirada perduda enllà, a través d’aquelles parets grises i greixoses. No sap el temps que ha passat; pensa que pot ser molt, o no tant.
Poc a poc s’incorpora amb l’esforç de tots els ossos, amb la tensió de tots els muscles. S’aixeca lentament i estira els braços cap als costats amb insistència; vol refermar així el seu propi espai vital. Es tranquil·litza quan les puntes dels dits toquen la llisa i gèlida pedra, escrostonada en alguns punts, plena tota ella de gargots esborrats per la humitat, però d’una fidelitat extremada cap a totes aquelles mans que han anat passant i deixant el seu apassionament.
Fa una passa, una altra, fins a quatre: sí, aquell habitacle encara conserva les mides justes per sentir-se viu, per sentir-se posseïdor d’una agilitat entrenada dia a dia, segon a segon. Aquest és el moment de la seva existència actual que més agraeix: se sent viu, se sent “jo”.
Fa temps que és allà, engarjolat, ell, que necessitava sempre espais oberts, camps que es perdien en l’horitzó.
Remira el seu espai per a confirmar que tot és allà, que res ha canviat: la paret gravada amb dibuixos, paraules, frases i ratlles d'altres estadants que, com ell, hi van deixar la seva petjada. Mira el sostre d'on penja una bombeta sense pàmpol, plena de pols, amb una llum trista que serveix tant sols per enfocar el jaç amb un somier amb un parell de ferros penjant que té al damunt una màrfega ratada, bruta i vella que li serveix de matalàs en les seves nits de pors i fantasmes. Al terra un bol abonyegat amb les últimes gotes d'aigua i a l'esquerra de la porta, on el mur fa cantonada, un forat per a sadollar les seves necessitats.
Torna a mirar cap a la finestra on encara hi ha la teranyina penjant entre barrot i barrot i l'aranya que la va fent dia a dia, sense defallir.
Escolta el soroll cada cop més proper del forrellat, el grinyol de cada porta, l’arrossegament de passes al seu voltant. Dintre de poc, es veurà immers en la multitud, els braços enganxats al cos, sentint el frec a frec de la seva espatlla amb l’altre, tot baixant l’escala marcant el pas i estalonant al del davant, en un intent de coordinar els moviments que el portaran al menjador.
Allà, farà aquella cua interminable veient l’esquena i el clatell del davant, avançant lentament amb l’objectiu posat en un fred cafè i un tros de pa mal acompanyat de formatge.
Després, a la ennegrida taula, assegut compartint el cul d’una cadira mig coixa i atrotinada, mastegarà amb rutina aquell trist àpat, sense saber exactament si és ell el que menja. Exhalarà l’alè dels seus companys i sentirà el xarrup de tants cafès beguts al mateix temps.
El molesta enormement aquest moment; de fet, el molesta la seva existència quotidiana compartida amb tots aquells homes disputant-se un pam, aquell amuntegament de cossos, aquelles olors i aquells sorolls constants de crits i renecs, aquell sentir-se observat. Ni tant sols quan els deixen al pati cimentat i polsós pot moure’s: no pot mai donar la volta sencera al recinte; tothom camina en va, entrecreuant-se, a empentes per assaborir un bocí d’aire i de llibertat.
Després vindrà el moment del treball forçat, intentant actuar mecànicament i ajustant el ritme del seu cos, ja baldat, en una seqüència d'accions que l'alliberen de pensar, concentrant-se en el pujar i baixar de la vàlvula per no mirar als ulls de cap rostre humà en una espera inacabable per retornar a la cel·la, petita, bruta, però estimada amb el pas dels anys.
Quan retorna a la cel·la se sent alliberat en aquell espai quadrat i conta les passes, mira al sostre, jeu conformat i tanca els ulls, esperant que la nit passi, somniant en un demà.

Demà, un raig de sol entrarà per la petita finestra i li acaronarà el rostre mentre un ocell, fora d’aquelles parets grises i greixoses, refilarà un cant. Els seus ulls ja no s’obriran, però el seu desig de llibertat, emprendrà el vol.

divendres, 18 de novembre de 2011

Enric Garriga Trullolls

Gràcies, amic, pel teu compromís, per la teva dedicació i per l'acollida que sempre vas fer a tothom. Avui Catalunya i Occitània estan de dol. Ens vas ensenyar a estimar els nostres germans occitans i, juntament amb ells, desitjar i lluitar per camins de llibertat. Continuarem pujant al Port de Salau en acte d'agermanament i continuarem sommiant pels nostres pobles lliures. A reveure.

diumenge, 13 de novembre de 2011

La Castanyera


Estava asseguda escoltant el crepitar de les flames, la seva mirada perduda en el més enllà, en els seus records d’una vida ja passada, no sabia si amb ganes de retrobar-la.
Les campanes de l’església tocaven a morts.
El fum de la llar li entelava els ulls i els aclucà; amb la mà plena de sutge es fregà el rostre i agafà l’espantall per avivar el foc.
Amb les parpelles closes retornà al seu pensament els dies viscuts amb el Sebastià, el marit, el company, ara a punt de ser enterrat.
Posaren la parada al xamfrà del carrer Estret i l’Avinguda dels Plataners; quan va ser?. El temps que passa pot esborrar la memòria; diria, sense por de no equivocar-se massa, que tenien uns vint-i-cinc anys i tota la vida per endavant. Aprengueren aviat a fer la brasa, a escalfar les castanyes i els moniatos i a fer aquelles paperines de paper d’estrassa amb papers de diari i embolicaven castanyes i moniatos ja fets, per a que conservessin l’escalfor que agradava tant als clients. Oh! I quins clients, cada dia hi anava més gent a la parada!. La llauna foradada cremava des del matí al vespre i a voltes era ben tard que tancaven.
Recorda encara al Senyor Montcal. Si, tot un senyor! S’acostava a poc a poc, amb les mans a les butxaques i només amb un gest de la cara assenyalava les castanyes i amb la seva veu greu deia: dues dotzenes, castanyera. Quan dec?- I marxava tant a poc a poc com havia arribat, pujant-se el coll de l’abric i ficant la paperina a la butxaca.
I el Manel? Era un noi rialler, el Manel. Amb la boina sempre mig torta i aquelles gambades que semblava que trepitjava raïm a cada passa; el cigarret als llavis i uns ulls que miraven a tot arreu. Al Manel li agradaven els moniatos i sempre se’n feia posar mitja dotzena, ben torradets, deia, que seran per la canalla, això atipa i els tinc callats una estona.
I la petita Maria, que literalment arrossegava a sa mare, i el Joanet amb la cartera a l’esquena sortint de l’escola, que era més grossa que no pas ell; i aquell que li deien el Xato perquè tenia un nas aixafat d’un cop de porta i el Mano que es parava amb la vespa; i el..... Tants personatges, tanta gent, cadascun amb les seves expressions, els seus gestos, les seves paraules i els seus silencis.
Aquella cantonada li agradava i quan el vent feia voleiar les fulles marronoses caigudes dels arbres, el Sebastià es divertia mirant les dones intentant que les faldilles es quedessin al seu lloc i quan el vent aconseguia alçar-ne alguna, aquells esgarips de femella el feien riure a cor que vols. El Sebastià, puro apagat a la boca, reia i reia, que era un home amb un riure fàcil i encomanadís.
El Sebastià ja no riu, ara. I què farà ella? De moment, s’està a la vora del foc sense ni esma d’anar a l’església. El foc, ja brasa ja flama vigorosa l’ha acompanyada sempre.
Després vingueren els nois. En tingueren cinc de ben espigats: el Jordi, la Pepeta, en Vicenç, la Carme i la Maria, pobreta, la Maria que no va fer ni els tres anys, que un mal vent se la va emportar, tan petita, tan fràgil. La nina dels ulls del Sebastià. Quan eren tots petits i ella i el Sebastià anaven cofois pel Passeig, la gent es girava a mirar-los: Guoita!- deien- talment els fills de les castanyes!
Però què hi podien fer ells si això era la seva vida i el seu aliment....
Ara, mirant encara el xerricar de les flames, pensa en tota una vida; tota una vida al voltant de les castanyes. Oh! Tenen els seus secrets, les castanyes. Aquests, ja comencen quan les vas a buscar al bosc. Cal que sigui un dia ni massa fred ni massa càlid, portar un bon pal, si pot ser fet de boix, i cercar aquells arbres de fulla grossa i grogosa. Triar bé els castanyers, mirar bé els fruits de l’arbre, fer caure les boles punxegudes i intentar no fer-se mal ni clavar-se les punxes. “Triar aquelles mig obertes que amaguen el tresor “; això li deia la mare quan va començar a anar al Montseny amb ella i això repetia ella al Sebastià i als fills anys més tard. Mirar bé al terra, que amb el fullam i l’aspecte marronós es poden confondre i omplir cistelles!
Després ve la feina laboriosa de treure’n la carcassa, de mullar-les i fer-ne un tall , finalment preparar el foc i la brasa. Ah! La brasa. En això si que era un artista el Sebastià, Déu el tingui en la glòria!... Se li van escapar unes llàgrimes pel marit mort i a punt de ser enterrat.
Va ser un dia que el marit tornà mig baldat, ja era tard i va picar la porta d’una manera estranya, com si li faltés força, tan vigorós que era. El Vicenç va obrir i es va sentir un cop fort, com si algú hagués caigut desmaiat, desplomat. Què havia passat? El Vicenç la va anar a acuitar: Mare!, mare!.... el pare està!.... el pare!, ... mare! I ella va deixar la roba i la planxa: Valga’m Déu! Sebastià! Sebastià!!! Com podia ser que se’l trobés en aquell estat?
El Vicenç, pobre, no sabia quina cara fer-hi i va anar a cercar son germà, en Jordi, el gran, que no ha perdut encara aquell aspecte cerimoniós. Alt i prim i colrat pel sol... o per la brasa del foc? El Jordi va obrir uns ulls grossos, tot ell vermell i acalorat i tant gran com era es posà a plorar.
Encara recorda com quan era xic, una flama se li va endur mig rostre i quedà així, cremat.
S’hi va acostar la Pepeta, amb aquell xerric de veu. La Pepeta no ha parlat mai: tant sols uns sons guturals semblants al soroll de les castanyes torrant-se al foc: pet, pet, peeeeeet, peppet.....
La Carme també arribà corrent, esverada, sempre esverada! La Carme feia les paperines de paper d’estrassa millor que ningú i amb aquell nervi que no la deixava mai, girava moniatos, omplia les paperines i feia un somriure a la gent. La Carme, cabells rossos de fregall i pell morena, es casà amb un animal d’home que la deixà prenyada a la primera cantonada mentre l’hivern entrava pel carrer Estret. Ara tenia ja una bona canallada, tots fent paperines de paper.
Però el Vicenç va resultar ser el més entregat, el més amatent, sempre vigilant a son pare. Ell va ser qui primer s’adonà del canvi del Sebastià, un canvi lent però seguit que acabà com acabà sense que cap d’ells s’ho hagués pogut imaginar mai.
De primer els cabells se li anaren tornant més rossencs i la panxa més prominent, la pell marronosa. Com canvia el marit de la castanyera!- deien pel carrer. Però ella no en feu cabal tan dedicada com estava a anar torrant castanyes al braser.
Després li anaren sortint com unes punxes per tot el cos. Això si que fou un espant! - Ai! Sebastià!!, quin mal vent ens ha tornat a agafar!. Hem d’anar al metge, Sebastià!- I el Sebastià se’n reia: no dona, no, ja passarà! Però no passà i les punxetes li anaren cobrint la panxa, els peus, les cames, braços i mans. Be hem de fer alguna cosa, Sebastià!
Però cap metge no s’ho explicava, no hi havia cap referència, cap cas clínic on assessorar-se, cap coneixença d’aquell mal. Consultaren a diferents hospitals i fins i tot pensaren en anar a l’estranger. –Jo us ajudaré, pare- deia convençut el Vicenç. Però amb el sou de les castanyes no n’hi ha prou per a fer grans despeses i poc a poc el Sebastià s’anà quedant a casa, embolicat en un cos ple de punxes, talment una bola, talment un eriçó. La mirada perdura, abstreta, només mirant-se les brases i el foc.
Va anar perdent la mobilitat, li havíem de donar el menjar a la boca i no podia ni mastegar, va perdre la parla i cada vegada era més rodó. Fins que va agafar aquella forma tant increïble, que ningú s’ho sabia explicar. Els nois estaven plorosos tot el dia, però seguien torrant castanyes i atenent el negoci. I va passar la tardor, i l’hivern i tornà a arribar la primavera i l’estiu i el Sebastià cada cop més rodonet i més punxegut i d’un color de pa moreno torrat.
Respirant amb molta dificultat, fins que ja no pogué respirar més....
Ara toquen a morts! I unes llàgrimes li corren galta avall quan pensa amb la conversa que ha tingut amb el rector.
- Això no es pot enterrar en terra sagrada – li ha dit
- Mossèn, per l’amor de Déu, és el Sebastià, cada diumenge venia a l’església, era un home de bé!
- No, no! Això no és un home! Això és un fenomen estrany, això és una....
- Calleu! No us vull sentir. No teniu pietat!
I van estar-se hores per arribar a un acord.
- No l’enterrarem en terra sagrada, a això que n’hi dieu el Sebastià. Però, no us preocupeu els fills i vós, tocarem les campanes que sonin a morts. Avui, dia dels difunts, pregarem per tots.
El Vicenç va agafar l’aixada i va fer un sot al defora de la casa. La Pepeta vinga cridar, el Jordi no ha volgut ni tant sols ser-hi a prop, la Carme ha perdut el senderi i va fent paperines per tenir al magatzem, per demà.
I ella, ella s’ha quedat a la llar de foc, mirant les flames i escoltant les campanades.
El Vicenç ha fet el sot sota el castanyer i hi ha enterrat son pare. El Sebastià, una castanya humana, reposa al seu lloc.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Primer Premi Concurs Fotografia Badalona Modernista

Gràcies a tots i totes els que veu votar la foto del 1r Concurs de fotografia Badalona Modernista organitzat per la Drogueria Can Boter. És un detall de la Casa Pavillard situada al xamfrà de Martí Pujol amb Mossen Antón Romeu. És una casa que he vist tota la vida; vaig viure la meva infantesa al carrer Mossèn Antòn Romeu, un carrer silenciós, trist i melancòlic que guarda els records més preuats dels meus jocs, les meves il·lusions i les meves llàgrimes de petita. Hi vaig anar a viure al 4 anys i en vaig marxar als 29. Haviem d'anar-hi a viure tota la família: la mare, el pare, el meu germà i jo, però vem estrenar la casa sense el meu pare. Cada dia, quan anava a col·legi a Casa Donya Julia, passava per davant de la casa Pavillard sense ser conscient en aquell temps, de la seva importància ni del tresor que significava  per a la ciutat. No ha estat fins ben gran que la vaig descobrir. Aquest és el meu petit homenatge a aquells temps d'infantesa, de pors, d'esperances, d'esperes i de records ara que la meva mare ja no hi és. Aquest premi, ha significat molt per a mi, no tant pel seu valor econòmic si no pel seu valor sentimental en uns moments en que encara enyoro aquells dies passats.
Gràcies a tots!
La Casa Pavillard està considerada l'obra més representativa de l'arquitectura de Joan Amigó i, per extensió, del modernisme badaloní. Va ser edificada el 1906 per a residència de l'industrial Enric Pavillard, gerent de la fàbrica Lorilleux. Va ser declarada monument històricoartístic el 1981. Està projectada amb dos cossos juxtaposats que enllacen, en façana, amb una tribuna poligonal de ferro i vitralls policroms. És força interessant el forjat de les baranes, obra del manyà Puig, conegut com el manyà sord. L'acabat del parament és d'estuc amb imitació de carreus i esgrafiats florals recorrent les obertures i sota el ràfec molt pronunciat del cos principal.
Una joia del modernisme badaloní.

dijous, 20 d’octubre de 2011

Aniversari ECOM

Badalona Modernista

Casa Prat
Ca l'Escanyaralets
Un bell recorregut per la Badalona Modernista. Una passejada pels seus carrers i places tot alçant la mirada per observar l'arquitectura i aquells detalls decoratius de façanes, balcons, finestres i reixes. Arquitectes que van deixar la seva obra a la ciutat encara que no sigui una obra tan coneguda com la de Barcelona però que val la pena admirar. Tants anys de viure aquí i de cop t'adones que moltes coses ni les coneixes ni les veus. Exemples d'un temps passat que perdura: en són una bona mostra la casa Gallent, ca l'Amigó, Ca l'Escanyaralets, la casa León le-Prevoust, la Casa Matamala, Can Pepus, la Casa Prat o la Casa Planas entre moltes altres. Algunes més conegudes com la casa Pavillard i d'altres més desapercebudes com la Casa Pau Rodon o la Casa Badia. 
Can Tanet
Una bona manera de conèixer Badalona
Casa Gallent





dimecres, 12 d’octubre de 2011

El joc de les autopistes

O com anar menys lluny per més diners.
O com anar més lluny per menys diners.
O com ser enredats i pagar el beure
O com set talosos i, a sobre, criticats
Bon viatge!!!!!!!

dimecres, 28 de setembre de 2011

365 Contes

Durant 1 any, 365 dies, un centenar de persones vem participar al bloc 365 contes i vem anar publicant contes fins arribar als 365. L'ànima del Bloc, la Mònica, en va tenir cura i hi va esmerçar hores i hores. la intenció era la seva publicació en un llibre que els recollís. Tot i que la proposta la va fer una editorial, sembla que allò que s'havia acordat no ha pogut ser i, de moment, no s'ha pògut editar. Era una iniciativa magnífica que partia de la voluntat, en primer lloc de la blocaire i de tots els que vem participar-hi amb il·lusió i desinterès. És llàtima que iniciatives d'aquestes, per altra banda premiades com a blog, no es puguin acabar. Sembla que el món editorial és un món complexe al que no pots accedir si no estàs introduit o no coneixes algú de bona mà; llàtima, com tantes altres iniciatives ciutadanes, populars i voluntaries.
Hem encetat un camí a través del Facebook, on us podeu fer amics dels contaires.
Esperem que això no mermi les il·lusions, l'esforç i la tenacitat dels escriptors i dels lectors. Potser ara que sembla que es farà una llei per enaltir els valors d'aquest país, podrem comptar amb l'esforç, la voluntat, la solidaritat, l'empenta a iniciatives d'aquesta mena.
Podeu trobar l'enllaç del bloc i llegir els contes:
http://365contes.blogspot.com/
També podeu fer-vos amics al facebook:    http://www.facebook.com/profile.php?id=100002976471018&sk=info

Els Gorgs de Campdevànol

Un itinerari preciós, molt ben senyalitzat i molt relaxant.
Des de Campdevànol s'arriba fins la Font de Querol i a partir d'allà es segueix l'itinerari dels Gorgs passant pels Gorgs de: La Cabana, La Tosca, l'Olla, la Bauma, Del Forat, Colomer Petit i Colomer. Es travessen boscos de pi, prats i caminois de boixos i es passa pel Mirador per tenir una extensa vista de la Serra de Catllaràs i l'ermita de Montgrony.

diumenge, 18 de setembre de 2011

El Nou Messies

Un grup d'estudiants actuant com a monjos amb vot de silenci

"cantant" l'Halleluia.

divendres, 16 de setembre de 2011

Port de Salau. Agost 2011

XXIV Pujada al Port de Salau en un dia boirós i amb fred de ple hivern. Tanmateix, els catalans i els occitans vem retrobar-nos al Port, amb música i danses occitanes i parlaments i amb el formatge occità i el vi català a gust de tothom.
Llàstima que el dia, el fred i la boira ens va fer marxar d'hora. aquest any vaig començar el camí a peu però la pluja de primera hora va fer que acceptés l'oferiment d'un petit Panda igualadí per fer la primera part de la pujada, fins on no poden continuar els cotxes. El darrer tram, boira amunt, recordant les altres pujades quan hi vem anar amb la meva mare i les meves nebodes. Les capellines van ser l'uniforme dels agosarats. Un cop dalt, tothom arrecerat a les restes de les construccions que havien de ser un "funicular". arribats els de la part d'Occitània va haver-hi música, parlaments, formatge i vi per a tothom. Vem trobar a faltar l'Enric Garriga Trullolls, ànima perseverant del CAOC. El descens va ser tot a peu, amb tranquil·litat. De retorn un petit passeig per Esterri i fins l'any vinent esperant que el temps ens permeti ser més.

Proposta a Albiol

Proposta de banc als carrers de Badalona Es pot fer planter de tomaqueres, enciams, cebetes i alls tendres, pèsols nans i herbes aromàtiques. Si cal també s'hi poden posar cactus per assegurar que ningú segui ni ho faci malbé. La pedra és fàcil: s'enderroca alguna casa i llestos! Amb l'aigua ja ho tenim una mica més complicat, però aquests camions que passen pel carrer i tiren "la neteja" de les voreres als portals de les cases que troben, poden descarregar als bancs.  Els cartellets són opcionals. Jo crec que faria maco, no?!

diumenge, 11 de setembre de 2011

La Diada i Pau Casals


dilluns, 5 de setembre de 2011

Hola de nou


Ja tornem a ser-hi. La rutina ha tornat amb l'inici de setembre i com cada curs ens mirem les festes i els caps de setmana que vindran amb enyor de futur. Aviat recordarem amb nostàlgia les "vacances" com un parèntesi de la vida quotidiana, tot i que hauria de formar part, també, de la nostra quotidianitat. Ara repensem no només la feina si no també allò que podem fer quan en sortim per que ens ompli una altra rutina disfressant-la de lleure i de motivacions "extres"; és l'hora dels propòsits de gimnàs, d'idiomes, o més ben dit, no sé perquè, de repassar l'anglès com si les vacances ens haguessin fet adonar de la nostra poca habilitat quan es necessita sortir a fora. També mirem cursos i cursets presencials i telemàtics per anar omplint el temps que ens queda al plegar i abans de sopar: tot plegat, potser, intentar omplir la buidor d'unes hores que res ens apressa, sense donar descans, com si darrera d'una cosa n'hi hagués d'anar una altra forçosament. Hauríem d'aprendre a donar temps al temps, n'hauriem de saber perdre una mica de temps i vagarejar, i passejar, i fruir del dia que ja s'escurça i de les hores lànguides d'abans d'anar a dormir.
Aquests dies, torna a parlar-se d'educació i ensenyament. Sembla que és un tema que ens interessa especialment als acabaments de curs i als començaments; la resta de l'any no és un tema de massa debat a no ser que hi hagi alguna vaga anunciada. I es parla d'horaris, de calendaris, però no s'entra en cap tema pedagògic ni en cap debat que pugui compartir tota la societat. De tant en tant, això si, surt altra vegada la situació del català a l'escola i hi esmercem notícies, desencants, debats a la radio i a la tele, per intentar comprendre com tres famílies poden amb tot un país.
Doncs, continuarem anotant impressions en aquest sac i esperant compartir opinions.
Que tingueu un bon curs i seguiu amb la il·lusió de la feina ben feta; la il·lusió que ens ha de portar a un altra demà on no calgui ja parlar de les hores ni dels recursos, un demà on puguem ser amos i mestresses de casa nostra.
Endavant!

dissabte, 9 de juliol de 2011

De nou cridem Independència

Hem tornat a cridar i cridarem tantes vegades com faci falta: Independència!! Perquè som un país, perquè ens mereixem ser nosaltres mateixos amb les nostres virtuds i defectes, oberts a tots els pobles eprò essent nosaltres. Perquè cada casa ha de llaurar sa terra, tant si som pobres com rics, no només perquè ens espolien si no per dignitat, per deixar de ser un país ocupat i per ser lliures per expressar la nostra manera de ser.
No hem sigut tants, però on eren tots els que contesten les enquestes i són independents sobre el paper? On tots els que van cridar el juliol passat? Hi havia molta jovenalla i he pensat que era bò: ells ho haurien de veure i ells són els que han de treballar més per aconseguir-ho; nosaltres els ajudarem i els animarem, però ara ja s'han de posar al davant.
Gràcies a l'Heribert Barrera pel seu parlament, per la seva coherència de pensament i per ser-hi, també cridant. Gràcies al Dr. Broggi i a l'Oriol Domènech, pel seu itinerari i les seves paraules.    Continuarem cridant!: In, In DE, IN DE PEN DÈN CIA

dissabte, 18 de juny de 2011

Premi Fotografia: Lliri Blau

Avui he recollit el Primer Premi de Fotografia del XIII Concurs Vinca Pervinca organitzat per Maria Casas a la seva tenda d'herboristeria del Clot.
M'ha agradat molt que la fotografia premiada fós la del Lliri Blau (Iris Germanica). És una planta i una flor que li tinc especial carinyo. La vaig descobrir fa anys als voltants de Timoneda i quan vaig haver de marxar d'allà me'n vaig endur unes quantes arrels que tinc plantades a casa i a la caseta de La Vansa, als peus del Cadí. N'hi ha per tot arreu, ara! I quan és l'època de floració, cap a l'abril, i arribo allà amb el cotxe, em fa una alegria immensa veure les flors que alegren els marges de la casa; fins i tot m'emociona!
Segons la Viquipèdia, el Lliri Blau té una gran eficàcia contra l'asma, la bronquitis, la tos, el vòmit i les nàusees. És un diürètic d'efecte segur i el suc de la rel s'utilitza com a purgant.
És molt usat en homeopatia per tractar els mals de cap.
Però alerta!: mai s’ha de superar la dosi recomanada. En estat fresc pot provocar gastroenteritis i vòmits, i rarament pot comportar dermatitis per contacte o neuràlgies facials. El furfural és irritant i pot actuar sobre les mucoses comportant mal de cap, plor dels ulls, injecció conjuntival i irritació de la gola.
El compost iridina és hepatotòxic en humans. 
Tot i les nombroses virtuts que els Antics donaven al rizoma de l' Iris germànica, encara més accentuades pels farmacològics medievals, en la actualitat s'ha anat prescindint del seu ús fins a quedar- se reduït a la perfumeria i a la licoreria.
Antigament s'emprava per proporcionar benestar a les genives inflamades dels nens durant la sortida de les dents. També s'utilitza, per exemple per la confecció de pols per a cosmètics i dentífrics.
Ens consten molts usos d’aquesta espècie durant el Renaixement. Segons el Discòrides, aquesta espècie tenia la facultat de provocar son i curar els recargolaments d’estómac. Begudes amb vinagre socorrien a les persones que havien estat mossegades per una serp, i begudes amb vi provocaven a les dones la menstruació. Si es coïa feia créixer la carn a les fístules i a les nafres. Les arrels untades amb mel a través de la via vaginal de la dona facilitaven el part. Aplicada amb vinagre i oli rosat creien que anava bé pel mal de cap.
En un estudi s’ha trobat que 2 components de l’espècie Iris germanica tenen activitat immunomodulant, és a dir, que produeixen canvis en el sistema immunitari del cos. Una activa la funció que fa aquest sistema mentre que l’altre la suprimeix.
Cultiu: a ple sol i a l'ombra. Admet qualsevol tipus de terreny però s'adapta millor a llocs rocosos. Després de la floració es retiren els talls secs.
A final d'hivern es renten les fulles seques i residus que hi hagi entre els rizomes. Després de l'adaptació no necessita pràcticament ser regada, excepte en casos de sequera que els regs han de ser profunds i espaiats.

dimarts, 7 de juny de 2011

Festa La Lira

Ahir es va fer la Festa dels Cantaires de L'Orfeó La Lira i es va portar a terme un homenatge a l'Antoni de la Riva, president de l'Orfeó durant molts anys i que ara no ens pot acompanyar en les cantades. La seva dona, la Núria, el va acompanyar en tot moment. Va ser una festa de germanor i d'alegria i tots la vem gaudir molt amb les actuacions de la Glòria, el Wences, el Joan, la Dolors i la Teresa, els acudits de la Mercè i la guitarra del Pep i el grup Fabba que ens van deleitar amb un concert de rock.
Ah! i el menjar, super bo i per a tots els gustos!! L'any vinent ho repetirem!!!
L'Orfeó La Lira és una massa coral d'uns 50 cantaires dirigits pel Carles Grèbol. i fundada el 1977. El repertori és extens i abarca diferents estils, des de cançons tradicionals catalanes fins a cançons del Renaixement i Sardanes, cançons d'autors catalans i nadales. La seu social és a l'entranyable barri de Sant Andreu de Barcelona. Ha portat les seves cançons per tota la geografia catalana, l'estat espanyol i l'estranger. Ha cantat a l'Ajuntament i ha participat en actes institucionals de la Generalitat de Catalunya.
Ara ens estem preparant per anar a la Provence, el cap de setmana de Pasqua. Esperem fer unes bones cantades i passar-ho molt bé; les ganes i l'esforç de tots hi és!

dimecres, 1 de juny de 2011

Records de Badalona


http://www.youtube.com/watch?v=dxwVWQIJ7W4&feature=share

Està igual però amb les palmeres una mica més crescudetes, menys barques per no dir que no en queda quasi cap, més gent a la platja i menys restaurants i "xiringuitus", però segueix passant el tren, encara que el seu xiulet ja no assenyala el temps que farà: pitava d'una manera especial quan havia de ploure! Continua sent un lloc per anar a passejar i dels pocs llocs que es poden ensenyar de la ciutat. De joves feiem "rambles" passejant de punta a punta amb una paperina de paper d'estrassa amb les patates fregides comprades al Marisa; les noies miravem els nois i els nois a les noies amb aquell mig somriure entre vergonyós i tímid i arribavem a casa dient-nos: m'ha mirat!!
Els diumenges al matí, sardanes i les tardes d'estiu una orxata del Filloll, que també ha deixat de ser, on ara hi ha un Burguer
Però els nens continuen jugant a la Rambla i l'endemà de Reis estrenen les bicis i els patins. Records d'una Badalona passada i que entre tots hem d'anar renovant i construint.

divendres, 13 de maig de 2011

Inclusió encara

Els darrers dies han anat apareixen articles i comentaris sobre el tema de la inclusió a rel d'una carta i queixa de l'Associació "Los padres de Alex" envers el treball d'orientació dels EAP. És interessant llegir la resposta que des de l'Associació Catalana de Professionals d'EAP s'ha fet i també la resposta que dóna un professional d'aquests equips en el sentit de la defensa no només dels EAP si no també dels centres d'educació especial als nostres temps i, en definitiva, en pro de la inclusió.  http://www.acpeap.cat/noticias_detalle.php?id=232
No és un tema fàcil el de la inclusió ni un tema tancat però s'ha fet un llarg camí entre tots encara que quedi molt per recórrer. I en aquest camí, no hi ha d'haver només l'escola, hi ha d'haver tota la societat: mares, pares, mestres, professionals i especialistes, Departament i gent del carrer, perquè si la inclusió s'ha de conquerir és tasca de tots el treballar en aquest sentit. Què vol dir escola inclusiva quan la mateixa societat no s'ho planteja? Tal com diu l'autor de la carta, els professionals , les escoles i les famílies estan fent un gran esforç i moltes vegades es troben sols.
Gràcies Manel per aquesta resposta!

dimecres, 11 de maig de 2011

Itinerari Turons i Jardins de Barcelona




 Una bona i nova manera de descobrir Barcelona és  seguir un itinerari que va enllaçant els turons i parcs de Barcelona. Això és el que vem fer amb la sessió d'Història del CEC el diumenge passat.
Vem começar al Parc de les Aigües on és curiós de veure una figuera centenària, seguim pels jardins d'Hiroshima i pujem pel carrer Francesc Alegre fins el Parc del Guinardó, veritable pulmó de Barcelona. És agradable passejar entre la seva massa boscosa i anar devallant per la part històrica fins a la plaça del Nen de la Rutlla des d'ón tornarem a remuntar fins a arribar al carrer Marià Lavernia i des d'aquí accedir al Turó de la Rovira, on hi ha els restes de les bateries antiaèries de la guerra, que posteriorment van ocupar les barraques. La veritat és que s'ha de felicitar l'Ajuntament per l'endreça que han fet a la zona, senyalitzant el camí i posant plafons que recorden l'evolució de la vida a les barraques. És digne de veure.
Baixant el turó creuem el pont de Mülhlberg que permet enllaçar els barris del Guinardó i el Carmel per sobre d'una antiga pedrera que van ocupar les barraques els anys 50 i 60.
Continuem baixant passant pels Jardins de Juan Ponce i pujem al turó del Carmel, únic turó de la ciutat no urbanitzat. No hi ha camins, hi ha una estora de flors.
Tornant a baixar, ens podem arribar fins el Parc Güell i entrar a la part forestal deixant enrera la part més turística. Passem per la font de Sant Salvador i baixant pel carrer torrent del Remei pujem al Parc de la Creueta del Coll on hi ha un llac que a l'estiu servei de platja urbana.
Pel carrer Mare de Déu del Coll s'arriba a la casa Josefa Marsans, actualment alberg de Joventut de la Generalitat i ens desviem pel carrer Mare de Déu dels Reis per veure els Jardins Maria Baldó.
Creuant el viaducte de Vallcarca pujem fins els Jardins de Portolà i de baixada els Jardins Mercè Rodoreda i els Jardins Manuel Blancafort fins l'Avinguda de Vallcarca on acabem la caminada.
Ha estat un grat descobriment.

dijous, 5 de maig de 2011

Dimoni 2011 Badalona

Ja tenim dimoni!
El cremarem el vespre del dia 10 i amb ell ens emportarem tots els fantasmes de l'any, totes les pors, totes les angúnies, tots els pesars. Obrirem nous camins a la primavera, als desitjos, a les esperances i il·lusions, a un nou esdevenir que esperem millor. El foc purifica, diuen. Com sempre l'hem plantat a la platja, a la sorra, i així veu el pas dels badalonins per la Rambla, sent el xiulet del tren i espera els nens de les escoles per a que li portin els dimoniets que li facin companyia.
Aquest any l'hem vestit de petroli i fumant un gros cigar: molt adient als temps que vivim; La crisi i les prohibicions. Avui quan he fet la foto, m'he adonat, però, que al seu darrera es veuen les ximeneies de la Fecsa: mare de Déu del fum que treien i del que treuen encara!
Està tot cofoi, amb el mar al darrera que el bressola amb el soroll somort de les ones i alguns coloms que picotejen els restes que el mar devora i deixa a la sorra; avui en dia ja es veuen poques gavines.
El sol el besa amb les últimes llums a la cara i el desperta escalfant-li l'esquena.
Dimarts serà foc, guspires, llum i enyorança.
que tingueu una bona cremada!!!

divendres, 29 d’abril de 2011

dijous, 21 d’abril de 2011

El Drac de les Roses Vermelles


Va sortir de la cova disposat a canviar el que durant tants anys semblava que estava comdemnat a fer. No acabava de fer-se’n el càrrec que sempre li toqués el mateix paper en aquella història. Havia reflexionat, meditat, analitzat i rumiat fins a l’extrem, què el portava a anar repetint allò any rere any. Ell era un bon jan i potser per això l’havien engalipat, s’hi havia avesat, s’hi havia “prestat”, com aquell qui diu, no havia sabut dir que no.
Però, després de tot aquell temps, creia que ja era hora de posar les coses al seu lloc i capgirar el destí: aniria a parlamentar, això sempre es veia amb bons ulls, però si no li feien cas hauria de passar a l’acció i demostrar que hi havia un altre guió possible.
Ja no es menjaria a ningú. De fet, li feia basarda només de pensar que pogués ser real ; ell, un vegetarià nat. I en aquella història resulta que s’empassava, no només insectes i animals, si no fins i tot persones i.... princeses!, i a més a més innocents!
Li feien treure foc a cada passa, ell que tanta por tenia de cremar-se o tant sols de socarrimar-se. Sempre havia pensat que fóra millor treure aigua i així ho havia comentat, però no li havien fet mai cas. L’aigua rega les plantes i les flors i, amb la que hauria tret, hagués pogut fer pujar el cabdal dels rius i els humans no haurien tingut tanta por de la sequera.
I finalment, no estava d’acord a ser el que sempre es morís i a sobre amb una espasa clavada al cor i rajant sang. Ell s’atemoria amb la sang, li venia una basca que feia que es desmaiés i no podia mai veure el final de la història. I, què caram!, també tenia dret a que se li fes un petó, sobre tot, pensant que sempre triaven les noies més boniques del poble per fer de princeses. El seu cor anava accelerat quan les veia. Però el fatxenda del príncep, que sempre era un noi un pèl presumit, li clavava l’espasa i li posava el peu a sobre; n’hi havia hagut més d’un que s’ho havia cregut de veritat i li havia aixafat ben bé la ungla.
Tot això, havia de canviar i n’estava decidit.
Ell seria el bo.
“ En un país on tots els animals es coneixien i eren amics, hi governava un drac amb pau i harmonia. Però un bon dia va aparèixer un humà amb una eina nova que aviat provocà el terror per tot arreu on passava. Aquella arma l’acompanyava sempre i cada vegada que veia un ocell, un isard o un conill, mirava per un forat i empenyia amb el dit un ferret fins que d’allà en sortia foc. Totes les criatures morien i, no tenint-ne prou amb això, se les menjava després d’haver-les pelat i brasejat. Un bon dia va agafar una drac i la va portar a una cova on la va deixar tancada.
L’havia de salvar!!. Va cridar a les formigues i a les abelles i un cop arribats a la cova van envoltar a l’humà: les formigues per terra, les abelles al cap. L’humà s’escandalitzà i començà a cridar amb uns forts esgarips, fent voleiar les mans a tort i a dret fins que l’arma li caigué a terra i, cames ajudeu-me !, marxà corrents d’aquell lloc per no tornar més. El drac entrà a la cova i féu un petó a la que jeia allà per despertar-la. Ella, encara mig emboirada, es veié lliure i de tant d’agraïment es posà a plorar amb unes llàgrimes grosses que en caure a terra es convertien en roses perfumades.
Des d’aquell dia, visqueren feliços al país del Drac de les Roses Vermelles.”

Creieu que el van deixar seguir aquest guió? 

dilluns, 11 d’abril de 2011

Consulta per la independència

 Crec que ha estat una jornada esperençadora. A l'Eixample s'han vist cues a les meses electorals; el dia assoleiat acompanyava i la Coral Poble que Canta ha amenitzat la jornada conjuntament amb d'altres músics amb els que hem compartit les cantades.
Gràcies als directors Jordi llobet i Eva Martínez per fer-ho possible.
S'han interpretat les cançons de sempre referides a l'enaltiment patriota, però quin país no té cançons per acompanyar aquestes ocasions?.
Només recordar que ens tornarem a trobar tots plegats el dimecres 13 a les 17h davant el Parlament de Catalunya per a fer sentir altra vegada la nostra veu i arribar així dins l'hemicicle per a "inspirar" els polítics.

dimecres, 16 de març de 2011

Gràcies

Gràcies a tots els que m'heu donat suport. Em sento afortunada de tenir tanta gent que hi pensa i la meva mare n'estaria molt contenta.

dilluns, 14 de març de 2011

14 de març de 2011

--> -->
Mama, et voldria dir tantes coses i no sé com. Te n'has anat silenciosament.

Hem fet tantes coses juntes! I ens n'has ensenyat tantes...

Hem passat tots aquests anys, des de la nostra infantesa, la de'n Jaume i meva, fins ara elaborant els records que ens faran viure una mica més, a cadascú de la nostra manera.

Però aquests records ens faran companyia. Pensarem en la teva generositat, en la teva preocupació per nosaltres i en la teva il·lusió per les teves nétes.
Pensarem en la teva entrega a la família, en la música, en el valor que donaves a l'amistat, en el cant, en la muntanya, en aquell afany de sortir i de conèixer coses, en la teva lluita en els moments difícils, en el teu treball, amb penes però sense abandonar mai, en allò que et feia ser tu mateixa, independent; treies força d'on no n'hi havia i quan jo ja m'ofegava tu em donaves l'esperit per continuar.
Pensarem en el teu amor a Catalunya, de la que vas seguir molts del seus camins.
Tornarem a Sant Jaume, tornarem a Montserrat, a Timoneda i a Cal Julià i tu hi estaràs present sempre.

Mama, en Jaume, la Maria, la Clara i jo et trobarem molt a faltar. Mama, acompanya'ns sempre
Tretze
Són tretze sospirs de retorn a la terra
dalt del cel llueix una nova estrella
i en les nits d'estiu, d'hivern o primavera
cantarem cançons agombolats per ella.

Tretze
Són tretze sospirs de retorn a la terra.

14 de març de 2011

dimecres, 9 de març de 2011

Les busques del rellotge

A partir d'un text de Quim Monzó

L’ home blau s’està al cafè, fent anar la cullereta dins d’una tassa de poniol. Se li acosta un home magenta, amb aspecte neguitós.
  • He de parlar amb vostè. ¿ Puc seure?
  • Segui.
  • No sé per on començar
  • Pel començament
  • El mes passat vaig seduir la seva dona
  • ¿ La meva dona?
L’home blau triga quatre segons a contestar
  • ¿Perquè m’ho ve a explicar?
  • Tinc necessitat de parlar
  • ¿Perquè? ¿L’estima tant que vol viure amb ella? ¿Ella no l’estima i això el neguiteja?
  • Veurà, miri, no és ben be això
  • ¿És el remordiment, potser?
  • Ens veiem cada dia. Per un mitjà o per un altre: avui en dia pots connectar amb tothom a tothora. Nosaltres ho fem i...
  • ¿I?
  • I...la qüestió és que això fa dies que dura. No sé si m’entén.
  • ¿Quan la va conèixer?
  • Fa un mes i escaig. 38 dies, 4 hores i 13 minuts per a ser exactes. Vostè era a Roma en viatge de negocis
Efectivament, l’home blau va ser a Roma fa un mes i mig.
  • ¿Com ho sap, vostè, que jo era a Roma?
  • M’ho va dir la seva dona. Compartíem el mateix ordinador a la classe d’informàtica: estava asseguda al meu costat. De seguida vaig tenir coneixement de la seva vida i situació. Amb prou feines em deixava escoltar les instruccions que ens donava el professor. Era un curs d’Internet...prometia ser interessant,... la seva dona va aprendre molt, sobretot a connectar. “S’han de fer contactes”, deia, “...això és el futur...”
Efectivament, la dona va fer un curset d’informàtica aprofitant que l’home blau era a Roma.
  • ¿Què vol, doncs?- diu el blau
  • Miri, em fa cosa...Ens trobem a les 9 al bar de sota casa seva, quan vostè ja ha marxat a la feina, i prenem un cafè amb llet. A les deu sóc altra vegada al despatx, treballo davant casa seva. M’envia notes per e-mail: una cada 10 minuts. Arribo a casa a les 7 i tinc totes les notes d’e-mail que m’ha enviat durant la jornada.
  • És molt absorbent
  • Sí, oi!!!- diu, content, l’home magenta, veient que l’home blau el comprèn
  • Té ganes de treure-se-la del damunt
  • És una bona persona, no cregui. Tant delicada, tant atenta, tant predisposada a tot, sempre al cas del que em passa, sap més que jo el que em fa falta, en fi, com li diria...
  • No el deixa tranquil ni un moment, ¿oi? Si el veu sol, fumant, prenent la fresca, llegint el diari, estudiant, mirant el programa de televisió que més li agrada, el que sigui, immediatament se li estira al damunt i comença a fer-li magarrufes
  • Veig que no cal que m’allargui gaire, vostè em comprèn. Veurà cal que faci alguna cosa. La factura del telèfon és astronòmica
  • ¿De debò vol treure-se-la del damunt?
  • Ajudi’m. No sé si ho puc resistir gaire més. Tinc deutes. Al despatx em fan mala cara. Aconselli’m!
  • Res més fàcil. Faci com jo. Deixi de defugir-la, no s’amagui, sigui amable, tendre, considerat. Estigui més per ella que no pas ella per vostè. Truqui-li, digui-li que l’estima com mai no ha estimat. Prometi-li que li dedicarà la vida sencera. Casi-s’hi.