Trobada (II)

Arriba com pot a casa. Va ben mamat. Torna a pensar en la Carmen, en el seu mal fat, en com hauria pogut anar tot d'una manera tan diferent, si no hagués estat per aquella situació que, mal viatge!, ho va espatllar tot. A hores d'ara encara no s'ho explica. Però va ser conscient que la perdia tot i que..., potser... Avui s'havien retrobat i...

S'estira al llit, l'americana bruta i amb una forta olor d'alcohol li fa nosa i se la treu amb un cop sec. Un paper voleia cap a terra, l'observa com cau i intenta endevinar a distància què hi posa, però les lletres ballen i es fan petites i grosses a l'hora. 

S'aixeca per omplir-se un altre got; serà el darrer, ha de poder dormir d'una tirada, allunyar-se del record i com més boirós estigui, millor. Recull el tros de paper rebregat i intenta tornar-lo a llegir: Demà a les 9 h del matí, al bar Carmela, al carrer Santa Maria la Blanca. Recorda-te'n i vine sec. Carmen

A les 8 h s'empolaina, s'allisa els cabells per estar presentable. La tornarà a veure. Passeja el carrer amunt i avall, impacient, mirant-se el rellotge.

—Fa estona que espero aquí dret i començo a tenir calfreds. De tant en tant, quan algú entra o surt de la granja, em ve una glopada d'aire calent que em reconforta uns pocs segons. M'entretinc mirant el tràfec del carrer; estic mig absort. Hem quedat aquí, oi?—Encén una altra cigarreta. L'aire comença a ser gèlid i les mans se li van encarcarant. 

—Després diran que a Sevilla hi fa calor— es diu mentre es frega les mans i exhala el fum

—Hola! 
—Hola.
—Quant de temps? 

—Si, quant de temps. Entrem?

—Me n'alegro tant de veure't! Recordes! Aquí havíem passat tantes hores! Ens hi trobàvem bé, xerràvem pels descosits..., què ens devíem dir?

—No sé, no recordo. 

—Si dona, ens fèiem uns tips de riure de tothom. Arreglàvem el món!

La Carmen se'l mira, deixa les mans sobre la taula, sense dir res.

—Voldran alguna cosa? 

—Per mi un tallat curt de cafè, com sempre, te'n recordes Carmen? Tu voldràs un te amb llimona? Veus, encara hi penso.

—Jo res, no vull res— Calla. 

—Aquest posat, aquestes respostes lacòniques. Dona, pensava que avui tornaríem a rememorar una mica els nostres fantasmes, viure els nostres espais altre cop i qui sap..., potser..., potser seria una esperança d'una futura retrobada, però et veig decaiguda, com si no fossis aquí, com si estiguessis el més lluny possible de mi. Per què m'has fet venir, doncs?

El cambrer porta el tallat i es queda a la barra mirant-los. Comenta amb la Rosario que va fent cafès:

—Crec que és el mateix home que havia vingut un temps, ja fa anys, amb uns quants cabells blancs de més, però.

El Paco se la torna a mirar i fa un gest per agafar-li les mans que encara reposen sobre el marbre fred de la taula. Ella les defuig ràpidament i es tapa la cara i els ulls una breu estona. S'aixeca d'una estrebada i marxa cap a la porta. Surt. El Paco li va al darrere. Ella es posa a córrer. Tomba la cantonada i desapareix.

El cambrer va remugant mentre eixuga la taula: "Ah, caram! Sí que és ell, sí. És a dir, són ells. La parella que venia cada dimarts a fer-la petar. Hi van passar temps en aquella taula del raconet. Els vaig arribar a conèixer només de sentir-los i de veure'ls tan junts, tan compenetrats. Fins i tot en recordo els noms: el Paco, sempre un tallat curt de cafè; i la Carmen, un te amb llimona i calent!, si us plau! 

Fins i tot em feien intervenir en les converses i filosofades. Ell, era així com, com ho diria?, un pel gelós, crec. Ella estava entusiasmada per la vida; reia, feia grans gestos mentre parlava, se la veia viva i motivada per les coses. Fins que... Allò va estroncar la companyonia de tots dos, els va distanciar i van anar deixant de venir. Un dia ella arribava tard, un altre dia ell marxava d'hora. Es van deixar de mirar, van deixar de riure. Va ser una llàstima. No hauria d'haver passat allò que...; va ser fort, si senyor! Molt fort. No sé pas que hauria fet jo de trobar-me en aquella situació".

—Què em dius, Rosario? Què, què passa? No ho sé pas. Els coneixia, jo a aquests. Mira, ara és la meva hora de plegar, però, si vols, demà t'ho explico. T'explico allò que els va passar aquí mateix mentre jo servia les taules i comprendràs, potser, la seva reacció d'ara. Encara com han tornat! 

Fins demà, Rosario!