SRI LANKA III

Ens han portat de safari. Sí, de safari! Un safari d'elefants amb ocells inclosos. Un paratge tranquil i relaxant i una manada que menjava i es passejava amb les seves cries al darrere.

Arrepleguen l'herba del terra, fan tirabuixons esclarint-la amb la trompa, que sembla que se'ls cargoli sobre ella mateixa, i se la fiquen a la boca. Un vegada i una altra. No els hem vist bevent, però ha valgut la pena admirar-los, conscients de la nostra presència però sense immutar-se. Només un s'ha sentit atacat quan els jeeps s'han acostat massa i ha arrencat a córrer per salvaguarda la cria: tots els jeeps han fet una corredissa enrere, sense que nosaltres, pobres turistes, sabéssim el què passava. Després, hem anat una estona en uns aiguamolls, amb els búfals banyant-se, i el cel color ataronjat.

El segon safari que hem fet no ha sigut tan màgic. quantitat de jeeps anant a l'encalç d'un pobre ós formiguer que feia més pena que gràcia, un lleopard que ulls privilegiats han vist, unes iguanes torrant-se al sol i uns mussols que no feien cas del brogit dels motors i continuaven dormint a les capçaleres dels arbres. Tot plegat una turistada! Semblava que fóssim nosaltres els que estiguéssim a l'abast de les feres. Us imagineu més de cinquanta jeeps intentant passar per un camí sorrenc, amb grosses roderes, per veure de cua d'ull un elefant? La perícia dels conductors per veure qui arriba primer i es situa al millor lloc per observar el que els ulls no poden veure si no és amb uns prismàtics i encara amb pràctica i paciència? Pobres animals! Els ocells ho tenen millor: volen i van on volen, paren o s'amaguen, es mantenen lluny de la mirada humana i quan descansen en les branques d'un arbre, tenen assegurat el camuflatge.

Talment podríem parlar de les balenes. Vaixells amunt i avall rastrejant un d'aquests mamífers, amb la consegüent marejada d'alguns de nosaltres. Sort que elles encara poden decidir on i quan surten de l'aigua!

El carrer a Sri Lanka és una experiència inoblidable. Tot és color i moviment! Els pobles viuen a la carretera. Les tendes d'espècies, d'objectes variats de plàstic, de menjar fet al moment, els autobusos carregats i els camions, els tu-tus colant-se entre ells, les cases amb el jardí l'hort a fora, moltes a mig fer, els fils de la corrent penjant dels pals, la vegetació verda i exuberant, els corbs baixant a les escombraries, les mares arrossegant els nens, els vells caminant a poc a poc,  el somriure de tots ells... Tot és vida!

El que ens ha captivat més, de llarg, són els nens i nenes vestits de blanc anant o tornant d'escola, jugant als patis i places i saludant a tothora.

Hem vist lames, dones recollint el te, vells tornant a casa. I els mercats! Tot un devessall de colors, de fruites i verdures: plàtans, pebrots, cocos verds i grocs, fruites de l'arbre del pa, fulles de bètel, ocres, mongetes tendres, jaques, patates, albergínies, cogombres...

Hem viatjat amb tren barrejats entre la gent que porta fardells i maletes i fan anar el mòbil com aquí, una mica autistes, tots plegats, davant la pantalla. Hem pujat al cim Little Adam's Peak on uns budes ens vigilen els passos i uns gossos ens guien i fan companyia. 

També ens hem arribat a la zona costanera del sud de l'illa, on hi fa més xafogor i hem fotografiat els pescadors en les seves típiques estaques de fusta pescant (val a dir que expressament posats per a les fotografies dels "guiris" que som). I hem visitat un poble mariner com Galle amb una fortalesa que és patrimoni de la humanitat, construïda el 1505 durant el domini colonial dels portuguesos.

Hem navegat en barca pel riu Madu Ganga, sota la pluja, gaudint de la calma i l'encant de la bellesa dels manglars.

I hem dit adéu a l'illa al mateix lloc on vam començar, a Negombo, enduent-nos amb nosaltres la vivència d'uns dies compartits amb un grup amb el que ens hem entès molt bé.

Ara queden els records, les fotografies, les imatges, els coneixements i les relacions forjades. cada viatge ens fa una mica més savis; una mica més humans.

Bellpuig d'Urgell

Una sortida cultural del CEC del tot interessant. No hi ha gaire gent que vagi fins a Bellpuig; més aviat és un poble que es passa camí de Lleida o de Mollerusa. Un poble que es passa, no s'hi entra, i creieu-me que val la pena!

Avui ens hem immergit en un tros de la història de Catalunya amb en Ramon Folch de Cardona. La gran família Cardona que trobem arreu del Principat! El camí és un xic llarg des de Barcelona, però, en aquesta època, travessem camps verds i, fora de les sortides de la capital, tranquil·litat a les carreteres.

A Bellmunt hi trobem encara els núvols i la boira de les zones al voltant de Lleida, però això no ens fa desistir de la nostra visita.

Caminem pels carrers bocabadats amb les seves sorpreses. S'ha d'alçar el cap enlaire i llavors veureu els capitells adornats de les voltes de l'antic carrer major, o carrer que ha suplantat les antigues muralles; cal estar atent als detalls dels sostres de les voltes i arcades; cal, fins i tot, veure el que ja no existeix: la capella de Sant Roc que feia nosa a l'eixamplament del poble i es va enderrocar. Tant sols en queda el testimoni de la figura del Sant en un racó de paret protegida amb vidre.

Bellpuig, és el poble dels tres turons: el turó de l'església, el turó del castell i el turó dels poders del pobles. Ens acostem al castell, avui ja una façana com a testimoni, amb algun festejador des d'on es domina l'església, amb l'escola municipal de música que priva que es facin excavacions al subsòl com a edifici públic i actual que és: quantes coses descobriríem! Una placa i una estàtua ens recorda els antics llinatges dels comtes catalans.

Pugem el segon turó que ens porta a l'església. 

Dins, una joia del renaixement. Al mausoleu, fet de marbre de Carrara, hi descansen les despulles de Ramon Folch de Cardona (Bellpuig 1467-Nàpols 1522), mà dreta de Ferran el Catòlic, virrei de Sicília i Nàpols, casat amb Elisabet de Requesens i almirall de Ferran en les campanyes del Nord d'Àfrica.

El mausoleu, obra de l'escultor napolità Giovanni da Nola, estava ubicat al Convent de Sant Bartomeu, però el 1842 fou traslladat a l'església parroquial, on mostra tot el seu esplendor. Hi trobem reflectides les gestes del difunt, la batalla de Massalquivir, la representació mitològica d'un seguici del déu Neptú, un timpà amb el Plany sobre el Crist Mort i escenes sobre la fortalesa, la victòria, la justícia i la immortalitat. Al centre la figura ajaçada de Ramon, com si estigués dormint acomodat per coixins i vestit amb armadura i ceptre, atributs de militar i de poder. Al campanar, la cigonya hi ha fet niu i s'empolaina per a rebre la primavera que es resisteix a arribar a aquest poble de l'Urgell.

L'escala, feta per a que els homes no poguessin veure les "vergonyes" de les senyores, ens torna als carrers de la població. Avui, uns llaços grocs ens fan pensar en els temps actuals del nostre país.

Seguidament fem la visita a l'antic Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, priorat que es transformà en un convent de frares de l'ordre franciscà.  Va ser abandonat el 1835 i la posterior desamortització el va deixar en molt mal estat. Al 1897 acollí la congregació de Sant Vicenç de Paül. Durant la Guerra Civil fou hospital militar i el 1989 la Generalitat de Catalunya n'esdevingué la propietària. Des de llavors s'han anat fent rehabilitacions i condicionaments de l'edifici.

Avui, ens meravella el seu claustre, amb el pou al bell mig, l'antic refectori, la sala capitular i l'escala de caragol que ens porta a la terrassa, la teulada i el campanar. Passejant pels seus patis i les seves sales, intentem trobar els moments de solitud i pregària que devien seguir els frares.

Acabem la volta pel poble trobant-nos amb l'obra de l'escultor Jaume Perelló Miró: el monument al Mil·lenari de Catalunya i el bust de Valeri Serra.

Podem dir que Bellpuig ens ha sorprès i be val una visita acurada i una passejada tranquil·la.

SRI LANKA II

Sri Lanka és, sobretot, una illa d'espècies. Una volta pel Jardí Botànic de Kandy i per l'itinerari pel jardí-botiga d'espècies de Matale, ens en donaran una idea global: gingebre, canyella, pebre, nou moscada, claus, curri, cacau, cafè, te, coriandre, vainilla, cúrcuma... Al llarg de tot el viatge ho anem arreplegant i portem les maletes plenes dels perfums i sabors d'aquesta terra.

L'estrella és la canyella. Sri Lanka és el principal exportador de branques i pols de canyella, d'aroma suau i gust exquisit. En la visita a la fabrica de canyella n'hem pogut seguir tot l'itinerari de fabricació: recollida, tallada i neteja de les branques, selecció de les parts que s'enrotllen elles mateixes per a formar els canuts, tallada dels canuts, lligada de les garbes, i emmagatzematge. Un procés que hem recorregut saludant les noies que estan treballant somrients als seus visitants i fotògrafs.

Interessant la visita al Museu del Te, on ens expliquen el procés des de la recollida per dones i homes carregats de cabassos a l'esquena, fins a la compra dels saquets que posarem en una tassa quan arribem a casa, còmodament asseguts al sofà, tot mirant com plou per la finestra i recordant, amb l'aroma, tot el que hem vist. I no creieu que és fàcil, no! La quantitat de classes de te segons la seva elaboració, la manera com es cull i quina part de la planta es processa, confereixen al tema la gosaria de saber-nos especialistes després del viatge.

Recordem que estem fent un viatge-taller. És important l'aprenentatge de totes les espècies i, també, d'altres elements del paisatge com els arbres: el kitul, amb el que s'elabora el sucre amb textura de mel, el cocoter, que es fa servir en tota la gastronomia illenca, el plataner, delícia de les hores d'autocar i visites tot esperant el dinar, la jaca o jakcfruit en anglès, un fruit enorme que ens sorprèn dalt dels arbres, l'arbre del pa amb les seves fulles enormes i lluents, la figuera sagrada, dant de tots els temples ja que, segons la tradició budista, Buda va aconseguir el Nirvana meditant sota un arbre d'aquesta espècie, i les grosses fulles de bètel amb el que emboliquen la nou picada, la calç morta, el tabac i d'altres espècies i masteguen asseguts a la gatzoneta davant les portes de les cases.

Hem passat tres dies en un lloc idíl·lic, enmig de la selva, tot aprenent a conèixer espècies, flors i arbres, relaxar-nos al riu i fent caminades amatents als mosquits i a les sangoneres. Eco Lanka, a la població de Pundaluoya, és un hotel ecològic, situat a l'interior del país, voltat de vegetació exuberant, que encomana tranquil·litat. I l'hem sabut aprofitat abans d'acabar la nostra ruta.

Serra de Prades

Amb una mica de retard faig la crònica de la sortida del 22 de març a la Serra de Prades. Una sortida agradable, amb un temps de primavera com correspon a l'època, és a dir, amb una mica de fresca, una mica d'aire, una mica de calor, sol i previsió de nuvolades i xàfecs que no es van produir i ens van deixar caminar per aquestes terres de la meitat sud de Catalunya.

Arribats a Montblanc i després d'un bon esmorzar, seguim una pista que en pocs minuts ens porta a l'ermita de Sant Josep, a uns 2km del nucli urbà: aire de lleure, lloc de celebració d'aplecs i reunió de famílies molt visitat per la gent del poble. A mesura que anem sortint del municipi podem observar un bonic paisatge de camps de conreu i vinyes.

Des d'aquí, seguim el camí tot passant per un paratge ombrívol que ens porta, des de la font i cascada de la Vall, fins a la Font de la Ginesta. Un lloc ombrejat, una font que raja i un safareig amb peixos de colors dins. Què hi fan aquí, aquests peixos? La font és un lloc conegut per la gent de Montblanc que, a l'estiu, pot refrescar-se amb el seu doll d'aigua. A nosaltres ens permet fer una parada i agafar forces per a continuar el camí cap a munt fins al nostre objectiu: Sant Joan de la Muntanya. pel camí, hi ha gent que aprofita per collir espàrrecs i endur-se'ls cap a casa, amb el desig d'una bona truita.

Tot pujant cap a Sant Joan, podem contemplar el poble de Montblanc als nostres peus en un dia assolellat. Passem pel Mas de l'Organista, també conegut com el Mas de Gorrines, que va ser habitat fins a finals del segle XIX. Sembla ser que el nom li ve del seu propietari, organista de Santa Maria. Ara, el Mas està en runes, li queden dretes dues parets, però una placa recorda la història d'aquests masos de pas, amb els conreus i les feixes on encara queden algunes oliveres, testimoni d'unes èpoques d'esforç i supervivència.

Continuem pujant i arribem a Sant Joan de la Muntanya, encimbellada al capdamunt, mirador excel·lent de la Conca de Barberà. Reposem i dinem ben airejats, però arrecerats en els seus murs.

La fama de Sant Joan li ve d'una història llunyana. Us heu d'arribar a la cova de Nialó, per un corriol estret i penjat, però sense perill; una corda us ajuda a fer el pas. Expliquen que, al segle XV, la princesa Elionor d'Urgell, germana de Jaume II d'Urgell, el Dissortat, hi va fer vida eremítica durant setze anys, des del 1414 fins a la seva mort el 1430. Altres eremites també hi feren vida, com alguns monjos de Poblet. Al 1936 els milicians republicans van destruir el retaule i la campana. Acabada la Guerra Civil, un grup de joves començà la restauració, tot i que, donada la seva ubicació, es va anar deteriorant i al 1993, el grup Estrams, amb les seves cançons, va ser el catalitzador de la volguda restauració per la gent de la comarca.

Ens admira el paisatge amb els cingles de la Serra de Prades al nostre darrera i la Conca al nostre davant.

Davallem per un camí amb força pendent, en una baixada continuada i ens apuntalem bé a bastons, troncs i branques que ens ajuden a fer el descens sense problemes.

Arribats a Montblanc, alguns encara poden fer una cervesa a la plaça.

SRI LANKA I

 Sri Lanka és un nom que convida a somiar. No en va, es va canviar l'antiga Ceilán per Sri Lanka, més poètic, més oriental, amb més aromes, com els que traspuen d'aquesta illa verda i gemada, amb una vegetació exuberant i amb una població sempre disposada a somriure al vianant que passa pel seu costat.

Una petita volta et dóna idea de com pot ser de diferent i a la vegada igual la vida d'altres llocs remots i allunyats dels nostres hàbits i els nostres esquemes. Un viatge és un aprenentatge.

I, aquesta vegada, n'hem fet forces d'aprenentatges! Organitzat per la Carme —una remeiera i entesa en plantes i cremes naturals, com un viatge-taller— ens hem aplegat catorze catalans i dos bascos en una experiència i un recorregut admirables, així com en unes vivències de tots plegats que recordarem molt de temps.

Sri Lanka recorda molt la Índia: un mateix estil de vida, però, jo crec, una mica més "ordenat" o així m'ho ha semblat tot i que ja uns anys que vaig anar a la Índia. La seva proximitat a aquell país ha fet que se l'anomenés "la llàgrima de la Índia". Conserva, encara, estils de vida anglesa: cases colonials i uniformes de les criatures que van a escola: tots blancs amb corbates diferenciades de colors segons cada escola. Semblen feliços els nens i nenes d'Sri Lanka, sempre a punt per posar-se davant d'una càmera, sempre saludant amb un good morning, o mirant de lluny, amb aquells ullassos, i fent el gest amb la mà. Destaquen en el paisatge verd, amb el vestit blanc i la pell morena!

La natura és generosa a Sri Lanka. Olors d'espècies per tot arreu; la terra ja s'ha impregnat de tots els aromes: te, pebre, canyella, cacau, claus, coriandre, vainilla, curri...

Hem començat la ruta a Negombo, situat al nord de Colombo, la capital de l'illa, i hem seguit l'itinerari de monestirs i coves dedicats a Buda. De fet, cada poble i llogarret té una imatge o un altar de Buda. Són religiosos, o espirituals, o agraïts a la creació. Fantàstiques les coves del Temple de Dambulla amb 153 escultures de Buda, i estàtues de reis, de déus i deesses. A la primera cova, una estàtua de Buda ajagut de catorze metres de llargada.

Són un element destacable de l'illa, els seus temples, amb uns Budes amatents sempre a la pregària dels fidels, a la corrua d'escoles, nens i nenes vestides de blanc que hi accedeixen i a la fe de la gent que peregrina per les estances dels temples oferint flors —frangipanni, flor de lotus, jasmí, nenúfars— i ajuntant les mans amb devoció.

A Anuradhapura, les gegantines Dàgobes i la figuera sagrada (Bo en cingalès) més antiga del món, amb més de dos mil tres-cents anys d'antiguitat ens han fet sentir petits.

Emocionant la visita al Temple de la Dent de Buda, un dels més importants de l'illa. Les ofrenes i el fervor de la gent ens han corprès. I hi hem fet també la nostra d'ofrena: uns llaços grocs i una pancarta demanant la llibertat per als presos polítics de Catalunya i unes oracions del lama en una de les capelles tot pregant per a la bona solució del nostre país.
Impressionant la fortalesa de Sigiriya, construïda al segle IV per un rei que volia aïllar-se del món i, després d'assassinar al pare i al germà es va recloure dalt d'un roc enorme per a que ningú el pogués atacar. La culpabilitat ens fa fer coses impensables: el rei es va refugiar dalt de tot d'una immensa roca, tenia un estany amb les concubines banyant-se davant d'ell i tota la selva als seus peus; llàstima que si volia sortir havia de baixar uns 900 esglaons per la paret del rocam i, naturalment, tornar-los a pujar si anaven mal dades! Hem pujat tots les 900 escales que hi ha i hem dinat a dalt de tot admirant la selva, també als nostres peus.

Però no només hem vist temples. Ens hem fet el càrrec de com viuen i de com vivien els cingalesos tot visitant alguna casa de camp on hi hem arribat amb carros tirats per bous i on ens han convidat a provar el seu menjar i el seu beure fets amb el sempre present coco.

De tornada, un passeig relaxant amb barca i una correguda amb el tu-tu, el taxi nacional!