La ginesta altra vegada

 La ginesta

(Ja de petit [...] aquella olor de ginesta em 

feia olor de Catalunya; què hi fareu? 

Era catalanista de la ginesta. [...] 

Ja podeu desar tots els vostres arguments.

Catalunya és Catalunya perquè fa olor de ginesta)

Floriu, floriu, ginesteres,
dalt dels monts, davant del mar,
enceneu's-e com fogueres
al sagrat de cada llar.

Les fogueres catalanes
ja flamegen dalt del cim:
son les flames sobiranes
d'aquell foc que tots tenim.

Per la costa, a grans esteses,
tot el ginestar fa llum:
les candeles són enceses,
totes flaire i sense fum;

una llum que llença flaire
des dels monts avall del mar,
i de l'aire en fa el nostre aire
que és tan bo de respirar.

En la flor  de la ginesta
Catalunya m'ha parlat;
m'ha parlat de la gran festa
                          de la nostra llibertat.

 

 

 

  JOAN MARAGALL  

           

 

Castellruf: un poblat

Ha començat el maig i amb ell les darreres oportunitats de moure's per la Conreria, que els dies ja són llargs, però el sol escalfa i les pujades per aquesta terra de sauló són més dures sota el sol que crema.

Encara hem sigut a temps de fer una mica de volta, en un dia assolellat. Ens hem arribat fins el poliesportiu de Tiana i, d'allà, començar la pujada entre estepa blanca i estepa negra florides, lli, amb les petites flors blaves, l'olor de ginesta i el cant dels ocells abans de migdia. La Conreria té molts racons per descobrir, però, s'hi ha d'anar en temps de fred, que l'hivern és benigne a les nostres contrades i, en canvi, l'estiu es fa notar. Avui, un dia esplèndid, amb el cel net de núvols i el mar quiet i plàcid, talment un reflex de plata, amb alguna vela solcant les ones.

Abans d'arribar dalt, passem pel "Cementiri dels Empestats" o "Cementiri del Còlera" o "Cementiri de la Pesta Groga". Un recordatori que d'epidèmies n'hem viscut sempre i no sempre amb les millors condicions. Tant que hem patit per la COVID dels nostres dies, no sé què en pensaren els morts de la febre groga! La calavera i el rellotge de sorra esculpits en relleu a la pedra ens parlen de patiment, de morts i de vida breu; ens parlen de l'acceptació del dolor i de la mort en aquesta vall de llàgrimes; però, ens parlen també de l'esperança d'un futur que podem aconseguir entre tots. 

Hem deixat enrere el Cau, aquest restaurant tan nostre, que ens porta records d'infantesa quan hi anàvem amb la motxilla i la carmanyola i ens despatxaven begudes i sèiem al pedrís després d'una caminada o tornant de la Font de les Monges, ara ben malmesa. Seguim la pista cap al Turó d'en Galceran, tot admirant les torres dels primers estiuejants que descobriren el lloc; alguns d'ells, un cop assolida la jubilació, s'hi han quedat a viure, que els aires són més sans i el ritme més calma que a la terra baixa. 

Aviat arribem al turó: un mirador sobre l'àrea metropolitana. Montjuïc, el Tibidabo, Montserrat i Sant Llorenç del Munt, tot ells fermes sentinelles de l'aigua mediterrània. Reprenem forces, bevem i mengem fruita i verdura fresques i saludem els pocs caminants que pugen en un dia laborable. 

Prenem la pista pel darrere del turó i... cap avall que fa baixada! El solc aixaragallat que ens porta cap a la font d'en Gurri, se'ns acut que cada vegada és més profund. La font continua neta de brutícia, però sense ni un goteig d'aigua. Així i tot, és un bon lloc per descansar, per observar l'arbre que encara aguanta malgrat les poques branques, per xerrar una mica i per pensar en temps passats.

Comencem a baixar i... baixem molt! La pista va fent revolts en continuu descens: anirem a parar a Martorelles? No! Deixem pas a ciclistes que ni en sentim la fressa i ens passen com aquell que res, amb un soroll somort de rodes i sense ni un adéu. Abans de la Font de la Mercè, amb la torre del castell de  Sant Miquel de Martorelles al davant nostre, agafem un corriol a l'esquerre que ens enllaça amb una pista de pujada, ara sí! Una forta pujada que ens fa preguntar per què hem baixat tant si hem de remuntar, però ja ho té la muntanya, això! Hi ha gent que m'ha fet més d'una vegada el comentari: i per què pugeu si després heu de baixar? Això no obstant, la satisfacció d'haver pogut arribar a dalt i observar el paisatge als teus peus, no té explicació possible.

Arribem a la cruïlla que ens porta cap al poblat ibèric de Castellruf. Una altra pujada entre rocs i terreny esllavissat que ens fa bufar una mica, Així i tot, la vista és preciosa tot veient la Conreria i Montserrat altra vegada, que es distingeix des de tot arreu la muntanya serrada, i la plana del Vallès sota nostre. El poblat de Castellruf un xic abandonat, que crec que cada vegada que hi pujo hi veig menys pedres a les poques edificacions que queden. Als ibers els agradaven els llocs alts, amagats de la costa i els perills del mar, sempre a punt de defensar-se. El poblat dóna tota la volta al turó i s'endevina que havia de ser gran i amb gent: Ara, quina mandra pujar i baixar cada vegada!

Baixem amb compte de les relliscades i sense prendre mal. Ara ho trobem més fàcil! Ens acostem al dolmen de Castellruf. degudament senyalitzat i ben conservat i ens imaginem els ibers anant i venint del turó al coll. Nosaltres preferim viure més a prop de la plana i estalviar-nos tantes anades i vingudes, més que res pels genolls, que passen factura i per la calor, que ens aixafa.

Retornem per la pista cap al turó d'en Galzeran, que passem per baix i arribades al Cau, emprenem el camí de tornada cap a la Font de l'Alba que ara ens sembla, també, de més bon fer. Buidem l'aigua que ens queda de la cantimplora i arribem al poliesportiu d'on hem sortit. Sort, que a partir d'aquí, anem motoritzades i podem acabar de baixar ben assegudes a un cotxe com Déu mana! Les amigues d'avui només hem començat aquest cicle de caminades; esperem retrobar-nos per fer-ne més.

La Vall d'Àssua

La Vall d'Àssua és una petita vall, reclosa entre muntanyes, amb pobles també petits arrecerats als vessants de les muntanyes, que semblen mig penjats, amb els seus carreres estrets i costeruts, respirant tranquil·litat. Quan la gent de baix a mar et pregunta on has estat i anomenes els pobles, tots fan cara de sorpresa, tot buscant al  magí la ubicació correcta: Bernui?, Olp? Saurí?, Altron?, Llessui? (ah, això comença a sonar!), Sort!: Ah, sí! Ja!, contesten tot fent cara d'entesos. Sí, la vall està entre els municipis de Sort i Rialp, enfilant-vos una mica pel cantó esquerre. Limita amb la Vall Fosca i el Parc de Sant Maurici i Aigüestortes, noms més coneguts, i la conca del Noguera Pallaresa amb els esports d'aventura per les seves aigües. Al davant, les pistes de Port Ainé i al seu darrere Sant Joan de l'Erm. El punt més alt és el pic de Mainera al que li fan companyia el Montsent de Pallars i el Monterroio, uns cims emblemàtics per la gent de la contrada i que tens sempre a la vista com a sentinelles i defensors de la vall.

Uns dies a Altron us ofereixen una calma que guareix l'estrès, les ferides que tingueu i els problemes de la gent de la plana.

Un paisatge ple de barrancs, bordes i torrents de muntanya amb els que us acabeu familiaritzant: Rellos, Boloduixos, Pamano, Tieso, Rions, el Salto, les bordes de Llessui, els pobles de Llessui, Altron, Sorre, Bernui, Saurí, Caregue, Surp amb la seva església destacable, Rodés i Escàs i més enllà, Olp, Enviny, Pujalt. I llocs solitaris com Castellviny, que sembla un castell amb la seva església coberta d'heura o com Meneurí, amb les runes de l'església sobre d'una roca que sembla que la llanci cap als prats i cap al cel.

Unes caminades i visites pels pobles amb els gossos que us reben i us acompanyen un tram de camí, amb quantitat de ramats d'ovelles —que feia temps que no en veia tants!—, ermites  com la de Sant Salvador d'Olp, esvelta dalt d'un turó, i el Santuari de la Mare de Déu de la Muntanya, prop de Caregue, on heu de fer tres voltes a l'edifici tot mussitant un desig.

He enganxat uns dies de calma, sense la pressió i acumulació que deu haver-hi per la setmana santa o l'estiu; uns dies de feinejar als camps i portar les ovelles a redós dels camps; uns dies de neu encastada encara a les muntanyes del voltant, de sol i núvols que juguen amb el verd novell dels arbres, la verdor dels camps, el florit dels marges dels camins i els corrents d'aigua dels rius i barrancs baixant alegres cap a la plana.

Una estada a Altron, a l'hotel Rock, amb una acollida i unes atencions d'agrair. Una estada plena de natura i d'història que us recomano fermament. Per això, cal que us deixeu un temps per caminar en companyia d'un bon llibre, si pot ser de la Maria Barbal, per reviure els llocs novel·lats i, si podeu, amb el llibre "Catorze generacions d'una casa pairal del Pallars" de Montserrat de Moner, un compendi molt ben treballat sobre una casa (casa Subirà d'Altron), les generacions que hi passaren des dels Julià, els Subirà i els Moner, però, també, un llibre d'història de la pagesia, de la vall i la seva transformació social i econòmica. Un document imprescindible per a conèixer millor les nostres arrels.

També podeu portar altres autors sota el braç, a part de la Maria Barbal amb "Mel i metzines" o "Pedra de Tartera" o "País íntim";  Jaume Cabré i "Les veus del Pamano"; Josep Virós amb "Verd madur" o les obres de Ferran Rella i Josep de Moner.

Podeu caminar per la multitud de senders, pistes i corriols, badar pels camps i prats o al costat del riu, passejar pels carrers dels pobles... i si voleu més gatzara, us arribeu a Sort el temps just de fer un cafè i tornar.

Si encara teniu ganes de voltar més, arribeu-vos fins les pistes de Port-Ainé en temps de no neu, per dir-ho clar, encara que necessitin esquiadors per fer marxar l'economia, i, sobretot, no deixeu d'acostar-vos fins a Romadriu: quatre cases i una esglesiola i la font de l'Escopeta que recorda els republicans que fugien per aquestes terres. Un lloc on tornar per fer caminades o travessa fins a Sant Joan de l'Erm.

Tot un món que demana calma i temps i placidesa i saber mirar i observar. I saber parar. I tenir l'esperança de poder tornar.

El conte del pescador

A la costa sud d’una illa perduda al mig del Mediterrani, s’inicia la tempesta. El bramul de les ones és eixordador; muntanyes d'escuma toquen el cel.

 

A l'horitzó, els núvols negrosos s'ajunten amb l'aigua. Llampecs i trons es confabulen en un terrabastall de llum i soroll. La barca es gronxa a mercè de les onades amb els rems inutilitzats. El pescador s'aboca a l'aigua. Una cua de peix, com un ventall, apareix a popa; uns cabells rossos emergeixen per proa. Sent la música del vent, sent la melodia d’una cançó. De cop, una mà aferra la seva mà, una mirada dolça l'atrapa i, al mateix moment que ressona el tro, la barca s'enfonsa. El pescador queda eternament lligat a l'encanteri d’Himeropa; baixa a les profunditats i es perd.

 

Himeropa sent la flaire del perfum que li arriba des de la costa. Allà sota l’aigua la sensibilitat olfactiva es perd i la musicalitat de la seva veu queda atrapada pel rocam i per les algues que es mouen compassadament. El silenci ho embolcalla tot. La vida hi és cada cop més escadussera. El pescador li ha parlat de terra ferma: d’olors i perfums, de cants i rialles, de menjars exquisits, de vida d'arbres i flors, de pasturatges verds, d’amor i de mort. El pescador s’enyora de la barca, enyora el tafaneig del port, el moviment i el tragueig de la taverna. Les llàgrimes que vessa sota el mar es perden en la immensitat de l’aigua. No només de bellesa i encant es pot viure, pensà cada matí mentre una llum tènue penetra la fosca lletosa de les ones.

 

 

Un moviment els arriba de lluny i es va acostant. Una música sona a l’exterior, una ombra del defora els encalça; una ombra semblant a la proa d’una barca. Uns pètals cauen al mar, un aroma penetra dins l’aigua, uns colors, vermells, roses i esgrogueïts llueixen tot dansant al compàs de les ones. El pescador somriu i es mira Himeropa com alça el cap i treu la cua lliscosa al defora. En un moment s’agafen les mans i el batent de les onades els arrossega cap a la sorra. El sol i la llum els acarona les galtes. Amb la ma alçada recullen una rosa a punt de desfullar-se i, sortint de l’aigua, s’afegeixen a una festa que esclata de llum i de colors. 

 

 És abril, li diu el pescador a Himeropa.

 Visquem-lo junts, Jordi. Li contesta la sirena.

 

Les Caramelles

Pasqua Florida. Les caramelles surten al carrer. A pobles i ciutats, grans i xics entonen cants per places i carrers, trucant per les cases i esperant moments de joia i alegria. Les caramelles s'encomanen, l'alegria es comparteix, els cants agermanen, la festa és de tothom. 

No se sap ben bé com va començar aquesta tradició dels diumenges i Dilluns de Pasqua; a pagès és més present que a les ciutats. Trobades com les de Súria, Sallent, Sant Julià de Vilatorta, Organyà, Vilafranca del Penedès o Tuixén, fan reviure una tradició ancestral. La volta pels carrers de la vila, amb espardenyes i barretina, tot recollint els presents que ofereixen els veïns —una xocolatada, un vermut, un pernil, diners, una cistella de caramels, ous i viandes— que després es compartiran i menjaran tots junts en una celebració col·lectiva.

Els cants tradicionals acompanyats per instruments com la flauta, la flauta de pastor, el tamborí o la gralla i els tocs de les campanes, cantants amb tota la potència de la veu, amb un somriure als llavis i amb una sensació de germanor, fan que el dia sigui lluminós tant pels cantaires com pels que surten als balcons a omplir la cistella i per la població que es para al carrer per deixar passar la comitiva i seguir-la afegint-se al cant, al somriure i a la xerinola.

Deixada enrere la Quaresma, la Pasqua, fora del significat religiós, exemplifica també l'arribada de la primavera, la conquesta de carrers i places, l'aire lliure, els dies riallers, el despertar en companyonia. Les caramelles són sinònim de festa i són moltes les ciutats i pobles que veuen sortir els caramellaires ja de bon matí.

La cistella, lligada al capdamunt d'una llarga vara i tota adornada de cintes, arriba fins al balcó de l'homenatjat el qual, en correspondència, hi deixa el seu donatiu. La ballesta ja està llesta!

"Ompliu-nos bé les nostres cistelles.

Sigueu persones nobles de cor.

Amb el gran cant de les Caramelles.

Dilluns de Pasqua ja ha tornat.

No tenim pressa

Sí, tenim pressa,

Buf, com pesa...!

Ai! La ballesta!

ja està llesta!"

Badalona, des de fa uns anys, també ha recuperat les caramelles que baixen fins a Baix a Mar des de Dalt la Vila, passant, aquest any, pels carrers de: plaça de la Constitució, carrer Sant Sebastià (amb una llaminera xocolatada), Quintana Alta, Barcelona, carrer de Dalt, carrer Fluvià, carrer Lladó, Riera Matamoros, plaça del Sol, Santa Madrona, carrer d'en Prim, Sant Pau, carrer de la Mercè, Sant Anastasi i plaça de la Vila. Amb una emotiva parada davant del Circol tot recordant l'Antònia Carbó, actriu i ànima de les festes tradicionals, que, ben segur, ens ha seguit portant el compàs i seguint el ritme dels nostres cants. L'any 2001 l’Associació Cultural SOCA-REL, en col·laboració amb l’Associació de Veïns del Centre, l'Associació de veïns de Dalt la Vila i altres entitats, les van recuperar de nou. S'havien deixat de cantar a mitjans del segle passat. A la nostra ciutat, se celebra el Dilluns de Pasqua al matí. La cercavila de les Caramelles l’encapçalen els músics i les banderes de Badalona i Catalunya.

Una de les cançons més recordades, cantada fa anys per la Núria Feliu que la va popularitzar en el disc dedicat als cuplets, i que ens vam arribar a saber de memòria, fa així:

Al cel brillaven milers d'estrelles
Era de Pasqua l'hermosa nit
Al vent llençaven les caramelles
Cançons alegres entre el brogit

Quan el meu novio que era el solista
De l'Aliança del Poble Nou
Serio lluïa sa veu d'artista
Estava el barri ple com un ou

I jo escoltava des del balcó
Les dolces notes d'eixa cançó:

 
Per tu, tan sols per tu, xamosa nina
D'amor ardent el meu cor sent un goig diví

Que és gran l'estimació que a mi em domina
Ja ho comprendràs quan estaràs soleta amb mi
Soleta amb mi

 

Quan acabaren les caramelles
Va haver-hi un xàfec d'aplaudiments
I les guarnides i altes cistelles
Quedaren plenes en pocs moments

Vaig dar d'ous frescos, dotzena i mitja
I un bé i un ànec al meu xicot
Mentres li deia plena de ditxa
Veus si t'estimo que t'ho donc tot
Petons anava tirant-li jo i ell em cantava amb molta il·lusió:

 

Per tu, tan sols per tu, xamosa nina
D'amor ardent el meu cor sent un goig diví
Que és gran l'estimació que a mi em domina
Ja ho comprendràs quan estaràs soleta amb mi
Soleta amb mi.

 

El segon dia de Pasqua anaren

A Badalona a menjar-se el bé
I al tornar al vespre tots ells passaren 

formats com sorges, pel meu carrer

Amb grans forquilles a molts se'ls veia
El meu tocava l'acordeó
I fent-me el murri, l'ullet em deia
Tot lo que vulguis et toco jo

I així cantava molt dolçament
Fent filigranes amb l'instrument.

 

Per tu, tan sols per tu, xamosa nina

D'amor ardent el meu cor sent un goig diví
Que és gran l'estimació que a mi em domina
Ja ho comprendràs quan estaràs soleta amb mi
Soleta amb mi, soleta amb mi, ai, si

 

 

 

Sempre m'ha fet gràcia que sortís Badalona per aquí el mig! Però crec que és veritat que la gent tenia per costum venir a menjar-se el xai —potser a la Conreria, o a Canyet—, així com a l'estiu s'estilava venir-se a banyar als "banys i casetes" de Badalona i Montgat; com qui anava molt lluny d'excursió! (Potser a la gent de Barcelona els ha quedat aquest record i veuen el meu poble, convertit en gran ciutat i creuat pel tren, pel bus, pel metro, per l'autopista i pels carrers, com un lloc lluny, molt lluny de tot!).

Us deixo, doncs, des d'aquesta Badalona d'altres temps, amb les cançons de les Caramelles i una tradició.

Un goig haver-hi participat. Més activitats com aquestes fan falta, ànima d'un poble que, tot seguint les tradicions, vol conquerir la llibertat per forjar un futur esperançat per a tothom.

 

BONA PASQUA!

Divendres Sant a Barcelona

 Recordo les setmanes santes a Cal Julià i a Timoneda i algunes amb un viatge els primers dies de la setmana —que sempre he fet el calendari escolar, jo!— per no trobar tanta gent pels llocs. Aquest any, he canviat de mètode i la santa la faré a partir del 24 d'abril, una setmana a la Vall d'Àssua i ara a casa! Això és l'avantatge que té poder decidir sense donar explicacions a la "feina" i poder marxar els dies que la gent treballa.

Però quedar-se a la ciutat no és, per a mi, un càstig, ni una pena, ni un avorriment, ni res que se li assembli!

Avui, Divendres Sant, he agafat la bici i la màquina de fotos i he anat cap a Barcelona passant pel delta del Besòs, pel Fòrum i la Diagonal fins les Glòries barcelonines, que amb bici no contamines ni fas enfadar l'alcaldessa de la capital!, i, per descomptat, t'estalvies les cues d'entrada, encara que un Divendres Sant la gent de la capital ja és fora i els de "comarques" podem entrar sense molestar!

Un goig anar-se parant. A primera hora el passeig de Badalona encara no és massa ple de gent. El batent de les ones encara bramula amb força i els corredors de diumenge encara són pocs. M'arribo, com sempre que vaig cap al sud, a l'antiga fàbrica Bòrax; ara els pisos nous ja són acabats, però el meu goig encara consisteix a fer botifarra quan hi passo pel davant. Grisos, han quedat ben grisos: I recordo els temps de l'empresa química que tants maldecaps va portar cap a casa. Sempre penso amb l'Estapé i el Guti, i el Rodri i el Garcia, que tantes vegades m'havia arreglat el cotxe, el sindicalista Hidalgo i l'home del bar sempre agraït a la "Senyora Montserrat" i, quan veig la palmera que em serveix de referència, tinc un record pel senyor Duran i la torre on vivia, avui desapareguda com han desaparegut els maldecaps i la gent que hi va esmerçar els millors anys de la seva vida.

Travesso les xemeneies de la FECSA pel cantó del mar, amb les ones espetegant contra l'escullera i formant un bassal que arriba fins la fàbrica i paro al Besòs, a Sant Adrià, amb la desembocadura de canyissars que sembla que estiguis en un altre paratge.

Passo per darrere l'ENHER cap al Fòrum i em vaig fent fotos pels voltants de les Glòries tot seguint els carrers del poble Nou, l'antic Camp de la Bota, i els gratacels moderns que han pres el lloc a les barraques vora mar. Un plafó recorda els afusellats al Camp i encara hi descobreixo un Fornaguera del que no en tinc notícies. Igual una nova "amiga" del Facebook me'n pot dir quelcom, que no en som gaires els Fornaguera i tots cosins o parents.

Sóc persona de muntanya, de camp, de prats florits, de pobles deshabitats, de gorgs i de rius pirinencs. Així i tot, m'agrada fer fotografies als gratacels moderns, a una arquitectura futurista, als edificis amb finestrals que deixen passar els reflexos del sol i que et retornen els rèflexs dels edificis del davant. Els trobo fotogènics. I m'encanten! Els edificis que vas descobrint pedalant per la Diagonal i el Poble Nou, ben nou, pels carrers de Badajoz i voltants on me n'adono de les noves seus de les universitats i de racons desconeguts. La càmera enfocada cap al cel. Els edificis amb finestrals vidriats reflectint el que tenen al davant i quedant al darrere dels arbres i les branques que ja broten amb fulles noves i que semblen unes artèries celestials. Les cantonades, les fotos esbiaixades, el detall d'una finestra oberta en un conjunt tancat, les ganes d'arribar a conquerir l'univers, la vista enlaire, el sol entre les branques..., i, a sota, la gent passejant amb els gossos o els cotxets, o anant amb patinet; el tramvia, de tant en tant. Parcs i carrers amples, ben diferents de la ciutat vella.

Tota una descoberta en un dia de festa calorós i assolellat.

El retorn seguint les vies del tramvia fins a Sant Adrià i la travessa pel passeig de Badalona ara ja amb massa gent. Les ones encara batents sobre l'escullera, els vaixells i els iots bressolant-se al port (les barques de pescadors qui sap on són!), la mar una mica moguda, i el mono amb l'ampolla sempre al mateix lloc... Pel carrer Santa Maria torno a casa amb un bon record. 

Ja veieu si és senzilla la felicitat! Una bici i uns pedals, una màquina de fotografiar... i he gaudit d'aquest matí com si hagués estat a Cal Julià. De fet, no em costa gaire fruir d'una activitat! Crec que, el millor, és posar-hi voluntat, admirar les coses senzilles i adaptar-se als temps i als dies que toca viure.

Tinc pendent fer la mateixa sortida al caient de la tarda; al capvespre quan el sol va a la posta i deixa una rastellera de cel rosat, amb les primeres llums reflectides als edificis. Càmera i trípode i calma i acomiadament del dia. Ho deixarem per més endavant, quan la lluna surti més d'hora i la negra nit vingui més aviat!