28 d’abril 2020

Cap Nord

Ara que somiem en tornar a viure horitzons, he recordat els viatges al Cap Nord: el 1981 i el 1989; el 2005 pels fiords noruecs.
El 1981 el Cap Nord significava arribar a l'extrem més al nord del continent europeu, significava fer el viatge, les etapes, el camí, com una iniciació tot i no ser el primer viatge; significava aconseguir un objectiu llunyà, una espècie d'Ítaca, i tornar-ne. Travessar tot Europa de sud a nord amb dos cotxes, un Renault i un Seat; un, carregat de menjar al maleter: llaunes, fuets, sobres de sopes, fugonets... L'altre amb cinc persones dins i les tendes i els sacs; i les bosses entre els dos cotxes. Set noies.
La preparació ja va ser emocionant: mirar mapes, fer itineraris, calcular quilòmetres, fer les bosses el més ajustat possible, passaports, trucades.
I els vam fer, els quilòmetres! Cap amunt i cap avall! Recordo que el dia abans se'm va espatllar el meu Renault blau i vam haver de demanar un cotxe de recanvi que ens va deixar la Tona, la germana de la Isabel. Ho vam encabir tot, paquets i persones, i encara vam recollir la Barbra, una amiga suïssa de la Isabel, quan vam passar per Zuric fent una petita marrada.
Vam pujar per Alemanya i a Hamburg, vam agafar el vaixell cap a Dinamarca i d'aquí cap a Noruega. Vam passar ports de muntanya nevats, vam tenir pluja i fred i neu i sol i bon temps. Sobretot, vam tenir claror. Vam veure paisatges fantàstics i vam trepitjar glaceres. Glaceres que, algunes d'elles, ja s'anaven retirant i havia quedat la roca nua, el terreny inhòspit, les flors blanques com de cotó, els grans salts d'aigua i les cavitats de gel que agafaven un color blavós transparent. Vam navegar amb vaixells que et passàvem d'un lloc a l'altra amb el cotxe a dalt. Vam riure, vam riure molt!
Muntàvem i desmuntàvem la tenda cada dia, ja estigués eixuta o molla; ens fèiem el menjar al costat de llacs o en prats i dormíem en càmpings o en acampada lliure, fins i tot al mig d'un parc urbà.
Assecadors de peix, salmó, les cases de Bergen, els follets del bosc, el Cercle Polar Àrtic en un dia rúfol d'estiu, els petits trossos de gel desprenent-se de les geleres i surant al llac, els rens passejant-se per la carretera: tot un món que se'ns obria per primera vegada.
I vam arribar a dalt de tot. Tota una proesa! En aquells temps, no feien pagar encara, ni hi havia el muntatge que hi va haver al cap d'uns anys o el que hi deu haver ara.
Vam veure el "sol de mitjanit" emocionades, amb les càmeres a punt; jo, llavors, filmava pel·lícules en Super-8 que encara conservo i feia fotos. Vam tocar el globus terraqüi que hi ha a la punta més al nord, sobre l'espadat; vam mirar el mar i l'horitzó on havíem arribat acompanyades pel sol i per la lluna.
Baixàrem travessant Finlàndia conduint sota la pluja per tot el país; boscos, boscos i boscos i llacs, molts llacs. I alguna sauna per a que no fos dit.
Vam tornar a Zuric a deixar la Barbra i vam fer el camí des d'allà tot d'una tirada fins a casa.
El 1989 el viatge el vam fer amb la UEC. El Jaume Ramon sempre al davant i la seva dona, la Montserrat i el Jerez manant! Amb la Rosa F, encara ho recordem quan ens trobem pel CEC. Amb un autocar des de Barcelona fins a la punta de la darrera terra ferma del continent; un autocar que parava on volien els de davant. Dormint en albergs i emportant-nos el menjar en bosses, menjar que compartíem per colles. Passejades per Oslo i per Estocolm i a la tornada per Hèlsinki. Amb la Joana i la seva filla, la Leila que va fer els divuit anys a Hamburg, en una terrassa amb una cervesa al davant. El Fredi, amb la màquina penjada al coll que no sabia on mirar i les presses sempre contrarellotge de la Carme.
És pesat pujar-hi amb autocar i els nervis i el cansament provoquen jornades de mal estar si els que ho organitzen no pacifiquen la gent, ans el contrari, els inciten! Les cues als lavabos i les presses per arribar i per tornar, els problemes de les claus de les habitacions quan arribaves als albergs..., tot un sense fi de despropòsits que van quedar en segon terme quan vam arribar al Cap Nord. Allà, a pesar de l'atracament de l'entrada, no sabíem què ens passava de l'emoció que sentíem tots plegats. Poc temps per voltar, això sí, però quan vas en grup ja se sap. La cantada davant del globus terraqüi i la son de moltes hores de viatge i algú o altre enfadat perquè no es feia el que hom volia. I la sortida del sol i la claror de la nit.
La parada a Norvik per anar amb vaixell autobús ràpid a les Illes Lofoten: un paradís de reflexos de llum a l'aigua, de núvols esqueixats jugant amb el sol, de pobles petits i de pescadors amb la pell arrugada i colrada pels vents del nord.
Els assecadors de peix, el salmó, els follets del bosc, el Cercle Polar Àrtic en un dia de sol i les tendes dels lapons; els rens passejant-se per la carretera.
I la baixada per Suècia, un país tot ell jardí. Passar a Hèlsinki amb el vaixell transbordador ple de cerveses a les taules, ampolles buides per una gent que té prohibit l'alcohol al seu país. Fins i tot jo m'hi vaig acostumar a aquell líquid de color daurat en aquelles ampolles tan grosses!
Després, Alemanya altra cop i entrada a Holanda per fer la visita a la seva capital i navegar pels seus canals, amb bicicletes per tot arreu. Un alberg dels més grans. Un passeig de nit pels carrers més populars i els aparadors.
Propera parada París en un alberg que semblava una piseria. Pujada a la Torre Eiffel i volta pel Sena ja cansats de les últimes engrunes del viatge. El desig d'arribar a casa a descansar.
Hi tornaria, al Cap Nord. Aquesta vegada amb avió fins dalt i baixar a poc a poc, assaborint el paisatge, sense mirar el rellotge ni calcular el temps.
De fet, hi vaig tornar, però a Noruega, als fiords del sud de Bergen i també em van encantar. Amb avió i cotxe llogat i conduint a cinquanta per hora que era la velocitat permesa per aquell país. Vaig perdre una mica la paciència, però els noruecs eren fidels a les limitacions! Era el 2005 i li vaig regalar el viatge a la meva mare. Tot reservat des d'aquí: hotels i "bred and breakfast", amb el Tourist Forum, agència de viatges de Sants. Com unes senyores totes dues, uns paisatges meravellosos i uns dies esplèndids de sol i calor. Cascades i aigua per tot arreu, verdor, flors, les esglésies de fusta, la llum del sol al caient de la tarda reflectida a les finestres de les cases de Bergen. Un viatge per recordar!
Cada viatge una nova experiència, cada viatge un nou record, unes noves vivències, una fita realitzada, ja vagis lluny o a prop.
En res desmereixen els viatges que pots fer per Catalunya. Cada lloc, quan hi vas de cor, observant i visquent, és un viatge per recordar, com si fos el millor.
Preparar, viatjar, tornar i recordar per tornar a recomençar.
El viatge és: el lloc i la companyia i tu mateixa.

27 d’abril 2020

Montserrat

Avui dilluns vint-i-set d'abril. Avui, la Mare de Déu de Montserrat.
Fa un temps, n'hi havia moltes de Montserrat. Durant els anys que em vaig "passejar" per les escoles, cada vegada en vaig anar trobant menys. Els dos darrers anys crec que hi va haver un repunt, que en diuen ara, i en barris on no pensaves trobar-les. M'agrada el nom tot i que sempre l'he trobat massa llarg, però prefereixo dir-lo tot sencer que escapçar-lo com fan moltes amb diminutius o talls per davant o darrere: Montse, Muntsa, Mont, Rat... Trobo que, moltes vegades, els noms que es posen a les persones, acaben configurant la seva manera de ser i de fer; fins i tot, acabes pensant que no es podia haver anomenat d'una altra manera. No és el mateix una Montserrat que una Jessica, per exemple, encara que els dos noms siguin molt respectables.
Avui, doncs, festa grossa al Monestir. Les campanes, ja de bon matí, tocant a cor que vols. Montserrat engalanada i plena de gent; crec que no me la puc imaginar en un dia com avui solitària i deserta. 
Ahir ja devien fer la vetlla a partir de les deu de la nit. Una vetlla on el jovent era el protagonista i els cants de la gent omplien l'església; monjos i escolans; i per acabar el Virolai cantat amb emoció. I, durant molts anys, cap avall, de tornada a casa, on arribàvem a les dues de la matinada i l'endemà cap a treballar! Un petit regal cap a la meva mare montserratina!
A Montserrat s'hi està bé, sobretot quan la "turistada", els autocars i els orientals en marxen i queden els estadants de l'hotel i de les cel·les. Un passeig a la nit, abans d'anar al llit, baixant un tros de carretera i veien els llums de les cases dels pobles del peu de la muntanya i de més enllà; els cotxes que passen diminuts per la carretera de Monistrol cal a Martorell, o els que fan la pujada cap a Terrassa; l'últim tren que ve de Barcelona entrant al túnel del baixador de Monistrol. L'aeri ja ha parat, els cotxes que arriben a aquelles hores al monestir, o en marxen, deixen les ràfegues dels llums il·luminant la fosca; mirant amunt, cap al cel negre, les estrelles d'una nit clara et fan pampallugues. O, si és un vespre de boira, els llums queden atenuats, el paisatge entelat i respires l'aire fresc de la nit i la humitat que degota per les muntanyes.
Al matí, tot reneix. Quan t'acostes cap a l'estació del cremallera, pots trobar-te per sobre els núvols, un dia radiant a dalt de la muntanya i els pobles tapats per un vel blanc i espès. 
Hi ha coses a fer a Montserrat i llocs on anar. Per més cops que hi vagis, en descobreixes sempre de nous. Gent que camina, gent que corre i gent que escala. I aquests darrers anys amb la companyia d'unes quantes cabres salvatges resseguint els corriols de la muntanya, que treuen el cap per darrere de les roques i la vegetació i se't queden mirant, esbatanades, quietes, fins que es cansen.
Bruc i romaní i boix t'acompanyen per tots els camins i l'olor de la farigola quan és el temps.
Unes bones caminades, unes bones lectures i un bon repòs. 
I avui, vint-i-set d'abril del dos mil vint, que no hi podem pujar, desitjo una bona diada als monjos, perquè els escolans no hi deuen ser, i que en el seu recolliment tinguin la joia de la celebració i, com deia en Verdaguer, vetllin per tots els catalans.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau.
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

24 d’abril 2020

Confinament

Podria dir:
Tinc la muntanya de l'Arp que dóna a l'Alzina d'Alinyà aquí al davant; a l'esquerra la Vall de Lavansa amb Tuixén al fons; a la dreta el camí cap a Montant i Organyà i al  darrere meu, Sisquer i la Seu d'Urgell.

També podria dir:
Tinc la plana de Solsona i les muntanyes de Montserrat al fons, davant meu: a l'esquerra el Sarri i el camí cap al Cap del Pla: a la dreta la "muntanyeta" i al lluny els Montsecs; al darrere el Port del Compte, majestuós.

També podria dir:
Tinc el Pic d'Àliga al davant i al dessota el Bosc de la Verge; a l'esquerre les Valls de Finestrelles i Nou Fonts i Nou Creus; a la dreta el salt de Sallent i la Vall de Ribes i al darrere la cova de Sant Gil i el camí cap a Fontcalda.

També podria dir:
Tinc el camí de Sant Miquel al davant i més enllà Sant Joan i Sant Onofre; a l'esquerra, la carretera cap a Santa Cecília i a la dreta el Pas del Francès i l'ermita de Santa Anna, al damunt de les escales; al darrere la pedra, la roca, la muntanya.

També podria dir:
Tinc el Cingle al davant i més amunt Faig i Branca i Puig Lluent i Sant Romà de la Clusa més enllà. A l'esquerra el gorg de Terradellas i al fons, Borredà; a la dreta la carretera cap a Santa Euginia i la Pobla de Lillet, darrere meu, Casablanca i al lluny  la riera de Merlès.
Però dic:
Tinc al davant meu murs i cases que em priven de veure el mar; a l'esquerra el carrer Rivero i els pisos de Can Mercader i a la dreta el carrer d'en Prim, tot tancat, amb les fulles dels plataners que despunten. Al darrere meu, tot pujant, la Conreria i el Vallès més enllà.
No sabria ara quin lloc triar.
M'agradaria dir:
Tinc al davant el mar, a l'esquerra el Pirineu i a la dreta els Ports de Beseit; al darrere tota Catalunya en llibertat.

23 d’abril 2020

Sant Jordi 2020

Aprofitant que enguany es celebra l'any del poeta Josep Carner, amb motiu dels 50 anys de la seva mort, aquí teniu un petit tast de la seva poesia.

La galant noia

Embandereu finestres i torratxes
i venteu les campanes a desdir,
ompliu el got de les millors garnatxes,
mateu dotze pollastres i un garrí.
Que el nunci cridi al ball de les morratxes
i a una òpera amb piano i violí,
i a processó, que jo us daré les atxes
i diners per a música i llatí.
Escampeu pel carrer murtra i jonquilla,
que arribarà la noia que a mi em plau;
té els cabells llargs i curta la faldilla
i un cos de reina que se'n va a sarau.
Quan ella salti de tartana, a fe,
farem un -Oh!- tot empassant l'alè

(D'Auques i ventalls, 1914)



En la mort de l'heroi 

Sento passes i passes... Endevino
com dintre d'un silenci funeral,
entre punys closos i mirades seques
           martelleja un timbal,

quin orgull —sota el ròssec de les boires,
enfront de la despulla del lleial—
de tenir una bandera prohibida
       per podar-la a mig pal

(De "La Revista", num 128, Barcelona, gener 1921. Recollida a l'Antologia de la poesia patriòtica catalana Volum 2, Emili Segués)



A muntanya

Allí dalt de la muntanya
tot el bé de Déu hi tinc:
les roses de quatre en quatre
i els clavells de cinc en cinc,
l’estimada a la finestra,
l’ovella amb l’esquellerinc;
per rellotge, el sol que toca
a cada hora un greny d’afrau;
el pollancre per la fressa
i l’alzina per la pau,
i per gaudi, cada núvol
ala-estès com una nau;
par jaç d’or, una pallissa,
per llumenera un estel,
per finestra que no es tanca
un retall tot blau de cel;
i per criats que em despertin,
un quiquiriquic i un bel.
Allí dalt de la muntanya,
tant enlaire, tot hi és:
la riquesa ben colgada,
perquè l’home la fangués;
l’alegria entre fretures,
com rosada entre esbarzers;
la salut entre l’orenga
i les flors de penical;
aterrat amb creus de palma,
el dimoni en un fondal,
i Nostre Senyor devora,
estadant del pis de dalt.


21 d’abril 2020

Contes d'Occitània


Ara que s'acosta Sant Jordi i que aquest any no podrem celebrar al carrer, proliferen i proliferaran les lectures virtuals o les recomanacions de llibres a les xarxes.
 Des d'aquest bloc, també em vull sumar a la proposta i faré la lectura d'alguns contes curts o alguns paràgrafs de llibres o poesia que m'ha agradat. 
Us animo també a entrar a la web dels TMB i llegir els contes que s'hi han anat aplegant pel concurs de relats breus. Si busqueu per títol o per pseudònim podeu votar i, a part del premi que tindrà el guanyador, també en rebreu si guanya el que hàgiu escollit per votació popular. És clar que jo us recomano els del pseudònim Albada i Peter Pan que a mi m'han agradat força; ja ho podeu fer!
Per descomptat que el dia de Sant Jordi penjaré la senyera al balcó i colliré una rosa del meu badiu.
Ens anem retrobant aquests dies!


Avui us presento un conte extret del llibre Contes d'Occitània. Un recull de contes traduïts i seleccionats per Manel Zabala que es va publicar el 2002.
Representen les diferents zones d'Occitània i en son autors diferents escriptors.
Són divertits i podeu passar una estona de confinament ben agradable.
Espero que en gaudiu força!

17 d’abril 2020

El meu petit paisatge


El meu petit paisatge

Una masia solitària
Soroll d’aigua i vent
Silenci a la muntanya.

Lledoners i lliris i arç.
Verd, blau i blanc escaient.
Reneixen tots els somnis.

Llagostes i grills canten
Tempestes i trons: plou.
Negres nits estelades.

Vermell, marró i groc,
fruits, foc, repòs plaent:
l’espera i la calma
Petjades d’isards fugint
Volves de neu que cauen
Cantúria d’ocells errants

El meu petit paisatge
on la vida s'escorre.
Tan sols la muntanya silent.




10 d’abril 2020

La Torre del Oro (i IV)

Són lluny del bar: són lluny de París. Aquesta aigua que corre cap a mar no és la del Sena, ni les llums, ni els seus reflexos, ni les campanades de Notre Dame. Aquesta aigua és la del Guadalquivir que banya Sevilla i el reflex de la Torre del Oro. L'ambient i l'encant de la nit és un altre; ells també han canviat.
Després d'una carrera frenètica intentant escapar-se, després de perseguir-se pels voltants de la Giralda i els carrers estrets del centre, després de jugar a cuit-i-amagar, les aigües del riu que projecten la Torre com un mirall, els torna la seva imatge abocada al Puente de San Telmo. 
—Ho sento, Carmen. Jo no imaginava que tot acabaria d'aquella manera.
—Ets un macarra. I tot plegat per què?
—Em van dir que si no accedia podia ser pitjor. Estava enganxat per totes bandes.
—Pitjor? Pitjor? Què vol dir per tu pitjor?
—Veuràs...
—Pitjor que aquesta deformació de cara? M'ha vist bé, Paco? Has intentat mirar-me?
—Carmen, no...
—Tu saps que és anar així pel carrer i que tothom es giri. Tu saps que és tapar-te la cara, traginar grenyes per a dissimular?
—Jo et trobo fantàstica.
—Ets un putu home! Com goses? A part d'estafar-me, vas provocar el foc quan jo era a casa, em va explotar a la cara! Que no veus la cremada?
—No cridis, Carmen, que tothom et sentirà. Mira, anem al pis i ens tranquil·litzem i tornem a començar.
—Però, estàs sonat? Però que t'has cregut bandarra? Que pots jugar amb mi? Que em vols trencar l'altra part de cara?
—Carmen... —intenta arrossegar-la cap a ell, abraçar-la— Carmen, Carmen!
La Carmen fa un gest sobtat i es deixa anar dels braços que la volen aferrar.
—Imbècil!
—No t'atabalis, Carmen, que encara caurem a l'aigua!
—Ho vaig deixar tot per tu; t'estimava. A París tot era emocionant al teu costat; fins i tot et creia quan em deies que tu també m'estimaves! 
—I era veritat, jo...
—Calla! Et vas haver de ficar en aquell merder de drogues i màfia. Bé, crec que ja hi devies estar ficat quan ens vam conèixer. És més, crec que "em vas conèixer expressament". Volies algú que et servís, una cara maca per posar al davant de qui fos, fardar de dona. I et vas aprofitar de mi! La Carmen cap aquí, la Carmen cap allà, un esquer, un gerro que s'agafa i es llença i rodola i es trenca quan no s'ha de fer servir.
—Ells m'hi obligaven. Era un negoci net i vam guanyar molta pasta. Gràcies a això vam poder venir aquí, a Sevilla i muntar la sala de festes. Vam ser feliços aquí. Xerràvem i teníem projectes... Però vas haver de treure el nas per on no tocava... Es necessiten cales per tirar endavant...
—I tu els oferies el meu cos. Sí, xerràvem en aquell bar i jo em creia tot el que deies... Però vaig anar veient la trampa: un dia trobava un paquet dins la bossa, el següent dia un altre. Els deixava a casa i quan tornava me la trobava remenada Vaig haver de fer un esforç per anar-me separant de tu. I aquell dia al bar, el dia que et presentava mon pare! Entren aquells dos homes i allí mateix li disparen i el maten. Per què ell, eh? Per què? Quina nosa us feia.
—El teu pare. Jo no sabia que era el teu pare! Jo t'havia vist anar amb ell de bracet, entrar a la Catedral, rient, seure en una terrassa i fer-vos la gara-gara. Jo què sabia que era ton pare! Pensava que em volies deixar per un altre i no ho podia permetre; quedava un últim carregament, encara! Estava lligat de peus i mans, jo! I a sobre tu em burlaves amb un altre!
—I no en vas tenir prou amb això! I vas i manegues perquè m'exploti el gas a la cara quan vaig arribar a casa! I ara què vol, eh! Que tornem a començar, dius? A començar què? Altra vegada? Que és que m'has de tornar a cremar?
—Carmen, no t'ho prenguis així, dona. No n'hi ha per tant! Podem tornar a París i...
La Carmen es gira disposada a marxar però el Paco l'agafa fortament pel braç i l'empeny cap a ell d'una estrebada. Ella intenta desfer-se'n, forceja, li dóna cops amb la bossa, però com més s'hi esforça més furiós es posa el Paco i la sacseja i li escup a la cara. En un moment ella s'arrepenja a la barana del pont i intenta colpejar-lo a l'entrecuix.  El Paco l'aixeca enlaire per la cintura, sacsejant-la; ella aixeca el braç amb moviment desequilibrat i el cos es balanceja cap enrere... Encara és a temps d'agafar-lo per la solapa.
Tots dos cauen al riu.
L'aigua s'endú els seus cossos en una última abraçada.
Sevilla roman tranquil·la. Ningú passa. 
La lluna, silent espectadora, s'amaga entre núvols. Demà lluirà plena i farà els amors amb la Giralda.