Tres estrelles i una lluna
són tot el meu bressol
i una nit espessa i clara
tot el meu consol.
Si jo fos ocell captaire
aniria fins al sol.
Quina fressa, quina remor!
d'on ve aquest llunyà so?
No sentiu com el vent tremola
i com bramula el tro?
Si jo fos el vent galant
aniria endavant.
Pujar als cims, baixar a les valls,
escoltar la pluja, mirar el cel,
la vida feta de fusta i encenalls;
un vidre transparent, un vidre opac,
un càntir ple de forats.
Ara que tant parlem de la Unió Europea i del tràngol que estem patint "tots junts", me n'adono que hi ha països que no surten mai a les notícies, ni ara! Els Nòrdics surten poc i Suïssa gairebé gens. Tinc previst anar a un país nòrdic aquest any, però potser se'm cancel·larà i em sabria greu, és clar! Si hi vaig, us en parlo més endavant.
Però pensant en viatges i en Europa, he anat a parar a Suïssa.
He
anat diverses vegades a Suïssa i és d'aquells països que sempre m'atrau
tornar-hi: el paisatge, les muntanyes, la netedat, les casetes de fusta
semblants a la de l'Heidi quan se'n va a les muntanyes amb el seu avi
malhumorat.
La primera vegada el 1972 en aquell viatge que vam fer tot just acabat el COU, amb l'Àngels. Vam comprar bitllet de tren fins a Ginebra i a partir d'allà tot en autoestop!, carregades amb la motxilla i el sac a l'esquena, travessant ciutats i carreteres, passant per Taizé i París i Rotterdam, tornant a Zuric i Berna i Friburg i travessant fronteres per Perpinyà i el Voló i arribant a casa amb una parella italiana acabada de casar que tenien un altre projecte però els vam fer anar cap a Blanes on es va agafar un noi de Malgrat de Mar que ens va dur a Badalona! Tot plegat, dormir i menjar de franc!
El 1979 unes vacances amb la tenda canadenca, la meva mare i la gossa, la Xispa, una Fox-Terrier ben nerviosa que anava al darrere de tot el que es movia. I amb l'R5 blau amb el qual en vaig fer algunes de bestieses enfilant-me per camins i pedregals però no a Suïssa, que allà tothom pot arribar fàcilment a casa seva per molt amunt que visqui, no com aquí, que els pobles del Pirineu han estat abandonats dels serveis bàsics i semblava sempre que anaves de safari punxant rodes i quedant encallada a molts revolts.
Però, no és de les condicions del Pirineu que parlem ara, ho deixarem per més endavant.
Al 79 ja vam passar per Gruyères i vam pujar a la Jungfrau i al Schiltorn. Ens agradava pujar amb els trens, funiculars o cremalleres, caminar per les altures, dinar al bar unes patates fregides i una botifarra acompanyada d'una cervesa tot admirant el paisatge 360 graus i baixar a peu si es podia. Aquella immensitat de muntanyes nevades retallades al cel blau, les marmotes esperant menjar dels caminadors, els corbs voleiant a prop, els marges dels camins florits, la gent caminant amb la motxilla a l'esquena i aquell aire fresc entre boscos d'avets. Tot acompanyava en un mes d'agost de vacances abans de retornar a la rutina de sempre. Quina il·lusió poder-ho fer amb els pocs mitjans que teníem!
El 1981 hi vaig tornar amb la Isabel O. i la Neus C. i alguna més. Crec que una setmana santa. La Isabel, de mare nascuda a Suïssa, hi tenia encara la casa dels pares i en vam fer alguns de viatges cap a Kreuzlinger, a la part més de la Suïssa alemanya del llac Constança. A l'hivern i a l'estiu. Amb ella o sense ella, que ens deixava les claus i hi anàvem amb la mare o amb l'Àngels o amb els de Pax i el seu germà Arcadi. Veig les fotos: que joves que érem! Va ser en una d'aquestes sortides que ens vam assabentar de la mort del Papa Pau VI.
El 1987, amb la colla de la UEC, De fet, vam anar a Chamonix i a Val d'Isère, però vam aprofitar fer una entrada a Suïssa, cap al Cerví i el Mont Rosa. En Fredi, amb la seva reflex penjada al coll i menjant un tros de pa, no donava crèdit al paisatge que l'envoltava, no sabia cap a on mirar. I les dones ens en rèiem! En Fredi va aconseguir sempre ser l'únic baró voltat de dones en les sortides i viatges de la colla! Ell, que depenia per tot de la seva dona: Tere!, on tinc la màquina?; Tere! No es podia queixar, podia fer fotos que de models no n'hi faltaven! En Fredi segur que ara deu ser a les seves muntanyes, esperant la Tere.
I encara el 1996 amb la meva mare, aquesta vegada ja sense la Xispa i en un apartament de l'Interhome, que ens hi vam aficionar! Vam anar a la zona de Montana, més solana, i vam tornar a caminar i a pujar i a baixar! I visitar poblets on vam trobar unes quantes festes tradicionals en un estiu que recordo calorós.
Unes quantes vegades més durant aquests anys fins a la darrera, el 2017, d'això no en fa gaire! Vaig permetre'm el luxe d'anar a un hotel que devia haver tingut els seus anys d'esplendor, de fusta vella, però tranquil, molt tranquil. A la recepció la mestressa, una senyora ja gran, típica suïssa amb barret, que entenia perfectament als catalans.
En una punta del llac d'Interlaken, però no a peu de llac, dalt d'un turó de gespa verda, des d'on es dominava la plana, envoltada de muntanyes que em donaven el bon dia des de la finestra. Vaig tornar a pujar amb aquests trastets que t'estalvien el desnivell i baixant a peu per camins i corriols, per Mürren, per la Jungfrau, pel Mont Pilatus... em va faltar altra vegada el Cerví, una pluja consistent m'ho va privar.
Van ser uns dies relaxats, anant al meu aire, fent fotografies de flors i arbres i verd i muntanyes.
I Suïssa em va tornar a agradar i em va dur records i en vaig fer de nous per quan hi torni a anar!
La popular i omnipresent vinagrella, que tothom ha mossegat i xuclat
per sentir el seu característic gust àcid, és Oxali pes-caprae.
La intuïció dels infants una vegada més encerta, ja que és un
òptim refrescant per als intestins. No tan bona és una altra
característica d’aquesta herba de campanetes de color groc llimó:
la seua implacable reproducció. Durant el febrer i el març grans
extensions del camp pitiús n’apareixen entapissades, ofegant
altres espècies autòctones. La vinagrella, d’origen sud-africà,
ha trobat a les Pitiüses un hàbitat ideal i gràcies al seu sistema
de reproducció per bulbs (no fa llavors) es multiplica alegrement i
impedeix que altres espècies prosperin.
Enciclopèdia
d’Eivissa i Formentera
Vinagrella a les Illes, Agret al País valencià, Avellanet, Fel i Vinagre... Com moltes de les flors dels nostres entorns tenen diferents noms populars segons la zona.
Linària
Mutisia acuminata
Aquests dies estic posant en ordre les flors i plantes. És a dir, les estic catalogant. En tenia ja moltes d'endreçades, però encara queda molta feina per fer. Buscar el nom científic i el nom popular i ficar totes les d'una mateixa espècie a la seva carpeta corresponent. En molts moments, és una feina d'investigadora pacient. Sort de les aplicacions d'Internet que et permeten fer una recerca ràpida i d'alguns grups del facebook on la gent aficionada al mateix tema pot anar compartint les seves observacions i troballes.
Angèlica
Hi ha flors i plantes per tot! Una espècie es pot subdividir en quantitat de famílies i una mateixa flor es pot dir noms diferents o també podem trobar que un mateix nom serveix per a flors diferents.
Besneula
Es pot dir ben bé que és una feina de camp, pacient, perseverant.
M'agrada donar noms a les coses, reconèixer-les a la muntanya o al camp, fotografiar-les i poder-ne gaudir, de la imatge, de l'aroma, de la situació i del record. N'hi ha d'una bellesa indescriptible; n'hi ha d'exòtiques i cridaneres; n'hi ha de petites i simples, tant, que hi passem pel costat i ni ens n'adonem. N'hi ha que les hem vist tota la vida i ni en fem cas.
Corniol
És curiós que, quan estudiava, no és que m'agradés gaire la part de la botànica; em tiraven més els animals. Se'm feia pesat allò dels noms com fotosíntesis, pistils o aquelles definicions de fulles i formes que no s'acabaven mai. Jo crec, a més, que no em deien gairebé res els noms que m'havia d'aprendre en un castellà normatiu.
Amaryllis Belladona
Així i tot, quan anava d'excursió amb els escoltes i després amb els centres excursionistes, en gaudia de caminar observant els marges i els camps i les podia reconèixer i donar noms en el meu idioma. A la UEC havíem fet algun cicle d'excursions per reconèixer plantes amb el Batet i acostumava a anar-hi. És de llavors que me n'han quedat els noms.
És important donar noms a coses, plantes, animals o persones. Els dónes una entitat, els confereixes un valor no només nominatiu sinó també afectiu, en certa manera de pertinença que no de possessió.
Les flors donen color a la nostra vida.
Tornant a la nostra vinagrella, m'ha semblat curiós el nom de fel i vinagre com se la coneix. D'un groc llampant ocupant prats immensos i marges de camins, ressaltant en el verd de l'herba, no pensaries mai en un nom que té altres connotacions més, diguem-ne, religioses.
Tu has vist tomar sa corona,
corona de jonchs marins,
son ceptre d' or una canya,
que n' esgalabra sos dits. Veus que la creu l' aclapara,
y altre n' hi vols afegir;
tè set, y ab fel y vinagre
cremas son llavi sovint. Si may t' ensenya las nafras,
giras la cara y te 'n rius,
si ab unglots de cuca fera
no las hi acabas d' obrir.
A tu, noia balladora. A tu que puntejaves la sardana amb l'alegria de la joventut. Esperaves el diumenge i sorties de casa cap al migdia amb la promesa de no tornar tard; amb la música de la tenora al cap.
Els dies d'hivern, amb aquell sol que escalfava; aquells dies de primavera quan el mar era escuma de plata; els dies de tardor amb l'amor per companyia i els dies d'estiu quan, darrere la porta de fusta de la casa del carrer d'en Prim, et treies les mitges que no suportaves i anaves cap a la Rambla.
La rialla als llavis, la música per tot el cos. El saltiró veient les barques, la mà agafada al Llorenç.
El goig d'una vida pel davant: la promesa d'un futur sempre millor. Un món de somnis i de projectes quan encara tot és possible, quan encara es creu en l'eternitat, quan el desig i la realitat es confonen.
Remembrança d'un temps passat que ha estat futur pels que vinguérem després. Remembrança d'una fidelitat i d'un amor i d'un projecte de vida.
La sardana Remembrança fou estrenada el 1928, no sé si el 13 de març. Composta per Joaquim Serra i Corominas i dedicada a Ignasi Iglésias, diuen que és una de les sardanes amb un dels més bells cants de tenora que s'han escrit.
Per tu, aquest dia, passats ja noranta-dos anys de la teva vida, et dedico doncs el cant de la tenora.
Que els peus saltin, que puntegin tothora. Que les palmeres de la Rambla t'agombolin i el mar et bressoli. Que la vida eterna sigui generosa amb tu i amb tots els que hem caminat darrere teu.
Que per molts més anys puguem ballar juntes i puguem saltar els llargs sense defallir, donant-nos les mans i arribant ben enlaire, fins a tocar el cel amb els nostres somnis!
"Un
dia, quan estàvem al peu de la paret i el cel era d’aquell blau de
nit que encara no esborra les coses, van encendre els fanals i vaig
veure que l’arbre que teníem al damunt era una mimosa. Començava
a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una
mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta
boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha
les que tenen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla
que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va
semblar que sortissin d’un cel… seda a sota d’una mimosa. I
ell va dir: és el pol·len, no es posi mai més a sota d’una
mimosa".
Conte:
Aquella paret, aquella mimosa. La meva Cristina i altres contes,
Mercè Rodoreda
Mimosa
Avui la mimosa altiva se m'ha posat al davant tota plena d'arracades i penjolls i fils daurats.
S'ha fet una minyonassa que no ho hauria dit mai: tan xica que la plantàrem i tan prima, d’un sol any…
Ara fins m'ha fet respecte amb aquesta majestat que fa anar les arracades, vanitosa, ençà i enllà…
Déu te guard, galant minyona… Mil perdons… que Déu te guard!
Joan Maragall, 1909
Proverbi
Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent,
la teva vida, sota el firmament.
Joan Salvat-Papasseit
Óssa menor, 1925
La Mimosa és símbol de sensibilitat i delicadesa, però també el dubte de no ser correspost i l’amor que es viu en secret.
Ens situem cap a l'any 1791, a França, en plena Revolució francesa. S'havien proclamat Els Drets de l'Home; corrien conceptes com els de "Llibertat, Igualtat, Fraternitat". Era un moment revulsiu, de rebel·lió, de deixar enrere el passat per abraçar noves idees, noves propostes de futur; els pobres, els miserables tenien veu; els carrers podien esdevenir seus, per sempre. La reialesa perdia els seus privilegis, era enderrocada. Els pobles volien ser lliures.
No, no estic parlant dels nostres desitjos i les nostres lluites encara que reclamem que els carrers siguin sempre nostres i vulguem pobles lliures i viure amb dignitat, estem als anys noranta del segle XVIII.
I una dona va alçar-se d'entre la massa d'homes i va defensar que si s'havien redactat els Drets Universals de l'Home i del Ciutadà, bé hi hauria d'haver els de la dona.
Jo havia cregut fins ara que els Drets Universals de l'Home eren això, universals, entenent-ho com a globalitzador per a tothom. Llegiu-los, compareu-los. No estan pensats per la dona, ni aboleixen l'esclavitud., però sí que són els precursors dels Drets Humans declarats per l'ONU el 1948; n'havien passat ja uns quants, d'anys! Els Drets Universals de l'Home i el Ciutadà es van redactar el 1789 per l'Assemblea Nacional Constituent i foren el primer pas per redactar una Constitució.
L'Olímpia de Goja (Olímpia Gouges, en francès) occitana, encara que se la conegui més amb el nom francès si la busqueu per l'infal·lible Google, redactà els Drets Universals de la Dona i la Ciutadana el 1791, fent esment en dones i homes, ciutadans i ciutadanes. Una avançada al seu temps i al nostre, que sembla que descobrim la sopa d'all. Olímpia nasqué a Montalban el 1748, escriptora, activista política, feminista i abolicionista, morí el 1793 guillotinada per les seves idees polítiques; no se li respectaren els drets que va redactar.
La redacció comença amb un preàmbul:
"Les mares, les
filles, les
germanes, representants de la Nació,
demanen constituir-se en Assemblea
Nacional.
Considerant que la ignorància, l'oblit o el menyspreu pels drets de
les dones són les úniques causes de desgràcies públiques i la
corrupció dels governs, han resolt exposar en una declaració
solemne els drets naturals, inalienables i sagrats de les dones, de
manera que aquesta declaració, constantment present a tots els
membres del cos social, els recorda constantment els seus drets i
deures, de manera que es poden comparar els actes del poder de les
dones i els del poder dels homes en tot moment, respectant
l’objectiu de qualsevol institució política, de manera que les
queixes dels ciutadans, ara basades en principis simples i
indiscutibles, recorrin sempre al manteniment de la constitució, a
la bona moral i a la felicitat de tots.
En
conseqüència, el sexe més gran en bellesa com en coratge, en
patiments materns, reconeix i declara, en presencia i sota els
auspicis de l’ésser suprem, els drets de la dona i de la
ciutadana".
Hi ha disset articles, algun d'ells ben sucós:
Article I
Les
dones neixen lliures i mantenen la igualtat dels homes en drets. Les
distincions socials només es poden basar en una utilitat comuna.
Article
II
L’objectiu
de qualsevol associació política és la conservació dels drets
naturals i imprescriptibles de la Dona i l’Home: aquests drets són
llibertat, propietat, seguretat i, sobretot, resistència a
l’opressió.
Article III.
El
principi de tota sobirania resideix essencialment a la Nació, que és
només la unió de la dona i l’home: cap cos, cap individu, pot
exercir autoritat que no se’n derivi expressament.
Article
IV.
La
llibertat i la justícia consisteixen a retornar tot el que pertany
als altres; així, l'exercici dels drets naturals de la dona només
limita la tirania perpètua a què s'oposa l'home; aquests límits
han de ser reformats per les lleis de la naturalesa i la raó.
Article
V.
Les
lleis de la naturalesa i la raó defensen totes les accions
perjudicials per a la societat: tot allò que no es defensa per
aquestes lleis, sàvies i divines, no es pot impedir i ningú no pot
ser obligat a fer allò que no estigui
ordenat.
[...]
Article X.
A
ningú li hauria de preocupar les seves opinions, les dones tenen
dret a pujar a la bastida; també han
de tenir dret a la
pujada a la Tribuna; sempre que les seves demostracions no pertorbin
l’ordre públic establert per la llei.
[...]
Article XVI.
Tota
societat en què no es garanteixi la garantia de drets ni la
separació de poders determinada no té constitució; la constitució
és nul·la, si la majoria dels individus que componen la Nació no
han cooperat en
la seva redacció.
Article
XVII.
Les
propietats són de tots els sexes units o separades; tenen un dret
inviolable i sagrat per a tothom; ningú no es pot privar d’ell com
a veritable patrimoni de la natura, tret que la necessitat pública,
legalment establerta, ho requereixi òbviament i en la condició
d’una compensació justa i prèvia.
I acaba amb un Epíleg que és tant o més interessant que totes les lleis:
"Dona, desperta; el seny de la raó s’escolta a
tot l’univers; reconeix els teus
drets. El poderós imperi de la natura ja no està envoltat de
prejudicis, fanatisme, superstició i mentides. La torxa de la
veritat ha dissipat tots els núvols de la follia i la usurpació.
L’home esclau ha
multiplicat les
seves forces, necessitava fer servir les teves per trencar els
grillons. Després d'haver estat lliure, es va convertir en injust
amb la seva parella. O dones!, dones, quan deixareu
de ser cegues?
Quins avantatges heu obtingut en la revolució? Un menyspreu més
marcat, un desdeny
més senyalat. En segles de corrupció només heu governat sobre
la debilitat dels homes. El vostre imperi és destruït; què us
queda?, convicció de les injustícies humanes.
Tenim por que els nostres legisladors francesos, correctors d’aquesta
moral, durant molt de temps penjada de les branques de la política,
però que ja no està de moda, us repeteixin: dones, què tenim en comú
vosaltres i nosaltres. Tot, podríem respondre. Si s’obstinessin en la
seva debilitat, per col·locar aquesta inconseqüència en contradicció
amb els seus principis, oposeu valerosament la força de la raó i les il·lusòries pretensions de superioritat; reuniu-vos sota els estendards
de la filosofia; desplegueu tota l’energia del vostre caràcter i aviat
veureu aquests orgullosos, ja no servils adoradors rampants als
vostres peus, sinó orgullosos de compartir amb els vostres tresors
l’Ésser Suprem".
"Siguin quines siguin les barreres
que us oprimeixin,
el vostre poder és superar-les; només ho
heu de voler. Ara
tornem a la imatge horrible de
què heu estat a la societat; i ja que es
tracta d’una qüestió en l’actualitat, d’una educació
nacional, vegem si els nostres savis legisladors pensen saludablement
en l’educació de les dones".
[...]
"Sota l’antic règim, tot era viciós, tot era
culpable; però no podríem veure la millora de les coses en la
mateixa substància dels vicis? Una dona només necessitava ser bella o
amable; quan tenia aquests dos avantatges, veia un centenar de
fortunes als seus peus. Si no les aprofitava, esdevenia un personatge
estrany o una filosofia insòlita, que la portaria a menysprear la
riquesa; llavors ja no es considerava res més que un mal cap; el més
indecent era respectat amb l’or; el comerç de dones era una mena
d’indústria rebuda a primera classe, que a partir d’ara ja no
tindrà crèdit".
[...]
Aquest Epíleg m'ha fet pensar en un poema de Joan Salvat Papasseit, Somni, que va musicar una gran dona, també lluitadora, Teresa Rebull:
Vosaltres, dones, heroiques com mai,
Sigueu valentes que l'empresa és gran:
Les nostres filles que aprenguin l'afany,
Per Catalunya reseu català
Vosaltres, dones, heroiques com mai.
Els temps han passat, s'han aconseguit algunes batalles, però està encara en nosaltres i en el nostre afany, poder acabar la lluita.
SOLITUD
Si jo fos la pluja clara
Ara que tant parlem de la Unió Europea i del tràngol que estem patint "tots junts", me n'adono que hi ha països que no surten mai a les notícies, ni ara! Els Nòrdics surten poc i Suïssa gairebé gens. Tinc previst anar a un país nòrdic aquest any, però potser se'm cancel·larà i em sabria greu, és clar! Si hi vaig, us en parlo més endavant.
La primera vegada el 1972 en aquell viatge que vam fer tot just acabat el COU, amb l'Àngels. Vam comprar bitllet de tren fins a Ginebra i a partir d'allà tot en autoestop!, carregades amb la motxilla i el sac a l'esquena, travessant ciutats i carreteres, passant per Taizé i París i Rotterdam, tornant a Zuric i Berna i Friburg i travessant fronteres per Perpinyà i el Voló i arribant a casa amb una parella italiana acabada de casar que tenien un altre projecte però els vam fer anar cap a Blanes on es va agafar un noi de Malgrat de Mar que ens va dur a Badalona! Tot plegat, dormir i menjar de franc! 
Al 79 ja vam passar per Gruyères i vam pujar a la Jungfrau i al Schiltorn. Ens agradava pujar amb els trens, funiculars o cremalleres, caminar per les altures, dinar al bar unes patates fregides i una botifarra acompanyada d'una cervesa tot admirant el paisatge 360 graus i baixar a peu si es podia. Aquella immensitat de muntanyes nevades retallades al cel blau, les marmotes esperant menjar dels caminadors, els corbs voleiant a prop, els marges dels camins florits, la gent caminant amb la motxilla a l'esquena i aquell aire fresc entre boscos d'avets. Tot acompanyava en un mes d'agost de vacances abans de retornar a la rutina de sempre. Quina il·lusió poder-ho fer amb els pocs mitjans que teníem!
El 1981 hi vaig tornar amb la Isabel O. i la Neus C. i alguna més. Crec que una setmana santa. La Isabel, de mare nascuda a Suïssa, hi tenia encara la casa dels pares i en vam fer alguns de viatges cap a Kreuzlinger, a la part més de la Suïssa alemanya del llac Constança. A l'hivern i a l'estiu. Amb ella o sense ella, que ens deixava les claus i hi anàvem amb la mare o amb l'Àngels o amb els de Pax i el seu germà Arcadi. Veig les fotos: que joves que érem! Va ser en una d'aquestes sortides que ens vam assabentar de la mort del Papa Pau VI.
El 1987, amb la colla de la UEC, De fet, vam anar a Chamonix i a Val d'Isère, però vam aprofitar fer una entrada a Suïssa, cap al Cerví i el Mont Rosa. En Fredi, amb la seva reflex penjada al coll i menjant un tros de pa, no donava crèdit al paisatge que l'envoltava, no sabia cap a on mirar. I les dones ens en rèiem! En Fredi va aconseguir sempre ser l'únic baró voltat de dones en les sortides i viatges de la colla! Ell, que depenia per tot de la seva dona: Tere!, on tinc la màquina?; Tere! No es podia queixar, podia fer fotos que de models no n'hi faltaven! En Fredi segur que ara deu ser a les seves muntanyes, esperant la Tere.
I encara el 1996 amb la meva mare, aquesta vegada ja sense la Xispa i en un apartament de l'Interhome, que ens hi vam aficionar! Vam anar a la zona de Montana, més solana, i vam tornar a caminar i a pujar i a baixar! I visitar poblets on vam trobar unes quantes festes tradicionals en un estiu que recordo calorós.
Unes quantes vegades més durant aquests anys fins a la darrera, el 2017, d'això no en fa gaire! Vaig permetre'm el luxe d'anar a un hotel que devia haver tingut els seus anys d'esplendor, de fusta vella, però tranquil, molt tranquil. A la recepció la mestressa, una senyora ja gran, típica suïssa amb barret, que entenia perfectament als catalans. 
En una punta del llac d'Interlaken, però no a peu de llac, dalt d'un turó de gespa verda, des d'on es dominava la plana, envoltada de muntanyes que em donaven el bon dia des de la finestra. Vaig tornar a pujar amb aquests trastets que t'estalvien el desnivell i baixant a peu per camins i corriols, per Mürren, per la Jungfrau, pel Mont Pilatus... em va faltar altra vegada el Cerví, una pluja consistent m'ho va privar.
VINAGRELLA (Oxali pes-caprae)
La popular i omnipresent vinagrella, que tothom ha mossegat i xuclat
per sentir el seu característic gust àcid, és Oxali pes-caprae.
La intuïció dels infants una vegada més encerta, ja que és un
òptim refrescant per als intestins. No tan bona és una altra
característica d’aquesta herba de campanetes de color groc llimó:
la seua implacable reproducció. Durant el febrer i el març grans
extensions del camp pitiús n’apareixen entapissades, ofegant
altres espècies autòctones. La vinagrella, d’origen sud-africà,
ha trobat a les Pitiüses un hàbitat ideal i gràcies al seu sistema
de reproducció per bulbs (no fa llavors) es multiplica alegrement i
impedeix que altres espècies prosperin.
Tornant a la nostra vinagrella, m'ha semblat curiós el nom de fel i vinagre com se la coneix. D'un groc llampant ocupant prats immensos i marges de camins, ressaltant en el verd de l'herba, no pensaries mai en un nom que té altres connotacions més, diguem-ne, religioses.
SPONSAE MEAE
A tu, noia balladora. A tu que puntejaves la sardana amb l'alegria de la joventut. Esperaves el diumenge i sorties de casa cap al migdia amb la promesa de no tornar tard; amb la música de la tenora al cap.
El goig d'una vida pel davant: la promesa d'un futur sempre millor. Un món de somnis i de projectes quan encara tot és possible, quan encara es creu en l'eternitat, quan el desig i la realitat es confonen.
Remembrança d'un temps passat que ha estat futur pels que vinguérem després. Remembrança d'una fidelitat i d'un amor i d'un projecte de vida.
Per tu, aquest dia, passats ja noranta-dos anys de la teva vida, et dedico doncs el cant de la tenora.
"Un
dia, quan estàvem al peu de la paret i el cel era d’aquell blau de
nit que encara no esborra les coses, van encendre els fanals i vaig
veure que l’arbre que teníem al damunt era una mimosa. Començava
a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una
mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta
boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha
les que tenen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla
que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va
semblar que sortissin d’un cel… seda a sota d’una mimosa. I
ell va dir: és el pol·len, no es posi mai més a sota d’una
mimosa".
Avui la mimosa altiva
Ens situem cap a l'any 1791, a França, en plena Revolució francesa. S'havien proclamat Els Drets de l'Home; corrien conceptes com els de "Llibertat, Igualtat, Fraternitat". Era un moment revulsiu, de rebel·lió, de deixar enrere el passat per abraçar noves idees, noves propostes de futur; els pobres, els miserables tenien veu; els carrers podien esdevenir seus, per sempre. La reialesa perdia els seus privilegis, era enderrocada. Els pobles volien ser lliures.
I una dona va alçar-se d'entre la massa d'homes i va defensar que si s'havien redactat els Drets Universals de l'Home i del Ciutadà, bé hi hauria d'haver els de la dona. 
Jo havia cregut fins ara que els Drets Universals de l'Home eren això, universals, entenent-ho com a globalitzador per a tothom. Llegiu-los, compareu-los. No estan pensats per la dona, ni aboleixen l'esclavitud., però sí que són els precursors dels Drets Humans declarats per l'ONU el 1948; n'havien passat ja uns quants, d'anys!
L'Olímpia de Goja (Olímpia Gouges, en francès) occitana, encara que se la conegui més amb el nom francès si la busqueu per l'infal·lible Google, redactà els Drets Universals de la Dona i la Ciutadana el 1791, fent esment en dones i homes, ciutadans i ciutadanes. Una avançada al seu temps i al nostre, que sembla que descobrim la sopa d'all.
Olímpia nasqué a Montalban el 1748, escriptora, activista política, feminista i abolicionista, morí el 1793 guillotinada per les seves idees polítiques; no se li respectaren els drets que va redactar.
Article III.
"Dona, desperta; el seny de la raó s’escolta a
tot l’univers; reconeix els teus
drets. El poderós imperi de la natura ja no està envoltat de
prejudicis, fanatisme, superstició i mentides. La torxa de la
veritat ha dissipat tots els núvols de la follia i la usurpació.
L’home esclau ha
multiplicat les
seves forces, necessitava fer servir les teves per trencar els
grillons. Després d'haver estat lliure, es va convertir en injust
amb la seva parella. O dones!, dones, quan deixareu
de ser cegues?
Quins avantatges heu obtingut en la revolució? Un menyspreu més
marcat, un desdeny
més senyalat. En segles de corrupció només heu governat sobre
la debilitat dels homes. El vostre imperi és destruït; què us
queda?, convicció de les injustícies humanes.
Tenim por que els nostres legisladors francesos, correctors d’aquesta
moral, durant molt de temps penjada de les branques de la política,
però que ja no està de moda, us repeteixin: dones, què tenim en comú
vosaltres i nosaltres. Tot, podríem respondre. Si s’obstinessin en la
seva debilitat, per col·locar aquesta inconseqüència en contradicció
amb els seus principis, oposeu valerosament la força de la raó i les il·lusòries pretensions de superioritat; reuniu-vos sota els estendards
de la filosofia; desplegueu tota l’energia del vostre caràcter i aviat
veureu aquests orgullosos, ja no servils adoradors rampants als
vostres peus, sinó orgullosos de compartir amb els vostres tresors
l’Ésser Suprem". 
"Siguin quines siguin les barreres
que us oprimeixin,
el vostre poder és superar-les; només ho
heu de voler. Ara
tornem a la imatge horrible de
què heu estat a la societat; i ja que es
tracta d’una qüestió en l’actualitat, d’una educació
nacional, vegem si els nostres savis legisladors pensen saludablement
en l’educació de les dones".
