A Sevilla (I)

S'han apagat els llums del local. Tan sols una tènue il·luminació d'alguna bombeta d'emergència dóna una foscor general a la sala sobre la qual destaca el vestit blanc d'en Paco. El silenci domina i aclapara les últimes hores de la nit. Sevilla ha emmudit. En Paco agafa una ampolla de tinto i va omplint a batzegades el got. El líquid i l'alcohol es barregen a la seva ment, el pensament posat enllà, en un altre temps, en unes altres vivències, en una enyorança melancòlica i voluptuosa buscada expressament. Beu i mira al buit, l'ampolla ja mig buida en un intent per recordar o potser per oblidar.

De cop, la màgia del moment es trenca i en Rubèn entra a la sala. Els dos homes se cerquen per un petit instant amb la mirada, però cap d'ells veu a l'altra.

—No penses a anar a dormir, avui? Fa una nit demencial. Vigila Paco; no et convé l'alcohol. Hauries de parar de mamar cada vespre.

—Deixa'm! Ningú t'ha cridat a aquesta vetlla. La nit és meva.

—No hi pensis més. És una gata maula que no es mereix el sacrifici del teu embriagament. Jo no hi perdria el temps recordant i esperant.

—Vull estar aquí. Deixa'm!

Com a soci de l'empresari de la sala de festes, dóna una ullada per comprovar que tot és al seu lloc, Corre la cortina de seda vermella que tanca l'escenari on fa poc encara s'hi sentien les palmes i la música de les guitarres. Plega les cadires i enretira el tamboret i es torna a girar cap a l'amic.

En Paco encén una altra cigarreta i torna a fer un glop. El fum l'embolcalla i li relaxa la mirada. En Rubèn se li acosta a poc a poc. No el pot veure d'aquella manera. Ell sempre ha pensat que no cal patir per una dona i menys per aquella que el va deixar ja fa uns anys. Perquè havia de tornar?

—Vindrà. Sí. Segur que vindrà— es diu a si mateix, en Paco, sense esperar cap resposta.

En Rubèn intenta enretirar-li l'ampolla

—Mal viatge! T'he dit que em deixis! Si vols fer alguna cosa de profit per mi, toca el piano.

—És massa tard! La música no et farà oblidar. Marxem tots dos. Anem a fer un volt per refrescar-nos. Podem cantar sota la pluja.

—Torna-la a tocar Rubèn! Si de veritat ets un amic, fes-ho per mi. Toca-la, toca-la!

En Rubèn recula fins al piano de cua i obre la tapa una mica a contracor. S'asseu i el destapa parsimoniosament sense deixar de mirar al seu amic. Posa les mans damunt les tecles i fa un sospir. Es posa a tocar.

En Paco, dóna un cop a la taula i la ment se li ofusca. Tanca els ulls i el seu pensament marxa fins a París. Una dona jove, amb posat orgullós, li retreu els dies passats. Ell havia cregut endevinar un amor que no ha estat. Ella se'l mira sorneguera per confessar-li l'espionatge, la traïdoria dels seus gestos. A en Paco se li barregen les imatges; veu encara els paparazzis, corren darrere d'ells per poder atrapar aquella notícia d'última hora; es veu al vaixell, pel Sena, deambulant per coberta enmig de la foscor dels fanals dels ponts sobre el riu; es veu als jardins de Luxemburg donant menjar als pocs coloms que alteren la passejada dels vianants. Tot se li acumula barrejat amb la música de fons i el fum de la cigarreta.

Torna a beure. Pensa: “París sempre serà París”.

De cop, se n'adona que l'ampolla és buida i li cal aixecar-se per anar al celler a buscar-ne més. Fa dues passes. La música para de sonar. En Rubèn se li acosta i li agafa el braç.

—No siguis imbècil! No hi tornis. La festa s'ha acabat

—Tu, toca! No t'he dit pas que paressis! Em cal ofegar les penes. Vaig a buscar un whisky.

—No aniràs enlloc! Les penes s'ofeguen al llit!

Forcegen i es miren amb odi. Cadascun vol dominar a l'altre. El got cau a terra i els petits vidres s'escampen per l'estança. S'obre la porta del carrer. La Carmen entra. Veu l'escena i gira el cap. Amaga la cara, amaga els sentiments quan veu als dos homes en aquell estat. Fa un pas enrere.

—Si no pareu, marxo! Se'm fa tard! Sou dos cretins! Que us heu cregut!

En Paco l'observa. El vestit vermell cenyit al cos, la cabellera deixada anar tapant-li mig rostre, la mantellina caient-li per l'esquena i les flors als cabells.

Ella no pot resistir la seva presència i fa un pas enrere. Volia parlar, volia explicar-se, volia, justificar, o potser justificar-se sobre el que va passar. Els ulls se li neguen i comprèn que no podrà canviar l'estat dels esdeveniments, i que, en el millor dels casos, seria només una posada en escena. Fa mitja volta i surt. Els dos homes s'han quedat glaçats mirant-se-la.

—Anem, Rubèn! No val la pena perdre els nervis per una dona així.

En Rubèn tanca el piano i en Paco encara arreplega l'ampolla buida. Els dos homes agafats de bracet travessen l'escenari dirigint-se cap a la porta del darrere que dóna al carreró desèrtic; surten caminant amb desequilibri. S'endinsen en la negra nit sense companyia de la lluna.

Davant la tele

Són les dues del migdia. Com cada dia des de fa dues setmanes, el pare s’asseu amb en Jan davant el televisor.

—Pare, ara tornaran els senyors aquells de tantes medalles?—en Jan mira al pare amb cara de cansament.

—Sí, fill. Ara ens donaran les darreres novetats. Hem de saber com va tot, si cal prendre més mesures. Quantes altes, quants morts, quantes multes de la gent que no fa cas... Perquè s’ha de fer cas als grans i als que en saben, oi Jan? Tu ja ho saps això. Ho saps, oi?

—Sí, pare, però és que sempre diuen el mateix. Com és que els han posat tantes medalles si sempre diuen el mateix? Si sé moltes coses aquests dies, quan vagi a l’escola, també em posaran tantes medalles? La Marta em posarà medalles si m’ho sé, oi?

—Ha, ha, ha! I qui és la Marta?

—Doncs, la senyu! Clar, com que no m’acompanyes mai... Però la Marta no diu sempre les mateixes coses. Ella, cada dia i n’ensenya de noves i ens deixa dibuixar.

—Jan! Ara s’ha de saber això. Ara fem classe a casa. I hem d’estar atents.

—Però, pare, no l’entenc gaire jo a aquest senyor. Ja sé que no podem anar al parc a jugar perquè hi ha un virus dolent que ens vol fer mal. Però...

—Xssst! Calla! Escolta! Mira, ara expliquen tots els que han multat per no fer cas.

En Jan mira la pantalla, però el cap li vola lluny, fins al pati de l’escola, allà on hi ha els gronxadors i els neumàtics per ficar-s’hi i la pilota que els deixa el Xavier.

—A veure, Jan, si has escoltat bé! T’has adonat del que ha dit la senyora.

—No, pare.

—Com que no? Ha comentat que ens enviaran l’exèrcit aquí, perquè estiguem tranquils. Desinfectaran carrers i places. Així el virus marxarà i podrem anar a esquiar.

—Aquesta senyora també en sap, pare? Aquesta no porta medalles!

—Mira, Jan. Vaig un moment a comprar el pa. Quan torni m’expliques que més han dit.

En Jan mira el pare com tanca la porta i se'n va a la seva habitació.

—Jan, on ets? La tele engegada...

—Mira, pare! He fet un dibuix, veus! Com els que ens fa fer la Marta. Aquest ets tu i aquesta la mare i aquest soc jo. Anem passejant tots tres pel parc agafats de la mà.

El pare mira el dibuix i mira el Jan. Tanquen la tele i es posen a la finestra a mirar el parterre de flors del parc de sota casa.

 

Aquesta pot ser una escena que es doni aquests dies a les llars. No a totes, és clar! Però sí a unes quantes. Hi ha famílies que ara tenen els fills a casa. Els adults no poden anar a treballar i els infants no van a l'escola. I, tot i que els mestres i molts centres se les han enginyat per donar classes virtuals als alumnes, els pares n'estan al càrrec. I són molts, penso, que es creuen en el deure d'ensenyar als fills, d'instruir-los, de tenir-los informats de tot. Com més al dia estiguin de les coses millor! I ens oblidem que l'ensenyament és bàsic, sí, però també l'educació i una cosa no porta a l'altra així, per defecte. El que els mestres poden fer en aquests moments és instruir-los, ajudar-los, intentar que perseverin en l'aprenentatge..., però l'educació és molt més que estar al dia de totes les informacions, molt més que els deures, molt més que els exercicis de qualsevol matèria. L'educació és ajuda, conduir, facilitar la comprensió d'un món en valors; és poder donar la mà en un moment determinat, és poder jugar i aprendre, és el fet de saber encarar una situació difícil, és posar-se en el lloc de l'altre, és escoltar, és promocionar la imaginació i la creativitat, és fomentar l'esperit crític i ajudar en els projectes de futur sense imposar, ni que sigui amb bones paraules o de bona fe, els desitjos personals.

Moltes vegades caiem en voler fer que els nostres infants puguin fer allò que nosaltres no hem pogut; i ja està bé, és clar, tendir cap a la millora i que l'altre tingui allò que a mi se m'ha negat ara que ho puc donar. 

Però, hem d'anar molt més enllà; hem de fer un somriure, hem de deixar que ens expliquin allò que els angunieja o els interessa, hem de "saber perdre el temps", ens hem de saber avorrir, hem d'anar al parc i interessar-nos per les seves coses, els seus amics, les seves ànsies, els malestars i les alegries.

Hem de mirar per la finestra, cap enfora, i compartir les pors, les il·lusions i les esperances. No és fàcil, no. Cal un aprenentatge per part de tots i ara tenim una ocasió magnífica per intentar-ho!

Margarida

MARGARIDA (Chrysanthemum frutescens)

  Margarida contempla les formigues amb tant d'amor, que una d'elles se n'interessa. Se separa de les altres i li diu:
—Perdona, nena; anem sempre tan atabalades, que no havíem fet cas de tu. Què ens demanaves ara fa un moment?
—Us demanava que em contéssiu moltes coses, i si sabeu quan fou que s'habità aquest castell.
—No calia impacientar-te -respon la formiga;- és cosa de què una nena estudiosa et podia informar.
La noia s'avergonyeix. Com la formiga és molt prudent, fa que no ho veu, i torna, molt afectuosa: -És fàcil d'oblidar-se'n, i t'ho faré recordar. Aquest castell, i tots els castells com aquest, són d'aquella època en què els cavallers portaven llança; i portaven cota de malla i un casc amb plomes. I les dames portaven una paperina al cap o portaven dues trenes.

Dalt dels merlets esclaten les rialles. És el llangardaix.

Llibre: Margarida, Lola Anglada

 

 Margarida volia

 
Margarida somiava
amb set poms de flors,
el nuvi estimava,
gaudia d'amor.
Vestit de mil hores,

 sabates de plom,
mocadors de feina
no són mocadors.
Margarida volia
anar a la mar,
l'hivern té mal dia,
avui, no hi serà.
Margarida, la vida

 no és complaent,
fa mal temps, convida
tenir el foc encès. 

----

 Joan Josep Roca Labèrnia

M'expliques un conte?

—Tieta! M’expliques un conte? Si no, no puc dormir!

—Ai, reina! No en sé pas de contes, jo!

—Què no te n’explicaven, de petita?

—Doncs, si vols que et digui la veritat..., ho devien fer, però... ara que hi penso, no ho recordo pas!

—Au, va! Em vols enredar perquè no en tens ganes. Els grans sempre us escapeu dient que no recordeu res. Doncs, no podré dormir, no dormiré!

—El cas és que bé en sé de contes. I qui me’ls devia explicar?

—La teva mama! Tu tenies mama, oi?

 

—Sí, sí, és clar, tenia mama, jo! Però no recordo que m’expliqués cap conte. Treballava molt la meva mama i anava sempre cansada a les nits. Oh! I no et pensis que no ens cuidava molt al teu pare i a mi: ens portava d’excursió i anàvem a Barcelona a comprar i quan estàvem cansats berenàvem en un bar que hi havia al carrer Santa Anna, que feien uns entrepans molt bons, i...

—Tieta!, para! Això no és un conte! Jo vull aquell de la nena que anava a un ball i perdia la sabata i les germanes no la volien i el príncep li feia un petó i la despertava i es casava amb ella!

—Estàs segura que tot això és el mateix conte? Um...? Deixa’m recordar?

—No, si no dormiré fins que no me l’expliquis. Mira, em destapo i tot!

—A veure... Era una vegada, una noia molt bonica (totes són boniques als contes, oi?) que vivia amb la seva àvia en una casa del camp i...

 

—Apa! Aquest és el de la caputxeta i el llop! Aquest no el vull! Vull el de la princesa i el petó del príncep!

—Ja en recordo un! Doncs era una vegada un drac que tenia atemorit a tot un poble i es menjava les princeses...

—Ostres, tieta! Aquest és el de Sant Jordi i ens l’expliquen cada any a l’escola! És avorrit, ja no n’hi ha de dracs!

—Quedaries parada de quants dracs hi ha, encara. Mira, jo no en sé d’explicar contes. A dormir, que ja és tard! Vindrà ta mare i encara estarem igual.

 

—Doncs, que vingui, ella en sap més que tu!

—He! Ara recordo. Aquest conte de la noia que feia de serventa de la seva mare i se li apareixia una fada que li donava una carrossa... La mare, una vegada, ens va portar al Palau de la Música i hi feien aquest conte a l’escenari. Recordo que vam seure al primer pis i ho vèiem molt bé perquè ningú ens tapava. Era... el cicle de Cavall Fort...

—Buf! Tieta! Que pesats sou els grans! Sempre explicant històries d’abans! Me l’expliques o no el conte que t’he demanat! Va! Si vols, t’ajudo! Jo me’l sé!

—Doncs, si el saps, perquè vols que te l’expliqui?

—Perquè m’agrada que m’expliquin coses que sé! I la mare vindrà tard, que treballa molt I quan vingui entrarà a l’habitació i em farà aquell petó i m’agafarà de la mà i em mirarà una estona mentre jo acluco els ulls i faig veure que dormo.

—Nena, petita! Jo també et faig un petó. Esperarem totes dues a ta mare!

Escalinata

Una escala llarga, molt llarga, més estreta de dalt i que es va eixamplant a mesura que va descendint; els esglaons més estrets a la part de la barana i més amples a la paret, talment una escalinata de caragol d'una mansió victoriana. Una finestra minúscula deixa passar una escletxa de llum tènue i grogosa. All capdavall la barana acaba amb un pom nacrat; un parell d’esglaons continuen fins a una sala àmplia, emmoquetada, amb una tauleta adossada a la paret, un telèfon negre de cordó i un porta-retrats on unes figures estan somrient alegres mirant a la càmera. Al sostre, una làmpada de llàgrimes i ferro forjat domina l’estança. 

 

Una dona de mitjana edat comença a baixar els esglaons pausadament tot repenjant la mà coberta per un guant negre que li arriba fins al colze, vestit blanc, llarg fins als peus, cenyit de cintura i amb un escot d'esquena arrodonit, sabates acabades en punta i amb un taló alt i prim, d'agulla. El cabell recollit per una diadema amb dos blens que li cauen pel costat esquerre i fan que el cap adopti un lleuger gest inclinat cap enrere.

Mira endavant fixament.

Si la miréssim des de dalt, des del primer esglaó, veuríem el cabell recollit en un monyo sobre el cap, les puntes de les sabates i el doblegament dels genolls a cada pas. L’esquena dreta, els dits de llargues ungles de porcellana vermellosa, crispats sobre la fusta de la barana. 

Un rictus de somriure petrificat a la cara.

Continua davallant amb altivesa cap al fons del forat de l'escala. De sobte, una resplendor il·lumina tota l'escalinata, una llum blanca i lletosa, una brillantor fluorescent que ens fereix els ulls talment vinguessin de la foscor, un raig que puja com una flamarada i embolcalla la dona que arriba a desaparèixer engolida en els seus passos. L'escala queda suspesa en l'aire i tot es dissol, els objectes s’esborren.

El telèfon negre fa un so estrident. 

La porta de la sala xerrica. 

 

Tot és fosc.

Les ombres s’empassen qualsevol existència.

L'esclat de llum es fon. 

El dia mor.

Plaer d'avorriment

Hem creat una societat on sembla que està prohibit avorrir-se. I jo reivindico el plaer de l'avorriment.

Aquests dies que hem d'estar confinats a casa plouen propostes de diferents entitats sobre què has de fer i oferint des de concerts de música, a jocs online, lectures, obres de teatre per youtube, receptes de cuina, jocs de taula, exercicis gimnàstics i informacions a dojo sobre malalties i virus per a què sàpigues que fer a casa!

De moment, encara no et diuen què has de començar a netejar.

Sembla que, en la societat d'avui, hem de fer el que s'entén per activitat les 24 hores del dia. Si s'està parat, és que estàs sol i t'avorreixes, perquè els dos conceptes s'acostumen a associar: solitud vol dir avorriment; avorriment vol dir que no tens res o ningú. Cal fer festes, sopars, dinars, esmorzars o berenars amb gent sempre; cal passejar, caminar, fer esport, anar de viatges o a visitar llocs i museus, cal moure's en companyia i sobretot, cal moure's.

Cal veure coses que es moguin a més a més: imatges de televisió, jocs de "marcianitus", pel·lícules d'acció de lladres i serenos i policies, molts policies. I quan se n'acaba una, començar de seguit una altra encara que estiguis assegut al sofà.

Els infants se'ls ha d'entretenir contínuament: jocs, vídeos, classes de música i d'idiomes quan surten d'escola i activitat, sobretot activitat.

Estem creant una societat sobreactivada, hiperactiva i al qui no compleix aquestes premisses se'l titlla de solitari, inhibit, poc solidari, autista o que va a la seva.

Segons el diccionari de la llengua catalana, avorrir-se:

avorriment n. m.

1. Molèstia causada per la continuïtat o la repetició d'una cosa que no interessa: quin avorriment, en aquesta pel·lícula no passa res!sin: ensopiment,  tedi
2. Sentiment de rebuig o de repugnància exagerada envers algú o alguna cosa: les feines domèstiques em provoquen avorriment.sin: aversió,  avorrició 

ensopiment n. m.
Estat de la persona que està com mig adormida i amb el cap poc clar: hi ha malalties que provoquen un gran ensopiment.

tedi n. m. Molèstia causada per la continuïtat o repetició d'una cosa que no interessa: jugaven a cartes per evitar el tedi de les tardes d'estiu.

Si llegim bé les definicions, avorrir-se és fer una rutina d'una cosa que no interessa, un rebuig exagerat cap a algú que no ens interessa. M'avorreixo perquè sempre faig el mateix i no m'aporta cap motivació.

No implica que hagis d'estar parat o sense uns estímuls constants.

Jo crec que és bo avorrir-se una mica, descansa la ment —i amb això no vull dir que hàgim de fer necessàriament meditació o reflexió filosòfica—, deixes descansar una mica la sobrecàrrega d'estímuls, et permets un temps i un espai per a tu i pots estar fent coses igualment.

Que avorrit, oi?, anar a la muntanya a caminar tot sol! Doncs, no necessàriament; et permet contemplar el paisatge, els arbres, les flors, observar les petites coses i tornar amb energia renovada.

Que avorrit, oi?, quedar-se a casa sense sortir? No saps que fer! Doncs si, pots fer coses, cadascú les que el motiven més o pots estar assegut mirant per la finestra del carrer, o mirant la pantalla en negre del televisor apagat i deixar la ment en blanc una estona.

Als infants els hauríem de deixar avorrir una mica també. Segur que s'inventen noves situacions. 

L'avorriment pot promoure la creativitat, pot fer volar la imaginació, pot encarar-te a tu mateixa, o pot dir, senzillament, no fer res, que també és bo. Si més no, et posa en situació de pensar per tu mateixa sense que ho facin els altres per tu.

Però en aquesta societat en la qual els poders polítics primer sembla que hagin de vetllar les vint-i-quatre hores del dia els set dies de la setmana dels trenta dies del mes en un equivocat deure, crec jo, de "protegir-te la vida personal", és molt difícil gaudir del plaer d'avorrir-se, en definitiva, de pensar per un mateix.

Un cop acabat aquest escrit, he trobat una entrevista feta a la Vanguardia el vint-i-dos de juny del 2017 a Sandy Mann, psicòloga anglesa, arran del seu llibre "L'art de saber avorrir-se", traduït al castellà, on veig que defensa l'avorriment en els mateixos termes exposats.

Hi ha una frase que m'encanta: "La humanitat va progressar gràcies a l'avorriment".